MONESTIR DE SANT PERE D'ALBANYÀ
ALBANYÀ - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Albanyà té l’origen en el monestir benedictí de Sant Pere d’Albanyà, fundat al principi del segle IX. Al final d’aquest segle la vila formava part de les possessions del monestir d’Arles (Vallespir). A l’edat mitjana n’eren senyors els vescomtes de Rocabertí. Té com a agregats Bassegoda, antic municipi de la Garrotxa, agregat el 1969, i d’una extensió triple que el d’Albanyà, Carbonils, els Horts i el Santuari del Fau.
Sant Pere d’Albanyà és un dels primers monestirs
documentats entre els que sorgiren al sud de la carena pirinenca com a fruit de
la colonització monàstica, després de l’establiment del domini franc i de la
conquesta de Barcelona de l’any 801. Fou sobretot a partir d’aquesta conquesta
que, en els comtats de Besalú i d’Empúries, com que deixaren d’ésser territori
de marca, l’establiment monàstic es realitzà sense que hi hagués cap por
d’atacs sarraïns.
El monestir d’Albanyà, al pagus de Besalú, vora
la Muga, fou fundat i construït pels volts de l’any 820 pel seu primer abat
Dòmnul, amb llicència del comte i marquès Rampó: “… religiosus vir Domnulus,
abba ex monasterio Sancti Petri, quod ipse in pago Bisuldunense super fluvium
Sambuga una per licentiam Ramponi marchionis propriis manibus construxit…” Això
és el que diu el text del diploma que el rei Carles el Calb concedí a Dòmnul i
als seus monjos 1’11 de maig de l’any 844. L’abat l’havia anat a cercar
personalment aprofitant l’estada del monarca a Tolosa, acompanyat d’Adulf, abat
d’un altre cenobi proper, el de Sant Martí de la Muga (les Escaules) i dels
abats Guilera d’Amer, Froïscle de Sant Andreu de Sureda i Elies de Banyoles,
tots els quals reberen també preceptes per a les respectives comunitats.
El rei acollí, a precs de Dòmnul, l’abat i el seu
monestir benedictí sota la seva defensa i protecció i li concedí una àmplia
immunitat. Al mateix temps li confirmava el domini de les cel·les i vilars i
dels béns i els homes que per dret li pertanyien. La comunitat ja havia aplegat
unes possessions de certa consideració pel territori de la seva immediata
influència. Les cel·les que el monestir ja tenia en aquest moment eren la de
Sant Miquel de la Cirera “novo o Pere constructa, s’indica” i la de Sant Romà
de Casamor. La primera no era gaire lluny de la casa mare i l’altra era una
mica més distant, totes dues vers el sud, en l’actual municipi de Cabanelles.
Els vilars esmentats eren el mateix lloc d’Albanyà i el de Buscariolas. Aquest
darrer és un indret de l’actual terme d’Albanyà on s’ha conservat el topònim
Bosqueroles. No s’identifica pas, per tant, amb el veïnat de Bosquerós
(Campmany), com s’ha afirmat.
Aquest precepte del 844 és l’únic document conegut que es
refereix a Sant Pere d’Albanyà com a abadia independent. Malgrat les
possessions aconseguides i les concessions reials, al cap de poc temps es
convertí en una simple cel·la de l’abadia de Santa Maria d’Arles. Les causes
per les quals no va prosperar ens són desconegudes; hom sol dir, sense aportar
proves documentals, que devia ésser per la seva situació en un territori aspre
i accidentat.
El cert és que l’any 869 Sant Pere d’Albanyà, amb les
seves cel·les de la Cirera i Casamor, ja figura en el precepte atorgat per
Carles el Calb a aquest monestir i al seu abat Hilperic, el dia 23 de febrer
d’aquest any com a possessió de Santa Maria d’Arles.
