FONT DEL MONJOS o FONT DE LO RAIG o FONT DE SANT PERE DE RODES

SANT PERE DE RODES - EL PORT DE LA SELVA - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=53&consulta=MCU0KzE3MTQwNCU=&codi=20009

que diu:

Època: segle XVI

Descripció:

Situada a pocs metres al nord-oest de la basílica de Sant Pere de Rodes, fora de l'antic clos monàstic, en un pla lleugerament inferior molt proper a l'hospital de peregrins.
Es tracta d'una font que raja d'un alt marge i està formada per dos arcs de mig punt en gradació, bastits amb lloses de pedra allargades disposades a sardinell. El brollador s'integra dins del mur de carreuada frontal que ha patit diverses reparacions. De fet, el carreu on s'encasta el brollador presenta un relleu esculpit amb la representació del cap d'un animal fantàstic i la següent inscripció: "QUI BIBERIT EX AC / QVA SITIET ITERVM / .. DE AGOST / 1588". Degut a les reparacions i morterades efectuades a l'element, el relleu està mig tapat amb la part inferior i la boca de l'animal, d'on brollava l'aigua en origen, amagades.
L'aigua cau en una pica rectangular tallada en pedra calcària, amb diverses reparacions de recent cronologia, de la que neix un estret regueró que condueix l'aigua fins a l'extrem septentrional de l'esplanada que hi ha davant la font. La canalització, feta en pedra, passa pel mig del paviment empedrat que hi ha als peus de la font. Al costat de la font hi ha una petita volta de mig punt bastida amb lloses de pedra, que es recolza damunt dues amplies pilastres. L'estructura integra un bassi monolític rectangular i una placa de ceràmica commemorativa.
La construcció és bastida amb rebles de granit i pissarra, generalment lligats amb morter.

Notícies històriques:

La Font dels Monjos va ser coneguda al segle XVII com a "Font de lo Raig" segons el cronista Heroni Pujades. (segle XVII). Hi fan referència pràcticament tots els autors que, d'alguna manera, s'han ocupat del monestir:"...la hermosa fuente de agua clara y fresca que hoy llaman "lo Raig"..."(J.Pujades, 1606)"... dos fuentes de muy buena agua: una fuera del monasterio, alrededor de la cual hay hermosos árboles; y otra que entra dentro. Pero como los cantrabandistas suelen cortarlas cuando los monjes no quieren abrirles, tienen a prevención una cisterna." (F.de Zamora, 1790)."Para estas tierras utilizaban sin duda el agua de una fuente conocida de todos los excursionistas; pero pocos habrán podido leer esta inscripción..." (J.Pella i Fargas, 1883)."Consérvase aun intanta, una fuente situada al pie del Monasterio y a la orilla del camino, conocida por 'Font del Raitx' en la cual, y esculpida en mármol, que muestra toscamente labrada, una cara de león,..." (A.Cortada, 1913)."...la font d'aigua gemada que no se sap d'on ve, però que fa pensar en la neu de les congestes llunyanes..." (T. Garcès, 1951).
Segons una inscripció que es pot trobar a la font, es pot datar una de les seves restauracions a l'any 1588. Actualment continua en ús. La font raja, amb més o menys intensitat segons les èpoques de l'any, però de forma continua i , per ara, no s'ha exhaurit mai.
El relleu que representa la testa d'un animal fantàstic presentava una cabellera lleonina, banyes de boc, un curiós motiu ornamental al front i grossos ulls. L'aigua brollava de la boca, ara invisible, del cap d'animal esculpit.

 

ESGLÉSIA DE SANT MATEU DE CANET DE LA TALLADA

LA TALLADA D'EMPORDÀ - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=4&consulta=MCU0KzE3MTk1OSU=&codi=7430

que diu:

Època: segle XVII – XVIII

Descripció:

L'església de Sant Mateu de Canet de la Tallada (aquest indret també és anomenat Canet de Verges) és un edifici d'una nau, amb una capella a cada costat, capçalera plana i campanar de planta quadrada a la banda de migdia. La façana és molt simple, amb obertures escasses i centrades. La porta d'accés té una llinda, un òcul superior i un coronament sinuós, que sobresurt per damunt el nivell de la teulada. Una obertura en forma de creu centra el coronament. L'arrebossat, malmès i desaparegut en la part inferior, imita carreus.
Davant la façana es troba un petit pati, delimitat per una tanca, que inclou el cementeri.
La construcció (església i campanar), en què es combinen fonamentalment els carreus de pedra i el paredat, es cobreix amb teulades a doble vessant.

