Seguidors

dimecres, 8 de desembre de 2021

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DE VILAMIROSA

MANLLEU - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 



Fou documentada l’any 1940. En els segle XVII i XVIII van tenir-hi lloc diverses reformes. L’edifici original tenia una sola nau coberta amb volta de canó i escapçada a llevant per un absis semicircular. Exteriorment l’absis està decorat amb un fris d’arcuacions llombardes.







Enllaç amb informació:

Època: segle XI

Descripció:

Sant Julià de Vilamirosa es troba dins d'un tancat al costat del mas Fugurull, a la Plana. L'edifici primitiu era de nau única amb l'absis situat a llevant, però va ser ampliat amb una nova nau més estreta, oberta al costat de tramuntana i comunicada per un gran arc. L'absis semicircular presenta tres finestres de doble esqueixada i decoració d'arcuacions entre lesenes que amb la restauració han estat lliurades de l'arrebossat que les cobria. Al costat de migdia s'hi afegí el cos de planta quadrada de la sagristia. El portal d'entrada es troba a ponent i és format per un arc de mig punt; al seu damunt hi ha un òcul quadrat. El campanar de torre és un afegit d'època barroca de planta quadrada, finestres a la part superior i coberta a quatre vessants de teules vidriades verdes. Tot el parament exterior, excepte l'absis, ha estat arrebossat.

Notícies històriques:

Antiga parròquia situada a l'extrem sud del terme de Manlleu, documentada l’any 1040.

El 1561 passà a ser sufragània de Granollers de la Plana. L'any 1868 va perdre la parroquialitat i el culte el perdé el 1936. Des d'aleshores restà abandonada.
El lloc és conegut des del 946 i, com Manlleu, formava part de l'antiga demarcació de la civitas de Roda. Des del segle XV passà a ser una batllia independent , que a principis del XIX es fusionà amb Manlleu.
Als anys 90 del segle XX va estar restaurada pel Servei de Patrimoni de la Diputació amb uns criteris que contemplen la conservació dels diferents estils que engloba l'edifici. Actualment es dedica a activitats culturals.




*********************************************************
Altre enllaç amb informació:

Història:

Ni el lloc ni l’església de Vilamirosa apareixen citats a l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu atès que la zona on se situa no formava part del primitiu terme de Manlleu. Tot i això, el topònim de Vilamirosa surt  esmentat per primer cop el mateix segle X,  en un document de l’any 941. Però fins a l’any 1040 no tenim constància de l’existència d’una església dedicada a Sant Julià i amb funcions parroquials. 

La documentació escrita constata que, a més de l’altar principal, al segle XIII l’església tenia un altar dedicat a la Mare de Déu del Roser. 

Des del segle XII fins al 1561, l’església de Sant Julià de Vilamirosa tingué la consideració de parròquia, però a partir d’aquesta data passà a ser sufragània de la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana. 

Sabem també que, a principis del segle XVI, concretament l’any 1507, fou renovat l’altar principal i hi fou col·locat el retaule de Sant Julià, que pintà l’artista Joan Gascó, part del qual es conserva al Museu Episcopal de Vic. 

A principis del segle XVII es construí una segona nau al costat nord per a l’altar de la Mare de Déu del Roser, esculpit per Montserrat Santmarti i decorat l’any 1607 per Pere Camps, de Sant Feliu de Torelló. 

Entre els segles XVII i XVIII es  reformà el campanar que originàriament devia ser d’estil romànic, tot i que en desconeixem les característiques originals. 

Segons un cens de 1768, el terme de Sant Julià constava de 22 masos, amb uns 157 habitants.   

El 1784 es construí una nova sagristia, afegida al cos de l’església, i també es modificà la façana de ponent, on s’obrí una nova porta. L’any 1805, amb unes noves obres de remodelació,  s’obrí la finestra del cor i s’arrebossà tota la façana. El 1917 s’arranjà la teulada i es procedí a l’emblanquinat  exterior i interior de les parets. 

El 1844, els municipis de Vilamirosa i Masies de Manlleu, fins llavors independents, foren annexats definitivament al terme de Manlleu, una unió que s’ha mantingut fins als nostres dies. 

L’any 1878 l’església va perdre el caràcter de sufragània i passà a ser una capella rural. Va mantenir aquesta condició fins a l’any 1936 en què, dins el context de la Guerra Civil, fou saquejada.

L’any 1982 l’església va ser restaurada pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, uns treballs que suscitaren certa polèmica en aquell moment. L’actuació consistí  en la consolidació estructural de l’edifici i la millora del seu acabat interior i exterior. En aquell moment no es realitzava fer cap intervenció arqueològica que permetés aportar noves dades al coneixement de l’edifici, sobre els seus orígens  i la seva evolució.  

A dia d’avui la capella, sense culte des de 1936,  s’utilitza per a actes culturals. 

L'edifici

L’església de Sant Julià de Vilamirosa és una capella senzilla, d’una sola nau i d’origen romànic. Malgrat les transformacions posteriors, de l’edifici original es conserva  la volta de canó, sense arcs torals, rematat a llevant per un absis semicircular. A l’exterior de l’absis pot observar-se  una decoració senzilla amb un fris d’arcuacions llombardes, distribuïdes per tres lesenes. L’absis presenta també tres finestres de doble esqueixada, obertes també en època romànica.  En el mur nord s’hi localitzen dues finestres de doble esqueixada.

La porta original no es conserva i devia situar-se, com és habitual en les esglésies romàniques, al costat de migdia. La porta actual correspon a les reformes de l’any 1784. És en arc de mig punt,  amb un segon arc en degradació i se situa al mur de ponent. 

Els murs de la nau i l’absis foren construïts amb carreuons de pedra disposades regularment i lligats amb morter de calç. Actualment aquest tipus de fàbrica només és visible a la part de l’absis, atès que en les darreres restauracions de l’any 1982, a la resta de l’edifici li fou aplicat un arrebossat sobre el parament de pedra. Tot i això, cal recordar que, malgrat l’actual visió que tenim dels edificis romànics, amb obra vista de pedra, els murs de les construccions medievals estaven originàriament arrebossades i fins i tot pintades. S’ocultava sempre l’obra de pedra que les constituïa.   

Pel que fa al campanar conservat, cal dir que és de torre, amb un sol nivell de finestres a la part alta.  És de planta quadrada i correspon a una remodelació  annexada a  la façana oest, al costat nord.  En època barroca s’afegí la segona nau, coberta amb voltes de creueria i amb nervis de motllura. La construcció d’aquesta nau implicà en el seu moment la desaparició de gran part del mur romànic nord de l’església ja que era necessari comunicar la nova nau amb la nau principal, per la qual cosa s’obrí una  gran arcada en el mur original. 

Finalment, l’any 1794 es construí la sagristia al costat sud, un edifici que actuava també de contrafort dels murs de l’església, que s’havien obert a causa d’un terratrèmol.

Materials arqueològics

Al Museu Episcopal de Vic es conserva part d’un retaule procedent de l’església de Sant Julià de Vilamirosa datat de l’any 1508 i atribuït a Joan Gascó, un pintor navarrès establert a Vic que, a més, pintà els retaules de Sant Joan de Fàbregas (1502), Sant Joan del Galí (1507) i Sant Romà de Sau (1509). És una pintura al tremp i oli sobre fusta. Es tracta d’un retaule renaixentista però pintat amb fórmules tardogòtiques. Conserva dos compartiments, un amb la representació de Sant Miquel Arcàngel vencent el dimoni i l’altre amb la figura de Sant Jaume. A la predel·la, en quatre parts, s’hi representa el crist a la part central i als laterals els apòstols sant Pere, sant Joan Baptista, sant Mateu i sant Pau. Forma part de la col·lecció del Museu Episcopal de Vic. 

Llocs de conservació de restes

Actualment, l’església de Sant Julià de Vilamirosa presenta un bon estat de conservació fruit, indubtablement, de la restauració de l’any 1982 que en permeté la consolidació de les estructures. Més enllà de l’edifici cal tenir en compte, però, l’entorn on se situa, una zona de gran potencial arqueològic, patrimonial i paisatgístic. Cal recordar que mai s’han dut a terme intervencions arqueològiques a l’interior de la capella ni tampoc en el seu entorn. Unes actuacions que permetrien avançar en el coneixement sobre els orígens i evolució d’aquesta capella. Caldria destacar també l’interès a preservar l’edifici del mas Fugurull, situat molt a prop de l’església de Sant Julià i d’un important interès historico arquitectònic.

********************************************************* 

Altre enllaç amb informació:

Era la parròquia del terme de Sant Julià de Vilamirosa, que va ser independent fins l’any 1844. Actualment és sufragània de la parròquia de Granollers de la Plana, encara que sigui del terme de Manlleu. Es tracta d’una església romànica del segle IX o X. Al museu de Vic es conserva un bonic retaule gòtic que hi havia.

*********************************************************

Altres enllaços amb informació:

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/04/in-memoriam-de-sant-julia-de-vilamirosa.html

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/794_SJuliaVilamirosa/SJuliaVilamirosa.htm

https://elromanic.wordpress.com/2019/03/31/sant-julia-de-vilamirosa-manlleu/

*********************************************************







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada