FRANCESC SABATÉ i LLOPART - QUICO SABATÉ
MAQUI - MILITANT ANARQUISTA CATALÀ
Fotos de Joan Dalmau Jusafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Francesc Sabaté i Llopart conegut com a Quico Sabaté (l'Hospitalet de Llobregat 30 de març de 1915 - Sant Celoni 5 de gener de 1960)
Enllaç amb informació:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Sabat%C3%A9_Llopart
Francesc Sabaté i Llopart (l’Hospitalet de
Llobregat, 30 de març de 1915 – Sant Celoni, 5 de gener de 1960), també conegut
com a Quico Sabaté o El Quico, fou un maqui que
continuà lluitant després de la fi de la Guerra Civil Espanyola el 1939.
Sabaté comandà un grup de guerrillers que des de la Catalunya del Nord feia
incursions a la resta de Catalunya.
Biografia
Anarquista català, fill de
Manel Sabaté i Escoda i Madrona Llopart i Batlle, als 10 anys Sabaté ja
manifestava el seu esperit lliure, no assistia a classe en una escola clerical,
per la qual cosa els seus pares el van internar. Abans dels 17 s'afilia al Sindicat
d'Oficis Varis de la Confederació Nacional del Traball i funda
el grup d'acció anarquista "Els Novells" (Els Novençans) a la Federació
Anarquista Ibèrica al costat dels seus germans i alguns amics, com a
continuació del grup Els Solidaris. El grup es va implicar en insurreccions en
contra del govern conservador de la Segona República Espanyola el
1933. L'any 1935 Sabaté va rebutjar complir el servei militar, fidel a la seva
ideologia anarquista. També en aquell any, "Els Novençans" feia el
seu primer robatori (expropiació) per a finançar ajudes a presos represaliats
pel règim i les seves famílies. D'ofici mecànic, treballà en diverses fàbriques
de la comarca del Baix Llobregat, al costat del seu germà Josep
Sabaté.
Guerra Civil
Perduda la Guerra civil pel bàndol republicà, Sabaté va
passar a l’estat francès el 1939, on va ser confinat per les
autoritats durant algun temps en el camp d’internament de Vernet d’Arièja,
i fou posteriorment alliberat per a treballar en una fàbrica d'explosius
a Angulema.
Ja lliure, es reuní amb la seva família i l'alcalde
de Prada, d'afiliació anarquista, li donà papers en regla i atorgà un
crèdit amb el qual va poder instal·lar-se durant una època, amb la seva
família, a la localitat de Costoja (Vallespir), al costat de la frontera
espanyola, on va estudiar possibles rutes clandestines cap a l'estat espanyol a
través de les muntanyes.
El juliol del 1944 realitzà un primer viatge al sud de la
frontera, per a incorporar-se als grups d'acció en contra del règim franquista,
i va formar la partida de maquis de Quico Sabaté. Des del seu refugi a França
compaginava treballs de lampista, llauner i agricultor amb la seva activitat
antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats bancàries per a
finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda
antifranquista des de França, reorganització dels sindicats de la CNT a
l'interior, sabotatges i activitats d'escamot urbà a Barcelona. Descobert el
seu refugi de Costoja, alternà la seva residència entre Barcelona i l'estat
francès. Es va allotjar durant un període a París, a casa de Lucio Urtubia.
El grup de Quico Sabaté va col·laborar des de 1949 en accions
conjuntes amb altres grups guerrillers llibertaris maquis com el de Marcel·li
Massana i Josep Lluís Facerias, i en altres capitals, a més de Barcelona, com
Saragossa i Madrid.
Va ser detingut en 1957 i empresonat a França
per tinença d'armament i explosius i confinat durant diversos anys a la
població de Dijon. Va aconseguir eludir el seu confinament i captura
durant els següents anys, i va ser descrit com "l’enemic públic número
u del règim franquista" en els mitjans de comunicació espanyols. El
seu grup editava una publicació anomenada El Combat, portaveu dels
grups anarcosindicalistes que es repartia clandestinament a Catalunya en cercles
obrers. En la seva última etapa d'activitat guerrillera, va mantenir fortes
discrepàncies amb els càrrecs de l'AIT de l'exili, radicats a Tolosa,
en negar-se a fugir a Amèrica o col·laborar amb grups armats comunistes de
l'antiga Iugoslàvia o Algèria, ja que sostenia que els comunistes podien
atacar les essències àcrates. Igualment, sempre va comptar amb suports i
complicitats dels seus militants a nivell individual.
