Vicenç Bou i Geli (Torroella de Montgrí, el Baix
Empordà, 19 de gener del 1885 – 6 de gener del 1962), fou un
compositor de sardanes, un dels més coneguts, premiats i homenatjats, i
alhora instrumentista de flabiol, trombó i violí. La seva música forma
part del repertori imprescindible de les cobles en ballades i aplecs.
Formació i La Lira
Va rebre les primeres lliçons de música de son pare,
Genís Bou, que tocava el fiscorn a cobla La Lira, de Torroella de Montgrí.
En aquesta cobla, més a més de son pare, hi tocaven tres oncles seus per part
de mare i Vicenç hi va ingressar sent un jovencell. Després va ser alumne
del flabiolaire Pere Rigau, que el féu entrar en la seva cobla, La Lira,
de trombonista. La Lira era una de les cobles més antigues de Catalunya,
en la qual figurava també Josep Pardas, fill del famós i llegendari dansaire empordanès Miquel
Pardas, amic i col·laborador de Pep Ventura.
Josep Reixac, professor de l'orquestra del Liceu, el
va iniciar en el violí Josep Maria Soler, professor i compositor de la
Bisbal, i Josep Pi, compositor de Pals, completaren la seva formació
musical. L'any 1906 es casà amb Teresa Rubau, amb qui tingué cinc fills.
Director dels Montgrins
El 1902 ingressà com a trombonista a la que seria la seva
cobla durant 25 anys, els Montgrins Arran de la mort de Pere
Rigau, l'any 1909, passà a ser-ne el flabiolaire i director de la cobla, càrrec
que exercí fins al 1928. Com era costum en aquella època, per tal que les
cobles es poguessin diferenciar, va començar a compondre les sardanes que tocaria
la cobla que ell dirigia. Les més populars de les primeres foren Esperança i Cants
de maig, que captiven ràpidament el públic d'aleshores amb les seves
melodies enganxoses, i van confirmar en el músic la vocació de compositor.
Seguiren L'anell de prometatge, El saltiró de la cardina, etc., totes
amb una melodia agradable i ingènua. L'impacte d'aquestes primeres sardanes
a Barcelona fou molt gran i l'any 1916, al desè Aplec de sardanes,
els amics d'en Bou ja li varen retre el primer homenatge a la capital catalana.
Més endavant va escriure Angelina, Girona aimada, Continuïtat, Llevantina,
etc., totes de retenció fàcil i de gran colorit.
El 1915, el poeta Josep Maria Francès va posar
lletra a la seva sardana El saltiró de la cardina, fet que va marcar un
abans i un després. A Barcelona les seves sardanes sonaven per
la ràdio, se n'editaven discos. Fèlix Graells va posar
lletra a més sardanes seves. Vicenç Bou esdevingué un autor admirat i les
cupletistes Mercè Serós i Pilar Alonso es van fer seves aquestes
sardanes que esdevingueren veritables èxits. Això li donà molta fama i el
públic barceloní reclamava la presència del compositor. El 1929, un cop
abandonada la faceta de director i intèrpret, continuà escrivint sardanes però
foren menys i no tingueren la popularitat de les primeres.
Bohemi al Paral·lel
Seduït per l'èxit, Vicenç Bou s'engrescà a traslladar la
residència a Barcelona. S'hi sentia bé, formant part de la vida bohèmia i
cosmopolita del Paral·lel d'abans de la guerra. Foren els anys
daurats, presumit i ben plantat, amb un bigoti que sempre volia tenir perfecte,
allà es va forjar la llegenda del bohemi incombustible, del seductor de
cupletistes. Raquel Meller li encomanava cançons que la gent cantaria
durant molt temps. Cantants que triomfaven com Emili Vendrell o Conxita
Panadés, cupletistes com Merçè Serós, Pilar Alonso, Pepeta Iris
i Goyita, van incloure temes cantats de Bou en els seus repertoris i en posaren
de moda les melodies, que també sonaven a París i a l’Argentina.. Bou va
haver de registrar els drets d'autor als Estats Units.
Postguerra a Torroella
Amb l'inici de la Guerra Civil s'estroncà el
seu somni de vida bohèmia al Paral·lel barceloní i Bou va retornar a Torroella,
a la mateixa casa on havia nascut. Tres dels seus cinc fills van anar al front,
i el gran, en Pere, ja no en va tornar. Van ser moments difícils on passà
moltes afliccions, fins i tot gana, i Bou es va enfonsar. Al cap d'un
temps el seu fill va obrir una barberia, fet que va comportar l'entrada de
diners a la família.
Però ben aviat Vicenç Bou va començar a rebre homenatges
per tot Catalunya i, a finals dels anys quaranta, La cardina encara salta anunciava
un retorn a la composició que seria molt celebrat. Ràpidament va escriure més
sardanes que es convertiran en clàssics, com Pescadors bons catalans, i Record
de Calella. Son fill Rogeli el 1952 va posar lletra a una de les peces més
celebrades de son pare, Torroella, vila vella, que encara avui es canta a
les escoles de la vila. També va ser decisiu l'escalf dels músics torroellencs.
El saltiró de la cardina apareix en la banda
sonora del film Spanish Affair (1957), dirigida per Lluís
Marquina i Don Siegel, amb Carmen Sevilla de protagonista. Els seus
èxits com a compositor han deixat empremta en les nombroses poblacions que han
dedicat carrers, places i centres cívics a la seva memòria.
Vicenç Bou, el creador de melodies inoblidables, va morir
a Torroella de Montgrí el dia de Reis de 1962.
Obra sardanista
Va escriure més de 175 sardanes, a les quals s'han
d'afegir altres composicions no sardanístiques, amb les quals la seva obra
supera amb escreix les 200 composicions. Cap altre compositor van ser tan
venerat i alhora tan discutit. Les seves sardanes, amb unes melodies
rudimentàries i alhora irresistibles, tingueren molt d'èxit, sobretot entre les
classes populars. En les seves sardanes no destaquen per la tècnica
musical, però hi és notable la frescor i la inspiració, sense cap mena
d'estridència; i hom pot dir que configuren un exemple de la sardana del poble.
El seu plantejament elemental no era ben vist en alguns
cercles musicals i esclatà el que es va anomenar el cas Bou, un antagonisme
entre els partidaris del músic torroellenc i els que ho eren de la música de
concert, sobretot d'Enric Morera.
Fons musical
La família del compositor
va donar l'any 1984 part del seu fons personal al Arxiu
Històric de Torroella de Montgrí. Aquest fons consisteix amb més de
250 obres manuscrites, 150 llibres i 200 documents epistolars. Actualment,
s'ubica al fons especial del Centre de Documentació del Montgrí, les Illes
Medes i al Baix Ter, ubicat al Museu de la Mediterrània.
Altres enllaços amb informació:
https://www.musicsperlacobla.cat/compositor/185/bou-i-geli-vicen%C3%A7
https://emporion.org/vicenc-bou/
https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0011758.xml
