EL REC D'ARGELAGUER

ARGELAGUER - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

Argelaguer, poble d’aigua

Argelaguer es troba situat a la vall del riu Fluvià i al mig de dos dels seus principals afluents: el Llierca i el Borró. Un torrent –el torrent del Vinyot- travessa el poble pel bell mig, i el terme municipal està banyat per diverses rieres, algunes de les quals també hi neixen.

L’aigua ha configurat la identitat del municipi, tant a nivell econòmic com social, esportiu i lúdic. Els rius i rieres proporcionaven energia als antics molins del poble, materials constructius i llenya als vilatans, aliments en cas de necessitat, aigua i pastures pel bestiar, rec per als horts i un lloc per rentar la roba, alhora que constituïen un espai lúdic per al passeig, el bany i la celebració. Les fonts, al seu torn, eren un important espai de relació i s’hi feia molta vida al voltant.

Així mateix, i gràcies a l’orografia, Argelaguer és un territori ric en fonts i naixements d’aigua. El més important és l’aiguaneix* del Jonquet, al rec d’Orriols, i podem trobar més d’una vintena de fonts a diferents punts del municipi.

L’aiguaneix és el lloc on un corrent d’aigua subterrani apareix a la superfície del terreny, i on s’origina així un riu o rierol.

El rec

Precisament l’aigua provinent de l’aiguaneix del Jonquet va ser canalitzada, antigament, per donar servei als vilatans. Un enginyós canalet descobert de pedra i obra distribuïa l’aigua per tot el nucli antic fins a l’església de Santa Maria, alhora que formava diversos abeuradors per a animals.

Si bé en un abeurador del carrer Major s’hi llegeix la data 1776, és molt probable que el sistema de canalització fos molt anterior i que aquesta data correspongui tan sols a una reforma o millora realitzada. Aquest antic sistema de canalització, utilitzat també per al consum humà i per al regadiu, va ser vigent fins a l’arribada de l’aigua corrent al poble, ja a mitjan segle XX.

1 - Font de les Indianes 2 – Font de Plandiura 3 -  Aiguaneix del Jonquet 4 – Font de Morató  5 – Font de Bonet 6 – Font dels Morts 7 – Font de Juiàs 8 – Font d’en Perecaula 9 – Font de Ca l’Ornós 10 – Font del Guilar 11 – Font de les Clotes 12 – Font del Grèvol 13 – Font de l’Hostal del Molí 14 – Font de la Mata 15 – Font Nova 16 – Font de Ca n’Abulí 17 – Font del Torrós 18 – Font Puda 19 – Font d’en Roca

Aiguaneix del Jonquet

Font de Morató

Font dels Morts

Font de Juiàs

**************************************************

Enllaç amb informació:

http://www.argelaguer.cat/coneix/patrimoni-arquitectonic/el-rec/seccio/catala/

**************************************************

EL CAMÍ RAL D'ARGELAGUER

ARGELAGUER - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

Una via d'origen romà

El camí ral o camí reial és el nom que es dóna, en època medieval , als antics camins públics. Molts d’aquests camins ja existien des de la prehistòria i es van consolidar en època romana, i han estat utilitzats i ampliats al llarg de la nostra història. La Via Augusta, ruta principal que unia Roma i Cadis passant pels Alps i la Gàl·lia, entrava a la península Ibèrica pel coll del Portús i travessava l’Empordà de nord a sud. La Via Annia era un brancal transversal de la Via Augusta. Comunicava la plana de l’Empordà amb les comarques de muntanya: la Garrotxa, el Ripollès, i el Vallespir. Des de Figueres es dirigia cap a Besalú; passava prop d’Argelaguer i travessava la Garrotxa fins a Sant Joan les Fonts. A la vall de Bianya s’enlairava a Capsacosta i enllaçava amb el coll d’Ares, i es tornava a unir, ja a la Gàl·lia, amb la Via Domitia.

Era habitual que, per arribar a molts municipis, es creés un ramal o desviació del camí principal. A Argelaguer, el camí ral passava pel carrer Major però tenia un ramal que es desviava pel torrent del Vinyot i anava cap a l’església parroquial; després continuava cap a la capella de Santa Anna, probablement passant per davant del castell dels Montpalau –o bé vorejant l’església per la banda sud- , i tornava a dirigir-se cap al vial principal.

Els camins medievals

A l’edat mitjana la gent viatjava bastant. Existien relacions internacionals, monàstiques, emigració d’artistes i artesans, comerç, pelegrinatge,… El territori estava solcat de gran quantitat de vies i senders que comunicaven castells, monestirs, esglésies, pobles, masies, molins i fargues. Fins al Decret de Nova Planta [1715], la xarxa de camins rals era propietat del rei i tant els camins com les persones i mercaderies que hi circulaven es trobaven sota la seva protecció a canvi del pagament d’una sèrie d’impostos.

