CASA PIUS ANFRES MARTÍ - "LA TELA"

GRANOLLERS - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

***********************************************

Enllaç amb informació:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-pius-anfres-marti-la-tela

Època: segle XX – any 1912

Autor: J. Batlle i Anfres (arquitecte)

Descripció:

Torre burgesa d’estil noucentista que, des de 1986, acull el Museu de Ciències Naturals de Granollers. Es tracta d’un edifici aïllat que segueix la tipologia de ciutat-jardí. És de planta quadrada i disposa de planta baixa, planta pis i golfes, amb coberta composta a quatre vessants. Per la seva situació privilegiada al barri de Sant Miquel constitueix una important fita visual. Antigament, el vial on està situat era la carretera, principal eix que vertebrava l’eixample granollerí.

La façana principal de l’edifici és de composició simètrica, amb un cos central que sobresurt lleugerament del pla de façana i que es destaca clarament sobre el pla de coberta en convertir-se en una torre-mirador. És de planta quadrada i té coberta de pavelló a quatre vessants de teula vidriada. Aquest cos central incorpora el portal d'entrada a l'edifici, que així queda molt ben expressat, mentre que a la part superior compta amb finestres geminades.

La façana està estructurada amb balcons i finestrals encerclats amb pedra artificial, amb un acabat a l'estuc de calç. Al segon pis les finestres es disposen a partir d'arcuacions rebaixades, i al nivell de les golfes destaca la seqüència d'arcs de punt rodó. En general, però, tant els materials com la seva aplicació revelen un cert to grandiloqüent i artificiós, i sense gaire riquesa ornamental.

A l'interior el paviment hidràulic, tractat en zones orlades, defineix cada àmbit. Tal vegada els elements més característics, i més ben conservats, són els metalls en general, la qualitat de la fusta i els vidriats a les zones altes de les portes principals (PATRIMONI, 1985; CUSPINERA et alií, 2001). En general, la composició equilibrada i les formes clàssiques fan que l’edifici es pugui enquadrar dins d’un noucentisme primerenc, tot i que alguns detalls ornamentals, com ara la forma sinuosa d’algunes finestres laterals o portes interiors, remetin encara a l’estil modernista. Per això en alguns llocs és qualificat com a modernista.

La casa està envoltada per un ampli jardí que actualment queda integrat com un espai més del museu, ja que compta amb una mostra d’espècies botàniques pròpies del Vallès així com alguns blocs de roques també característics de la comarca, a més d’un estanc. S'hi troben representades petites comunitats d’alzinar, pinedes, brolles i la ribera. Les espècies estan identificades amb un rètol. Entre els exemplars botànics quedaven alguns arbres que havien estat plantats pel propietari de la torre La Tela, Pius Anfres, probablement cap a l’any 1912. Tanmateix, d’aquests avui només queda en el recinte del jardí un llorer, un til·ler, un pi blanc, un pi pinyer i un pitòspor. I fora del recinte hi ha l’Alzina de la Tela, a la cantonada dels carrers Palaudàries amb Murillo.

Història:

La torre que avui acull el Museu de Ciències Naturals fou construïda l’any 1912, obra de l’arquitecte J. Batlle Anfres. Era la casa dels propietaris de la fàbrica tèxtil que hi havia situada al darrera, per això li va quedar el nom de la Tela. La fàbrica havia estat fundada l’any 1854 per Brunet i Serra, i el 1906 fou traslladada a aquest carrer, vora la casa. L'any 1874 era una de les tres fàbriques de dimensions més grans que tenia Granollers.

L'any 1984 l'Ajuntament encarregà un projecte de rehabilitació de l'edifici a fi de dedicar-lo a museu de ciències naturals. L’antecedent d’aquest museu es troba el 1982, quan un grup de joves naturalistes va promoure la creació de l'àrea de Ciències Naturals com a secció dins el Museu de Granollers, amb Antoni Jonch que es perfilava com a cap.