L’últim viatge
El 1959, en el seu exili a
França, va rebre la carta d'un company arrestat a Barcelona i condemnat a
30 anys de presó. Com a home lleial amb les seves amistats i d'acció, va
decidir realitzar una incursió en territori espanyol al costat dels homes de la
seva partida de maquis. Del 17 de desembre del 1959 al 3
de gener del 1960, Quico i els seus homes (Antoni Miracle
Guitart, Roger Madrigal Torres, Francisco Conesa Alcaraz i
Martín Ruiz Montoya) van aconseguir evadir les patrulles, primer de la policia
francesa i posteriorment de la Guàrdia Civil apostades als Pirineus. Però
finalment, el dia 4 de gener, trobant-se refugiats en una masia, el Mas Clarà,
situada en el terme de Palol de Revardit, a la zona muntanyosa
entre Girona i Banyoles, van ser acorralats per la guàrdia civil.
Després d'un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico,
excepte ell, que va aconseguir fugir, encara que greument malferit en una
natja, una cuixa i en el coll. En aquesta fugida Sabaté va ferir el guàrdia
civil Jesús González Otero i ferir mortalment el tinent del mateix cos
Francisco de Fuentes que va ser enterrat a Girona. Gairebé
miraculosament en el seu estat, va travessar el riu Ter i va arribar a Fornells
de la Selva, on va pujar en un tren amb la intenció d'arribar a Barcelona.
Descobert pel maquinista, va saltar a un altre ferrocarril, però la guàrdia
civil ja estava sobre la pista per l'avís dels ferroviaris. A les proximitats
de Sant Celoni va saltar del tren en marxa i, ja en el poble,
quan buscava un metge perquè l'atengués, després d'un tiroteig amb el sometent Abel
Rocha, va caure mort. Eren les 8 del matí del 5 de gener del 1960 i
Quico tenia 44 anys.
Cultura
popular
El Quico està enterrat en el
cementiri de Sant Celoni, on cada any, el 5 de Gener (dia de la seva mort) es
duu a terme un acte d'homenatge a la seva memòria. Tres pel·lícules han tractat
sobre la vida de Quico Sabaté:
I va arribar el dia de la
Venjança (1964), en anglès original Behold a Pale Horse, dirigida
per Fred Zinnemann, on Gregory Peck interpreta el paper de Quico
Sabaté.
Metralleta Stein, dirigida
per José Antonio de la Loma el 1974.
Quico Sabaté: sense destí,
dirigida per Sílvia Quer el 2022.
Jaume Arnella va escriure i
musicar el Romanço de Quico Sabaté, que explica pas a pas el darrer
viatge del maquis fins a la seva mort. El tema es va publicar a la segona cara
del disc No trencaràs el son dels càtars que Arnella va gravar amb l'Orquestrina
Galana l'any 1986.
**************************************************
Monument a Quico Sabaté a Sant Celoni al carrer Roger de Flor cantonada amb Carretera Vella
**************************************************
Lloc on va ser assassinat en Quico Sabaté a Sant Celoni, al carrer Santa Tecla
**************************************************
Tomba de Quico Sabaté al cementiri de Sant Celoni
Amb motiu del 50 aniversari de l’assassinat de Quico
Sabaté, s’ha dut a terme la remodelació de l’espai on descansen les restes del
guerriller anarquista; implicat activament en la resistència contra el règim de
Franco, és considerat el màxim exponent de la guerrilla urbana a Catalunya.
L’any 1960, el Quico va ser enterrat en aquest espai que,
en aquell temps, era fora del recinte del cementiri; al seu costat hi reposen
tres persones més, que mai no han estat identificades i que com ell, no van
tenir un enterrament digne.
**************************************************
Enllaços amb informació:
Restes del Quico Sabaté en el lloc on va ser assassinat i desfigurat, una de les seves germanes va tenir dificultat en identificar-lo.
**************************************************