Notícies històriques:

L'església de Canet de la Tallada o Canet apareix esmentada ja el S. XII (1182) en relació amb la canònica d'Ullà. L'edifici actual, però, fou bastit entre els segles XVII-XVIII, i ha experimentat nombroses modificacions i reparacions al llarg del temps a causa dels desperfectes produïts per les inundacions. Les pedres de la construcció mostren diverses dates: 1605 i 1744 els arcs de les dues capelles laterals, 1743 la llinda de la porta d'accés (segons J. Badia, aquesta pedra prové d'una masia del lloc, i fou col·locada al seu emplaçament actual en un dels processos de restauració).
En l'actualitat, l'església es troba integrada en un conjunt d'edificis resultant de les modificacions introduïdes en l'antiga rectoria pel seu actual propietari.

Altre enllaç amb informació:

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=6673

que diu:

Església dels segles XVII-XVIII construïda en gòtic tardà. Consta d'una nau de tres trams coberts amb voltes ogivals simples sobre dos arcs torals apuntats; té la capçalera recta; l'acompanyen capelles laterals amb volta de creueria, una per banda. El frontis té un portal rectangular on hi figura la data de 1743 a la llinda, però sembla una peça aprofitada d'un altre edifici; el seu marc és de carreus en pedra clara i el seu mur mostra un parament de maçoneria mig picada, carreus grisos ben escairats a cantoneres, un òcul atrompetat a mitja alçada i una minsa cornisa angular al capdamunt que deixa endevinar una teulada de doble vessant.
Campanar rústic i senzill merament funcional. Té planta rectangular (4'65 x 5'27 m) i està coronat per una teulada de doble vessant; els seus murs són de paredat amb carreus a cantoneres. La cel·la està oberta amb finestres d'arc de mig punt; hi penja alguna campana.
Situació: adossat al mur de migdia, prop de la capçalera orientada a ponent.

Altre enllaç amb informació:

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9685

 

ERMITA DE SANT BALDIRI i CASA RECTORAL

SOLIUS - SANTA CRISTINA D'ARO - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Enllaç amb informació de l'ermita:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=26&consulta=MCU0KzE3MTgxMiU=&codi=7363

que diu:

Època: segles XV – XVII / XVIII

Descripció:

Ermita d'una sola nau amb capelles afegides i una capçalera amb coberta més baixa que la de la nau. La façana principal presenta una portada d'arc de mig punt, un òcul circular al damunt i un campanar de cadireta d'un sol ull. Al cos afegit en un dels extrems de la façana hi ha un altre òcul circular.
El parament és de pedra i resta amagat per l'arrebossat que recobreix totes les façanes.

Notícies històriques:

El conjunt de la casa rectoral i l'ermita de Sant Baldiri són datades per diversos historiadors dels segles XVII-XVIII, però algun autor ha indicat com a datació el segle XV i concretament la data 1464.

Al catàleg del patrimoni arquitectònic i elements d'interès històric i artístic publicat per l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro diu:

L'origen de la primitiva ermita és documentada al segle XV, quan el castlà del castell de Solius, donà llicència a Pere Sabater per construir-hi una capella (1474). No seria fins al segle XVIII que s'iniciaren les primeres obres de la casa de la capella (1719), que es convertiria més tard -amb la reforma i ampliació de 1791- en una masia activa. L'any 1731, l'ermità Jaume Negret que residia a la casa i ermita, comptava amb més de 160 vessanes de terra.

L'actual església de tipologia popular barroca data del segle XVIII (1740); annexada al lateral de la capella, en el pati del sector sud-oest, hi ha situada la popular font del pelegrí. Amb la llei de desamortització, el Govern va vendre la finca a Bonaventura Madrenys, de Tossa (1856) qui edificà al cim d'una part de la masia, una nova casa per a ús de la seva família. Cap a 1890, aquesta casa va ser habilitada per a ús dels carrabiners del regne, per perseguir els contrabandistes de la zona.

Enllaç amb informació de la casa rectoral:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=22&consulta=MCU0KzE3MTgxMiU=&codi=7385

que diu:

Habitatge amb l'entrada principal afrontada amb l'ermita de Sant Baldiri, formada per dos cossos rectangulars disposats ortogonalment i de dues plantes d'alçada. Destaca un finestral realitzat amb totxo formant dues arcades. El seu parament és fet de maçoneria i arrebossat. Conserva diversos elements corresponents a diverses modificacions al llarg del temps.