Antoni Jonch Cuspinera fou el principal instigador del museu, que es va dur a terme també per la voluntat de l’alcalde Rafel Ballús. Després de molts anys treballant al Zoo de Barcelona finalment va esdevenir director del Museu de Ciències Naturals de Granollers. El magnífic jardí que ja existia a la torre de la Tela també feia aquest emplaçament molt idoni per al nou equipament. L’edifici fou restaurat l’any 1986 i, després d’haver-se elaborat un projecte museològic i museogràfic, el museu es va inaugurar el maig de any 1987.

El jardí va entrar a formar part del conjunt del museu, i va esdevenir l'escenari d'una petita mostra de comunitats vegetals vallesanes, acompanyades per algunes de les roques més comunes i per alguns animals vius. El nucli zoològic, però, es va tancar l’any 1998.

L’any 2000 les dependències del museu van poder ampliar-se considerablement quan la fàbrica CIMSA, hereva de la fàbrica tèxtil original, es va traslladar i l’edifici antic fou enderrocat. Això va coincidir la urbanització de la part dels solars dedicada a habitatges, i va permetre la construcció d’un edifici de nova planta on es va instal·lar una àrea d’equipaments del museu i una nova exposició permanent.

Actualment el Museu compta amb els següents àmbits temàtics: paleontologia, geologia, botànica, meteorologia i, especialment, zoologia. També té un planetari i una biblioteca consultable, i acull alguns centres especialitzats: és la seu del Centre de Documentació del Parc Natural del Montseny (secció de ciències naturals) i del grup de recerca Bibio, que executa diferents plans de seguiment de biodiversitat de Catalunya (papallones diürnes, mamífers terrestres, ratpenats i amfibis). Així mateix, va gestionar l'Estació Meteorològica de Granollers (al Puig de les Forques, en funcionament ininterromput des del 1950 fins el 2019, i traspassada finalment al Servei Meteorològic de Catalunya). També gestiona el Centre d'Educació Ambiental de Can Cabanyes, situat en aquest espai d’interès natural del Granollers. Així mateix, el servei educatiu del museu ofereix un ampli ventall de visites i tallers per a escolars.

************************************

Altres enllaços amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/28961

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=16081

************************************

 

 

 

LA PEDRA DE L'ENCANT DE LA PLAÇA DE LA PORXADA DE GRANOLLERS

GRANOLLERS - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

*********************************************

Enllaç amb informació:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pedra-de-lencant

Època: segle XVI

Descripció:

Pedra cilíndrica de gres vermell situada a l'angle sud-oest de la Porxada. És un element emblemàtic de Granollers que la imaginació popular ha revestit de llegendes i tradicions. Mesura uns 105 cm de diàmetre per 35 cm de grossor d'aflorament. Actualment es troba al costat del sòcol d'una de les columnes de sustentació de l'edifici de la Porxada. Segurament, la seva presència és coetània de la construcció de la Porxada, entre els anys 1586 i 1587. 

Aprofitant la seva situació, al bell mig del mercat, s’utilitzava per fer els encants públics (subhastes) de productes d'agricultura i ramaderia. Segons diu la llegenda, aquesta pedra la va arrossegar una riuada de l'antic torrent que baixava pels carrers de Corró i de Barcelona, i va quedar dipositada al costat de la Porxada, on s'estarà fins que una altra riuada se la tornarà a emportar. Hi ha altres llegendes que la relacionen amb les bruixes.

Observacions: 

L’autor García-Pey (1990) recull altres aspectes anecdòtics: en aquesta pedra hi tenia el lloc de venda de pinyons en Pere Canal Barnils, anomenat el Pinyoner, qui després d'anar a recollir pinyons i torrar-los es situava aquí per vendre'ls. Com que quan es torren els pinyons queden una mica oberts, els venia amb un clau aixafat de la punta que servia, si es ficava a l'escletxa del pinyó, per obrir-los (GARCIA-PEY, 1990).

