Seguidors

dimarts, 24 de gener de 2023

CASTELL DE BESORA i ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

SANTA MARIA DE BESORA - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

Església de Santa Maria

Restes del Castell de Besora







1 – Accés al recinte fortificat

L’accés es fa per un camí costerut, que tot serpentejant, amb algun tram fortificat i empedrat, arriba a l’extrem de ponent del turó del Castell. Punt per on s’accedeix al conjunt a través d’una obertura formada per dos pilars fets de carreus de pedra tallats i mesures regulars, que probablement suportarien una porta d’entrada acabada en un arc. Hi ha un marxapeu format per la roca natural retocada i treballada om s’intueix una possible rodera.

Seguidament s’obre un gran pati, amb paviment empedrat que podem datar al segle XI amb un eix central que va fent pendent i que serveis per conduir l’aigua fins el cingle, on desaiguava a través de la muralla. 

2 – Les estructures del castell

Es castell es troba encara molt desdibuixat a nivell arquitectònic, ja que es troba en fase inicial d’estudi.

Tot i això es poden enumerar unes dependències de proporcions variables, amb dos accessos a un primer pis, tant a llevant com a ponent, des d’unes escales. La majoria de les sales estan estructurades a partir de la paret lineal de la façana nord.

Cap a l’est existeix una gran habitació rectangular que fa servir també la muralla nord com a tancament septentrional, el gran desnivell i afloraments de la roca natural com a tancament oriental i un mur lineal com a tancament meridional.

Existeixen així, murs i parets, encara sense una funcionalitat clara però que denoten les continues reformes existents en l’àmbit dels castell des de l’alta edat mitjana fins als segles XVIII o inclús XIX.

3 – La cisterna

Es tracta d’un dipòsit d’aigua subterrani. Presenta una factura molt acurada, feta de carreus ben desbastats, amb volta de canó i un forat de desaigua a tocar d’aquesta. Les parets fetes de carreus, ocupen una alçada d’1 metre i mig aproximadament per passar, després, a ser parets retallades a la mateixa roca natural.

Pel que fa a l’interior de la cisterna té una fondària mínima de 4 metres.

4 – L’esperó oriental

En l’angle est del recinte fortificat, sembla que existí una torre de planta rectangular, que de moment només es coneixen per un document de 1623 en el que s’ordena (amb una sentència reial) als habitants del terme de Besora i Sant Quirze que han de refer-la en la part de llevant i tramuntana. Les parets de migjorn i ponent les han de reconstruir el marquès de Besora, Lluís de Descatllar.

5 – Església de Santa Maria i necròpolis

L’església de Santa Maria, és una construcció d’una sola nau que conserva algunes parts originals del segle XI, i d’altres que són fruit de reformes posteriors. D’aquestes reformes, fetes algunes dècades després, en destaquen dos cossos adossats a la façana sud i que són el campanar i que són un atri o galeria amb boniques obertures de punt rodó.

Bona part dels habitants de Besora foren enterrats al voltant de l’església, ja que aquesta, fou parròquia, des dels seus inicis fins a mitjan del segle XVIII.

6 – Primeres restes: ocupació ibèrica

Àrea d’hàbitat a la zona més oriental de l’esplanada, amb un mur, que almenys separa dues estances (en un d’elles existeix una llar de foc) i que sota el que seria el seu nivell de circulació o ús s’hi ha localitat dos enterraments infantils (dos nadons un de 38-40 setmanes de gestació).

Els nivells de sediment associats a aquestes dues habitacions ens aporten material que ens situa entre els segles III – I a.C. (amb fragments de ceràmiques d’importació de la Campània i una punta d’un arma de ferro).

Es tractaria doncs, d’un jaciment ibèric que podria tancar el límit d’influència per la part septentrional de la tribu dels Ausetants i que podria haver estat clau en els moments de control i conquesta del territori per part dels romans.

7 – La muralla meridional

Existeix una paret a tot el voltant del penya-segat sud del turó del Castell que actuà més com a mur de tanca i de protecció des de l’interior, que com a muralla defensiva.

Es tracta d’un mur recolzat sempre sobre la roca natural que va adaptant-se al perfil geològic. Les seves característiques són: filades de carreus lleugerament desbastats i treballats, de pedra local, col·locats de forma regular i lligats amb morter de calç.

La referència sobre l’existència d’aquesta paret la trobem en un document de 1623 en el que s’ordena (amb una sentència reial) als habitants del terme de Besora i Sant Quirze que han de fer una paret d’uns “cinc pams” d’alçada perquè la gent no caigui en el penya-segat.

8 – Primer recinte de culte

Petita església rural funerària, de planta rectangular, de la qual no se n’ha conservat el paviment, però a la seva part central (banda nord) existeix una tomba de caixa de lloses i morter. En el seu interior hi havia les reques esquelètiques de dos homes, un d’uns 25-30 anys i l’altre de 17-20 anys. La seva datació ens situa entre finals del segle VII i finals del segle VIII.

Posteriorment, aquest edifici cultural es desmantellà i no fou reedificat en segles posteriors en el mateix indret, sinó que es traslladà a la part oriental de la plataforma del turó.

A partir d’aquestes troballes, podem començar a definir que, a partir dels segles VII – VIII, el turó del Castell de Besora es troba ocupat i molt probablement fortificat, convertint-se ja en un castellum o castrum.

9 – Primeres restes de la fortificació

En la zona més occidental del Castell, s’ha localitat un mur, de planta semicircular que funcionaria com el tancament oest del recinte fortificat d’àpoca carolíngia (el castro Besaurense del document del 885).

Associat a aquest mur, s’ha localitzat un possible fogar. El material que amortitzava aquesta estructura de combustió era ceràmica espatulada, datable entre els segles VIII – X.


















Tomba dintre l'església












Cisterna







Cisterna 


Tombes trobades davant l'església







********************************************************

Restes del Castell de Besora
























**************************************************
Enllaç amb informació:

Història

Aquest castell es trobava al comtat d’Osona, i no passà a formar part de l’efímer comtat de Ripoll, ni s’incorporà al patrimoni dels comtes de Besalú. Sempre fou un castell osonenc, i la seva vinculació a la comarca del Ripollès és una mica forçada, geogràficament i històricament. El terme del castell comprenia els actuals termes municipals de Sant Quirze, Santa Maria de Besora i Montesquiu.

Les primeres notícies sobre el castell corresponen a l’any 885, quan el comte Guifré i la seva muller Guinedilda feren oblació de la seva filla Emma al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i hi donaren diversos béns, entre els quals el castell de Besora i les esglésies de Santa Maria i de Sant Quirze, amb els delmes i primícies i el seu alou.


El domini eminent estigué en mans dels comtes de Barcelona, mentre que com a principal feudatari hi hagué una família de vicaris comtals, anomenada Besora. A causa de la revolta d’un dels seus membres, els fou segrestat el castell, el qual fou concedit a la família dels senescals de Barcelona, mentre que una família, segurament descendent dels Besora, continuaren com a subordinats seus en la castlania, fins que els senescals foren substituïts de manera definitiva pels Besora com a feudataris directes dels comtes de Barcelona.

Els comtes de Barcelona tingueren diverses actuacions com a senyors eminents. En un moment inconcret, però després de la mort del comte Ramon Borrell, que ocorregué l’any 1017, la vídua, la comtessa Ermessenda, que posseïa el castell com a dot del marit, l’infeudà amb d’altres, als comtes de Cerdanya i de Besalú, en un intent d’atreure’s partidaris en el conflicte que quan es quedà vídua l’enfrontà amb el seu fill Berenguer Ramon I, per raó, precisament, de la quantiosa dot que li havia cedit el seu marit, a la qual ella no volia renunciar voluntàriament. Per aquesta raó, en una data compresa entre els anys 1018 i 1023, el castell de Besora fou infeudat al comte de Cerdanya, Guifré, que feu jurament de fidelitat a la comtessa Ermessenda per aquest castell i altres castells dels comtats de Girona i d’Osona. L’any 1021 es trobava en mans del comte de Besalú, ja que en aquesta data fou jurat el seu testament, en el qual constava que deixava al seu fill i hereu del castell de Besora i els de Curull, Urtig, Reganyada, Vacarisses i Lluçà, amb les seves castlanies, tots dintre el comtat d’Osona. Però aviat, l’any 1023, un cop fetes les paus, el castell de Besora, amb els altres, tornà a poder del comte de Barcelona per l’empenyorament que aquest any feu la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer Ramon I, com a garantia de la pau que havien pactat.

El comte Ramon Berenguer I obtingué l’any 1059 que el gendre de Gombau de Besora, Mir Geribert d’Olèrdola, i la seva muller Guilla renunciessin al seu favor la possessió del castell de Besora. Posteriorment, vers l’any 1072, el comte l’infeudà a la família dels senescals de Barcelona.

El castell de Besora, amb d’altres del comtat d’Osona, l’any 1107 fou donat pel comte Ramon Berenguer III al comte de Besalú, Bernat III, com a dot de la seva filla i de Maria Roderic, anomenada Ximena; però, com que la donació era per després de la mort del comte de Barcelona, això motivà que la incorporació al patrimoni del comte de Besalú no es produís, ja que aquest morí abans que el comte de Barcelona.

La resta de les relacions dels comtes de Barcelona en el castell de Besora foren les contínues exigències de cedir la potestat del castell als oficials reials, tant als senescals com als castlans, sovint sense altre motiu aparent de voler fer patent el seu domini eminent sobre el castell (aquest fet era poc usual).

El primer feudatari conegut del castell és un vicari comtal anomenat Ermemir, que començà a actuar vers l’any 975. Mentre que el seu fill, Gombau de Besora, tingué una actuació extensa i intensa entre els anys 990 i 1050, que no es reduí al seu castell de Besora i al seu extens patrimoni particular o infeudat, sinó que tingué una intervenció cabdal en la política comtal catalana. Gombau fou un dels principals magnats del comte Ramon Borrell, i després de la seva mort (ocorreguda l’any 1017), junt a la comtessa Ermessenda, que actuà com a tutora del seu fill Berenguer Ramon I i més tard ho hagué de tornar a fer quan Berenguer Ramon I morí l’any 1035 deixant tres fills menors d’edat. Totes dues vegades, Gombau de Besora feu costat a la comtessa en el govern dels comtats. També estigué al seu costat en les situacions conflictives que la comtessa tingué primer amb el seu fill i amb el seu nét després, quan aquests pretengueren que els cedís la seva dotació matrimonial, que comprenia els comtats d’Osona i de Girona, a la qual cosa ella es negà inicialment, encara que després s’arribés a un arranjament. Aquesta fidelitat feu que la comtessa Ermessenda es retirés a una casa propera a l’església de Santa Maria de Besora, on morí l’any 1058.

Després d’una llarga vida d’actuació junt als comtes de Barcelona, Gombau acumulà un gran patrimoni, si bé no es pot destriar totalment quin procedia de l’heretat familiar i quin era producte del seu fidel servei a la casa comtal barcelonina; el cas és que en el seu testament, redactat l’any 1041, disposà dels castells de Besora, Montbui, Palaudamalla, el Far (en alou), Pax, Cubelles, Curull i Torelló; de les parròquies de Samalús, Cardedeu i d’altres de no especificades, i d’alous repartits per les parròquies i llocs de Sentmenat, Santa Maria de Caldes, Sant Pere de Bigues, Orençana, Sant Feliu de Codines, Vilardolida, Sant Iscle (a l’Empordà), Maçaners, Finestrelles, Palomar i Barcelona. 

Testament de Gombau de Besora (16 d’agost de 1041)

"Hoc testamentum est tractum ex testamento domni Gomballi Bisorensis.