El monestir d’Arles obtingué l’any 878 un nou precepte
del rei Lluís el Tartamut, que és en una bona part còpia de l’anterior. Això no
obstant, en esmentar la cel·la de Sant Pere, sobre la Muga, s’hi afegeixen els
límits de l’alou de la cel·la de Sant Miquel de la Cirera, juntament amb els
del vilar d’Albanyà “villari Albanigum”, i finalment es precisen les
dependències i els llocs pertanyents a la cel·la de Sant Romà de Casamor. D’una
manera pràcticament idèntica són confirmades als monjos d’Arles aquestes
possessions en un precepte atorgat pel rei Carloman l’any 881 que precisa, amb
variacions de grafia insignificants, els límits esmentats.
Són d’interès, a més, en aquests diplomes dels anys 878 i
881, les mencions concretes a la rompuda de terrenys feta pels monjos i a la
seva explotació ramadera: “… alio villare quod ipsi monachi dederunt ad
laborandum Unisclo et Dominico…”; “… ipso villare quod ipsi monachi Edo,
Trasulphus traxerunt de eremi vastitate et ipsos vinnales ipsi nedificaverunt…”;
“… ipsos curtiles ubi armenta eorum pascant…”.
El petit cenobi degué prosperar sota el domini de
l’abadia d’Arles, ja que poc després de la meitat del segle X hi fou bastida
una nova església que l’any 957 fou consagrada pel bisbe Arnulf de Girona a
petició d’Aimeric, abat d’Arles: “… ad consecrandas ecclesias in pago
Busuldunense sitas, fundatas videlicet in honore Domini et invocatione sanctae
Mariae et sanctorum apostolorum Petri et Pauli, quae sunt in valle Albaniane,
subditae sanctae Mariae praedicti coenobii Arulae…”.
L’any 1011 en una butlla del papa Sergi IV són
confirmades les possessions del monestir d’Arles al seu abat Gausbert. Hi
figura la cel·la d’Albanyà amb les seves dues esglésies de Sant Pere i Sant
Miquel Arcàngel (la Cirera) amb els delmes, les primícies i les oblacions dels
fidels. Cal fer notar que ja no s’esmenta per res Sant Romà de Casamor, el
domini de la qual ja devia haver perdut l’abadia vallespirana.
L’any 1078 el comte Bernat II de Besalú subjectà el
monestir de Santa Maria d’Arles a la poderosa abadia occitana de Moissac,
filial de Cluny. Com és lògic, passà a dependre’n també Sant Pere d’Albanyà.
Amb aquesta dependència, que durà més de quatre segles, hom ha escrit que el
comte intentava redreçar la crisi que patia la comunitat d’Arles a causa de les
pressions dels senyors feudals del veïnatge. Cal tenir en compte, però, que el
fet s’integra dins el context de l’anomenada reforma gregoriana, sorgida a la
segona meitat del segle XI, moviment de reorganització i d’independització de
l’Església del poder secular, que a casa nostra es manifestà per l’adscripció
de molts monestirs a grans abadies foranes. Juntament amb Santa Maria d’Arles,
el comte de Besalú cedí a Moissac les abadies de Sant Pere de Camprodon i Sant
Pau de Fenollet.
Ignorem en quin moment s’estingí del tot la vida
monàstica a la cel·la de Sant Pere d’Albanyà; la seva comunitat degué ser
sempre molt reduïda. El domini del monestir d’Arles —i de retop, de Moissac—
sembla que hi continuà efectiu durant força temps. Cal remarcar que, entre els
signants de la segona acta de consagració de la basílica de Santa Maria d’Arles
de l’any 1157, hi ha un Bernardi de Albaniano, el qual l’any següent signà
també l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Esteve d’Arles,
dependent del monestir. Cal suposar que era el monjo o sacerdot encarregat de
la possessió d’Albanyà.
En les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280
consta que l’abat i les dignitats de sagristà, cambrer, cellerer i obrer del
monestir d’Arles havien de pagar el delme corresponent als drets i les
possessions que tenia la casa al bisbat de Girona. En aquestes mateixes
relacions per a l’impost de suport de les croades, també figuren, amb la
contribució corresponent, les esglésies d’Albanyà i de la Cirera.
L’església parroquial de Sant Pere d’Albanyà fi gura en
les llistes diocesanes de l’any 1362 i en les dues de la darreria del segle
XIV. L’any 1377 hi ha notícia de la confraria de Sant Pau de la parròquia
d’Albanyà, els administradors de la qual havien adquirit uns delmes de Llorona.
Recordem que l’altar de l’apòstol Pau era un dels que foren consagrats al segle
X.
Segons els nomenclàtors de parròquies del segle XVII
compresos a les constitucions sinodals del bisbe Arévalo de Cuaço de l’any 1606
i de Francesc Romaguera de l’any 1691 la parròquia de Sant Bartomeu de Pincaró
restava unida a la de Sant Pere d’Albanyà (Pincaró, dins l’antic municipi de
Bassegoda és al nord-oest d’Albanyà, aigües amunt de la Muga). A la darrera de
les enumeracions “any 1691” s’indica que la doble parròquia era unida a la
sagristia de Sant Llorenç de la Muga, detall que indica la poca entitat de la
població d’aquesta rodalia. El bisbe Josep de Taverner decidí redreçar aquesta
situació en el seu edicte de l’any 1722 sobre el culte a les esglésies de
l’ardiaconat de Besalú, emès d’acord amb les directrius del concili de Trento.
Una de les clàusules diu textualment: “Així mateix havent en Nostra Visita
vist, que las Iglesias de Albanyà, y Picará, estan unidas a la Sacristia de
Sant Llorens de la Muga, y que en la Iglesia de Albanyá, esta reservat lo
Santissim Cos de Jesu-Christ, sens haverhi persona que puga tenir lo degut
cuydado; y que la Iglesia de Picaró, es casi impossible que se puga servir
desde Sant Llorens de la Muga, ahont resideix dit Sacrista: Avent considerat
esta materia ab tota reflexió, y previst totas las dificultats, que en ella
poden ocorrer, havem resolt, y determinat, que lo Sacrista de Sant Llorens de
la Muga, mude, y transferesca sa habitació, en la Iglesia de Albanyá; ben entés
empero, que los habitants de Albanyà, y Picaró, li fassen en lo lloch de
Albanyà Casa, y li donen Hort per sa congrua habitació; lo qual podrá
comodament desde dit Lloch, assistir per si a las dos Parroquias de Albanyá, y
Picaró, dient Missa cada dia de Festa en cada una de ellas; sens que per aço
falte notablement a la Iglesia de Sant Llorens, ahont podrá fer cumplir per
algun dels sacerdots de aquella Iglesia, las obligacions que te en ella.”
(Arxiu Capitular de Girona)
Això no obstant, cap a la meitat del segle XIX, el servei
eclesiàstic havia millorat considerablement en aquesta parròquia. Segons que
llegim en el Diccionario geográfico-estadístico…, de Pascual Madoz (1845), en
l’article dedicat a Albanyà: “Hay una iglesia paroquial bajo la advocación de San
Pedro Apóstol, pequeña, de aspecto antiguo, fea en su interior y mal alojada:
la sirve un cura párroco y un teniente que ejerce las funciones en la iglesia
de la aldea de Piucaró (sic) su sufragánea.”
El mobiliari litúrgic aleshores existent a l’església fou
destruït l’any 1936. Anys després el bisbat hi féu unes obres de restauració.
El temple de l’església de Sant Pere d’Albanyà és d’una
sola nau amb transsepte força sobresortint i tres absis al costat de llevant.
Mentre que l’absis central és de planta semicircular i força destacat, les dues
absidioles, també semicirculars, són exageradament poc aprofundides, de perfil
simplement rebaixat. El seu mur extern presenta un traçat poc corbat.
L’interior del temple és gairebé del tot revestit d’un arrebossat modern i
emblanquinat. Se n’exceptuen només les parts inferiors dels murs de la nau i
del creuer.
La nau és coberta per una volta de canó sobre tres arcs
torals de mig punt, els quals no descansen sobre pilastres, sinó en impostes de
secció de quart de cercle excurvat, situades a nivell de l’inici de la volta. La
capa de calç que els tapa impedeix de comprovar si tots aquests elements són
originals.
Els dos braços del transsepte també tenen voltes de canó,
seguit.
L’absis central té volta de quart d’esfera i és precedit
d’un espai presbiteral molt curt amb volta de canó; els dos sectors comuniquen
i s’obren vers la nau per mitjà d’un doble plec de mig punt en gradació. Les
dues absidioles són cobertes per petites voltes de quart d’esfera i comuniquen
amb el transsepte per dobles plecs en degradació.
El terra de l’església ha estat enrajolat modernament; hi
ha un graó entre la nau i el sector de capçalera. Sobretot per la poca alçària
de les finestres dels absis de l’actual enrajolat, hom pot comprovar que el
nivell del paviment primitiu ha hagut d’ésser considerablement sobrepujat.
El frontis o façana de ponent d’aquesta església, si bé
d’estil romànic, és clarament el fruit d’una reforma posterior a la resta de
l’edifici.
Al sector més antic de l’edifici “murs laterals de la
nau, transsepte i absis” s’han conservat, amb algunes alteracions, les
finestres originals. La majoria són de doble esqueixada, però també hi són
presents les d’un sol biaix, totes d’arcs de mig punt.
Al mur de migdia de la nau s’obren dues finestres i una
altra al mur de migjorn del braç meridional del transsepte. Aquestes finestres,
de doble esqueixada “i com totes les del temple arrebossades al vessant
interior”, tenen els arcs externs fets amb dovelles petites i estretes,
treballades bastament, igual que les pedres que formen els brancals. Dues
finestres més de doble esqueixada es troben al mur de ponent de l’ala
septentrional del transsepte i al fons de l’absis central. Aquestes dues tenen
l’arc monolític i els brancals fets amb carreus petits, tot plegat tallat amb
una certa cura. No és impossible que l’estructura fos, en part, modificada a
l’època de renovació del frontis.
Les finestres de les absidioles totes dues devien ésser
d’una sola esqueixada. Actualment són tapiades. A l’absidiola de tramuntana hom
pot veure només el vessant intern de la finestra, que és arrebossat. Al
parament exterior resta totalment destruïda a causa d’alguna reparació tardana
d’aquest mur. Tanmateix, la finestra de l’absidiola de migdia “també aparedada”
ha conservat prou elements a la cara externa per a comprovar que es tracta
d’una minúscula i estreta obertura de biaix simple i de factura de tipus
arcaic. És visible el petit arquet de mig punt tallat en una llinda monolítica,
com també un dels muntants, fet també amb una sola pedra, tant l’un element com
l’altre, de calcària (l’altre muntant ha desaparegut).
Els paraments avui observables “llevat del frontis”
presenten un aspecte homogeni. L’aparell hi és molt tosc, fet amb pedres de mida
mitjana i mida petita, només escantonades, i també alguns rierals escapçats.
Aquest material és lligat amb abundant morter, que resta ben visible en els
junts. Malgrat les irregularitats esmentades, hi és evident una certa tendència
a la disposició en filades horitzontals. Les cantonades són de carreus
voluminosos, però escairats i polits sense gaire cura. El material emprat és
molt divers. Hi predomina la pedra calcària, però també hi ha llicorella,
conglomerats de color rogenc, granit i pedra tosca de travertí de font, que fou
utilitzada primordialment a les cornises i als arcs de les finestres del costat
de migdia del temple.
Els paraments exteriors eren coronats per grosses
cornises de bisell que, com acabem d’indicar, eren fetes amb pedra porosa de travertí.
Aquestes cornises són, arreu, molt erosionades o malmeses. En resten fragments
més o menys identificables al mur de tramuntana de la nau, al costat de llevant
de l’ala de migdia del creuer i a l’absis major.
L’edifici tenia cobertes de lloses que només es conserven
a les petites absidioles. Els altres espais avui tenen teulades. Les lloses
primitives són visibles sota els ràfecs actuals de la nau.
El frontis de l’església és una senzilla, però elegant,
façana, fruit d’una renovació tardo-romànica, en substitució de la primitiva,
que, sens dubte, era molt rústega i simple. L’aparell és de perfecta carreuada:
filades uniformes de carreus de calcària força grossos i ben escairats i
polits. Contrasta notablement, com és lògic, amb la construcció rude i tosca de
la part restant de l’edifici.
En la composició d’aquesta façana destaca la portada, de
quatre arcs de mig punt en gradació, adovellats, un timpà llis i una llinda
monolítica. Una prominent motllura de perfil excurvat és a l’extradós de l’arc
extern, a manera de guardapols. Hi ha una motllura idèntica horitzontal per
sobre la llinda que crea les impostes de les arcades i segueix, a tots dos
costats, fins als extrems del frontis, que divideix en dos registres.
Sobre la portada s’obre un finestral de doble biaix,
format per dos arcs de mig punt en gradació i amb un guardapols motllurat com
el de la porta. El mateix tipus de motllura crea la cornisa que marca els dos
vessants del frontó de la façana. Al seu damunt es dreça encara el mur de la
ferma socolada del campanar d’espadanya, de tres pilars i dos arcs de mig punt,
que corona tot el conjunt.
Al parament, a la dreta de la portada, hi ha encastada
una petita làpida sepulcral gòtica ja força malmesa i datada l’any 1360 que
pertanyia a un personatge de nom R. de Serrat (R. Dessarat, segons la
inscripció en català).
La unió del parament de carreus que correspon a la façana
amb la construcció pròpia de la resta de la nau i de l’església és ben clara i
destacada per la seva irregularitat i, com ja hem precisat, per la marcada
diferència entre els aparells. A l’exterior l’aparell de carreuada abraça,
allargant-se lateralment en uns curts trams, l’inici d’ambdós murs de la nau. A
les juntures interiors de la construcció de carreu amb l’aparell rústec dels dits
murs laterals, resta també ben evident que el frontis actual correspon a una
reconstrucció tardana. Això és especialment clar a l’angle sud-oest de
l’edifici.
Per les seves característiques formals i d’estil, cal
situar cronològicament aquesta façana occidental a la segona meitat del segle
XII o potser ja dins el segle XIII.
La part restant de l’església manté l’estructura bàsica
de l’obra molt més antiga, que és alt-medieval. És una església anterior a
l’adopció, al país, de les formes arquitectòniques i la decoració llombarda.
Entenem que cal situar-la probablement dins els primers decennis del segle XI.
Aquesta datació reculada creiem que pot fonamentar-se en el caràcter arcaic de
tota la construcció, amb elements com la capçalera triabsidal, amb unes absidioles
insòlites per llur migradesa de mides i estructura molt poc evolucionada, i
també per la presència de les petites finestres de tipus arcaic, d’una sola
esqueixada.
Hom podria suggerir, al nostre entendre, una datació
encara més antiga com a hipòtesi remota que no rebutjaríem, però, d’una manera
absoluta: la consagració de l’any 957 “d’un temple amb tres dedicacions” podria
estar relacionada precisament amb el sector de la capçalera triabsidal. La
resta de l’església devia ésser aixecada, lentament potser, a continuació, a
partir d’aquest moment.
Sant Pere d’Albanyà és una mostra indubtablement
interessant de l’arquitectura religiosa arrelada en les formes pre-romàniques
dels comtats nord-orientals. Amb una estructura formal d’una marcada senzillesa
i tosquedat i d’unes mides força modestes, s’integra dins el grup d’esglésies
d’una nau amb transsepte sobresortint i tres absis que a la segona meitat del
segle i al principi de l’XI hi ha a l’espai geogràfic i polític esmentat.
Corresponen, com ja dèiem, a un moment immediatament anterior a l’aparició de
l’art llombard en aquest territori, on fou aplicat de manera poc típica, o bé a
l’inici d’aquesta aparició.