L'any 2020 en una façana del carrer Guayaquil (cantonada amb el carrer Princesa) es va pintar un grafit titulat El desig de la Pedra de l'Encant. L'autora és Maria Ripoll i va ser patrocinat per Xocolates Granollers.

Història:

En un programa de la Festa Major de l'any 1928 Miquel Joseph va fixar el que la memòria popular deia sobre la Pedra de l’Encant. Segons això, els anys 1413-1414 sant Vicenç Ferrer va passar per Granollers i predicà des del damunt d'aquesta trona. Per cridar l'atenció dels oients, i com a recurs oratori, hauria llençat una sentència que va esdevenir llegenda la llegenda principal sobre aquesta pedra: "la pedra de l'encant la portà una riuada, i una riuada ha d'endur-se-la". Aquesta versió situa cronològicament la seva presència 170 anys abans de la construcció de la Porxada, cosa que no és versemblant. Per altra banda, Sant Vicenç Ferrer tingué gran predicament, i el sant de barri de la plaça li estava dedicat fins fa ben pocs anys.

Una altra possibilitat més real és que la pedra formés part dels materials de construcció de la Porxada, construïda entre 1586 i 1587. La pedra d’aquesta construcció (antiga llotja de gra) fou portada de la pedrera de Puig Llunell de Mont-ras (Puiggraciós), municipi actual de l'Ametlla del Vallès. Així, la pedra hauria quedat com a material sobrer després de fer-se les sotabases i fonaments per assentar les columnes.

A l'entorn d'aquesta pedra carismàtica s'hi feien una mena d’encants com els de Barcelona però en una versió reduïda. Al damunt s'hi enfilaven els marxants i venedors per cantar les excel·lències dels seus gèneres. Així la mola esdevenia trona per als pregoners o nuncis.

L'agost de l'any 1928, amb motiu de les obres d'urbanització de la plaça, es va treure del seu lloc i fou enterrada uns metres més enllà, davant del Portalet. L'abril de l'any 1930 la Casa del Vallès de Barcelona va visitar oficialment la ciutat de Granollers, i Joan Montllor, president del Centre Excursionista del Vallès, de Sabadell, demanà a l’alcalde, Albert Rosàs, que la pedra fos reposada al seu lloc originari. Però no va ser fins el 12 de desembre de 1930, amb l'alcalde Esteve Camillo, que la pedra de l'Encant va retornar al seu lloc (TINTÓ, 1996).

Hi ha llegendes que relacionen la pedra de l’encant amb bruixes. Es diu que quan processaven junt a la pedra a una dona marcada, la llençaven a l’aigua del riu Congost lligada: si no s’enfonsava, l´executaven, per ser cosa del diable, i si s’ofegava era pel fet de ser bruixa. En els darrers anys aquests aspectes llegendaris s’han desenvolupat en forma de diverses publicacions infantils.

*********************************************

Altres enllaços amb informació:

https://www.xocolatesgranollers.cat/eldesigdelapedradelencant/

https://www.facebook.com/watch/?v=240560390514691

https://votv.cat/la-pedra-de-lencant-amaga-molta-historia-i-diverses-llegendes/

https://fontsaigua.com/2014/10/23/la-llegenda-de-la-pedra-de-lencant-de-granollers/

https://estimadaterra.wordpress.com/tag/la-pedra-de-lencant/

*********************************************

 

 

 

CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE LA MASIA DE CAN LLEÓ

SANT MARTÍ SARROCA - L'ALT PENEDÈS

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

************************************************

Enllaç amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/4846

Època: segle XVIII

Descripció:

La capella del Roser està situada al costat de la masia de Can Lleó, al barri del mateix nom. És un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i absis de planta semicircular aixafada. La coberta és amb volta de canó amb llunetes i la teulada és a dos vessants. Té el cor situat sobre l'entrada i a l'absis, hi ha un retaule sota una gran petxina. La façana és d'estructura senzilla i presenta un porta d'accés de tipologia neoclàssica, amb frontó. A la part superior, hi ha un ull de bou i un petit campanar d'espadanya, d'una sola obertura.

