Llocs de Catalunya

MONUMENT A JOAQUIM VAYREDA i VILA

OLOT - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Autor del monument: Miquel Blay i Fàbregas

https://monuments.iec.cat/autor.asp?autor=506

Joaquim Vayreda i Vila (Girona, 23 de maig de 1843 - Olot, 31 d'octubre de 1894)

Joaquim Vayreda i Vila (Girona, 23 de maig de 1843 – Olot, 31 d’octubre de 1894) fou un pintor català, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle xix. Després dels seus primers estudis a la seva ciutat natal, va ampliar la seva formació a Barcelona amb Martí Alsina i fent estades a París. Va fundar el Centre Artístic d’Olot, nucli de l'anomenada Escola d’Olot de pintura. El seu estil i concepte va estar influït per l'escola de Barbizon de França, i la seva pintura evolucionà en una aproximació a l'impressionisme.

Família

La casa pairal dels Vayreda era a Olot. L'any 1835, durant el conflicte civil de la Primera Guerra Carlina generat per la mort del rei Ferran VII, Olot va patir un atac de la 5a Divisió d'Aragó procedent de Navarra a les ordres de Juan Antonio Guergué; en el transcurs de l'acció, la casa dels Vayreda, situada als afores de la ciutat, fou incendiada. La família Vayreda, va decidir traslladar-se a una casa de lloguer a Girona, mentre esperaven temps millors per poder reparar-la i tornar a la seva ciutat. L'hereu, Francesc Vayreda i Busquets, tenia aleshores 21 anys i cap al 1838 es va comprometre amb Rosa Vila i Galí, filla de la pairalia (casa pairal) del Cavaller de Vidrà; el matrimoni se celebrà el 1840. Tres anys més tard, a la casa de Girona del carrer de la Força —avui número 15—, va néixer el seu fill Joaquim. I just un any després el matrimoni, junt amb el seu fill, van tornar a Olot, quedant-se a Girona l'avi Francesc Vayreda amb les altres filles. Joaquim va tenir dos germans més, ja nascuts a Olot: Estanislau (1848-1901) —que seria farmacèutic—, i Marià (1853-1903), pintor, literat i polític. El 1876, Joaquim es va casar amb Mercè Casabó i Puig de la Bellacasa, i un fill seu, Francesc Vayreda i Casabó (1888-1929), seria també conegut com a pintor de paisatges i figures.

Formació artística

Joaquim va començar la seva formació artística amb 9 anys a l'Escola Pública de Dibuix d'Olot, institució dirigida en aquells moments per Narcís Pascual i Sala. El seu pare, aficionat al dibuix, va veure en ell aptituds d'artista. El noi aprengué a dibuixar copiant làmines i models estampats, un sistema que li semblava absurd i rutinari. El seu instint pictòric fou prou fort perquè pogués sobreviure practicant aquest art resignat, vivint apartat dels cercles artístics i sense el creixement que es produeix en entrar en contacte amb la ciutat. El 1860 va marxar a Barcelona per a completar la seva formació on cursà estudis universitaris de filosofia, tot aprofitant els moments lliures per pintar. A Barcelona fou deixeble de Martí Alsina, un pintor aleshores revolucionari influenciat pel realisme i que introduí el plenairisme francès a Catalunya; Vayreda col·laborà en el seu taller. Allà va conèixer els seus grans amics Modest Urgell, Josep Lluís Pellicer i Josep Armet, entre d'altres. Sota el seu mestratge, Vayreda quedà fortament influït per Martí Alsina però en les obres que realitzà en aquell període s'hi detecta la seva pròpia personalitat. És durant aquesta època que començà els estudis anatòmics del paisatge, una síntesi d'allò que es veurà en la seva obra posterior.

Va mostrar la seva obra per primera vegada en l'edifici per a exposicions d'art del Passeig de Gràcia de Barcelona, on l'any 1865 presentà Arri Moreu. L'any següent exposà a la Sala Parés la pintura Els Jugadors, juntament amb uns paisatges dels voltants de Girona. Així va donar a conèixer la seva obra entre la burgesia catalana del moment que la valorà i, per tant, començaren a comprar els seus quadres.

Entre 1871 i 1874 residí a França, primer per voluntat pròpia i més endavant exiliat a causa de la Tercera Guerra Carlina; marxà acompanyat del pintor Berga i Bois a les comarques catalanes del nord dels Pirineus. A Ceret pintà quadres però no s'havia de preocupar per vendre l'obra, ja que des d'Olot rebia periòdicament els recursos econòmics necessaris. Així, es pogué dedicar a fer esbossos i estudiar el paisatge. En la seva estada a França conegué més directament l'escola de Barbizon i l'obra de Camille Corot, Millet, Théodore Rousseau i Daubigny, que influirien a partir d'aleshores en la seva obra pictòrica.

Centre Artístic d’Olot

La puixança i l'activitat de les arts a Catalunya coincideixen amb la prosperitat econòmica de l'època històrica de la Restauració. La burgesia s'inclinava cap a un art que ensenyés escenes en un estil recognoscible (realisme) i amb representacions suaus i elegants, però sempre amb claredat i els detalls extremats. A poc a poc s'abandona la pintura religiosa i triomfa el paisatgisme, al principi sense grans tècniques innovadores, fins a l'arribada del grup pintors de l'Escola de Barbizon. Especialment dedicats al paisatge, desenvolupen canvis atmosfèrics i de la llum. Dels primers que varen destacar va ser Camille Corot, que a la dècada dels quaranta del segle xix va entrar en contacte amb la mencionada escola i va començar a treballar a plein air per realitzar els quadres en la mateixa naturalesa que volien representar; molts dels seus membres encara mostren traços del romanticisme.

El 1868, de retorn a la seva ciutat natal, Joaquim Vayreda va fundar amb Josep Berga i Boix (1837-1914) el Centre Artístic. L'entitat no es va limitar a actuar com a dinamitzadora artística local sinó que va ser un referent de primer nivell de l'art català, al marge del nucli barceloní, on es concentrava el gruix de l'activitat artística del moment. Al Centre Artístic, posteriorment, se'l coneixeria com a Escola d’Olot, d'on va sorgir artistes com Josep Gelabert i Rincón entre d'altres. El seu germà, Marià Vayreda (1853-1903), conegut sobretot per les facetes literària i política, o com a promotor cultural, també va ser un pintor notable de figures i alguns temes costumistes olotins. El 1878 després d'una estada a París tornà a Olot, on treballà amb son germà Joaquim i on també va fundar el taller d'imatgeria religiosa «El Arte Cristiano».

Política

El febrer de 1872 fou nomenat tinent d'alcalde d'Olot i per indicacions governamentals va renunciar al càrrec tres mesos més tard. Junt amb el seu amic Josep Berga i Boix, es varen exiliar a França amb motiu de la guerra carlina d'on retornaren el 1875. Recuperà el seu càrrec polític a l'ajuntament de la seva ciutat des de juliol de 1881 fins a mitjan 1883. Ocupà el càrrec de diputat provincial de Girona des del 3 de gener de 1891 fins a la seva mort l'any 1894. Fundà el Centre Catalanista d'Olot l'any 1887, assumint la presidència d'una sessió i una ponència de la Primera Assemblea Catalanista de Manresa el març del 1892, en la qual es van aprovar les Bases de Manresa per a la Constitució Regional Catalana.

Vayreda va publicar articles polítics en els setmanaris El Olotonense i L'Olotí —òrgans del Centre Catalanista—, així com una llegenda popular anomenada L'Amor de les tres taronges —L'Olotí, núm. 108-109 i 110 dels dies 12, 19 i 16 de gener de 1890— que, segons explica, es va inspirar en el que comptava una minyona de la seva família en les vetllades d'hivern. Aquí ja es pot observar les idees polítiques que Vayreda tenia sobre el catalanisme conservador que també es posen en manifest en el seu darrer manuscrit, Les Tres Generacions, en que escriu:

…quan un personatge es llança pel camins desconeguts sense tenir en compte els consells del avantpassats gairebé segur que fracassarà [...] aquells que treballen amb santa fe per nostra verdadera reconstitució, los quals lograran son fí si no se separen de lo bon camí emprès.

Aquesta obra va sortir editada l'any 1993 a Olot conjuntament per la Fundació Pere Simon i els Llibres de Batet.

Obra

En els seus inicis es va dedicar a temàtica religiosa i costumista, seguint el camí marcat per Josep Berga i Boix. És posteriorment quan es dedicà al paisatge. Vayreda és l'autor d'esplèndids paisatges de les fagedes o sotabosc d'aiguamolls dels voltants d'Olot, d'escenes rurals interpretades amb un estil molt àgil, semiimpressionista, tenyides sempre d'un gran lirisme. Presenten un to ambiental on es reflecteix el contrallum gràcies a les pinzellades transparents que era capaç d'imprimir amb veritable realisme. El pintor va utilitzar tres tipus de formats en els seus paisatges que van des de les grans teles fins a petites notes, tot i que la mida mitjana fou la que més va elaborar.

Als seus paisatges d'Olot es mostra com una espècie de Camille Corot català, especialment en la serenitat i la fase preimpressionista que mostren els seus paisatges, especialment després d'haver conegut l'Escola de Barbizon. Predominen els marrons, ocres, verds i tons terra i la tècnica de pinzellades ràpides i esbossades on la natura és la protagonista principal. Cap al final de la seva darrera etapa, les figures humanes cada vegada s'allunyen més del primer pla. La seva pintura va influenciar la següent generació de pintors, entre els quals cal destacar Santiago Rusiñol, Eliseu Meifrèn o Joaquim Mir.