CASA AL CARRER DE LA PAU,2
ULLÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juascafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
No he trobat cap informació d'aquesta casa, si algú en té està convidat@ a deixar els seus comentaris en aquesta pàgina, moltes gràcies.
PORTAL DEL CARRER MUNTANYA D'ULLÀ
ULLÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
LA BATALLA DEL TER - LA BATALLA DE VERGES - LA BATALLA DE TORROELLA
ULLÀ - BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
L’any
1694 Ullà fou escenari d’una curta però intensa batalla entre tropes espanyoles
i franceses, que tingué lloc a la llera del Ter amb motiu de la Guerra dels Nou Anys.
Els
soldats espanyols, comandats pel virrei de Catalunya duc d’Escalona, es
repartiren en tres grups a la riba sud del Ter protegint els guals de Verges,
Ullà i Torroella. L’objectiu era frenar l’avenç de les tropes franceses
comandades pel duc de Noailles, que ja havien travessat el Fluvià i es dirigien
cap al sud.
Les
forces estaven bastant equilibrades amb uns 20.000 soldats d’infanteria i uns
4.000-5.000 soldats de cavalleria per cada bàndol.
En
un primer moment es va produir una topada a Verges i el duc Noailles va fer
maniobres fent creure que intentaria travessar per aquell punt, però el mateix
dia va moure les tropes cap a Ullà. L’endemà, la matinada del 27 de maig, els
soldats francesos, veterans experimentats, van iniciar un atac travessant el
riu pel gual de Torroella i després pel d’Ullà, agafant desprevingudes les
tropes espanyoles, formades per soldats inexperts i poc organitzats. La desfeta
espanyola va ser total amb nombrosos morts i presoners. Molts soldats van fugir
a la desbandada i altres es van retirar cap a Girona.
El mateix dia, i els successius, l’exèrcit francès saquejà 12 poblacions del costat sud del Ter sembrant terror i odi per tot el territori. Els dies 10 i 29 de juny va prendre les ciutats de Palamós i Girona.
La batalla
de Verges, també coneguda com a batalla del Ter o la batalla de
Torroella, fou un combat de la Guerra dels Nou Anys, durant la invasió
francesa del Principat de Catalunya, que va tenir lloc el dia 27 de
maig de 1694 al llarg dels bancs i guals del riu Ter, entre els
actuals termes municipals de Verges, Torroella de Montgrí i Foixà.
Preludi
Durant
l'any 1694, el rei Lluís XIV de França va decidir efectuar una
ofensiva a Catalunya i posar l'exèrcit del general Nicolas Catinat al
Piemont a la defensiva, reservant més tropes per al front català.
El
nou virrei de Catalunya, Juan Manuel Fernández Pacheco, marquès de Villena
i duc d’Escalona, que era també el capità general de l'exèrcit espanyol, havia
desplegat al llarg de la ribera del riu Ter pràcticament totes les
tropes que podia reunir per oposar-se a l'important cos expedicionari francès,
dirigit pel mariscal Anne Jules de Noailles, duc de Noailles, que es
proposava capturar Girona i que ja havia pres Roses.
Ordre de batalla
Els
dos exèrcits estaven constituïts aproximadament pels mateixos efectius (uns
20.000 homes d'infanteria i uns 4.000-5.000 de cavalleria).
Segons el virrei Fernández Pacheco, «tot el nostre exèrcit estava format per
11.900 infants i 4.000 cavallers, que fa un total de 16.300 homes». Però
els regiments francesos estaven formats principalment per tropes veteranes,
mentre a les forces espanyoles hi havia un gran nombre de joves reclutes i
d'unitats recentment constituïdes que encara no havien lliurat mai cap batalla.
A més a més, l'exèrcit francès era superior en el nombre i la potència de les
peces d'artilleria, servides per artillers i soldats ben entrenats.
Tàctica
L'exèrcit
espanyol es va dividir en tres cossos per vigilar els guals del Ter a
Verges, Ullà i Torroella de Montgrí i impedir així que les tropes
franceses travessessin el riu. El duc d'Escalona respongué mobilitzant les
tropes fins a Foixà per tal de defensar els guals del Ter, i els dos
exèrcits foren davallant un enfront de l'altre per les ribes del Ter.
En
els dies anteriors a la batalla, els francesos van intentar sense èxit forçar
la travessa a Verges i, posteriorment, a Ullà i Torroella. La matinada
del 27 de maig una boira densa cobria la ribera del riu i els
francesos van aprofitar-la per travessar-lo, prop de Torroella, amb almenys
2.000 dragons i cavallers, seguits per un gran nombre de granaders d'infanteria,
i carregaren contra la infanteria espanyola, que els esperava en aquella
posició sense cap atrinxerament i que era batuda per l'artilleria francesa des
de l'altre costat del riu. Les tropes de Noailles lleugerament superiors en
nombre a les espanyoles creuaren els guals del Ter d'Ullà i Torroella de
Montgrí.
Les
tropes espanyoles menys instruïdes (molts d'ells eren novells en el combat i
alguns fins i tot havien estat duts presos) i amb armament deficient van
prestar poca resistència a l'embat de la cavalleria francesa que havia creuat
pel pas de Gualta. Després de la primera descàrrega dels seus mosquetons,
els espanyols ja no van poder oposar-se eficaçment als francesos que anaven
travessant el riu, i començaren a fugir del camp de batalla, provocant el
consegüent desordre en la resta de l'exèrcit. Es produí una gran quantitat de
baixes entre la infanteria espanyola, sobretot després de quedar sense
protecció a causa de la retirada de la cavalleria. Avisats d'aquest replegament
i sense poder fer front al gran nombre de tropes franceses que havien
aconseguit travessar el Ter i que s'estaven posicionant en ordre de
batalla a la riba sud, tot l'exèrcit espanyol va caure en la confusió i la
cavalleria va optar per retirar-se, juntament amb la rereguarda, fins a la
ciutat de Girona. Sembla que el mestre de camp del terç de la
Generalitat, Josep Boneu i Pi, juntament amb el terç "morat"
organitza una mínima defensa que plantà cara a l'exèrcit francès evitant
l'anorreament de les tropes en retirada.
Els
francesos van iniciar un avenç general contra els espanyols en retirada, que no
van oferir gaire oposició i molts dels quals van morir o van ser fets
presoners, mentre l'equipatge i l'artilleria, i un gran nombre d'estendards
foren capturats. Les baixes entre morts, ferits i presoners segons el duc
d'Escalona foren 2.931 infants i 324 unitats de cavalleria, mentre que fonts
franceses xifren en 9.000 les baixes hispanes. Se saquejaren una dotzena de
llocs als entorns del Ter.
Conseqüències
Segons
la versió oficial dels espanyols, les seves pèrdues foren de 2.931 infants i
324 cavallers, entre morts, ferits i desertors. Segons fonts franceses, les
pèrdues espanyoles excediren els 9.000 homes, inclosos 2.000 presoners,
mentre que les pròpies pèrdues van ser només d'uns 500 homes.
En
aquesta situació, el virrei no va tenir cap altra elecció que enviar algunes
tropes a Girona i la part més gran del seu exèrcit cap a Barcelona,
on va romandre tot el mes de juny. Mentrestant, els francesos van saquejar
sense oposició més de 10 pobles de la ribera del riu Ter.
El 30
de maig, tres dies després de la desfeta espanyola al riu Ter, Noailles va
començar el setge, per terra i mar, de la plaça de Palamós, que es va
haver de rendir el 10 de juny. La ciutat de Girona va caure
el 29 de juny i aviat Hostalric, tot deixant el camí obert cap
a Barcelona, que els francesos no van poder atacar en aquesta ofensiva a
causa de la reducció del pressupost de l'exèrcit ordenada pel ministre de la
guerra Louvois i de la presència de la flota anglesa de l'almirall Edward
Russell, que va forçar la retirada de l'estol francès de suport comandat
per Tourville. Davant d'aquests fracassos estrepitosos, el Consell d’Estat
d’Espanya destituí el virrei.
*******************************
PORTAL DEL CARRER DE LA VOLTA D'ULLÀ
ULLÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
No he trobat cap informació d'aquest portal, si algú en té està convidat@ a deixar els seus comentaris en aquesta pàgina, moltes gràcies.
ELS MASOS D'ULLÀ
ULLÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El mas és un habitatge rural aïllat, vinculat a una
unitat familiar àmplia i autosuficient que gestiona una quantitat important de
terres destinades a l’agricultura i a la ramaderia.
L’origen dels masos es pot situar en les vil·les romanes.
Van viure una forta expansió en època medieval, llavors eren edificacions
modestes, i van anar guanyant importància amb els segles successius.
A Ullà són nombrosos els masos que hi ha dispersats pel
municipi, alguns d’ells molt remarcables, com el Mas Blanc, aixecat al costat
de l’antic camí d’Empúries. Allà s’hi ha localitzat un jaciment romà, i en
època carolíngia (segles IX - X) hi havia un vilar anomenat Purtos.
Un altre mas destacat, que forma part de la silueta d’Ullà,
és el Mas Xiquet. Una imponent façana encarada a migdia, reformada el segle XIX,
li atorga un caràcter dominant que competeix amb Santa Maria.
Antigament conegut com a Mas Sàbat, a inicis del segle XIX va ser adquirit pel moliner de Verges (en Xiquet), i posteriorment va ser heretat pels seus besnets Francesc i Caterina Albert de l’Escala.
OLIANUS - ULLÀ
ULLÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El document més antic conservat que fa referència a Ullà,
Olianus, signat per l’emperador carolingi, data de l’any 834 (segle IX).
Aquest document confirma que la vil·la, situada en el
comtat d’Empúries, pertanyia al bisbat de Girona tenia els termes ben definits.
Limitava al nord amb Bedenga (Bellcaire), a l’oest amb Caneto (Canet), al sud
amb el Ter i Aqualta (Gualta) i a l’est amb Torrocella (Torroella). En altres
documents medievals es fan servir les variants Oliano, Oliana, Uliano o
Huliano, derivades del nom propi llatí Aulus / Aulius, que recorda el passat
romà del poble.
I és que l’origen del poblament estable a Ullà és molt antic. A la falda del Montgrí s’han localitzat diversos jaciments de transició de l’època ibèrica a la romana, segles II – I aC, segurament dedicats a la ramaderia i a l’agricultura.
Cugots són els d’Ullà
Aquesta expressió popular és el sobrenom amb el qual es
coneix a la gent d’Ullà, sobretot emprat com a malnom pels veïns de Bellcaire i
de Torroella.
Cugot sembla que fa referència al vestit dels frares, la
cogulla, túnica amb caputxa. D’aquí prové el nom d’una planta que creix en
garrigues i roquissars del Montgrí, coneguda com el Frare Cugot. Cal recordar
que a Ullà hi havia una comunitat de canonges.
En el refranyer popular també es troba l’expressió “bona
gent a Ullà”.
.JPG)
El lloc era possessió dels bisbes de Girona des del segle
IX. El document més antic, del 834, és un precepte de Lluís el Piadós que
reconeix al bisbe Guimer, entre altres dominis del pagus d’Empúries, villam
nuncupatam Olianus cum suis terminis. El 4 de juny de l’any 879 s’hi celebrà un
judici en presència del comte Sunyer II d’Empúries per a dilucidar la propietat
d’unes terres que foren reconegudes al bisbe de Girona per haver-se demostrat
que pertanyien al terme d’Ullà (en el document que registra el plet s’esmenta
per primera vegada el nom de Torroella); un judici de característiques similars
tingué lloc el 881 a Purtos (poblat identificat recentment pel grup
Geseart).
L’església d’Ullà és esmentada el 1117, en una donació
del bisbe de Girona Berenguer Dalmau. El 1121 el prevere Pere Vidal hi fundà la
canònica regular augustiniana de Santa Maria d’Ullà amb el consentiment del
mencionat bisbe de Girona, de l’arquebisbe de Tarragona, el futur sant Oleguer,
del comte d’Empúries, Ponç Hug I, i del senyor de Torroella de Montgrí, Ponç
Guillem. El cenobi fou construït a la part baixa del terme, prop de la riba del
Ter. Segons el Cronicó d’Ullà, que es conservava al monestir, la canònica
sofrí un greu saqueig en una incursió musulmana procedent de Mallorca, durant
la qual els sarraïns degollaren alguns canonges i se n'endugueren captius
d’altres (cal tenir en compte que la mar era aleshores molt més pròxima
d’Ullà). La proximitat del Ter fou, d’altra banda, causa de nombroses
calamitats per al cenobi. El darrer quart del mateix segle XII el temple era
colgat per la sorra portada per les revingudes del riu i hom hagué de bastir
una nova església damunt l’antiga, que fou consagrada el 1182 per Berenguer,
arquebisbe de Tarragona, i Ramon d’Orusall, bisbe de Girona. Al mateix temps
hom confirmà a la canònica diverses esglésies de la comarca (la de Sant Andreu
d’Ullà i les de Bellcaire, Canet de Verges, Casavells, Matajudaica, Llabià i
Fontanilles).
La jurisdicció d’Ullà, de la mitra gironina (hi tingueren
també drets els senyors feudals de Torroella), motivà nombroses desavinences
entre els comtes de la primera dinastia emporitana (que conservaven l’alta
jurisdicció) i els bisbes, que foren protegits per la corona en la defensa dels
seus interessos. La desviació del braç del Ter que desembocava a Empúries vers
el que desembocava prop de Torroella produí a la fi del segle XIII greus
inundacions a les terres episcopals i reials d’Ullà i Torroella, i el 1303 es
redactà a la cort de Girona un memorial de greuges dirigit al comte Ponç V
d’Empúries. El 1311 el bisbe dictà una excomunió contra els qui s’apoderaven a
Ullà de les aqualexias (terres que deixava l’aigua), que encara
s’anomenen a la comarca aigualleixos. La comunitat d’Ullà decaigué amb
l’entrada dels priors comendataris des del 1452 i fou secularitzada el 1592 i
convertida en col·legiata regida per un prior i quatre canonges. Les riuades
continuaren fent estralls i ensorraren l’església consagrada el 1182. Hom
construí un nou temple al centre del poble d’Ullà, l’actual parròquia, on es
traslladaren els canonges el 1804 i romangueren fins a l’extinció de la
col·legiata (1835).
***********************************************
