Llocs de Catalunya

CAN TERRERS

N-152 km 35,5 / Av. Jacint Verdaguer

LA GARRIGA - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Capella de Santa Maria del Camí, segle XII - XVIII

************************************

Enllaç amb informació de Can Terrers:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/28901

Època: segle XV

Descripció:

Conjunt d'edificacions al voltant d'un gran pati rectangular, flanquejat al nord per la masia, a ponent per un noble pis amb arcs de mig punt i al sud per la capella de Santa Maria del Camí. La masia consta de planta baixa, pis i golfa. La coberta és a dues vessants. A la cantonada que formen la façana principal i la façana nord hi ha una torreta de planta circular. El portal d'entrada és d'arc de mig punt adovellat. Les finestres són quadrades i encerclades amb arc de pedra. La façana està recoberta amb arrebossat de ciment.

Notícies històriques:

L'arxiu de Can Terrers és el més important de la població, consta dels arxius de Can Casellas, Can Rosselló de Vall i el propi. Hi ha una important col·lecció de pergamins i una rica biblioteca de llibres antics. Es conserva el retaule gòtic de Santa Maria del Camí.

************************************

Enllaç amb informació de la capella de Santa Maria del Camí:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/28822

Estil: romànic

Època: segle XII

Descripció:

La capella de Santa Maria del Camí de dins la finca de Can Terrers, molt a prop d'una vil·la romana, era el temple d'un antic cenobi fundat al segle X del qual no en queda cap més resta. És d'una sola nau amb planta rectangular i absis també rectangular coberta amb volta de canó seguit lleugerament apuntat. L'absis, orientat a llevant, presenta una sola obertura de doble esqueixada. A la façana de migdia destaca el portal de dos arcs en gradació entre els quals hi ha una arquivolta de secció circular decorada amb entrellaçat sostinguda per columnes amb capitells esculpits amb motius molt variats. L'ull de bou de la façana de ponent i l'accés del mur de tramuntana són afegits tardans. Conserva una làpida visigòtica decorada amb relleus reaprofitada com a llosa sepulcral al segle X amb la inscripció de l'epitafi de Quíxol, monja i germana d'Emma, abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Notícies històriques:

Segons alguns indicis, el 921 s'hauria fundat en l'indret un nucli monàstic dependent de Sant Joan de les Abadesses i regentat per la monja Xixilona (Quíxol), germana de l'abadessa Emma. Les primeres notícies documentals de Santa Maria del Camí daten de 945, provinents d'una inscripció epigràfica conservada a l'interior de la capella. Al costat d'un sarcòfag del segle XIII i en l'anvers d'una placa de marbre amb una estilització vegetal d'època visigòtica es llegeix el següent epitafi (traduït del llatí): "Ací reposa Quíxol, de bona memòria, consagrada a Déu i filla de Guifré, comte. Que Déu la perdoni. Amén. La qual va morir 8 de les calendes de Març, de l'era 983; any de l'encarnació del senyor 945; anys 8, regnant Lluís, fill de Carles, rei". El mossèn Pau Parassols en unes notes al peu d'uns goigs editats el 1881 afirma que, un cop morta Xixilona, els seus béns passaren al seu germà Sunyer, el qual suprimí la vida monàstica a Santa Maria del Camí. Al segle XII es construeix un nou edifici, el que ha arribat als nostres dies, però se'n desconeix el seu funcionament. El segle XIII es té constància que Santa Maria del Camí era un hospital de camí ral i que hi havia una comunitat de germanes i confrares dirigida per la donada Beatriu. La vida monàstica de Santa Maria s'acabà definitivament al segle XIV amb la visita del bisbe Ponç de Gualba el 1307 que decidí la clausura del cenobi. L'any 2006 es va fer una campanya de control arqueològic que només va trobar restes d'època contemporània. L'any 2007 se'n va fer una altra, que de nou fou negativa. L'any 2017 es va fer una obra de reforç per les esquerdes amb la col·locació d'una estructura tensora i també una intervenció arqueològica que, altra vegada, fou negativa.

************************************

Al costat de Can Terrers hi ha l'antic forn de calç

El forn de calç de Can Terrers

En aquest forn s'hi cremava calç i tot un any de feina de molta gent

Tenia la davant la boca per on s'introduïa la llenya per cremar i fer funcionar el forn de calç de Can Terrers. Al darrere, avui enterrat, hi havia el ventre del forn, de més de 4 metres de diàmetre i de més de 5 de profunditat.

Feia falta molta gent, durant tot l'any, per extreure de les pedreres i transportar fins aquí la pedra calcària que després es couria. També molta per tallar llenya als boscos a l'hivern i fer-ne els feixos necessaris per a una cuita. una mitjana de 1.800 feixos de 30 kg (54 tones de llenya). A l'estiu, també era necesària molta gent per fer torns durant uns quants dies seguits, senses parar, durant la cuita. I molta altra per buidar el forn, preparar la calç per als seus usos i transportar-la fins a on fes falta.

La calç era indispensable per a gairebé tot

Tot i que podia haver algun calciner especialitzat, qui treballava als forns era bàsicament la pagesia, per aconseguir algun ingrés extra o com una tasca més que calia fer. Perquè la calç era necessària per a tot.

El morter de calç era el nostre ciment; la calç emblanquinava i protegia de les inclemències del temps les nostres cases; netejava i desinfectava les corts dels animals; se'n feia llexiu; purificava l'aigua per poder-ne beure; protegia carn macerada; adobava les olives; servia per ensulfatar i protegir els cultius; matava el corc; s'hi feien pintures al fresc; blanquejava el paper; adovaba les pells...

Tenir un forn i poder-te produir la calça a casa, al segle XVIII, era garantia de tenir un habitatge confortable i net, uns cultius i ramats protegits, aigua potable i, potser fins i tot, alguna pintura bonica i uns quants ingressos més.

Esquema de funcionament d'un forn de calç

Can Terrers era un motor que funcionava a tota velocitat

A sobre la boca del forn hi ha la data 25 d'abril de 1782. Al tram final del segle XVIII, el mas Terrers era una maquinària ben greixada i funcionant a ple rendiment. Estaven ampliant la casa (el seu pati era l'antiga plaça pública medieval), s'havien apropiat de la capella de Santa Maria del Camí, acabaven de construir l'edifici del Molí de Can Terrers, havien portat l'aigua des del Congost en un projecte conjunt amb el mas Nualart, entre d'altres.

La calç es feia servir per a tot. Però potser pel que més la volien en aquest moment a Can Terrers era per a construir i per a mantenir netes les corts dels grans ramats de porcs que tenien i que venien a Barcelona, on els portaven en transhumància.

Can Terrers es podia permetre construir un forn expressament, encara que no hi hagués pedra calcària a l'entorn i s'hagués de portar de lluny. Potser es baixava del mas Miquel, a Puiggraciós, propietat dels Nualart, amb qui compartien negocis. No sabem ni aixó ni si el forn va fer servei durant gaire més anys. Però el fum que el 1782 sortia d'aquí era el d'una peça més del motor d'una finca, Can Terrers, que controlava bona part de la Garriga.

Una imatge del forn a mig excavar, l'any 2019

La pedrera de pedra calcària del mas Miquel a ple rendiment, a meitat del segle XX

El bosc de Can Terrers era intensament explotat. Aquí, un ramat s'ovelles i xais descansant al costat de l'estructura del forn que ja no estava en ús, al primer terç del segle XX.

D'una terra en equilibri a un entorn desconegut

Al segle XVIII, Can Terrers necessitava que els recursos de les seves terres estiguessin en equilibri. Si no disposava de llenya, d'aigua, de pedra calcària i de força de treball, no podia fer funcionar el forn. Sense la calç, no podia mantenir esl seus edificis, ni assegurar la neteja dels espais que ocupaven els animals, ni la producció dels seus cultius. El mas havia d'assegurar, any rere any, la seva subsistència.

Com ja havia passat des de temps immemorials, Can Terrers tenia en la terra la seva riquesa. I la producció artesanal dels recursos que necessitava, com la calç, formava part d'aquest equilibri necessari.

Però a meitat del segle XIX, tot aixà va començar a canviar. Per primer cop, vendre la terra sortia més a compte que posseir-la i treballar-la.

I aquest és el model que ha arribat al segle XXI, quan el forn de calç ja era només una paret de pedra perduda i sense significat enmig d'una zona verda del polígon industrial de Can Terrers.