Existien dues tipologies principals de camí:

1 – Els camins de carro, carreres o camins rodats. D’herència probablement romana, aquests camins es trobaven tansols a les zones planes; a molts pobles de muntanya, els carros només

hi podien fer viatges curts, i el carro es construïa al mateix poble.

2 – Els camins de ferradura o de bast, que eren els més abundants. La seva amplada permetia el pas d’una persona o d’un animal, per exemple un cavall o una mula. Antigament, les cavalleries es calçaven amb ferradures i es cobrien amb un bast per transportar càrrega; d’aquí prové el nom d’aquests camins.

La transhumància

Aquesta via va tenir un altre ús molt destacat, ja que va ser fins fa ben poc una important via de transhumància, anomenada carrerada de l’Empordà o de Marina, i facilitava  el desplaçament dels ramats des de Núria, Puigcerdà i Alpfins arran de mar, passant per Ripoll o Ribes de Freser, la vall del Bac, Tortellà, Argelaguer, Besalú i Crespià. La transhumància és el desplaçament d’animals seguint el cicle de pastures: des de les pastures muntanyenques d’estiu fins a les pastures d’hivern localitzades a la plana. A Catalunya, la transhumància es va impulsar especialmente a partir del segle XII gràcies a l’interès dels grans monestirs en la producció de llana. La seva època daurada va ser als segles XVI i XVII, quan es consolidaren grans fires ramaderes i una poderosa indústria.

Sabies que...?

Per aquest camí hi van passar visigots, àrabs i francs. Més tard, les tropes de Napoleó i els exèrcits carlistes. Camins com aquest configuren el nostre patrimoni històric, i són una de les peces clau que ens permeten interpretar la nostra història, però també ens apropen a allò més quotidià, als vincles familiars i veïnals que configuren unes vivències diàries sovint allunyades dels grans esdeveniments històrics.

Reconstrucció del ramal del camí ral al seu pas per Argelaguer

Nova descripció geogràfica del Principat de Catalunya, any 1769 (fragment). Institut Cartogràfic de Catalunya. Pas de la via Annia (en discontinu, reconstrucció)

La via de Capsacosta, fragment de la Via Annia, és un dels exemples més interessants i més ben conservats de via romana al nostre país, i està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

El camí ral d’Argelaguer avui

Ramat al seu pas pel carrer Major, l’any 1977

 ***************************************************************

Enllaç amb informació:

https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3094/

 ***************************************************************

POU DE GLAÇ DE SANTA MARIA D'ARGELAGUER

ARGELAGUER - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

L’ús del gel i la neu com a elements per refredar i conservar els aliments està documentat des del segon mil·lenni aC., i a l’Europa occidental es coneixia ja en temps dels grecs i romans.

A l’edat mitjana, el gel era un producte de luxe reservat a reis i nobles. El seu consum es va popularitzar a Catalunya a partir mitjan segle XVI i això va permetre, per exemple, el consum de diferents varietats de peix a les zones d’interior. 

El gel tenia també aplicacions mèdiques, com l’aturada d’hemorràgies o la reducció d’inflamacions i de febre.

Catalunya va desenvolupar tota una indústria rural del gel que va permetre abastir les grans ciutats des dels sectors muntanyosos i exportar gel a llocs com Mallorca, Cadis o Itàlia. El desús dels pou de glaç va començar a finals del segle XIX amb l’arribada de l’electricitat, que va permetre elaborar grans quantitats de gel artificial a un cost molt menor.

La indústria del glaç a diferència dels pous de neu, habituals a l’alta muntanya, els pous de glaç s’instal·laven a zones més baixes i planes, a la vora d’un riu o un molí. L’aigua es canalitzava fins un seguit de basses poc profundes, d’entre 20 i 30 cm de fondària, on s’estancava perquè es glacés. Llavors es tallaven unes lloses de 120x70x20 cm d’un pes aproximat de 110 kg, i es depositaven al pou.

Els pous de glaç eren construccions cilíndriques de pedra, generalment soterrades. De dimensions variades, sovint arribaven als 9 m de diàmetre i 22 de fondària. Dues o tres obertures a la vota permetien l’entrada dels treballadors i del gel dins el pou gràcies a un sistema de politges. Les lloses de glaç s’introduïen amb cura a l’interior del pou amb capes successives, se separaven amb palla, branques i gel picat per evitar que es compactessin unes amb les altres. Quan el pou era ple, es tancava tan hermèticament com es podia, en espera de al calor i les comandes.

La campanya del glaç requeria un gran esforç i un gran nombre de treballadors, ja que calia treballar molt ràpid per intentar aprofitar una segona glaçada per tenir més producció. Els serradors tallaven els blocs de gel a mida, els carregadors estiraven els blocs amb ganxos i els carreters els traginaven fins al pou. Els descarregadors els baixaven amb un sistema de politges, i els col·locadors els dipositaven ordenadament al fons del pou. A banda, també hi havia treballadors per a eines auxiliars, com tallar branques i posar-les entre els blocs juntament amb palla, o els homes de foguera, encarregats de tenir un foc encès perquè els treballadors es poguessin escalfar les mans. Al seu torn, els traginers transportaven el gel al seu destí, amb carros o al bast, intentat aïllar-lo amb pellofa, palla i branques per evitar el desglaç.

Avui dia, el municipi d’Argelaguer conserva les restes de dos pous de glaç, aquest es el més proper al poble, situat a un centenar de metres de l’església de Santa Maria. Amb un diàmetre exterior de 6 metres, és el més petit dels dos pous. Té una fondària de fins a 5,5 metres i el mur, d’una amplada de 60 cm, està fet amb pedra gran sense carejar. Conserva part de l’entrada, orientada al sud-est, de prop d’un metre d’amplada.

Si bé no tenim notícies històriques d’aquest pou de glaç, per tipologia constructiva es podria datar, molt probablement, al segle XVIII.

Aquesta indústria es va veure també afavorida per l’anomenada petita edat del gel, una època de fred que va tenir lloc entre mitjan segle XIV i mitjan segle XIX a l’hemisferi nord que va portar hiverns molt freds i neu a llocs on avui rarament hi neva.

Homes trencant blocs de gel per dipositar-los dins el pou

Home serrant un pa de gel per transportar-lo a un pou de glaç

Home carregant un pa de gel en un carro per al seu transport

Traginers de gel que es desplaçaven principalment de nit per evitar al màxim el desglaç, ja que cobraven pel pes de gel que arribava al destí.

Vista de l'entrada del pou de glaç

Secció d'un pou de glaç

********************************************************

Enllaços amb informació:

https://relatsencatala.cat/relat/in-memoriam-dels-pous-de-glac-dargelaguer-la-garrotxa-girona-catalunya/1063235

https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3104/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Argelaguer

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=13&consulta=MCU0KzE3MDEwMSU=&codi=43167

http://www.argelaguer.cat/coneix/patrimoni-arquitectonic/pou-de-glac/

********************************************************

********************************************************

 

CAN JANIC CASALS o CAN GENIX

AMER - LA SELVA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

**************************************************

Enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=47&consulta=MCU0KzE3MDA3OCU=&codi=26503

Època: segle XIX

Descripció:

Immoble de tres plantes, entre mitgeres, cobert amb una teulada a dues aigües de vessants a façana. Pel que fa al seu emplaçament, aquest el trobem ubicat al costat dret del carrer Girona.
La façana principal dona al carrer Girona, i està estructurada internament a partir de dues crugies. La planta baixa consta de dues obertures: a l'esquerra una de quadrangular que actuaria com a garatge i a la dreta una de rectangular com a portal d'accés. Ambdues són bastant irrellevants i flanquegen una font, de proporció minúscula, ubicada al centre de la façana.
En el primer pis trobem dues obertures: a l'esquerra una petita finestra rectangular totalment irrellevant i a la dreta una obertura projectada com balconada i equipada amb la seva barana de ferro forjat, de treball molt auster i discret. Sobresurt especialment la penya volada de la balconada, la qual és de pedra i està sustentada per quatre poderoses mènsules de pedra sorrenca.
En el segon pis trobem dues finestres quadrangulars, una a cada extrem de la façana.
Tanca la façana en la part superior un ràfec prominent format per quatre fileres: la primera de rajola plana, la segona de rajola en punta de diamant, la tercera de rajola i la quarta de teula.

Notícies històriques:

En la fitxa original del Servei de Patrimoni núm. 26.503, l'immoble apareix denominat com "Can Genix". Després de posar-nos en contacte amb l'erudit local Joan López Grau (arxiu fotogràfic d'Amer), aquest ens va proporcionar un calendari molt valuós que havia editat aquest any l'Ajuntament d'Amer, en el qual apareixia el nom popular de la majoria de cases del barri del Pedreguet, format entre molts altres carrers, pel carrer Girona. En el calendari sortia que l'immoble núm. 20 del carrer Girona, era conegut com "Can Janic Casals".

**************************************************

FONT ALTA

AMER - LA SELVA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

**********************************************

Enllaç amb informació:

https://fontsaigua.wordpress.com/2021/09/02/avui-destaquem-la-font-alta-damer/

La Font Alta d’Amer es situada per sobre del carrer de la Font Alta nº 11, on cal pujar unes escales que ens hi portant, li van posar aquest nom donat que es la situada mes amunt del poble. Situada dins d’una cavitat feta d’obra i les seves parets són arrebossades i pintades de color groc. La Font esta regulada l’aigua per una aixeta, cau al terra per on hi ha un enreixat que desguassa, per arribar al brollador cal que baixar  dos esglaons, en cada costat uns seients de pedra allargats. Disposa sobre l’aixeta d’una finestra per controlar el dipòsit o cisterna de la Font. Una mica més amunt  hi ha el seu nom i a poca distancia uns números 8891.

**********************************************