Notícies històriques:

La capella del Roser, adossada a la masia de Can Lleó, data del segle XVIII. Durant la Guerra Civil va ser cremat un retaule barroc. L'actual retaule és obra recent de l'arquitecte Brugal.

************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8006

https://canlleo.com/es/la-masia-y-la-ermita-de-nuestra-senora-del-roser/

************************************************

MASIA CAN LLEÓ

Enllaç amb informació:

https://canlleo.com/la-masia-i-lermita-del-roser/

Can Lleó és una finca familiar propietat de la família Lleó que està situada a Sant Martí Sarroca, i dona nom a un dels barris del municipi.

La finca consta d’una masia amb un celler del segle XVIII i una ermita familiar del 1750 (Ermita de la Mare de Déu del Roser).

La casa principal és d’origen medieval i el celler és de principis del segle XVIII. El primer document a on es reflecteix l’elaboració del vi és un inventari del 1751. El vi es fermentava en tines revestides de ceràmica (cairó), de ciment, o en botes de 1216 litres (10 càrregues)  i es venia a l’engròs. El celler va estar en funcionament des del segle XVIII fins a 1986. En 2022 la família decideix complir el somni de reformar el celler i reactivar l’elaboració sota el nom original de la finca, Can Lleó de Vilanoveta amb l’objectiu d’elaborar vins amb mètodes tradicionals que reflecteixin la tradició centenària de l’antic celler.

La masia de Can Lleó és d’origen medieval amb remodelacions arquitectòniques durant els segles XVIII i XIX que li donen el seu aspecte actual. Les cobertes són de teula àrab i van ser reformades en el 2017. La masia és de planta rectangular i consta de planta baixa, dues plantes i golfes. En la planta superior es troben dues galeries de mig punt i sobre elles s’aixequen dues torres. La masia constava d’una casa annexa on vivia la masoveria que fou derruïda en el 1956.

La masia es troba annexa a l’ermita de la Mare de Déu del Roser construïda en 1750 quan era propietat de Jaume Lleó. En 1766 es construeix una cripta familiar. L’ermita és d’una sola nau amb un absis de planta semicircular. La façana conte un portal d’estil neoclàssic. Durant la guerra civil espanyola l’ermita va ser cremada i es va perdre el retaule original d’estil barroc. En 1941 es construeix un retaule d’estil neoclàssic de l’arquitecte Josep Brugal. En l’actualitat se celebra missa durant la festa major del barri i durant esdeveniments privats.

******************************************

Altre enllaç amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/4854

Època: segle XVIII

Descripció:

Can Lleó és una masia situada dalt d'un turó, al costat de la carretera de Vilafranca a Sant Martí Sarroca. És un edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes i que té a banda i banda de la façana dues grans torres. A la part posterior, hi ha una galeria amb arcs de mig punt i els interiors presenten elements d'interès. El conjunt es complementa amb dependències agrícoles i un baluard. La capella del Roser està situada al costat de la masia de Can Lleó, al barri del mateix nom. És un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i absis de planta semicircular aixafada. La coberta és amb volta de canó amb llunetes i la teulada és a dos vessants. Té el cor situat sobre l'entrada i a l'absis, hi ha un retaule sota una gran petxina. La façana és d'estructura senzilla i presenta un porta d'accés de tipologia neoclàssica, amb frontó. A la part superior, hi ha un ull de bou i un petit campanar d'espadanya, d'una sola obertura.

Notícies històriques:

Can Lleó dona nom a un barri de Sant Martí Sarroca. Hi ha dades de la seva existència des del 1400. La masia va ser molt modificada durant els segles XVIII i XIX.

******************************************

MONUMENT A L'EXILI

LA VAJOL - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

El monument a l’exili fou erigit amb ajuts públics (Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Ajuntament de la Vajol) i amb la participació de diversos particulars. L’escultura, realitzada per Lola Reyes i Joan Garcia-Codina, va ser inaugurada el 8 d’abril de 2000. Evoca un home que dóna la mà a la seva filla que, només amb una cama, s’aguanta amb l’ajut d’una crossa. Es tracta de dos personatges reals, Mariano Garcia i la seva filla Alícia, arribant a Prats de Molló a principi de febrer de 1939, camí de l’exili. Aquest episodi va ser captat per la càmera de Roger Viollet i va aparèixer al setmanari francès  L’Illustration. Es tracta d’una de les imatges més conegudes i simbòliques de l’exili republicà.

**************************************************

https://www.terresdegirona.cat/alt_emporda_vajol.htm

Durant la Guerra Civil espanyola, a mitjans de 1937, el President del Govern de la República, Juan Negrín, va trobar a La Vajol un indret ideal per guardar el tresor de la República en cas de perdre la guerra. La Vajol era una petita població fronterera amb França, de difícil accés i que tenía unes mines subterrànies de talc, on es podien guardar elements de valor. Per això, cap a final de 1937, Negrín va confiscar la Mina Canta als germans Giralt Canta i, sota l'estricte control del seu fill, Juan Negrín Júnior, es començaren les obres d'adaptació de la mina per poder albergar l'or de la República i obres d'art provinents del Museu del Prado. Negrín va fer venir obrers de Cartagena per construir un edifici de tres plantes sobre les mines, que encara es conserva, i una cambra cuirassada al subsòl revestida de ciment pels possibles bombardeigs. La mina va quedar expropiada sota l'autoritat del govern, i estava sota la responsabilitat directa i vigilància absoluta del Ministre d'Economia i Hisenda, Francisco Méndez Aspe.

Juan Negrín també es va instal·lar a la vila els últims dies de la guerra, al mas de Can Barris. Més tard, s'hi va instal·lar també l'Estat Major, el Ministre d'Estat i altres membres del Govern; el President de la Generalitat, Lluís Companys, i el lehendakari, José Antonio Aguirre, estaven instal·lats al veí poble d'Agullana, a Mas Perxers. El dia 1 de febrer del 1939 hi arribà el President de la República, Manuel Azaña. Per tant, La Vajol, va ser l'última capital d'Espanya en temps de la II República. La nit del 4 al 5 de febrer, Azaña s'exilià cap a França, una hora abans que ho fessin Lluís Companys i José Antonio Aguirre. Tots tres van acabar travessant la frontera pel coll de Lli fins a arribar a les Illes, al Vallespir. 

Les obres d'art que hi havia guardades a la mina foren posteriorment traslladades a la Societat de Nacions a Ginebra, a Suïssa, per la seva custòdia temporal, amb un document signat la nit del dia 3 de febrer al castell de Figueres. Pel que fa al tresor de la República, l'endemà 71 camions, protegits per carrabiners, van transportar-lo cap a el Pertús per tal d'embarcar els quadres cap a Mèxic amb el vaixell "Vita". Alguns van travessar la frontera pel coll de Lli, en direcció a les Illes, però van tenir problemes en passar per la carretera; el setè camió es va tombar per la zona de la masia de Can Barris, de manera que alguns quadres van caure al camp. Mai no es va saber si va ser traslladat posteriorment.

El setmanari francès L'Express va publicar el 1993 un reportatge sobre aquest setè camió perdut, on esmentava la possibilitat que els soldats haguessin amagat els lingots d'or. Sobre aquest fet tracta també el llibre "El setè camió", de la historiadora Assumpta Montellà, i que va ser presentat el 2007 a l'antiga mina de talc, can Canta, també dita mina d'en Negrín.

**************************************************

Enllaços amb informació:

https://www.salines-bassegoda.org/ca/territori/la-vajol/descobreix-la-vajol/monument-a-l-exili/

https://www.elcami.cat/camipedia/monument-lexili-la-vajol

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8364

**************************************************