In Dei nomine. Ego Gomballus volo pergere ad Ispaniam, et propter hoc facio hunc testamentum, ut, si de isto in itinere mors mihi advenerit, usque dum testamentum alium faciam, licentiam habeant isti elemosinarii mei, id est Aurucia, mulier mea, et Guandalgaus Sendres, et Miro Wilelmus, et frater suus Vivas, et Ademars de Vilar, et Raimundus Lobet, et Wilelmus, archidiachonus, et Berengarius Guaribertus, et Guadaldus Durandus, omnem facultatem meam apprehendere et dare pro anima mea, sicut in ipsum testamentum resonat. In primis concedo ad domum Sancti Michahelis coenobii de ipso Fallo ipsos meos alodes quod ei incartavi com mulieri mee nomine Guisla, sicut in ipsius cartula resonat, et ego Gonballus teneo propter suum beneficium. Et ipsum meum alodem qui fuit de Fulchone Gariberto, qui est in parrochia Sancti Minati, id est ipsum solàrium de Auriag et de Monte Lauro, cum illorum adiacentiis que ad ipsis pertinent, id est terris et vineis, cuitis vel incutis, silvis et garricis, pratis et pascuis et omni genere arborum, que michi advenit per impignorationem vel per qualicumque voce, concedo ad domum Sancti Michahelis coenobii de ipso Falio. Et ipsum meum alodem quod habeo in parrochia Sancte Marie de Caldas, que fuit de Arnald, similiter cum eius terminis, ubicumque invenire potueritis, concedo ad domum Sancti Michahelis. Et ipsum meum alodem qui est in parrochia Sancti Petri de Bigas, qui fuit de Arnal et de sorore sue Heldiarda, remaneat ad ipsum Sanctum Michahelem de ipso Falio. Et ipsum castrum de Monte Boi, cum ipsos suos terminos. Et ipsos alodes qui sunt in parrochia de Caldas, et de Aurenzana et de Felicem de Codinas, qui non sunt donati ad Sanctum Michahelem, remaneat ad filia mea nomine Guisla et ad virum suum nomine Mir et ad filium suum de Guisla. Et ipsos feus et ipsas parrochias que tenet in comitatu Barchinonense, episcopales et comitales, exceptis ipsa parrochia de Samaluz et ipso feu et medietatem ecclesie de Cardedol, remaneat ad Mir et ad Guisla et ad filium suum in servicium de senioribus suis de quibus tenent, in tali videlicet ratione ut donet C uncias de auro in potestate manumissoris suprascriptos, per Monte Boi et per ipsas honores et per ipsos alodes suprascriptos. Et ipsum castrum de Paladalmalla, cum ipsos alodes et ipsos feus, excepto ipsum alodem de Vilardodila cum ipsos terminos et ipsam quartam partem de ipso Far cum suos terminos remaneat ad Guisla et ad virum suum nomine Mir et ad filium suum de Guisla, in tale conventum ut donent L uncias de auro in potestate manumissores meos suprascriptos, infra primum annum. Et ipsas tres partes de ipsum castrum de Far iurent Mir et mulier sua et filius suus, quando fuerit in tali etate ut iurare possit, ad ip[s]os qui ipsas tres partes tenuerint de ipso castro de Far per alod, infra XXX dies, quie isti suprascripti commanran istos suprascriptos aut ipsos qui vivi fuerint; et illi iurent ad Mir et ad Guisla et ad filium de Guisla, quartam partem de ipso cast[r]o cum suos terminos. Et ipsos castellanos qui tenuerint ipsos castros de Monte Boi et de Paladalmalla non mittant in potestate de Mir Garibert et de Guisla filia Gonballi et de filium suum de Guisla usque dum donent ipsas uncias de auro suprascriptas, et si isti donare noluerint suprascriptum aurum istum, remaneat ad Bernard et Wilelmum, fratrem suum, nepotes Gomballi, et isti donent CL uncias auri in potestate manumissores infra primum annum, et habeant omnia ista suprascripta. Et ipsum castrum de Pax, cum suis terminis, totum ab integro remaneat ad Guisla filia mea. Et ipsum castrum de Cubellas, cum suis terminis, totum ab integro remaneat ad filias meas Ermengards et Ermensends, in tale conventu ut non habeant licentiam vendere nec alienare, nisi ad Guislam sororem suam aut ad filium suum de Guisla. Et ipsum castrum de Besaura, de Curul et de Torelonense, cum ipso feu et cum ipsas parrochias et cum ipsos alodes de cum bailias, totum ab integro remaneat ad uxorem meam nomine Auruciam et Laurianam. Et ipsum feu de Samaluz, cum ipsa parrochia et ipsa medietate de ipsa parrochia de Cardedol, et ipsum alodem de Vilardodila cum suis terminis remaneat similiter ad Auruciam uxori mee, in tale conventum ut in diebus suis teneat et possideat sine blandimento de ullumque hominem aut feminam, si virum non apprehenderit. Et si virum apprehenderit, remaneat ad Wilelmum, archidiachonem, nepotem meum, et donet inter cannonicam sedis Sancti Petri Vico et monasterium Sancte Marie de Rivopollense et inter cannonicam de Gerunda L uncias de auro, in anno primo quo Aurucia mortua fuerit aut virum aprehenderit. Et ipsas honores honores [sic] de comitatu Ausone remaneat al Wilelmum, nepotem meum, sicut suprascriptum est. Et post obitum Wilelmi, remaneat ad nepote meo filio Gisle, si vivus fuerit. Et ipsum feu de Samaluz, cum ipsa parrochia et ipsa medietate de ipsa ecclesia de Cardedol et ipsum alodem de Vilardodila, post obitum Aurucie aut si virum apprehenderit, remaneat ad Guisla filia mea et ad filium suum, propter hoc ut donent ipsas L uncias de auro de Paladalmalla suprascriptos. Et ipsum meum alodem de Sancto Acisclo, qui est in Empurdan, et ipsa medietate de ipsa parrochia, tum ab integro remaneat ad Ermengards filia mea. Et ipsum meum alodem de Mazanas totum ab integro remaneat ad filia mea Ermensendis. Et ipsum meum alodem de Fenestellas et de Palomar et de Barchinona remaneat ad ipsa cannonica de Sancta Cruce et Sancte Eulalie. Et ipsum meum mansum de Barchinona, qui fuit de Arbert, remaneat ad Guisla nepta mea, filia de Arbert. Et ipsas meas equas et vaccas, totam medietatem ab integro ad Sanctum Michahelem de ipso Falio, et alia medietatem ad Auruciam uxori mee. Et ipsum meum mobilem, quantum invenire potueritis ad illa die quando mors mihi advenerit, totam terciam partem ad domum Sancti Michahelis de ipso Falio, aliam terciam partem ad uxori mee Auruciam, aliam terciam partem infra debitos et missas. Et CL uncias de auro suprascripto, terciam partem ad Sanctum Michahelem de ipso Falio, aliam terciam partem ad Auruciam uxorem meam, et de alia tercia parte dono decem uncias ad ipsa cannonica de Barchinona et opera de Sancta Eulalia, et ad monasterium Puellarum de Sancto Petro de Barchinona uncias III de auro, et ad monasterium Sancti Cucufati similiter, et ad Sanctum Laurentium de Monte uncias II, et ad Sancti Benedicti coenobii similiter, et ad Sanctam Mariam de Caldas uncia I, et ad Sanctam Mariam de Besaura similiter, et ad cannonicam de Sancto Petro de Vico uncias V, et ad Sanctam Mariam Rivipollensi uncias IIII de auro, et ad Sanctum Michahelem de Coixano uncias II, et ad Sanctam Mariam que vocant Crassam similiter, et cannonicam de Sancta Maria de Poio uncias V, et ad Sanctum Petrum Rome similiter, et ad Sanctum Victorem de Massilia similiter. Et ego, Gonbaldus, suprascriptus mando ad Guandalgod et ad Raimund Lobet, qui tenetis ipsas meas honores, non habeant potestatem de ipsos castellos, id est Mont Boi et Paladalmalla, si mors mihi advenerit, usque dum habeant iuratum Mir Guaribert et mulier sua nomine Guisla et filius suus, si etatem habet, ipsam honorem suam quam habet Sanctus Michahel de ipso Falio, et alodem et mobilem, que non illis tollant ne l’en tollant, et adiutores l’en sian a tener et ad ver per directam fidem sine ingan. Similiter mando vos meos homines suprascriptos que non faciatis podestativos Mir Garibert et mulier sua et filio suo de ipsos castros suprascriptos, usque habeant iuratum ad Auruciam ipsam honorem et ipsum aver, quem laxabo ad illam, que non illis tollant ne l’en tolant, nec illi nec homines nec femine per suum consilium nec per suum ingenium. Et ipsum monasterium de Sancto Michahel laixo in potestate generis mei Mironi Gariberto et filie mee Guisla nomine et filiis suis, omnique posteritati mee, qui per me Montem Boium debent tenere omnique tempore. Quod si vos aut ullus homo qui hunc testamentum disrumpere voluerit, sit anathema et cum luda Scarioth participationem habeat. Et mulieri mee nomine Aurucia fiat in bailia Domino Deo et sanctis suis, et de Olibano, episcopo, et de Guilaberto, episcopo, et de Bernardo Guifredo et fratri suo Wuilelmo, archidiachono.

Factum hunc testamentum XVII kalendas septimbris anno XI regnante Henrico rege.

Translatio vero de hunc testamento acta est.

Sig+num Gonbaldus, qui istum testamentum feci et firmavi et testes firmare rogavi. Sig+num Ademar. Sig+num Atcenturio. Sig+num Wilelmi Eudi. Sig+num Garibert. Sig + num Maier. Sig+num Eiral. Vifredus, sacer, ss. Sig + num Cherucio, presbiter. Sig+num Gerall, sacerdos. Sig+num. Adalber Wilelmus. Sig+num Wilelmus Bernard. Sig+num Wilelm Wilelm. Sig + num Iosfred Ermengaud. Sig+num Raiambert. Sig+num Garibert. Sig + num Wilen. Sig+num Raimun Adruel. Sig + num Amalrig Iosfred.

+ Poncius, monachus, qui hunc testamentum translatavit et die et anno quod supra." 

Traducció

"Aquest testament és tret del testament del senyor Gombau de Besora.

En nom de Déu. Jo, Gombau, vull partir cap a Ispaniam, i per això faig aquest testament, perquè, si d’aquest viatge em pervingués la mort i fins que faci un altre testament, aquests meus marmessors tinguin llicència; aquests són: Aurúcia, muller meva, Guandalgaus Sendred, Miró Guillem i el seu germà Vives, Ademars del Vilar, Ramon Llobet, Guillem, ardiaca, Berenguer Geribert, Guadald Duran, els quals tinguin tota la meva facultat per a prendre i donar per la meva ànima, tal com consta en aqueix testament.

Primerament concedeixo a la casa de Sant Miquel, cenobi del Fai, els meus alous, que donàrem en carta amb la meva muller de nom Guisla, tal com consta en la carta, i que jo, Gombau, tinc pel seu benefici. I el meu alou, que fou de Folc Geribert, que és a la parròquia de Sentmenat, això és, el soler d’Auriac i de Montllor, amb les adjacències que els pertanyen, això és, terres i vinyes, cultes o incultes, boscos i garrigues, prats i pastures i tot gènere d’arbres, que m’ha pervingut per empenyorament o per qualsevol altre dret; tot ho concedeixo a la casa de Sant Miquel, cenobi del Fai, i el meu alou que tinc a la parròquia de Santa Maria de Caldes, que fou d’Arnau, igualment amb els seus termes, d’onsevulla puguin pervenir, el concedeixo a la casa de Sant Miquel, i el meu alou que és a la parròquia de Sant Pere de Bigues, que fou d’Arnau i de la seva germana Eldiarda, romangui a Sant Miquel del Fai. I el castell de Montbui amb els seus termes i els alous que són a la parròquia de Caldes, d’Orençana i de Sant Feliu de Codines, que no són donats a Sant Miquel, romangui a la meva filla de nom Guisla i al seu marit de nom Mir i al fill seu i de Guisla, i els feus i les parròquies que tinc en el comtat de Barcelona, episcopals o comtals, excepte la parròquia de Samalús i el feu i la meitat de l’església de Cardedeu, romanguin a Mir i a Guisla i a llur fill, en servei dels senyors pels quals es tenen, amb la condició que donin cent unces d’or a la potestat dels marmessors sobreescrits, per Montbui, per les honors i pels alous sobreescrits. El castell de Palaudamalla, excepte l’alou de Vilardida amb els seus termes i la quarta part del Far amb els seus termes, romangui a Guisla i al seu marit de nom Mir i al fill seu i de Guisla, amb el conveni que donin cinquanta unces d’or en potestat dels meus marmessors sobreescrits dintre del primer any. I les altres tres parts del castell del Far, jurin Mir i la seva muller, i el seu fill quan tingui edat per a jurar, als qui tinguin les tres parts del castell de Far per alou, dins de trenta dies, que aquests sobreescrits encomanaran als sobreescrits o als que fossin vius, i jurin a Mir i a Guisla i al fill de Guisla per la quarta part del castell amb els seus termes. I els castlans que tinguessin els castells de Montbui i de Palaudamalla, no els posin en potestat de Mir Geribert i de Guisla, filla de Gombau, i del fill de Guisla, fins que donin les unces d’or sobreescrites, i si no volguessin donar l’or sobreescrit, romanguin a Bernat i Guillem, germà seu, nebots de Gombau, i aquests donin les cent cinquanta unces d’or a la potestat dels marmessors dins del primer any, i tinguin tot això sobreescrit. I el castell de Pax amb els seus termes, tot amb integritat romangui a la meva filla Guisla. I el castell de Cubelles amb els seus termes, tot amb integritat a les meves filles Ermengarda i Ermessenda, amb la condició que no tinguin llicència de vendre ni alienar, ni a Guisla, germana seva, o al fill de Guisla. I els castells de Besora, de Curull i de Torelló, amb el seu feu i amb les parròquies i amb els seus alous i amb les seves batllies, tot amb integritat romangui a la meva muller de nom Aurúcia i Lauriana. I el feu de Samalús amb la seva parròquia i la meitat de la parròquia de Cardedeu, i l’alou de Vilardida amb els seus termes, romangui igualment a Aurúcia, muller meva, amb la condició que ho tingui durant els dies de la seva vida, i ho posseeixi sense impediment de cap home o dona, si no prengués marit. I si prengués marit, romangui a Guillem, ardiaca, nebot meu, i doni entre la canònica de la Seu de Sant Pere de Vic, el monestir de Santa Maria de Ripoll i la canònica de Girona, cinquanta unces d’or en el primer any que Aurúcia sigui morta o prengués marit. I les honors del comtat d’Osona romanguin a Guillem, nebot meu, tal com és sobreescrit. I després de la mort de Guillem, romangui al meu nebot, fill de Guisla, si fos viu. I el feu de Samalús amb la parròquia i la meitat de l’església de Cardedeu i l’alou de Vilardida, després de la mort d’Aurúcia, o si prengués marit, romangui a Guisla, filla meva, i al seu fill, i per tot això donin les cinquanta unces de Palaudamalla sobreescrites. I el meu alou de Sant Iscle, que és a l’Empordà, i la meitat de la parròquia, tot amb integritat, romangui a la meva filla Ermengarda. I el meu alou de Maçanès, tot amb integritat, romangui a la meva filla Ermessenda. I el meu alou de Finestrelles, de Palomar i de Barcelona, romangui a la canònica de Santa Creu i de Santa Eulàlia. I el meu mas de Barcelona, que fou d’Arbert, romangui a Guisla, neboda meva, filla d’Arbert. I les meves eugües i vaques, tota la meitat, amb integritat, a Sant Miquel del Fai, i l’altra meitat a Aurúcia, muller meva. I del meu moble, de tot quant em pogués pervenir en el dia quan la mort em vingui, tota la tercera part a Sant Miquel del Fai, l’altra tercera part a la meva muller Aurúcia i l’altra tercera part entre deutes i misses. I les cent cinquanta unces d’or sobreescrites, la tercera part a Aurúcia, muller meva, i de l’altra tercera part dono deu unces a la canònica de Barcelona i per a l’obra de Santa Eulàlia, i al monestir de les Puelles de Sant Pere de Barcelona tres unces d’or, al monestir de Sant Cugat igualment, a Sant Llorenç del Munt dues unces, al cenobi de Sant Benet igualment, a Santa Maria de Caldes una unça, a Santa Maria de Besora igualment, a la canònica de Sant Pere de Vic cinc unces, a Santa Maria de Ripoll quatre unces d’or, a Sant Miquel de Cuixà dues unces, a Santa Maria que diuen Grassa igualment, a la canònica de Santa Maria del Puig cinc unces, a Sant Pere de Roma igualment, a Sant Víctor de Marsella igualment. I jo, Gombau, sobreescrit, mano a Guandalgod i a Ramon Llobet, que teniu les meves honors, que no tinguin la potestat dels castells, que són els de Montbui i de Palaudamalla, si la mort em ve, fins que hagin jurat a Mir Geribert i a la seva muller de nom Guisla i al seu fill, si tingués edat, i la seva honor que té Sant Miquel del Fai i l’alou i moble, que ells no el prenguin ni el deixin prendre, i ajudin a tenir-lo i a haver-lo per directa fe i sense engany. Igualment mano a vosaltres, homes meus sobreescrits, que no doneu potestat a Mir Geribert i a la seva muller i al seu fill dels castells sobreescrits, fins que hagin jurat a Aurúcia l’honor i l’haver qaue jo li deixo, i que ells no li prenguin ni li deixin prendre, ni ells ni cap home ni cap dona pel seu consell ni per la seva instigació. I el monestir de Sant Miquel el deixo en potestat del meu gendre, Mir Giribert, i de la meva filla de Guisla i del seu fill, i tota la meva potestat que per mi deuen tenir a Montbui per sempre. Per la qual cosa si vosaltres o un altre home aquest testament volgués trencar, sigui anatemitzat i amb Judes Escariot tingui participació. I la meva muller de nom Aurúcia estigui en batllia del senyor Déu i dels seus sants, i d’Oliba, bisbe, i de Guilabert, bisbe, i de Bernat Guifré i del seu germà, Guillem, ardiaca.

Fet aquest testament a setze d’agost de l’any onzè regnant Enric rei.

La transcripció real d’aquest testament ha estat feta.

Signatura de Gombau, que aquest testament feu i firmà i pregà firmar els testimonis. Signatura d’Ademar. Signatura d’Atcenturi. Signatura de Guillem Eudi. Signatura de Giribert. Signatura de Maier. Signatura d’Eiral. Guifred, sacerdot, subscriu. Signatura de Queruci, prevere. Signatura de Guerau, sacerdot. Signatura d’Adalbert Guillem. Signatura de Guillem Bernat. Signatura de Guillem Guillem. Signatura de Josfred Ermengol. Signatura de Raiambert. Signatura de Giribert. Signatura de Guillem. Signatura de Ramon Adroer. Signatura d’Amalric Jospert.

Ponç, monjo, que aquest testament transcrigué el dia any que hi ha a sobre."

(Traducció: Albert Benet i Ciarà) 

No obstant això, la família de Gombau de Besora no conservà aquest ric patrimoni; el gendre de la seva filla gran, Mir Geribert d’Olèrdola, si bé rebé la major part dels béns, hagué de renunciar-hi a causa de la seva actuació violenta contra el comte de Barcelona. I els successors de Gombau de Besora al castell que donà nom a la família, només disposaren del castell com a castlans i foren desposseïts dels altres béns patrimonials o feu comtal. Això només en una generació.

Després de la renúncia feta el 1059 per Mir Geribert i la seva muller i llurs fills Bernat i Gombau, el comte Ramon Berenguer I, vers l’any 1072, lliurà el castell a la família dels senescals de Barcelona com a principal feudatari, i l’any 1089 el senescal Guillem Ramon i el seu germà Arbet associaren Miró Foguet en el domini del castell de Besora, de manera semblant com aquests tres personatges posseïen el castell de Voltregà. El mateix any 1089 tots tres conjuntament encomanaren a Guadall Sanç, germà de Gombau de Besora, i a Bernat Gombau, fill de Gombau de Besora, el castell de Besora, tal com l’havia tingut l’anomenat Gombau de Besora, germà i pare respectivament, pels donadors.

Aquest Gombau de Besora, que l’any 1089 ja era difunt i havia tingut el castell de Besora en feu dels senescals, ha de ser el Gombau que figura en la renúncia que l’any 1059 feren els seus pares, Mir Geribert d’Olèrdola i Guilla de Besora, on cedien el castell de Besora i el de Curull amb els seus termes i pertinences i el feu tenia Gombau pel comte en comtat d’Osona. Naturalment que aquest Gombau havia d’ésser el nét de Gombau de Besora, car ell havia mort feia uns nou anys, i no se l’esmenta ni amb el cognom de Besora, ni es fa constar que sigui el pare o el sogre dels renunciants; en tot el document només se cita el Gombau fill de Mir Geribert i de Guilla. Per tant, cal considerar que la nova dinastia dels Besora era la continuació de l’anterior per un nét del Gombau de Besora que porta el mateix nom que l’avi, però no tingué la consideració de feudatari directe dels comtes, sinó que durant uns segles depengué d’una família feudatària dels comtes, la dels senescals de Barcelona i dels seus successors, els Montcada, fins que el castell fou incorporat a la corona, i els Besora, de castlans passaren a vassalls directes del rei. Per tant, els Besora són estudiats com a castlans i no pas com a feudataris a partir del segon Gombau de Besora.

La família feudatària del castell de Besora, un cop obtinguda la renúncia del gendre i de la filla de Gombau de Besora, foren els senescals de Barcelona, com ja hem dit. A partir de la cessió feta pels comtes vers l’any 1072, les renovacions de la infeudació continuaren; així, l’any 1136 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III encomanà al gran senescal Guillem Ramon el castell de Besora, juntament amb uns altres. L’any 1202 el rei Pere el Catòlic concedí a Guillem de Montcada la successió a tots els béns que el seu pare, Guillem Ramon de Montcada, tenia en feu de la corona, entre els quals es trobava el de Besora.

Sense que se n’esmenti el motiu, ni que n’hi hagi cap d’aparent, els reis Jaume I i Pere el Gran, reclamaren i retornaren la potestat del castell de Besora a Gastó de Montcada, vescomte de Bearn. Primerament, l’any 1274, el rei Jaume I restituí a Gilabert de Centelles, procurador de Gastó de Mont cada, la potestat del castell de Besora. Posteriorment, dos anys més tard, el 1276, els batlles de Vic i de Torelló de Gastó de Montcada, en nom del lloctinent general de l’esmentat Gastó, Gilabert de Centelles, lliuraren al sots-veguer de Vic, com a lloctinent general del veguer reial, el castell de Besora. Tot seguit, dins el mateix any, el primogènit, l’infant Pere, ordenà al procurador de Catalunya que tornés a Gastó de Montcada la potestat del castell de Besora, sense cap obstacle, tal com l’havia rebut pel rei Jaume I.

Les reclamacions de la potestat del castell continuaren uns anys més tard, però ja amb un motiu clar, ja que la invasió dels croats francesos pel Pirineu, motivà que el juliol de l’any 1285 el rei Pere el Gran demanés a Berenguer d’Orís, procurador general per Catalunya de Gastó, vescomte de Bearn, que per raó de força (“racione valence”) volia la potestat del castell de Besora i de Curull, i li requerí que enviés lletres a Jaume de Besora i a Pere Simó, amb ordres perquè li donessin la potestat del castell.

Si les relacions entre el rei i el feudatari sembla que foren cordials, ja que mai no es produeix una negativa o una obstaculització a les demandes del rei de la potestat del castell, en canvi les relacions entre el feudatari i el castlà, durant un temps, no foren gaire bones. L’any 1237 Gastó, vescomte de Bearn, tornà el castell de Besora a Jaume de Besora, que havia de reconèixer la senyoria de Gastó, a més d’altres qüestions sobre els drets d’ambdós en el terme. Aquest conveni no solucionà el conflicte que sembla que havia portat el senyor a prendre el castell al seu vassall, i l’any 1278 el batlle de Gastó, vescomte de Bearn, al castell de Torelló, lliurà un requeriment de Gilabert de Centelles, lloctinent de l’esmentat Gastó, a Jaume de Besora, contra les malifetes de Jaume de Besora. A partir d’aquest moment no coneixem més conflictes entre feudatari i castlà.

El procés de traspàs del domini del feudatari a la corona s’inicià quan Guillema de Montcada lliurà a l’infant Pere, germà de Jaume II, el castell de Besora, amb molts d’altres, com a dot del seu casament. Després de la mort del seu marit, Guillema recuperà la dot i la cedí al rei Jaume II, a canvi d’unes importants rendes vitalícies, la qual cosa anava contra els pactes que se li havien fet al moment de concedir-li la dot. Això motivà molts problemes i conflictes; a més, la mateixa Guillema incomplí el pacte. El resultat fou que les baronies que formaven el dot de la dita Guillema passaren als comtes de Foix, però no sembla que el castell de Besora hi passés, ja que no hi ha constància de cap més relació dels comtes amb el rei o amb el castlà pel castell. Segurament que hi degueren renunciar.

Els castlans

Durant les dues primeres generacions de feudataris del castell, Ermenir i Gombau de Besora, no es coneix l’existència de cap castlà. Únicament sembla que durant el període que el castell de Besora estigué en mans de la muller de Gombau, Aurúcia, i del seu nebot, Guillem de Balsareny, tal com prescrivia el testament de Gombau, hi hagué un clergue anomenat Vivà que actuà com a vicari comtal del castell de Besora, documentat en aquesta funció l’any 1058. I encara que pròpiament no fos un castlà, pot ésser considerat com a tal.

Els castlans del castell de Besora, com ja hem assenyalat, foren els descendents de la filla gran de Gombau de Besora, Guilla, casada amb Mir Geribert d’Olèrdola. El primer fou llur fill, també de nom Gombau, el qual figura que l’any 1059 tenia el castell de Besora en feu del comte, si bé hi hagué de renunciar juntament amb els seus pares, a causa de la revolta protagonitzada pel seu pare contra el comte. No obstant la renúncia, Gombau no degué ésser apartat totalment del domini del castell, sinó que restà com a castlà d’un altre feudatari comtal, del senescal Guillem Ramon i de la família Montcada, fins que al principi del segle XIV el domini dels Montcada desaparegué, i els Besora-castlans passaren a feudataris directes del rei.

La primera notícia dels Besora com a castlans dels senescals és de l’any 1089, quan Guillem Ramon, senescal, amb el seu germà Arbert i Miró Foguet, encomanà a Guadall Sanç, germà de Gombau de Besora, i a Bernat Gombau, fill de Gombau, el castell de Besora, de la mateixa manera que l’havia tingut per ells l’esmentat Gombau de Besora. Com ja hem afirmat, aquest Gombau de Besora ha d’ésser la mateixa persona d’aquest nom, fill de Mir Geribert i de Guilla, filla del primer Gombau de Besora. Per tant, la família Besora continuà en la possessió del castell de Besora, però com a castlans dels senescals primer i dels Montcada després.

A continuació es produeix un buit informatiu fins que no es torna a trobar un membre de la família, amb el nom tradicional en la família de Gombau de Besora, fill de Bernat Guillem, el qual l’any 1152 en el seu testament llegà al seu fill i hereu Bernat el castell de Besora, però com que era menor d’edat, havia d’estar sota la tutoria del seu avi, Bernat Guillem, igual com les seves germanes.

Per diverses informacions sembla que l’avi de Gombau III de Besora, fou Ponç de Besora (consta que ho era de la seva germana Saurina), i Ponç no degué tenir fills mascles, i la seva filla i hereva, Ramona, es casà amb Bernat Guillem de Lluçà, ja que Gombau III rebé l’any 1170 de Guillem de Lluçà, fill de Ramon, els seus drets en el castell de Quer, com a pagament de l’heretat del seu pare.

Les vicissituds de la família Besora tot seguit continuen de manera més clara, si bé no es tenen altres notícies de relleu que els enfrontaments amb els Montcada, que ja s’han reflectit en parlar dels feudataris.

A partir del principi del segle XIV, les relacions dels Besora amb el rei passaren a ser directes, quan els drets dels Montcada sobre el castell passaren a la corona. Aleshores els Besora prengueren més protagonisme en els afers del castell, i aviat la seva actuació esdevingué conflictiva.

Així, l’any 1327 el rei Alfons III absolgué Jaume de Besora de qualsevol demanda que hom pogués fer-li per raó de les seves finances. Tot i que no es fa constar que sigui per aquesta causa, les relacions de Jaume de Besora amb la corona no eren pas bones, ja que dos anys després, el 1329, els comissaris reials li embargaren totes les honors, els censos, les possessions i les pertinences que tenia en feu del rei en el terme de Besora. Si bé, més tard, els hi degueren retornar.

Els drets dels Besora al castell augmentaren considerablement quan, després que l’any 1382, Constança de Perellós comprà a l’infant Joan el castell de Besora, en propi, lliure i franc alou, juntament amb el mer i mixt imperi i la jurisdicció civil i criminal, pel preu de 6 602 sous; i l’any següent, Constança ho vengué a Arnau Guillem de Besora, malgrat que pocs dies abans havia promès a l’infant Joan de retornar-li la venda que li pagués la quantitat que ella havia pagat.

Al cap de poc el domini del castell de Besora passà a una branca lateral de la família, que no conservà el nom. El ja esmentat Arnau Guillem morí sense fills, i heretà el castell el seu germà, Roger de Besora, que tampoc no tingué descendència, i finalment passà a un fill d’una germana anomenada Marquesa de Besora, casada amb Arnau de Canet, anomenat Gilabert de Canet, al qual l’any 1391 els homes de Besora, convocats a so de corn, feren homenatge. El nou senyor de Besora l’any 1394 hagué de lliurar al veguer d’Osona la potestat del castell de Besora a requeriment del rei, sense que s’intueixi una causa determinada.

Amb motiu de la participació activa de Gilabert de Canet en la causa del comte d’Urgell, pretendent a la corona catalana, el rei Ferran d’Antequera s’apoderà del castell de Besora, i l’any 1417 el batlle general ordenà al veguer de Vic que, en nom del rei, es possessionés del castell de Besora i hi exercís la jurisdicció criminal, fins a nova ordre. Mentre, el mateix any, sense que s’intueixi per qui ho posseïa, Riambau de Corbera, a través dels seus procuradors, revengué al rei la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi, per tres-cents florins d’Aragó.

Arran d’aquesta nova situació, no gens clara, els homes de Besora buscaren la manera de redimir-se i evitar caure novament en mans senyorials, per la qual cosa l’any 1418 oferiren al rei la quantitat de sis-cents florins, que el rei acceptà. Però, com passava sovint, els homes de Besora veieren com només s’acomplia una part de la seva voluntat, i l’any 1419 el rei restituí a Gilabert de Canet el castell de Besora i la casa forta de Montesquiu, excepte el mer i mixt imperi, per haver-se redimit els homes de Besora (més endavant el rei vengué els esmentats imperis a un successor de Gilabert de Canet). Al cap de pocs dies de la restitució, Gilabert de Canet rebé l’homenatge dels seus vassalls del castell de Besora.

Gilabert de Canet no posseí per gaire temps el castell de Besora, ja que el rei li demanà la potestat del castell, i com que no satisfé la petició reial, l’any 1420, aquest ordenà al veguer de Vic i Osona que prengués el castell de Besora i la casa de Montesquiu, i que ho encomanés a Dalmau de Sacirera.

Aquest Dalmau de Sacirera era casat amb Margarida, filla de Gilabert de Canet. Dalmau posseí el castell uns anys, amb la concessió del rei del mer i mixt imperi i de la baixa jurisdicció, situació que perdurà fins a l’any 1424. A l’any següent, el castell de Besora passà a l’hereva de Gilabert de Canet, una altra filla anomenada Antònia de Canet, casada amb Guillem de Peguera.

Amb Guillem I de Peguera el terme entrà en un conflicte violent, que enfrontà el senyor amb els vassalls. El motiu fou que Guillem de Peguera comprà al rei el mer i mixt imperi de Besora i Saderra. Naturalment, els homes de Besora protestaren tot seguit, adduint que la jurisdicció competia al rei perquè s’havien redimit. Per aquest motiu, el mateix any, el batlle general del rei es feu càrrec de la jurisdicció de Besora, a instàncies, sembla, del consell municipal de Barcelona. A més, el castell de Besora fou unit a la vegueria de Bages, fet que agreujà la situació, i es produí un conflicte que causà morts i ferits. Un dels episodis violents fou protagonitzat per un germà de Guillem de Peguera, que assassinà un home de Saderra que s’havia distingit en la defensa dels drets del rei en l’afer de la jurisdicció dels termes; a més, amenaçà la resta d’homes de Saderra, que si el seu germà Guillem no cobrava els mil florins que li havia costat la jurisdicció, els passaria el mateix. Aquest fet fou comunicat pels consellers de Vic als seus col·legues barcelonins. L’afer no s’apaivagà del tot amb la mort de Guillem de Peguera, ocorreguda vers l’any 1444; aleshores el castell restà en mans de la seva muller, Antònia de Canet, que era la vertadera propietària, la qual exercí la senyoria que li corresponia, juntament amb la seva mare Florència. El mateix any 1444 Antònia de Canet rebé l’homenatge dels seus vassalls de Besora.

Amb Antònia de Canet el conflicte sobre l’exercici de les jurisdiccions havia disminuït en violència, però no s’havia resolt satisfactòriament per als homes de Besora. Per això, l’any 1445 els homes de Besora trameteren un síndic com a representant de la universitat de Besora i Montesquiu, davant la reina Maria, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, el qual informà la reina que eren maltractats i oprimits pel posseïdor del castell de Besora i de la casa de Montesquiu. El representant dels homes de Besora exposà novament la situació del terme; que si bé els senyors tenien el terme de Besora en feu del rei, aquest havia d’exercir tota la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi, perquè els vassalls s’havien redimit amb els seus propis diners, i el terme de Besora havia quedat unit a la corona, i el veguer de Vic i Osona havia d’exercir les esmentades jurisdiccions; no obstant això, aquesta atribució era usurpada pels senyors del castell: Antònia de Canet i la seva mare Florència. Davant aquesta queixa, l’any 1445 hom ordenà al batlle general que cités totes dues dames i s’informés sobre la usurpació que practicaven al terme de Besora.

La resolució del conflicte de competències trigà encara tres anys a produir-se; fou l’any 1448 quan la reina Maria resolgué sobre el problema de les jurisdiccions dels castells de Besora i de Saderra, que decretà que corresponien a la corona. Però com que Antònia de Canet degué recórrer la sentència, l’any 1453 la reina Maria li concedí el dret de percebre dels seus súbdits l’anomenada jurisdicció mòdica.

Antònia de Canet fou succeïda pel seu fill Antoni de Peguera, el qual l’any 1458, rebé la comanda de l’infant Joan, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, la jurisdicció i l’imperi del castell de Besora. Inconcebiblement, Antoni de Peguera el mateix any hi renuncià. I el 1460, el rei Joan II ordenà al veguer de Vic i Osona que exercís les jurisdiccions de Besora i Saderra segons la sentència de la reina Maria.

No obstant la resolució anterior, no havien finit els conflictes dels Canet-Peguera al castell de Besora, únicament que no implicaren els seus homes. El motiu foren els deutes que Antònia de Canet tenia amb Caterina de Malla i el seu fill Bernat de Malla, i amb Violant Dosrius, que gravaven sobre les rendes del castell de Besora, per la qual cosa l’any 1455 el rei Joan II prengué el castell de Besora a Antònia de Canet i creà una batllia per pagar les pensions que es devien. Al cap de cinc anys, el 1460, el rei tornà el castell a Ramon de Peguera, amb la condició que respectés la batllia que havia creat per pagar els deutes.

La guerra civil entre el rei Joan II i la Generalitat portà conflictes seriosos al castell de Besora. Des d’un bon principi, el castell fou ocupat per pagesos afectes a la causa reial, i el mateix rei, l’any 1463, ordenà que els drets dels Peguera al castell de Besora fossin respectats, ja que eren partidaris de la corona. No obstant això, per raons de guerra, el rei encomanà la custòdia del castell de Besora a uns parents dels Peguera, Ponç Descatllar, marit de Marquesa de Peguera, filla de Guillem I de Peguera. L’any 1471 Ponç Descatllar fou premiat pel rei Joan II amb la concessió de la jurisdicció criminal i el mer i mixt imperi del castell, mentre que Ponç assegurava que ja l’havien posseït els seus avantpassats. L’any 1473 el rei reconegué que Damià i Ponç Descatllar havien fet grans despeses en l’arranjament del castell de Besora, i, per tant, determinà que mai no podien ésser despullats de la possessió del castell si no eren indemnitzats per les despeses efectuades.

Aquesta concessió motivà que l’any 1477 fos endegat un plet entre Guillem II de Peguera, fill de Guillem I de Peguera i d’Antònia de Canet i Damià Descatllar, fill de Ponç Descatllar; els contendents eren, per tant, oncle i nebot. De moment sembla que el castell de Besora restà en poder dels Peguera, i a la mort de Guillem II el castell retornà al domini de la seva mare, Antònia de Canet, i com que no tenia fills legítims, donà el castell a un nét natural anomenat Joan de Peguera, el qual el 1482 morí intestat i sense descendència.

Al moment que la família Peguera restà sense hereu directe, el castell de Besora degué passar als Descatllar, però no fou fins l’any 1513 que es documentà l’homenatge que els homes de Besora havien fet a Damià Descatllar, que morí al cap de quatre anys a l’edat de noranta anys. El successor fou una filla de Damià, anomenada Isabel Descatllar, que no assumí el domini del castell fins l’any 1525, que fou reconegut el seu dret en virtut d’una sentència judicial.

Amb el casament d’Isabel Descatllar amb Pere Alamany de Bellpuig s’inicià una nova branca de senyors del castell de Besora, els Alamany-Descatllar, si bé només utilitzaren el cognom Descatllar. Fins i tot el mateix Pere prengué el cognom Descatllar. Una de les primeres actuacions al castell de Besora fou la compra que l’any 1522 feu amb el nom de Pere Descatllar per adquirir els drets de Joan de Peguera, donzell, al castell de Besora i en la domus de Montesquiu. No obstant això, els Descatllar no exerciren les jurisdiccions del terme, ja que l’any 1559 consta que el batlle del castell i terme de Besora exercia l’alta i baixa jurisdicció i el mer i mixt imperi civil i criminal pel rei. I no fou fins l’any 1620 que el rei Felip III donà en feu honrat a Lluís Descatllar i als seus tota la jurisdicció del terme de Besora. Però si els reis no tenien memòria i incomplien contínuament els seus compromisos, en canvi els homes del castell de Besora recordaven molt bé que s’havien redimit. I novament es produí la reclamació dels homes de Besora, però per una reial sentència de l’any 1630 es deixà clar que la jurisdicció restava en mans de la família Descatllar. L’ascens dels Alamany-Descatllar al castell de Besora culminà l’any 1698, quan els fou concedit el títol de marquesos de Besora.

El darrer membre d’aquesta branca fou Joan Descatllar, i a la seva mort el castell de Besora passà a Joan Baptista de Queralt i Alamany-Descatllar, menor d’edat. Encara que Ignasi Desbac i d’Oms, marquès de Cartellà, li disputà l’herència, l’any 1769 es produí una sentència favorable als marquesos de Cartellà, però els Queralt, comtes de Santa Coloma, apel·laren i guanyaren el plet i foren ells els qui mantingueren el domini del castell de Besora fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals; si bé el títol es manté en els seus successors, els seus béns territorials a l’antic terme de Besora foren venuts el segle passat a una família de Vic.

L’edifici del castell sofrí diverses vicissituds en les guerres del segle XV. En la guerra civil entre la Generalitat i el rei Joan II foren fetes importants obres de fortificació al castell, ja que no es devia trobar en gaire bon estat pel fet de no habitar-hi els senyors del terme, que havien traslladat la seva residència al casal de Montesquiu.

L’any 1620 consta que el castell es trobava derruït, però tenia algunes parets dempeus i encara hi havia algun recinte utilitzable com a clausura. I durant la Guerra dels Segadors, Lluís Descatllar, senyor del terme, fou partidari del rei d’Espanya, per la qual cosa li aparedaren el castell i el consideraren traïdor; tot i que fou capturat dues vegades, aconseguí d’escapar-se.

Les restes de l’edifici del castell encara foren utilitzades el segle XIX en les diverses revoltes i guerres absolutistes. L’any 1822, en l’alçament absolutista, el castell de Besora serví de refugi a una partida absolutista en retirada, després de tenir un encontre amb les tropes constitucionals a les vores de Montesquiu i de Sant Quirze de Besora. La darrera utilització amb finalitat bèl·lica fou durant la Primera Guerra Carlina, la qual cosa motivà que el cap d’una columna liberal, per evitar la contínua utilització del castell per les partides carlines, vers els anys 1838-1839 ordenés enderrocar-lo, així com l’església de Santa Maria. (APF-ABC)

Castell

Actualment, de l’antic castell de Besora resten només uns pocs vestigis dispersos, amb alguns fragments de mur, mig tapats per la malesa. Direm que aquest castell té el recinte perfectament deduïble encara. Un recinte situat en un emplaçament que feia que aquesta fortalesa fos pràcticament inexpugnable. Només hi havia un camí difícilment practicable al costat de tramuntana, el qual estigué fortificat. Caldria una campanya arqueològica, llarga i costosa, la qual podria deixar en evidència, si més no, els elements bàsics d’aquesta fortalesa, avui un xic desconeguda. 

Enllaç del jaciment:

https://invarque.cultura.gencat.cat/card/14669 

L'any 2005, des de l'Ajuntament de Santa Maria de Besora i l'associació dels Amics de Bisaura es va promoure una primera campanya d'intervenció arqueològica, en què, entre altres treballs, plantejava un estudi arqueològic del monument, l'aixecament topogràfic de les restes i els estudis d'alteracions en construccions per a preveure les necessitats de conservació i restauració estructural. Tot això estava emmarcat en un projecte per a l'estudi, restauració, consolidació, adequació i difusió del Castell de Besora i l'Església de Santa Maria, amb l'objectiu de convertir el castell en un museu a l'aire lliure, integrat en el medi natural i amb diversos nivells de lectura. En aquest marc de treball, la primera tasca va ser la neteja del jaciment. Treure la vegetació va permetre un aixecament topogràfic de les restes visibles, que va fer possible una diagnosi de les restes de l'església i del castell per tal de conèixer el seu estat de conservació i treballs de prospecció (per resistivitat elèctrica i prospecció magnètica). Pel que fa a les investigacions arqueològiques, es realitzaren en sis zones del castell i l'església: - En la primera zona es documentà la cisterna i la bassa de recollida. La cisterna presenta una factura molt acurada, feta de carreus desbastats amb volta de canó i un forat de desaigua. - El segon sondeig es realitzà en la banda nord de l'exterior de l'església, i ha permès observar un terraplenament que, per la banda de l'església té una paret adossada que actua com a mur de contenció. En aquesta zona es conservava un metre de potència dels sediments i entre les restes es detectaren restes òssies humanes, la majoria en desconnexió. Únicament es detectaren dos individus sencers (dos enterraments infantils). - El tercer sondeig es realitzà davant les restes del castell, i va permetre documentar un primer nivell de terra vegetal que cobria un mur d'una sola filada al qual s'adossava un estrat de cronologia medieval, en el que destaca la presència d'una sivella recoberta de pa d'or. - En el quart sondeig, de forma irregular, ja que resseguia els murs de l'església, es comprovà que aquesta zona fou utilitzada com a cementiri parroquial fins al segle XVIII. Únicament s'excava un estrat format per terra molt polsosa, amb gran quantitat de restes de runa i ossos humans en total desconnexió. Es documenten un total de 13 individus; alguns d'ells parcials i sense connexió, altres en connexió excepte alguna part de l'esquelet que els hi falta, i un últim grup d'aquells que es conserven sencers: dos individus trobats en posició decúbit pron. Totes les inhumacions estan en sentit nord/sud, però en algunes zones estan a l'inrevés. També s'han detectat alguns claus de ferro, que deixen constància de l'ús de caixes de fusta per a enterrar als morts. Algunes de les inhumacions han presentat restes d'indumentària; fragments de roba, botons de metall, una bala de plom, botons d'os, una cadeneta i dues sivelles de ferro. - El cinquè sondeig, a la banda oriental de l'esplanada, mostrà un primer nivell de terra vegetal cobrint un mur i amb material ceràmic associat d'època alt-medieval. - El sisè i últim sondeig es realitzà en la part central de l'esplanada, i no s'hi trobà cap estructura mural, però sí un conjunt de retalls (no excavats) amb material associat d'època medieval. En el mes de setembre de 2006 es va dur a terme una segona intervenció arqueològica dins el mateix projecte. En aquesta nova campanya es tornà a netejar la vegetació i es treballa arqueològicament en dos sectors: la zona de l'església de Santa Maria i la zona esplanada del Castell. Un cop realitzada la intervenció, els resultats obtinguts mostren la dinàmica ocupacional del castell, amb una primera ocupació del turó en època ibèrica, entre els segles III - I aC. D'aquest moment s'han localitzat restes ceràmiques (comuna oxidada, reduïda i pasta bicolor), fauna i metalls (destaca una punta de llança de ferro). Del moment fundacional del castell en el segle IX no s'ha documentat cap resta, de manera que se'n desconeix la seva estructura en aquell moment. Les primeres restes de castell documentades pertanyen al segle XI, un mur que recolza sobre la roca natural i algunes de les parts conservades de l'església de Santa Maria. Part de la sagrera - necròpolis i la construcció de l'atri dels segles XII - XIII ha estat localitzada en la part sud de la nau de l'església. D'aquest moment també seria la construcció de la cisterna d'aigua per abastir el castell. Un dels individus inhumats aquí conservava una petxina de peregrí. Les reformes realitzades durant el segle XVI també han estat documentades, tant a l'església com al castell, i s'han localitzat nivells d'enderroc i amortitzacions d'estructures del castell dels segles XVII - XVIII. Per últim, s'ha documentat la continuïtat de la necròpolis com a cementiri parroquial fins entrat el segle XVIII. La campanya d'excavacions del 2009 es va centrar en la zona de la necròpolis del castell, situada a la banda meridional de l'absis i el campanar de l'església. Els treballs es van dedicar a l'ampliació del sondeig 4 realitzant una excavació i estudi antropològic específic debut a l'elevat nombre d'enterraments existents. Dos dels individus s'han identificat com dos possibles soldats de l'època dels carlins, un presentava un impacte de bala de plom, i l'altre va ser enterrat amb algun tipus d'indumentària tipus casaca militar, ja que es van trobar una gran quantitat de botons a l'interior de la caixa funerària. La resta els individus són de diverses edats i sexe (tot i què sobretot homes). L'índex de preservació esquelètica dels individus documentats és força alta. La intervenció arqueològica del 2010 continua dins del projecte de consolidació del castell per tal d'evitar la seva degradació. Es continua amb l'objectiu de tractar les restes humanes ja localitzades en intervencions anteriors a la zona que formava part del cementiri parroquial utilitzat fins al segle XVIII. Juntament es vol acabar de documentar les restes adscrites al període ibèric, amb els nivells que s'associaven al mur nord-sud. Aquestes permeten concloure que hi hauria un hàbitat i un nivell de combustió, amb un enterrament perinatal. En conjunt aquestes restes permeten establir una cronologia del segle III-II aC. La resta de treballs se centren en l'ampliació del sondeig 4 de les campanyes del 2005-2009, que seria la zona meridional de l'absis i el campanar de l'església. La intervenció es divideix en 5 sectors: - SECTOR 1: a l'est del campanar. Es documenten un total de 6 individus. - SECTOR 2: sud-oest del sector 1. Només s'identifiquen 2 individus. - SECTOR 3: sud del campanar. Un total de 4 individus, només s'excaven 2. - SECTOR 4: a l'oest del sector 3, al mur del campanar s'hi localitzen dos individus. - SECTOR 5: al sud-oest del sector 4 amb un total de 4 individus. La intervenció del 2012 continua centrada en la zona de la necròpolis del castell i també es decideix obrir en extensió el sondeig 5 de les primeres intervencions per continuar cap a la gran esplanada del castell. A la zona de la necròpolis es segueix amb la mateixa divisió dels cinc sectors. Amb l'excavació apareixen un total de 28 individus, amb un aixovar funerari molt escàs. A la zona de l'esplanada, centrada en el sondeig 5, es tractava de continuar amb l'excavació per localitzar estructures del període ibèric. Els límits s'estableixen a la part meridional de l'est de l'esplanada. No es localitzen més estructures murals, però si es localitza un estrat d'anivellament amb materials ceràmics i per sota la roca mare. A la zona oest es localitza un enterrament perinatal en els afloraments de roca. Així doncs no es localitza un mur, com a la part occidental, sinó que possiblement la mateixa roca natural actuaria de murada. La campanya arqueològica desenvolupada l'any 2014 es va centrar en els treballs a la zona 3, l'esplanada, i la zona 2, entorn de l'església. En total aquesta campanya va documentar 11 individus nous: 8 adults, 2 joves i 1 infantil. Tots es van enterrar en taüts de fusta amb claus. A excepció de tres inhumats, la resta tots estaven orientats de forma homogènia amb el cap a l'oest i els peus a l'est i en posició decúbit supí amb els braços flexionats sobre el ventre o el pit. Només es va recuperar una cadeneta associada a un aixovar funerari d'un dels inhumats.











********************************************************************

Fotos des de dalt del turó i del camí de pujada




Santa Maria de Besora 




















































































 








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada