ESGLÉSIA DE SANTA MARIA
Plaça de l'Església
CALDES DE MONTBUI - EL VALLÈS ORIENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Estil / època: Gòtic, modern, barroc, segle XVI-XVIII
Autoria de
l'element: Joan i Antich
Ponç; Miquel Fiter; P. Robin; Pau Sorell
Descripció:
Església de planta irregular amb la coberta a dues
aigües, i construïda amb teula àrab, que consta d'una nau i capelles laterals a
amdós costats. Les dimensions de la nau són de 51 metres de llargada x 23
metres d'amplada x 22 metres d'alçada. El campanar és de base octogonal i es
troba adossat a l'absis; mesura 44 metres d'alçada. Els elements ornamentals de
l'interior de l'església foren dissenyats amb una forta predominança clàssica.
Presenta dotze capelles laterals situades entre els contraforts. La portada de
la sagristia és d'estil renaixentista i el portal d'entrada de l'església, és
d' estil barroc; aquest està format per tres columnes salomòniques a cada
costat de la porta amb una decoració vegetal a base de raïms i ocells i un
frontó corb i partit.. En el centre d'aquest s'observa una fornícula, sense
imatge al seu interior i amb decoracions vegetals als laterals. Per damunt
s'observa un altre frontó amb l'escut del poble sostingut per dos grius alats.
La façana està arrebossada. A la cantonada esquerra de la façana de la
rectoria, per sota del ràfec es pot observar una làpida formant part integrant
de la paret. En ella es pot llegir " TI(berius) CAESA) - (au) G (ustus) P
- ATI(riae) - (P (ater)) ", és a dir, " A Tiberi, Cèsar August, pare
de la pàtria". A l'interior de l'església hi ha un medalló que presideix
l'altar de la Santa Majestat, l'autor del qual és Antoni Vila i Arrufat. També
hi ha un viacrucis de Sebastià Badia situat a les columnes que separen les
capelles laterals i finalment un vitrall de Joan Vila-Grau.
Història:
El document més antic on apareix citada l'església de
Santa Maria data de l'any 1002. L'any 1589 sembla ser que aquesta primitiva
església estava en molt mal estat de conservació i s'iniciaren les obres damunt
i al voltant de l'antic Palau Reial propietat de la diòcesi de Vic, aleshores
deshabitat i en ruïnes. En una primera fase de l'obra en foren arquitectes Joan
Ponç i Antich Ponç (pare i fill) de Sant Feliu. Però no veuran les obres
acabades. L'any 1622 mancava encara la façana, diverses capelles laterals i la
gran capella al capdavall de la nau, així com molts dels detalls interiors. De
1623 fins al 1678 quasi bé no es realitzaren obres ja que mancaven diners i
personal. Més endavant s'enllestí el campanar començat l'any 1614 i algunes de
les capelles laterals. L'any 1679 el mestre de cases Miquel Fiter va impulsar
de nou les obres. El mateix any el rei Carles II havia concedit a la vila una
franquícia d'allotjament i contribució per poder acabar les obres de
l'església. L'any 1699 s'acabà la capella de la Santa Majestat. Mentrestant, el
projectista i escultor francès P. Ruppin deixava començat el portal barroc que
seguí el calderí Pau Sorell coronant-ho amb l'escut de la vila el 1701. L'any
1714 el nou mestre d'obres Joan Fiter rematava els darrers detalls de
l'edifici. El 1907 l'església patí un incendi considerable, i com a resultat
del qual, es va haver de reformar tot l'interior. Aprofitant la restauració es
realitzaren algunes reformes, entre elles,, l'obertura de cinc rosetons en
l'absis.
Enllaç amb informació de la portalada:
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=16205
La portalada barroca de Santa Maria és una de les més
notables del barroc català. Va ser iniciada pel francès Pierre Rupin l'any 1689
i enllestida per l'escultor local Pau Sorell (o Surell) entre els anys 1697 i
1701. A Sorell se li atribueix el cos superior, amb la fornícula i l'escut de
la vila, flanquejats per dos lleons. Això explicaria l'escassa relació
estructural entre ambdós cossos. El cos inferior mostra una labor escultòrica
exquisida, especialment evident a les columnes salomòniques, tres per banda,
decorades amb relleus de fulles, raïms i ocells.
Enllaç amb informació del campanar:
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=16203
El campanar està adossat a la capçalera. Es va construir
entre 1614 i 1634. Amb més de 40 m d'alçada, és el més alt de la comarca. Té
una base de planta quadrada damunt la qual s'alça el cos octogonal, dividit en
tres trams, coronat amb una cornisa motllurada, amb gàrgoles als angles, que fa
de base de la barana de pedra, decorada amb pilars de boles. Sobre el terrat hi
ha una moderna estructura metàl·lica, amb petites campanes, col·locada l'any
2003, que substitueix una antiga espadanya.
Enllaç amb informació de la Majestat de Caldes:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/majestat-de-caldes-esglesia-de-santa-maria
Estil / època: Contemporani, segle XX, any 1937
Descripció:
Es tracta d'una representació del Crist Majestat,
presentat en vida sense senyals de dolor i amb els ulls oberts ja que regna des
de la creu. Sobreposat a la creu, sense estar penjat, porta una llarga
vestidura fins als peus decorada amb figures de lleons amb cap d'àliga i altres
animals mitològics que poden significar els pecats que Crist va haver de
carregar sobre seu. També porta una banda amb set estrelles que signifiquen els
set àngels o bisbes de les set esglésies d'Àsia. El cinyell que porta a la cintura
simbolitza la virtut de la justícia. Finalment, amb la corona imperial en lloc
d'una corona d'espines, demostra que s'ha convertit en símbol de majestat i
reialesa. Talla policromada de 1,96 cm d'alçada i 1,85 cm d'amplada, mentre que
la creu on era adossada feia 3,60 m d'alçada i 2,03 m d'amplada i 5 cm de
gruix. Abans que fos cremada l'any 1936 a la plaça de l'església, durant els
primers dies de la Guerra Civil, la talla estava molt ennegrida, tot i que
encara es podia veure la policromia, reproduint un teixit bizantí. Aleshores
era coronada amb una peça de metall de pedreria col·locada posteriorment i
vestia una túnica manicata i mantell, amb un cinyell que li passava per damunt
amb plecs molt plans agafats a la figura i a la túnica. Els plecs s'estenien en
forma d'anells verticals pels braços, mentre que queien de manera acanalada
fins al nivell dels peus, i acabaven en una vora en ziga-zaga. Per damunt hi
havia el mantell que reflectia lleus ondulacions degudes al relleu de les cames
sols alterades per la presència del cinyell amb alguns plecs inclinats i
corbats per la part inferior. Cal notar la singular disposició del mantell en
agafar-se a l'espatlla dreta i caure en diagonal pel tors. Els peus nusos
estaven col·locats damunt d'un supedani. Cal destacar també la configuració del
cap lleugerament inclinat, la disposició dels ulls i les celles que produeixen
un cert naturalisme que juga amb l'hieratisme habitual en aquest tipus
d'imatge, així com la manera d'organitzar la cabellera, la barba i el bigoti.
La policromia consistia bàsicament en motius vegetals i animals disposats en
cercles juxtaposats que recordaven els teixits orientals.
Història:
La imatge és de fusta policromada i no es correspon amb
els estàndards del romànic català. Sembla ser que va arribar a Caldes el segle
XV, però l'origen és molt anterior. El 26 de setembre de 1699 va ser
traslladada de la primitiva parròquia de Santa Maria a l'església nova, per
instal·lar-la a la capella on es troba actualment. Per a tal ocasió es va
organitzar una gran celebració a la qual assistí el geògraf i aleshores membre
del Consell de Cent de Barcelona, Josep Aparici. Hi participà com a calderí i administrador
de la Confraria de la Majestat. En aquesta ocasió es va hostatjar amb el seu
acompanyament al palau calderí del Marquès de Rupit, una noble casa pairal ja
desapareguda que entre 1909 i 1979 va ser seu de l'Escola Pia. A causa dels
seus trets orientals li ha estat adjudicat un origen fora de la península i ha
estat catalogada com a bizantina dels segles XI o XII, tot i que hi ha qui va
més enllà i parla d'un origen siríac i la data entre els segles VI o VII. Per
explicar-ne l'arribada al poble la tradició oral popular catalana parla d'una
caravana de gitanos provinents de l'Europa oriental que al seu pas per Caldes
van decidir fer-hi nit. Per tal de protegir la talla es va decidir
instal·lar-la a l'interior de la parròquia. Quan al matí els seus propietaris
van anar a buscar-la, ningú va ser capaç d'arrencar-la del punt on l'havien
deixat. Com que ningú podia explicar aquell fet, es va creure que la voluntat
de la Santa Majestat era la de romandre a la vila de Caldes per sempre més.
Enllaç amb informació del rellotge de sol:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-santa-maria-de-caldes
Estil / època: Contemporani, segle XIX-XX
Descripció:
Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta
d'un rellotge esgrafiat i policromat amb el fons blanc i la resta de decoració
en color terrós. Les línies horàries estan perfectament delimitades, senyalant
les hores i les mitges hores. La numeració és de xifres romanes, de les 6 a les
4. El gnòmon de vareta es troba orientat al sud-est. Aquest surt de la boca
d'un sol, amb la cara antropomorfe. A la part de dalt i a banda i banda del sol
hi ha esgrafiat el lema "FUGIT TEMPUS".
Història:
Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan
s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat
de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos
palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb
qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts
d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un
rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb
la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es
comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials
possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de
luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren
gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n
fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges
mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja
només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van
perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament
més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se
al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i
l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom
qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna
paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle
XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el
problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al
llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la
proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el
rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les
hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un
món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per
minuts.
****************************
Altres enllaços amb informació:
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=16202
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8668
https://campaners.com/php/campanar.php?numer=8411
****************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada