EL NOGUER DE SEGUERÓ
Beuda - La Garrotxa
Beuda - La Garrotxa
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Informació i descripció molt detallada a:
que diu:
Casa Gran de la que ens diu patrimoni Gencat; és una gran mansió de senyors rurals ubicada en els primers estreps de la serra de la Mare de Déu del Mont. La façana principal està orientada a migdia. Disposa de planta baixa, primer pis amb una àmplia terrassa i quatre balcons que hi donen accés, segon pis amb quatre obertures i golfes, amb les finestres ovalades. Està decorada amb esgrafiats, destacant-ne el rellotge de sol.
A les façanes nord i sud hi ha un cos amb teulat a dues aigües que disposen de baixos, pis i golfes. Pel costat de tramuntana són apreciables varies espieres i una garita de guàrdia.
A la porta de llevant hi ha l'escut dels Noguer en relleu i a la porta de tramuntana hi ha la inscripció " FELICIA 1631 NOGUER". Totes les obertures de la pairalia es troben emmarcades per carreus molt ben tallats, així com les cantoneres.
Els interiors del Noguer, corresponen a una gran casa senyorial del segle XVIII i XIX, amb grans estances, sales de convit, alcoves i decoracions realitzades per Joan Carles Panyó Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840) , primer director de l'escola de Belles Arts d'Olot.
La capella de la casa dedicada a sant Teòfil - en demanaré imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín- , es troba ubicada a l'angle de les façanes de migdia i ponent. Una gran porta, feta de carreus ben tallats hi dóna accés des de l'exterior; damunt la porta hi ha un ull de bou i al costat el campanar de torre, amb teulat a quatre aigües. Els murs exteriors, a l'igual que la resta de la façana principal, tenen esgrafiats. Va ser realitzada amb pedra poc tallada i arrebossada; l'ornamentació es va fer amb estuc, representant diversos motius geomètrics. Té inscrita la data "1739". Els interiors foren decorats per Joan Carles Panyó Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840) amb cinc quadres que representen escenes de la vida de sant Isidre i un calvari.
Els jardins del Noguer de Segueró conserven una bonica font anomenada de Mossèn Cinto, perquè quan el casal era propietat d'Estanislau Vayreda i Vila, botànic, fou visitat nombroses vegades per Mossèn Cinto Verdaguer.
L'inici de la formació d'un vast patrimoni va començar amb el casament de Felicià Noguer i Creus amb la pubilla Anna Cases de Segueró, l'any 1591. En generacions successives i per enllaços matrimonials, s'incorporaren els béns de Can Barceló, de Tregurà [Tregurà-Vilallonga de Ter. El Ripollès. Girona] , i els de Can comelles, d'Avinyonet de Puigventós. [ Avinyionet de Puigventós. L’Empordà sobirà,Girona ] , que més tard s'arrodonirien encara amb adquisicions successòries i a títol onerós de finques diverses de la Garrotxa i de l'Empordà. En el seu moment d’esplendor la casa va tenir fins a 300 masoveries; des de Ceret a Vilademuls.
La genealogia dels Noguer s'inicià amb Jaume Noguer l'any 1203; seguiren 23 generacions d'hereus masculins. La sèrie acaba amb dolors de Noguer i de Saleta (1828), casada amb Joaquim Olivas i de Zafont, de Lledó. El cognom Noguer havia durat 644 anys.
Les darreres generacions estan encapçalades per: Josefa Olivas i de Noguer, esposa d'Estanislau Vayreda i Vila, d'Olot; Joaquim Vayreda i Olivas i Francesc Vayreda i Trullol.
Us deixo la llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 - 17 de gener de 1959) a les pàgines del seu llibre ‘Les cent millors llegendes populars’, on explica que l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, preferia fer-ho però, amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada. "Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró". La noieta, a més, era coixeta.
I encara una més; A Segueró hi vivia en tal Noguer, que era riquíssim, encara que sempre anava pobrament vestit, talment com un captaire. Ja major es va casar i va dur la dona a Barcelona per comprar-li les joies. Quan l'argenter el va veure com anava de malvestit, li ensenyava les joies més senzilles i barates que tenia a la botiga. El Noguer li demanava cada vegada alguna cosa millor, fins que l'argenter li va ensenyar les més cares de la botiga, que van agradar moltíssim al Noguer. Quan l'amo de la botiga l'advertí que aquelles joies valien una suma molt crescuda de diners, el Noguer de s'Agaró es va treure el sarró que duia sota la capa i va dir: ‘Sarró, sarró, respon pel Noguer de Segueró’ i en va abocar el contingut damunt del taulell, fent una gran escampadissa de monedes d'or que van deixar bocabadat l'argenter.
L'inici de la formació d'un vast patrimoni va començar amb el casament de Felicià Noguer i Creus amb la pubilla Anna Cases de Segueró, l'any 1591. En generacions successives i per enllaços matrimonials, s'incorporaren els béns de Can Barceló, de Tregurà [Tregurà-Vilallonga de Ter. El Ripollès. Girona] , i els de Can comelles, d'Avinyonet de Puigventós. [ Avinyionet de Puigventós. L’Empordà sobirà,Girona ] , que més tard s'arrodonirien encara amb adquisicions successòries i a títol onerós de finques diverses de la Garrotxa i de l'Empordà. En el seu moment d’esplendor la casa va tenir fins a 300 masoveries; des de Ceret a Vilademuls.
La genealogia dels Noguer s'inicià amb Jaume Noguer l'any 1203; seguiren 23 generacions d'hereus masculins. La sèrie acaba amb dolors de Noguer i de Saleta (1828), casada amb Joaquim Olivas i de Zafont, de Lledó. El cognom Noguer havia durat 644 anys.
Les darreres generacions estan encapçalades per: Josefa Olivas i de Noguer, esposa d'Estanislau Vayreda i Vila, d'Olot; Joaquim Vayreda i Olivas i Francesc Vayreda i Trullol.
Us deixo la llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 - 17 de gener de 1959) a les pàgines del seu llibre ‘Les cent millors llegendes populars’, on explica que l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, preferia fer-ho però, amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada. "Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró". La noieta, a més, era coixeta.
I encara una més; A Segueró hi vivia en tal Noguer, que era riquíssim, encara que sempre anava pobrament vestit, talment com un captaire. Ja major es va casar i va dur la dona a Barcelona per comprar-li les joies. Quan l'argenter el va veure com anava de malvestit, li ensenyava les joies més senzilles i barates que tenia a la botiga. El Noguer li demanava cada vegada alguna cosa millor, fins que l'argenter li va ensenyar les més cares de la botiga, que van agradar moltíssim al Noguer. Quan l'amo de la botiga l'advertí que aquelles joies valien una suma molt crescuda de diners, el Noguer de s'Agaró es va treure el sarró que duia sota la capa i va dir: ‘Sarró, sarró, respon pel Noguer de Segueró’ i en va abocar el contingut damunt del taulell, fent una gran escampadissa de monedes d'or que van deixar bocabadat l'argenter.
Altres enllaços amb informació i descripció:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada