Seguidors

dissabte, 24 de febrer del 2024

PONT ROMÀNIC DE LA RIERA

SANT PERE DE TORELLÓ - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/






















*********************************************

Enllaços amb informació:




Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) va dir que és un dels ponts més bonics per la seva estructura i situació en el paisatge.

Patrimoni Gencat diu: Pont d'un sol arc, molt airós, tot de pedra. La barana està un xic malmesa i té esquena d'ase. Passa per sobre del riu Ges, afluent per l'esquerra del Ter.

Pont de la Riera, sobre el riu Fornés, un xic més amunt de Sant Pere de Torelló. Comunica la població amb el mas Riera i altres d'aquell veral. 

El pont de La Riera, d’estil romànic, es troba dins la finca del mas La Riera. A causa de l’aiguat del 1940 el pont sofrí alguns desperfectes, els quals posteriorment foren esmenats. El pont el feien servir sobretot la gent de la Vola i Masies de Sant Pere per portar el bestiar a les fires. És doncs un pont que formava part d’un camí transhumà. 

El riu Fornès és un afluent de vessant esquerrà del riu Ges, un afluent del Ter. Neix al vessants meridionals de la serra dels Llancers, prop de Falgars d'en Bas, dins el terme de Joanetes (Garrotxa). Després de passar per la Vola, desemboca al seu col•lector davant Sant Pere de Torelló

El riu Ges neix a la Serra de Santa Magdalena, al Ripollès; travessa la Serra de Bellmunt i penetra a la Plana de Vic pel Forat Micó. A Sant Pere de Torelló recull les aigües del seu afluent, el riu Fornès, que neix als vessants occidentals de la Serra dels Llancers, a la Garrotxa. A Torelló, vessa les seves aigües al riu Ter.
 

Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, habitualment amb pendents suaus per facilitar el pas de persones i animals sense masses dificultats, val a dir que el pont de la Riera, té el seu punt de dificultat que ha obligat a fer-hi uns esglaons.

*********************************************

 


 

CASA PERE TARRADAS BUSQUETS

MALGRAT DE MAR - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 






**************************************
Enllaços amb informació:

Catàleg de béns protegits publicat per l'Ajuntament de Malgrat de Mar

Època: segle XX any 1911

Autor: EloiFernàndez Diaz i Carazo (Barcelona 1888 – 17-4-1967)

Descripció:

Casa d'estil modernista construïda a principi del segle XX. És un edifici entre mitgeres i de planta rectangular que s'estructura en dues crugies. Consta de planta baixa i pis i té la coberta plana. El frontis es composava segons dos eixos d'obertures, trencats a la planta baixa amb l'obertura d'una entrada de garatge. Al costat hi ha el portal d'accés, d'arc pla arrebossat. Al pis hi ha dos finestrals emmarcats amb una motllura que incorpora motius vegetals en relleu a la llinda. Tenen sortida a un balcó corregut de baranes forjades. Sobre de cada finestral hi ha un petit òcul amb decoració vegetal que s'identifica com la ventilació sota coberta. El coronament està definit per un capcer sinuós amb cornises motllurades i baranes intercalades amb decoració vegetal, a la part central del qual hi ha una orla amb l'any "1911" inscrit. El tractament exterior del mur és arrebossat imitant carreus, amb un fris decoratiu sota el balcó del pis. Interiorment s’estructura com una típica casa de cos, embigat i escala paral·leles a la façana, pas lateral amb l’entrada i sales a un costat. Al pati trobem un annex en planta baixa, destinat a cuina. L’any 1966, es munta un bar a la planta baixa i això obliga a anul·lar l’escala existent, i fer-ne una de nova a un costat, d’un sol tram.

La llicència d'obres per construir la casa va ser demanada per Pere Tarradas i Busquets el 9 de setembre de 1911.

**************************************



 



PEIXETERIES VELLES

MALGRAT DE MAR - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 









Un espai obert recuperat 

Cal que ens imaginem aquest espai porxat destinat a mercat municipal tal com es veu a la imatge històrica. A la banda esquerre de la imatge, la part destinada a la venda de carn. A la part dreta, la destinada a la venda de peix. L’any 1890 Camil Oliveras Gensana (1840-1898), company d’estudis i projectes d’Antoni Gaudí, redactà la memòria justificativa del projecte, quan era alcalde de Malgrat el senyor Martí Casas.

L’any 1926 l’espai fou cobert, i es mantingué així fins a l’any 2010. Les parades de peix, carn, llegums, etc. del seu interior es van traslladar al nou mercat municipal el juliol de 1991. Actualment s’hi conserva un porxo a banda i banda, amb columnes de fosa que suporten jàsseres metàl·liques.



****************************************************
Enllaç amb informació:

Història:

Les primeres notícies sobre la venda de productes de primera necessitat a Malgrat de Mar es remunten, tal com constata mossèn Fèlix Paradeda (1915), a la carta de poblament de Malgrat, en què ja s’especificava que qui mantenia el monopoli sobre les fleques, les tavernes i les carnisseries eren els senyors del castell de Palafolls. Posteriorment, aquest dret passà al Consell del poble. Des de ben antic, un altre dels llocs principals per aconseguir queviures i altres elaborats havien estat els mercats i les fires, que se solien celebrar amb motiu de festes religioses; en el cas de Malgrat, per Sant Antoni Abat.

Pel que fa al mercat diari, fins al final del segle XIX fou força desorganitzat, tal com es recull en la memòria redactada per Camil Oliveras el 1890, que forma part del projecte de construcció d’unes carnisseries. A primera hora del matí, els venedors paraven on podien i, quan feia mal temps, sovint aprofitaven els portals i les entrades de les cases per aixoplugar-se. Totes aquestes deficiències van portar l’Ajuntament a plantejar-se la necessitat de construir un mercat municipal aprofitant que havien comprat uns terrenys a l’extrem del carrer Bellaire i a tocar del carrer del Carme per aixecar la casa consistorial.

L’any 1890 Camil Oliveras Gensana, company d’estudis i de projectes d’Antoni Gaudí, redactà la memòria justificativa del projecte i la descripció de com hauria de ser el futur mercat. Segons el projecte, calia expropiar al propietari la parcel·la que confrontava amb el terreny (actualment la farmàcia Viladevall) per ubicar-hi les peixateries, amb la condició que el dit propietari pogués construir a la part superior. La resta del mercat, on se situarien les carnisseries, havia de ser aixecada als 324 m2 que havien de sobrar de la construcció de l’ajuntament. El projecte s’aprovà el mes de gener de 1891 i el 7 de febrer del mateix any s’adjudicaren les obres.

Posteriorment, el 1926 es va decidir posar una coberta al passatge fins aleshores descobert i va quedar tot el recinte aixoplugat. Les conegudes popularment com Peixateries Velles van patir una reforma el 1968 per adequar-se als nous temps i donar cabuda a altres tipus de parades, com ara de llegums cuits i congelats. Fins al 14 de juliol de 1991 hi va haver les parades de peix, carn i llegums que, llavors, es van traslladar a les noves instal·lacions del Mercat Municipal.

Arquitectura

El projecte de Camil Oliveras de 1890 marcava un passatge descobert com l’actual que separava les carnisseries (a la paret de l’Ajuntament) de les peixateries (on encara es conserven les pedres originals de les parades de peix) i, teòricament, per on circulaven els carros que proveïen les parades. En aquest espai de 250 m² hi havia hagut un total de 12 parades on es venia peix, carn i llegums cuits. Cal destacar-ne l’interior amb les parades de marbre i de ferro forjat del segle XX.

****************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/8570

https://patrimonicultural.diba.cat/element/peixateries-velles

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3217

****************************************************

 

 





divendres, 23 de febrer del 2024

ESGLÉSIA DE SANTA EULÀLIA DE TAPIOLES

VALLGORGUINA - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 




































************************************************

Enllaços amb informació:

Època: segles IX – XI

Descripció:

Església d'origen romànic (segles IX - XI), abandonada al segle XV i reocupada i reformada al segle XVIII, actualment abandonada. Passà a mans privades amb la desamortització de Mendizábal, moment en què s'hi dugueren a terme les transformacions més importants, afegint-s'hi el campanar, la façana d'estil barroc, el cementiri i alguns edificis annexos. Poc després va ser abandonada, cosa que va iniciar el declivi i enrunament de tot el conjunt. De l'església primitiva romànica s'hi conserva l'absis semicircular. L'aparell constructiu està format a base de filades de carreus regulars i conserva dues petites finestres d'arc monolític i d'una sola esqueixada. Es comunica amb la nau mitjançant un arc triomfal. La nau, tot i que transformada, correspon al temple romànic. A l'interior se situa l'altar, d'estil barroc, i la cripta. A la façana barroca, molt austera, hi destaca un gran òcul sobre el portal, d'arc de mig punt. Havia estat coronada per una motllura, avui pràcticament desapareguda, de formes ondulants, que cobria el carener. Adossat a tramuntana se situa el campanar, també d'època i d'estil barrocs. Està format per tres cossos sobreposats i coronats per una cúpula feta amb maons. És de planta quadrada al primer cos per passar a ser de planta octogonal al segon. Encara conserva restes dels esgrafiats, fets a base de motius geomètrics. Completen el conjunt un cementiri amb una capella de Sant Crist construïts en el mateix moment que el campanar, la façana i la torre. La capelleta és de planta quadrada amb cúpula de maons i dues obertures paral·leles de mig punt, que estava unida als nínxols per la banda nord. A migdia i llevant se situen un seguit de construccions bastides al segle XIX, i que corresponen a una antiga masoveria.

Notícies històriques:

La primera referència documental de Santa Eulàlia de Tapioles és de l'any 878, al Libri antiquarim conservat a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona. L'any 986 passà a mans del Monestir de Sant Cugat. El temple fou en inici un monestir. En les butlles dels papes Silvestre II (1002), Joan XVIII (1007) i Benet VIII (1012) s'hi troba citada com a cel·la monestir, tot i que poc després, en la butlla de Urbà II (1098), apareix citada únicament com a església. L'any 1373 quedà deshabitada degut al despoblament de la zona produït per la pesta negra, per tornar a ser rehabilitada i ocupada en època moderna. L'any 1850, després de la desamortització de Mendizábal, quan n'era propietari la família Pradell, s'hi dugueren a terme les transformacions més rellevants, per ser abandonada poc temps després. 

Jaciment:

Lloc d'enterrament Incineració col·lectiu necròpolis.

A la part baixa del vessant de ponent del turó es van trobar alguns fragments de tègula romana, encara que no s'hi va documentar cap estructura associada. A la part superior, pels voltants de l'antiga església, també s'hi van trobar alguns fragments de tegula i de terrissa grollera molt rodada i fragmentada. S'han documentat un conjunt de murs dels segles IX, X, XI, XII i XIII de difícil interpretació. Podrien conformar un primitiu edifici de mides molt reduïdes (12m2), amb dos àmbits diferenciats. Associat amb aquesta fase, es creu que també hi formen part les restes d'un paviment d'opus signinum medieval i un conjunt de tombes (25) vinculades amb l'antiga cellam cum monsterium de Santa Eulàlia. El ritus d'enterrament documentat és exclusivament la inhumació, generalment en la posició anatòmica de decúbit supí, amb les cames estirades en paral·lel i els braços estirats al llarg del cos. L'únic element amb una datació més o menys clara l'aporta una moneda de Jaume I, trobada en el farciment de la tomba 4. La seva cronologia indica una datació post quem d'amortització de la tomba a partir dels anys 1257 a 1276. Sense poder precisar una cronologia específica, hi ha una fase posterior, on es construeix l'estructura bàsica de l'església actual i s'amortitza la necròpolis medieval, destruint algunes tombes. S'amplia l'església cap a ponent i es construeix l'absis a llevant. Entrant al segle XIX, Santa Eulàlia de Tapioles passa a mans de la família Pradell. L'edifici devia estar mig enrunat i el van reconstruir sobre els antics fonaments, a més d'adequar-lo a les necessitats i gustos de Josep Pradell. Es va fer un cementiri privat, s'edificà un campanar nou, es construí una nova façana a ponent i un absis a llevant. L'interior s'equipà amb un nou altar major i una petita cripta a l'entrada. Tot el conjunt fou decorat amb rics estucats i motllures d'estil neobarroc. Aquetes obres de reforma haurien debilitat considerablement l'estructura de l'església i, per aquest motiu, fou necessari prendre una sèrie de mesures per estabilitzar-la. Es van construir tres arcs de maons fonamentats en unes bases de pedres i calç blanca; es va reforçar la banda sud de l'arc triomfal de l'absis amb un basament similar als anteriors; i es va construir un contrafort a l'exterior nord de l'església. En els darrers anys, l'església, ha patit una degradació accelerada com a conseqüència de l'espoli de materials constructius, l'abandonament i les nombroses accions vandàliques.


***************************************************
Altres enllaços amb informació:





***************************************************