Enllaç amb informació de la font de Sant Baldiri:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=34&consulta=MCU0KzE3MTgxMiU=&codi=7390

que diu:

Petita font de pedra amb una estructura similar a la d'un finestral gòtic, consistent en un arc conopial, sostingut per brancals, que emmarca un fris d'arcuacions cegues d'estructura trilobada.

 

Font de Sant Baldiri

Al catàleg d'elements d'interès natural publicat per l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro diu sobre una bassa prop de l'ermita de SantBaidiri:

Vora el camí, a 60m al sud de l'Ermita de Sant Baldiri hi ha una bassa artificial temporània amb un petit mur de pedra en un dels costats amb aigües clares, marges de pendent pronunciat.

Restaurada pel Grup de Natura Sterna a l'estiu de 2019.

No hi ha peixos, pel que té potencial per a la reproducció d'amfibis com gripaus, salamandra i tritons.

Entorn de sureda amb sotabosc de brolla de brucs. Vegetació perimetral escassa, autòctona i pròpia de basses temporànies mediterrànies

 Altres enllaços amb informació:

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=10909

https://esglesiesdegirona.blogspot.com/2010/07/ermita-de-sant-baldiri.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2015/09/goigs-sant-baldiri-solius-baix-emporda.html

 

CASA MARQUESA

SANT FELIU DE GUÍXOLS - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

Enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=17&consulta=MCU0KzE3MTYwOSU=&codi=41095

que diu:

Època: segles XVI-XVII

Descripció:

L'únic exemple de les cases senyorials dels segles XVI - XVII, que s'ha conservat fins el dia d'avui sense excessives modificacions és la casa Marquesa. Amb una façana on s'hi poden apreciar els trets originals d'un sistema constructiu on predomina el ple sobre el buit, amb porta solar i absència de balcons, la casa s'organitza en planta baixa al voltant del pati d'arribada, planta noble, golfes sota coberta de teula a dues vessants. A l'interior destaquen el pati, el pou, l'escala, els abeuradors, la sala, els festejadors, etc.

Notícies històriques:

Al segle XVII la ciutat encara era encerclada per muralles. A fora només hi havia el monestir i les cases adjacents, i a la banda de llevant el raval de Tueda format pels actuals carrers Major i Maragall. Els carrers importants eren, per tant, els de Joan Goula, Especiers, Sant Joan, Sant Pere, les Voltes, Clavé i la Plaça.

Altre enllaç amb informació:

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8707

ELS SAFAREIGS DEL PUIG

SANT FELIU DE GUÍXOLS - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Data: 1906-1908 – reformat als anys 30

Autor: l’arquitecte General Guitart i Lostaló (Barcelona 1859-1926)

L’any 1904 l’Ajuntament acordà construir uns safareigs públics on netejar la roba de forma higiènica. La decisió es prengué durant una forta epidèmia de xarampió que s’havia estès per la ciutat. Fins aquell moment, era habitual rentar la roba a la riera del Monestir. El 1908 es compraren els terrenys, situats al Puig Marí, a l’industrial Generós Pascual. La previsió inicial era bastir un equipament amb 5 safareigs, que pogués acollir un total d’unes 70 o 80 persones. L’edifici s’inaugurà el març de 1910, tot i que a finals d’any encara faltaven per completar alguns detalls de les instal·lacions. Durant la Guerra Civil, els safareigs van rebre l’impacte de les bombes que l’aviació franquista va llença a la ciutat.

Enllaç amb informació:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Safareigs_del_Puig

que diu:

Els Safareigs o Safaretjos del Puig estan situats al carrer Baixada d'en Puig, 22 de Sant Feliu de Guíxols. Es tracta bàsicament d'una coberta d'estructura metàl·lica, oberta a un pati tancat, que acull el sistema de safareigs públics construïts per l'Ajuntament a principis del segle XX.

Durant els primers anys del segle XX (1906-1908) es té la idea de construir uns safaretjos o rentadors públics a Sant Feliu de Guíxols per disposar d'un lloc segur on es pogués rentar la roba "procedente de atacados de enfermedades infecciosas". A la sessió de 24 de maig de 1904 tingué lloc l'aprovació de l'Ajuntament per dotar-se d'un edifici d'aquestes característiques degut a una forta epidèmia de xarampió que patia la ciutat, però el tema s'anà posposant durant els següents anys.

No va ser fins a l'any 1908 que es va decidir l'emplaçament d'aquest nou servei públic, el 6 d'agost d'aquell mateix any s'acorda comprar el solar per a la seva construcció a l'industrial Generós Pascual Batalla, un solar de gairebé 16.000 pams quadrats i que costà 7.954 pessetes i 95 cèntims. Aquest solar situat al sector del Puig o Puig Marí estava delimitat per tres carrers i un altre solar del propi Generós Pascual: carrer del Sol (pel nord), carrer de la Lluna (pel sud), carrer de la Penitència (a l'oest). 

A la tardor de 1908 ja es disposava dels plànols de l'edifici projectat per l'arquitecte municipal General Guitart i Lostaló, responsable del planejament general del municipi de l'any 1897 i responsable d'edificis singulars de Sant Feliu de Guíxols com el Casino de la Constància. La idea de l'arquitecte era fer un edifici amb 5 safareigs que acollís a 70 o 80 persones.

Les obres de construcció es van adjudicar el 9 de gener de 1909 per subhasta pública a l'única proposta presentada a concurs pel mestre d'obres Joan Darder Palahí, veí de Sant Feliu de Guíxols pel preu de 12.588 pessetes i 85 cèntims.

Els safareigs s'inauguren pels volts de març de 1910 però encara quedaven molts detalls per acabar, que podrien ser deguts al fet que el cost de les obres van superar de llarg el pressupost inicial. Un cop obertes les instal·lacions l'Ajuntament va prohibir de rentar la roba a la riera del Monestir, lloc on fins aquell moment les dones del poble realitzaven aquesta tasca.

Va ser durant la Guerra Civil quan els safareigs van rebre el cop de les bombes de l'aviació franquista que varen ocasionar uns danys de 12.000 pessetes, segons l'informe municipal. 

Història

Després de la seva creació l'any 1910 l'Ajuntament va prohibir l'ús de la riera del Monestir perquè s'utilitzés la nova instal·lació i així ho van fer les àvies, filles i nétes durant més de 70 anys fins que l'any 1980 els safareigs van deixar de donar servei.

Amb l'objectiu de mantenir millor la instal·lació l'Ajuntament designà Pepita Tubert com a encarregada amb dret d'habitatge i sou de 200 pessetes al mes. Per aquesta raó a l'extrem esquerre de l'edificació es va fer l'habitació de la senyora encarregada del manteniment, desmuntant així el cinquè safareig. Aquesta feina va estar lligada a la família, quan va morir l'àvia va agafar el relleu la seva filla Catalina Villanueva ajudada pel seu pare Jaume Villanueva, treballador de la brigada i conegut com "el manyo". També ajudà a la Catalina el seu marit Joan Darder.

A les 8 del matí s'obrien els safareigs per rebre les rentadores que hi anaven cada dia. I cada nit, després del seu tancament a les 6 de la tarda, es fregaven les instal·lacions amb un raspall d'espart i el terra s'esbandia amb aigua sabonosa.

A principis del segle XX es feia arribar l'aigua del Monestir per una conducció que pujava pel carrer de la Penitència de de l'altura del carrer dels Metges. Es tractava d'aigua de mar procedent d'un pou situat a sota del campanar de l'Ajuntament que es filtrava i es feia arribar per un sistema de bombeig a una torre (ara ja derruïda) situada darrere del Monestir i que era distribuïda des d'allà a diferents serveis municipals. 

El futur ús dels antics safareigs

Els veïns i veïnes varen participar, durant la primavera de 2011, en tres jornades participatives celebrades a la Casa Irla, per decidir a través de participació ciutadana, quins usos volien donar als safaretjos del Puig en el futur. Aquestes reunions van ser obertes a tot-hom i on es podia opinar sobre les propostes suggerides i on es podien aportar noves idees. Els debats eren dirigits per l'equip del Pla de Barris, dinamitzadors de la participació.

Els veïns eren partidaris de mantenir l'espai amb la mínima intervenció, però amb la intenció de dotar-los d'un ús polivalent. L'aposta consistia a rehabilitar els safaretjos i que d'alguna manera els permetessin entendre als visitants de manera didàctica quina havia estat la funcionalitat històrica de l'espai. També es volia un indret on es tingués un espai polivalent i cívic.

S'havia de buscar una solució arquitectònica que permetés el pas entre els dos indrets, la intenció era harmonitzar les dues peces en un espai coherent. Durant la tercera reunió es va apostar per un equipament sostenible amb fonts d'energia renovable i es va demanar que el conjunt arquitectònic i històric quedessin intactes i sense modificacions. Així doncs, s'apostava per mantenir l'estructura de bigues metàl·liques, els safareigs, les bancades, la màquina de vapor i el dipòsit de la zona més elevada.