Com a exemples destacats de la tipologia damunt dita cal
esmentar les esglésies monàstiques de Sant Andreu de Sureda i de Sant Genís de
Fontanes, al Rosselló. Cal afegir-hi Sant Miquel de Cruïlles, al Baix Empordà,
ja dins les formes llombardes i segons l’estructura que aquest edifici hauria
tingut si hom hagués seguit l’esquema projectat inicialment, d’acord amb les
identificacions recents que comentem en el present volum.
Una altra relació, més allunyada estructuralment i potser
cronològicament, creiem trobar-la amb l’església de Santa Creu de Rodes o Santa
Helena, a l’origen d’una nau, amb transsepte sobresortint i un absis carrat.
En resum, creiem que hi ha elements suficients per a
afirmar que Sant Pere d’Albanyà ha perdurat, en els seus trets fonamentals, com
un testimoni, tot i que amb una certa tosquedat, de l’arquitectura religiosa
que es desenvolupà sobretot al Rosselló i l’Empordà a cavall dels segles X i
XI, i de la qual els punts culminants són els edificis que més clarament
s’inclouen en el cicle de Sant Pere de Rodes.
L’església ha sofert, en el transcurs del temps, algunes
modificacions dignes d’esment. L’absis major i el braç meridional del
transsepte són sobrepujats per una obra de fortificació que té petites
sageteres. És difícil de precisar-ne l’època; potser és baix medieval. Aquest
afegitó afecta principalment els cornisaments i la part superior dels paraments
antics. Als dos sectors esmentats la fortificació crea, sobre les antigues
voltes, uns espais que no es poden visitar, ja que, segons que sembla, en les
obres fetes a la postguerra l’accés fou eliminat. Deuen correspondre a la mateixa
època de la fortificació unes alteracions que hom pot observar en els murs del
transsepte i de l’absidiola del costat de tramuntana.
Un altre afegitó és la sagristia, adossada al costat de
migdia, a l’angle entre el creuer i la nau. A l’interior hi ha dues fornícules
per col·locar-hi altars, una a cada banda de la nau, que foren aconseguides
rebaixant el gruix dels murs. L’aspecte actual de l’interior del temple
“configurat pels arrebossats i el paviment” és el resultat de les obres
d’agençament fetes a la darrera postguerra. En aquest mateix moment calgué
reconstruir alguns elements del frontis “molt malmesos i gastats”, com ara la
llinda monolítica i una bona part dels muntants de la portada i la motllura
horitzontal. Durant aquestes obres també fou eliminada una construcció tardana
afegida a l’espadanya.
Els dos batents de fusta de la porta d’aquesta església
són ornats i reforçats amb peces de forja que hi foren reutilitzades en renovar
aquests batents. Així ho fan pensar l’aspecte modern d’alguns elements que
devien ésser refets a semblança dels antics i, principalment, el fet que la
fusta no sembli l’original.
A dalt i a baix del nivell central que ocupen el
forrellat i els picaportes, hi ha, a cada batent, un joc disposat en sentit
horitzontal que és format per la típica cinta que deriva, als dos extrems, en
volutes o espirals que es cargolen en sentit oposat. Aquestes quatre peces es
troben entre dues tires llises, probablement fruit de les susdites refeccions.
En canvi, les cintes amb volutes presenten un ampli solc central que es bifurca
en sorgir als extrems les espires.
L’espai lliure del batent esquerre que correspon al
nivell del forrellat “que corre sobre una tira fixada a l’altre costat” és
ocupat també per uns altres dos jocs amb volutes que hi creen una sola franja.
Un d’ells, de la mateixa factura que els esmentats, presenta les dobles
espirals només en un dels extrems, mentre que a l’altre forma simples
semicercles corbats en sentit oposat. L’altra Peça és feta amb una dobla cinta,
prima i sense solcs, que té al centre del sector horitzontal una mena de nus o
anell i també deriva als dos extrems en dobles volutes enfrontades; a més,
entre les volutes i als extrems del nervi central, surten uns dobles rínxols
simples, molt petits.
El conjunt de la ferramenta es completa amb el forrellat
i amb dos picaportes situats un a cada batent. Aquests picaportes consten d’una
base o placa clavada a la fusta de contorn dentat, la qual té al centre una
destacada prominència acabada en una anella d’on penja la grossa argolla
movible. L’argolla és cilíndrica i té tres ressalts de secció triangular. La
part planera de la placa dentada de base té tres cercles decoratius de petits
forats rodons. Les anelles presenten decoracions diverses als dos picaportes:
la de l’esquerra té una creu feta per petits encaixos circulars, i, la de la
dreta, incisions semicirculars, en forma de C.
Dues de les tres anelles dins les quals llisca el
forrellat tenen també aquesta decoració; l’altra presenta unes línies
paral·leles. El forrellat es corba en un extrem, on acaba en forma de cap de
serp. En aquest cap i al centre de la Peça hi ha unes decoracions geomètriques
de punts molt fins, múltiples i minúsculs.
Els jocs de forja eren clavetejats a la fusta amb claus
disposats ordenadament. Alguns s’han perdut i d’altres han estat renovats. A la
part horitzontal i més ampla de les cintes hi ha claus de cabota grossa i
rodona, no gaire sobresortint; potser són d’època posterior a la de la forja
original. Les espirals són fixades amb uns claus de cabota més reduïda i plana
que té un relleu fi en forma de creu. S’ha conservat un sol clau de cabota
prominent en forma de bola o esfera, que segur que és més antic. Hom pot veure
claus idèntics a aquest, a la ferramenta de la porta de Corsavell, que és
guardada al presbiteri d’aquesta mateixa església d’Albanyà, i en altres portes
de la zona.
Els dos conjunts de forja damunt dits “el d’Albanyà i el
de Corsavell” devien ésser molt semblants quan tenien encara tots els elements
(conservats gairebé enterament a la porta de Corsavell). Els picaportes, per
exemple, són pràcticament idèntics.
Els treballs de forja romànica o de tradició romànica com
el que ha estat descrit serviren per a decorar i al mateix temps per a reforçar
i ajustar les posts dels batents de fusta de les portes. Sembla que perduraren,
amb variacions escasses i no gaire significatives durant un llarg espai de temps.
La segona meitat del segle XII sol ésser un punt de referència força vàlid per
a aquests treballs de forja i pot servir per datar, d’una manera aproximada, la
ferramenta d’Albanyà.
Aquesta ferramenta d’una gràcia indubtable dins la seva
simplicitat, cal considerar-la obra de forjadors del mateix país. Segurament
eixí de la rodalia immediata, de les fargues de l’alta conca de la Muga. La
mateixa procedència deuen tenir els d’altres portes romàniques escampades pel
mateix territori (Maçanet de Cabrenys, Tapís, Costoja, restes de Pincaró,
Terrades) i una mica més allunyades (Serrallonga, Cistella, l’Estela, Campmany,
etc.).
Cal tenir en compte la notable riquesa en menes de ferro
d’aquestes contrades, que afavorí la renovació, ben documentada, de l’antiga
activitat dels fargaires en una època relativament moderna. En fou, per
exemple, un dels fruits importants la creació, al segle XVIII, de la farga de
Sant Llorenç de la Muga, molt propera a Albanyà. En època alt-medieval
l’activitat de les fargues ja devia constituir una riquesa important a les
possessions del monestir d’Arles, territoris molt apropiats per al seu
establiment, tant al Vallespir, a la vall del Tec, com als alous de la cel·la
d’Albanyà, a la Muga. Fins i tot trobem una indicació d’aquesta activitat en
l’acta de consagració de l’església d’Albanyà (957). Entre els límits de l’alou
apareix el lloc dit ipsas Fabricas. També deuen ésser indicadors de la
dedicació a la forja els topònims com el Molí de les Fàbregues, al nord
d’Albanyà, camí de Pincaró, aigües amunt de la Muga, i, més avall, el casal dit
la Molina.
**********************************************************
Altre enllaç amb informació:
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=14&consulta=MCU0KzE3MDAzMSU=&codi=17833
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada