Estil / època: medieval romànic, segle XI
Descripció:
Església que consta d'una sola nau amb transsepte i una
planta en forma de creu llatina. La planta té, pel costat de llevant, una
capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els
dos laterals de planta semicircular. A l'extrem de migdia del transsepte hi ha
un altre absis, també de plana semicircular. La nau i el transsepte són coberts
per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera
excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau
amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea
un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més
estret. La continuïtat de la nau, en tota la seva llargada no és interceptada
pel transsepte. La comunicació d'aquesta amb els braços del transsepte es fa
mitjançant dues obertures amb arc de mig punt a cada costat de la nau,
enfrontades. L'alçada d'aquestes obertures és molt més reduïda que la del
transsepte. A les façanes de llevant, migdia i ponent té unes finestretes de
doble esqueixada i arc rodó. A l'exterior de l'absis s'observa una ornamentació
a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant està decorada
amb un fris d'arcuacions cadascun, separats per dues lesenes verticals que
defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest
absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els
extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de
migdia hi ha també, centrada, una finestra. Els absis laterals i absidiola
presenten una decoració llombarda forada per un fris de sis arcuacions
limitades als extrems per dues lesenes. Just per sota del fris i coincidint amb
la vertical del permòdol central hi ha la finestra que correspon a cada absis. Aquestes
són de dimensions més petites que les finestres de l'absis central. Sobre la
volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de
torre, de planta quadrada amb dos pisos al qual s'accedeix des de la rectoria.
Té finestres a les quatre cares sense divisions interiors amb una coberta feta
a partir d'una falsa volta piramidal amb carreus. En el primer nivell hi ha
quatre finestres, una a cada cara amb un arc de mig punt; al segon nivell les
finestres són geminades i estan formades per dos arcs de mig punt separats per
una columna, el fust de la qual és format per tres cossos. El cos central és
cilíndric una mica bombat del centre i els dos dels extrems, separats per un
astràgal tenen forma de piràmide truncada. Sobre aquesta columna hi ha un
capitell. El campanar, té una línia d'inflexió, formada pel parament vertical i
la volta una corretja de fusta que ressegueix tot el perímetre interior.
Aquesta corretja, segurament servís d'assentament d'una possible coberta de
fusta anterior a l'actual de pedra. El campanar per fora té uns paraments
llisos sense cap tipus de decoració. La coberta, és de teula àrab, de la qual
arrenca d'una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. L'aparell d'aquest
edifici és fet amb pedra de paredar de mida reduïda, disposada en filades
horitzontals molt regulars. La pedra, aprofitant que a la zona té forma de
llosa és desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana.
Història:
L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès
comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor
(actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora
Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi
bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les
primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena "ecclesia
sancti Sebastiani de monte maiore". La pertinença tant del lloc com de
l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131
mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixte II i una escriptura de
confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament.
Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació
amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà
plets i discussions i si bé els rectors els nomenaven des de Sant Cugat, sovint
l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que
el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el
sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç
Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de
dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa
o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels
rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li
van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de
Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna
a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom
de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom,
però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars
dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant
Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué
un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars
dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar
major.
**************************
Enllaç amb informació de l'orgue:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/orgue-de-lesglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor
Estil / època: Contemporani, segle XX, any 1951
Autoria de
l'element: Isaldaga Rocafort
Descripció:
Orgue portàtil de fusta composat per 26 tubs de
trompeteria, disposats verticalment. L'accionament de les notes i registres és
totalment manual i disposa d'un sol teclat i dos pedalers de fusta. L'organista
està d'esquena a la gent. Es troba ubicat al costat de l'altar de Sant
Silvestre.
Història:
Orgue portàtil fabricat per Isaldaga Rocafort a Collbató,
mestre orguener que treballava junt amb d'altres mestres durant els anys 1940 a
1958 al taller de Ramon Rogent, a Collbató. Sembla ser que durant aquest
període de temps es fabricaren un total de tretze orgues, un dels quals és
l'orgue de Sant Sebastià de Montmajor, fabricat concretament l'any 1951.
**************************
Enllaç amb informació del retaule gòtic:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-gotic-de-sant-sebastia-de-montmajor
Estil / època: Medieval, gòtic, segle XII - XIV
Descripció:
Retaule gòtic policromat format per 16 escenes que
descriuen en primer lloc, Jesucrist crucificat; a la dreta, en una altra
escena, Sant Jordi matant el drac i escenes que expliquen en imatges el martiri
de Sant Sebastià. A baix, dues portes, amb escenes de sants, que permetien
accedir a la sagristia. La porta esquerra, encara té les marques de bala que
l'havien travessat, concretament en destaca una situada a l'alçada de la barba.
Història:
Antigament es trobava ubicat a l'altar principal, dins
d'un marc de fusta, també d'estil gòtic, amb una porta per cada costat que
permetia llavors accedir a la sagristia, que es trobava just per darrera. Amb
la guerra civil el varen voler cremar, i només es destruí el marc. No obstant
això, la porta esquerra, conserva els forats de bala que la van travessar. Les
pintures van ser salvades a temps gràcies a algú de Caldes, la identitat del
qual no es coneix que les amagà a casa seva. Mentrestant, es varen pintar els
frescos que recorden l'estil romànic i que es poden observar encara avui en bon
estat de conservació. Quan al cap d'uns anys passà el perill de destrucció, el
retaule fou retornat a l'ermita. Fa tant sols quatre o cinc anys que va ser
desmuntat i restaurat al Centre d'Art de Sant Cugat. Segons la tradició, Sant
Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en
secret moltes conversions. Quan l'emperador romà Dioclecià va conèixer la seva
fe, va ordenar que el matessin a fletxades. Sebastià no va morir; una vídua
cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan
es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per
la seva crueltat. Llavors Dioclecià va manar que el matessin a cops. Normalment
en els quadres on surt Sant Sebastià dibuixat, surt amb el pit ple de fletxes
clavades i sagnant. S´invocava l´ajuda del sant contra la pesta. La seva
festivitat es celebra el 20 de gener. L'any 999 el vicari del monestri de Sant
Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou
de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda
meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa
al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data
d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena
"ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore". La pertinença tant del
lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098,
1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una
escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III,
respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava
també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta
donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat,
sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla
però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme
el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant
Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'esgléisa de Sant Sebastià només
disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de
vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat
regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia
independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de
Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el
caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La
campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any
1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657,
l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744
tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també
que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any
1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense
comptar l'altar major.
**************************
Enllaç amb informació de la talla de fusta de Sant Silvestre:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-fusta-de-sant-silvestre
Estil / època: Medieval romànic, segle XII
Descripció:
Talla de fusta policromada, alternant el daurat, vermell
i verd, en molt bon estat de conservació situada en l'absis lateral de l'ermita
orientat al nord-est. A la mà esquerra porta el bastó i amb la mà esquerra està
realitzant l'acte de benedicció. Actualment es troba col·locat en un altar de
planta quadrada fet de pedra irregular unida amb ciment i una llosa de marbre
al damunt. Al peu de l'absis, i a banda i banda hi ha una gerra de terrissa.
Història:
L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès
comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor
(actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora
Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi
bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les
primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena "ecclesia
sancti Sebastiani de monte maiore". La pertinença tant del lloc com de
l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131
mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de
confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament.
Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació
amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà
plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint
l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que
el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el
sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç
Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de
dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa
o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels
rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li
van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de
Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna
a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom
de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom,
però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars
dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant
Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué
un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars
dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar
major. Silvestre I va ser Papa entre el 314 i el 335. La seva mort es commemora
el darrer dia de l'any. Es creu que va ser el primer Papa que no va morir
màrtir, ja que el cristianisme ja no es perseguia a l'Imperi Romà des de la
publicació de l'Edicte de Milà, una llei promoguda per Constantí el Gran. Va
convocar el primer de la llarga llista de concilis, el de Nicea. Allà es va
discutir sobre l'arrianisme, doctrina que va ser considerada finalment com una
heretgia.
**************************
Altres enllaços amb informació:
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/28480
https://estimadaterra.wordpress.com/2021/11/22/sant-sebastia-de-montmajor-de-caldes-de-montbui/
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8673
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/952_SSebastiaMontmajor/SSebastiaMontmajor.htm
**************************
.jpg)
