L’antiga església parroquial de Sant Andreu del Coll,
sufragània de Ridaura, es troba vers l’extrem nord-occidental del terme
municipal, als vessants sud-orientals de la serra de Sant Miquel del Mont i
sobre la carretera d’Olot i Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, la qual al
coll de Coubet es bifurca. El camí que hi porta envolta la torre o antic
castell del Coll.
Descripció:
L’església de Sant Andreu del Coll és d’una nau, amb
absis semicircular a llevant i una porta oberta a migdia.
l’interior del temple és il·luminat per dues finestres de
doble esqueixada obertes una a migjorn i l’altra a ponent. Són d’arc de mig
punt. La volta de la nau és apuntada, mentre que la de l’absis és de mig
cercle. Exteriorment, l’absis és ornat amb un senzill fris sobre mènsules.
Posteriorment al període romànic fou afegida al mur de
tramuntana, al costat de l’absis, una sagristia que comunica amb el temple per
una porta oberta al mur de l’absis. El campanar que s’aixeca a l’angle sud-oest
de l’edifici també és d’època posterior; és el resultat de la transformació
d’un campanar d’espadanya en un de torre, ja que, si hom es fixa en els murs
laterals d’aquest, s’observa una línia vertical que marca la diferència entre
una construcció anterior i una de posterior.
El pinyó de la façana de llevant es destaca per damunt de
la teulada que cobreix la nau.
En general, l’aparell exterior dels murs és força
regular; tanmateix, és palesa una diferència de mida entre la part inferior i
la superior d’aquests; mentre que a la zona inferior els carreus són més petits
i de mida diversa, a la zona superior presenten una mida semblant i són més
grans. Aquesta diferència en el parament pot assenyalar dues fases de
construcció diferents tot i que no gaire allunyades en el temps. l’església pot
ésser datada aproximadament al segle XII per les similituds amb d’altres esglésies
de la comarca que presenten un tipus de planta i d’aparell semblant.
La cornisa de l’absis de Sant Andreu del Coll presenta
decoració esculpida a les mènsules. Els motius, de caràcter figuratiu, vegetal
i geomètric, es caracteritzen per la seva senzillesa i són treballats
mitjançant unes formes marcadament esquemàtiques. Entre els motius cal destacar
una figura humana, disposada en horitzontal, vestida amb túnica i amb les mans
a la cintura; la manca d’altres elements no permet de concretar-ne el possible
significat. d’altra banda, la mènsula que segueix a la dreta de l’analitzada
presenta una forma de cilindre apaïsat; al costat trobem una fruita amb tija,
de superfície llisa, un cap humà igualment esquemàtic com en el primer cas, i
un doble motiu semiesfèric, interpretable com a element vegetal i com a
geomètric.
Ens trobem, doncs, amb un repertori habitual de l’època
romànica, i òptim pel seu caràcter simple per al tipus de marc arquitectònic
que ocupa. En conseqüència, i tenint en compte la senzillesa estilística que
impossibilita paral·lels, podem situar el conjunt entre la segona meitat del
segle XII i l’inici del XIII, sempre depenent dels criteris d’aquest ordre
aplicats per a tot l’edifici o la zona que decora.
Entre els anys 1991 i 1995, amb la participació de la
Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament d’Olot, es
realitzà una intervenció arqueològica en aquesta església. Les excavacions
posaren al descobert la fonamentació de l’absis preromànic i de l’espai
funerari (segles XII-XIX). En les obres de restauració dutes a terme després
d’aquestes prospeccions, hom decidí deixar vistes a l’interior del temple les
restes arqueològiques més notables de l’absis i part de la nau, i per tant, només
es va pavimentar el sòl de l’església parcialment amb elements de fusta.
Història:
El temple de Sant Andreu del Coll juntament amb el
topònim antic del lloc, dit “Aliario” o derivats d’aquest mot, apareixen citats
documentalment en diverses escriptures dels segles IX i X, totes elles
relacionades amb el monestir benedictí de Santa Maria de Ridaura i amb la unió
d’aquest al cenobi occità de la Grassa; tanmateix, els dubtes sorgits entorn a
l’autenticitat dels esmentats instruments, fan que aquestes mencions hagin
estat considerades com a suspectes.
De fet, doncs, una de les primeres notícies que coneixem
del cert referides a l’església de Sant Andreu data de l’any 995, any en què
fou consagrada pel bisbe de Girona, Ot. Segons es desprèn de l’acta de
dedicació, l’“Ecclesiam in honore Sancti Andree Apostoli qui est in comitato
Bisuldunense, in locum que nuncupant Collo Aliari”, havia estat feta edificar
per Emeli, la seva esposa Quixila, senyora de “villare Aliarlo”, i llurs fills
Ramon, Duran i Dagobert; en l’escriptura s’especifica també que substituïa un
temple anterior, qualificat de vell. Així mateix, tal i com correspon a un acte
d’aquestes característiques, el bisbe Ot li atorgà els delmes, les primícies i les
oblacions dels fidels.
Anys més tard, concretament el 1034, hi ha notícia, per
l’acta testamentària de Duran, que aquest, ultra diverses donacions fetes al
monestir de Sant Pere de Besalú, cedí a favor del seu fill Bremon, els delmes i
les primícies de l’“ecclesie Sancti Andree, qui est in Collo Aliario…”.
Durant la primera meitat del segle XII es consignen a
través de la documentació alguns conflictes derivats de la possessió dels drets
pertanyents a aquesta església. Així, sabem per una sentència pronunciada l’any
1126 que Bernat, abat del cenobi de Sant Pere de Besalú, hagué de restituir a
Berenguer, abat del monestir occità de Santa Maria de la Grassa, un mas situat
dins la parròquia de Sant Andreu del Coll, el qual havia estat cedit en
testament temps abans per un personatge anomenat Arnau Bremon. Tanmateix, la
pugna més important a causa de la propietat d’aquesta parròquia fou la
mantinguda entre les comunitats de Santa Maria de Ripoll i Ridaura, les quals
sostingueren un llarg conflicte; així, una sentència de l’any 1127, dictada
conjuntament per Oleguer, arquebisbe de Tarragona, Berenguer, bisbe de Girona i
Arnal, bisbe de Carcassona, declarà pertinença del cenobi de Ridaura els drets
derivats de l’església de Sant Andreu del Coll, i obligà els monjos de Ripoll a
reintegrar el quàdruple dels béns que havien usurpat dins l’esmentada
parròquia. Pocs anys després, el 1135, Berenguer Dalmau, bisbe de Girona,
ratificà de bell nou la propietat dels delmes i les primícies de Sant Andreu al
cenobi benedictí de Santa Maria de Ridaura; malgrat tot, les diferències per
aquest motiu entre una comunitat i altra continuaren al llarg de l’edat
mitjana. Ja dins el darrer terç de la dotzena centúria, Pere, prior de Ridaura,
féu donació, l’any 1176, a Cervià, clergue de Montagut, a títol vitalici, de la
meitat dels delmes de “Villare Aliario, quod vocant Sancti Andree de Colle”.
Segons testimoni documental, el priorat de Sant Joan les
Fonts tingué també diversos béns emplaçats dins el terme de Sant Andreu del
Coll, perquè una sentència arbitral datada l’any 1263 dóna notícia d’un plet
mantingut entre Bertran, prior de les Fonts, i el batlle Bernat de Socarrats a
causa del cobrament d’uns imposts en alguns masos situats en aquesta parròquia.
La sentència, dictada pel jutge Pere Arnau de Besalú, fallà contra Bernat de
Socarrats, adduïnt que el mencionat batlle havia percebut injustament la tasca
de lli i cànem de diversos masos del terme de Sant Andreu del Coll, els quals
eren propietat del priorat de les Fonts.
Amb posterioritat, l’església de Sant Andreu és esmentada
en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, com a “ecclesia de
Colle”. Una última notícia corresponent a la tretzena centúria refereix que
Guillem, fill de Ramon Joví i clergue de Sant Andreu del Coll, fundà, l’any
1298, un benefici en aquesta parròquia dotant-lo amb les rendes provinents
d’uns masos situats a les parròquies de Sant Pere de Bianya i Sant Martí de
Solamal, a més d’altres profits generats per la batllia de sac, amb l’obligació
de celebrar missa diàriament.
Coneixem el nom del rector de l’església del Coll del
començament del segle XIV gràcies a una carta datada l’any 1307 i dirigida per
Ramon d’Aiguaviva, prior de Ridaura, a Guillem de Socarrats, canonge de Sant
Fèlix de Girona, en la qual li notifica haver nomenat Bernat de Coronello
rector de Sant Andreu. Aquesta notícia permet de suposar sense gaire risc a
equivocarnos que els priors del monestir de Ridaura, en qualitat de senyors
eminents de la parròquia, tingueren el dret de provisió de rectors.
D’altra banda, l’any 1372, el rei Pere III de Catalunya,
necessitat de diners a causa de la guerra que mantenia amb Sardenya, vengué a
diversos abats de cenobis catalans els drets de bovatge que li pertanyien en
alguns castells, viles i llocs situats en aquestes terres, entre els quals
s’esmenta en l’escriptura la “parrochia Sancti Andree de Colle”. Així mateix,
al final d’aquesta centúria l’església del Coll figura relacionada dins els
nomenclàtors de la diòcesi de Girona com a “Ecclesia parrochialis Sancti Andree
de Colle”, la qual és mencionada ja al segle XV com a parròquia sufragània del
priorat de Santa Maria de Ridaura. Amb posterioritat, gairebé dos segles
després, una darrera notícia indica que l’any 1561, el prior Bernat Cerdà,
després d’examinar els documents que acreditaven la possessió de l’església de
Sant Andreu per part de la comunitat de Ridaura, decidí d’unir-la al susdit
priorat.
El campanar és una antiga espadanya convertida al segle
XVIII en un petit cloquer de torre que va haver d’ésser refet al segle XIX en
caure-li un llamp l’estiu del 1876. l’església conservà fins l’any 1936 una
bella làpida sepulcral gòtica d’alabastre de Berenguer de Coll, que morí l’any
1334, de la qual és guardada una reproducció de guix al Museu Comarcal de la
Garrotxa.
************************************************
Altres enllaços amb informació:
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/01/esglesia-de-sant-andreu-del-coll-olot.html
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/10347
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/A_1500/1540_SAndreuColl/SAndreuColl.htm
https://elromanic.wordpress.com/2021/06/22/sant-andreu-del-coll-olot/
************************************************
