CASTELL D'HOSTOLES
LES PLANES D'HOSTOLES - SANT FELIU DE PALLEROLS
LA GARROTXA
Volia agrair a la Diputació de Girona la seva aportació de documentació.
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
A principis del segle XI ja es tenen les primeres dades
documentals sobre el castell dels Hostoles. En destaca la figura de Guillem deGalceran de Cartellà, com a senyor d’Hostoles, que participà activament al
costat del monarca en diferents episodis històrics rellevants com la conquesta
de l’illa de Mallorca,. Durant la guerra dels remences del rei Joan el dóna a
Francesc de Verntallat i per uns anys es convertia en la seu principal del recentment
creat vescomtat d’Hostoles.
El castell d’Hostoles tenia la capella de Sant Grau, la qual fou instituïda per Ermessenda de Cartellà a principis del segle XIV.
Una fortificació medieval
La ubicació estratègica del castell sobre la vall del riu
Brugent i el camí que comunica les
terres de la comarca actual del Gironès amb la Garrotxa -amb la seva estructura
allargassada entre grans espadats laterals i subdividida en tres terrasses- en
faciliten la defensa. El conjunt compta amb dos sectors: el superior o sobirà,
on residia el senyor del castell, ampliat a partir d’una torre circular en el
punt més alt i amb la fortificació de les dues terrasses immediates, i l’inferior
o jussà, també fortificat.
Durant l’anomenada Guerra Civil Catalana (1462-1472), que
enfrontà Joan II i l’oligarquia que controlava les institucions del país, els
pagesos remences, que lluitaven a favor del monarca, ocuparen la fortalesa, i
el seu cabdill, Francesc de Verntallat, en feu la seva base principal. De fet,
la va mantenir sota el seu control fins a la signatura, l’any 1486, de la
Sentència Arbitral de Guadalupe, que posava fi al conflicte remença.
L’aprovisionament d’aigua de pluja era un recurs molt
important per les fortificacions medievals. D’aquí que cada sector de la
fortalesa compti amb una cisterna pròpia. Una al recinte sobirà, al costat de
la torre, de dimensions reduïdes i coberta amb volta de canó. I una altra, de
grans dimensions i planta rectangular, coberta amb una volta apuntada d’estil
gòtic, al recinte jussà. També tenim constància de l’existència d’una capella
advocada a Sant Grau, que encara no s’ha localitzat.
La recuperació del castell es va iniciar l’any 2012, compaginant les tasques arqueològiques amb les de consolidació de les estructures descobertes per evitar-ne la degradació. Els darrers anys, el castell s’ha adequat per a la visita mitjançant la instal·lació de baranes de seguretat i d’escales metàl·liques per salvar els desnivells, i, a més, la creació de miradors per tenir així una comprensió millor del conjunt i de l’entorn.
Estat inicial del castell abans de la restauració (Servei de Monuments)
Treballs arqueològics al castell (Servei de Monuments)
Treballs de restauració de la cisterna (Servei de Monuments)
Fotografia general aèria del castell (Servei de Monuments)
Secció de la cisterna gòtica (Servei de Monuments)
L’entrada al recinte sobirà
Els accessos i les portes d’una fortificació eren sempre
els punts més ben defensats. Seguint aquesta tradició, el camí que duia des del
recinte jussà fins a la porta del sobirà del castell d’Hostoles obligava a
passar per un corriol estret entre un estimball, a l’esquerra, i el mur del
recinte, a la dreta. Els possibles atacants es veien en l’obligació d’accedir-hi
deixant el seu costat dret desprotegit (l’escut se sostenia amb la mà esquerra)
i, un cop arribats a la porta, un portal avançat els impedia l’entrada i els
deixava a la mercè d’allò que hom els llencés des de la propera torre de l’homenatge.
Alhora, interiorment, les portes es bloquejaven per dins amb una lleva barra.
Des de les espitlleres (obertures estretes, més amples a l’interior que a l’exterior, pròpies de l’arquitectura militar a partir del segle XIII) es vigilava i es llençaven projectils, sovint de ballesta. Aquesta era l’arma de tir més popular i habitualment tothom en tenia una a casa i va ser àmpliament utilitzada pels remences. De fet, s’han trobat alguns projectils de ballesta durant les intervencions arqueològiques. Al nivell superior dels murs existia un pas de ronda i els defensors es protegien rere de merlets i batiports, que malauradament quasi no s’han conservat.
Vista aèria del recinte sobirà (Servei de Monuments)
Vista zenital de les pollegueres i marxapeu de la porta d’entrada al recinte del castell (Servei de Monuments)
Recreació de ballester disparant des de l’espitllera (Servei de Documents)
Projectils de ballesta (INSITU SCP)
El recinte sobirà
Al llarg de tota l’edat mitjana el castell d’Hostoles va
ser el centre de poder d’un senyor feudal. Des d’aquí governava la vall i era amo
de masos, terres i homes. La primera referència documentada data de la segona
dècada del segle XI, quan es castlà Miró
d’Hostoles reté homenatge al comte de Barcelona. Posteriorment, el castell i el
seu territori passaren per les mans de diverses cases nobles, com els Cartellà,
del 1230 al 1319, i els Rocabertí, a partir del 1319.
Els senyors ocupaven les habitacions del nivell superior,
on es trobaven els dormitoris, la cuina, els magatzems i altres dependències residencials
i industrials. Al nivell inferior hi havia diverses estances dedicades a
magatzem i quadres.
La comunicació entre els dos nivells del recinte sobirà es feia mitjançant una escala de cargol, de planta circular. Aquest accés va desaparèixer fa alguns anus com a conseqüència de l’erosió natural del turó, format per una roca sedimentària d’escassa consistència. Per aquest motiu s’ha optat per bastir una nova escala metàl·lica i helicoidal damunt del precipici que ocupa l’espai on antigament hi havia l’accés original. L’escala estava situada al lateral d’un petit patí d’armes pavimentat amb opus signinum, del qual encara queda alguna resta. Aquest material és un morter de gran resistència que s’obté barrejant calç, sorra i trencadís de teula. Per la seva condició d’impermeabilitat, ja era aprofitat en època romana per fer paviments i revestiments de murs. Durant l’edat mitjana continuà sent emprat i, de fet, al castell en trobem un altre on exemple damunt de la cisterna gòtica.
Pany de clau llobera. Anvers i revers (INSITU SCP)
Canelobre de taula per a candeles de cera (INSITU SCP)
Tensor de cintur o corretja (INSITU SCP)
Estrep de cavall (INSITU SCP)
Mànec de bronze amb decoració geomètrica. Anvers i revers (INSITU SCP)
La torre de l’homenatge
La torre mestre és el punt més alt i amb millor
visibilitat del castell. Aquesta es una construcció sòlida, amb potents murs de
mig metre d’amplada fets amb blocs de pedra lleugerament treballats i units amb
abundant morter de calç. També és una de les estructures més antigues, a partir
de la qual s’amplià tot el conjunt entre els segles XII i XIV. Originalment
devia tenir tres nivells, dels quals només es conserva el primer i part del
segon, i una planta totalment circular. L’estructura actual és el resultat d’una
reforma tardana realitzada a la baixa edat mitjana. Conserva la base d’una
espitllera, que batia directament sobre el camí d’accés al recinte sobirà. Cap al
sud podem observar altres estructures, entre les quals destaca una cisterna que
encara preserva el recobriment de les parets internes amb morter de calç, que
la feia impermeable, i l’arrencament de la volta, construïda amb blocs de tosca
procedents de la riera de Cogolls i coberta amb teules. També podem observar la
base d’un molí i d’un forn de calç, la qual cosa denota que en aquesta àrea es
realitzaven activitats productives, com la molta de cereal a mà o la cuita de
pedra calcària per obtenir calç per ala construcció.
En aquest sector l’actuació restauradora ha consistit a consolidar les restes existents, adequar-ne els accessos, recuperar un nivell de pas en la torre i, finalment, adaptar-la com a mirador.
Estat inicial de la torre abans de les actuacions de restauració (Servei de Monuments)
Pedra de molí ((INSITU SCP)
Escudella de blau valencià decorada amb el motiu de les alàfies combinades amb espirals (Anna Maria Puig, arqueòloga)
Fragment de teula decorada amb la figura d’un bisbe (INSITU SCP)
Escudella de reflex metàl·lic de producció valenciana. Decorada amb bandes d’espirals inscrites combinades amb triangles massissos. (Anna Maria Puig, arqueòloga)
Història
A l’alta edat mitjana el castell d’Hostoles era situat al
comtat de Girona, tot i que en algun moment depengué dels comtes de Besalú.
Segons Francesc Monsalvatje, el castlà d’aquesta fortificació, l’any 1015, era
Mir d’Hostoles, el qual, el 1017, féu homenatge al comte de Barcelona.
En el testament sacramental del comte Bernat Tallaferro,
fet públic l’any 1021, s’esmenten “ipsos costellos quos dicunt Ostoles et
Adeder simul cum ipsa castellania de Ostoles”, que passaren a dependre del seu
fill, el comte Guillem. Amb aquest document veiem la complicada situació
d’aquest castell. Tot i que el seu senyor eminent era el comte barceloní, en
aquest moment aquest el devia tenir infeudat al comte de Besalú. Podem
assenyalar també que és esmentat no tan sols el castell d’Hostoles, sinó també
el proper castell de Puig-alder, que sempre hi restà estretament lligat. També
podem referir fortificat el fet que aquest edifici fortificat tingués una
castellania o terme del castell que en depenia.
El fill del castlà Mir, que hem trobat documentat l’any
1017, s’anomenava Enees Mir. Enees Mir fou senyor d’Hostoles durant la part
central del segle XI. En el Liber feudorum maior, en un document sense
data, consta que aquest Enees (“ego Eneas filius qui fui de Ema femina”) féu
sengles juraments de fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa
Almodis. En aquest jurament s’esmenta “ipso castro de Ostoles” i “ipsa forteda
que ibi est aut in antea ibi erit”. Tot seguit també es fa esment d’una altra
fortalesa que hi havia a tocar el castell d’Hostoles i, així mateix, del
castell de Puig-alder.
Segons un altre document també conservat en el Liber
feudorum maior, en aquestes dates, l’any 1061, apareix molt probablement aquest
mateix castlà d’Hostoles, Enees, que signa com a testimoni en un pacte
establert entre el comte Ponç Guerau i els comtes de Barcelona, pel que fa a
l’església de Sant Feliu de Celrà. Així mateix, el 1066, surt la signatura
d’Enees Mir en un conveni establert entre el comte de Barcelona i Guillem
Bernat de Queralt. Totes aquestes notícies permeten de valorar la posició que
tenien aquests senyors del castell d’Hostoles en les terres que depenien dels
comtes barcelonins.
És així mateix d’aquesta època un conjunt de dues
convinences molt semblants. Per una Guilla (o Guisla) ret homenatge al comte
Ramon Berenguer I, i per l’altra a la seva dona, la comtessa Almodis. Aquesta
Guilla era filla de Sança, i molt probablement devia ésser filla d’Enees. En
aquests dos instruments també hi ha referències al del castell d’Hostoles, a la
fortalesa propera al castell i al castell de Puig-alder.
En un jurament de fidelitat de nobles que posseïen
castells al comtat de Besalú, retut a Bernat II i realitzat els darrers anys
d’aquest segle XI apareix esmentat un nou membre de la família dels senyors
d’Hostoles, Galceran, fill de Guilla (“Gaucerandus filis qui fuit de Guila
femina”), el qual vers l’any 1107 signà la donació recíproca que feren els
comtes de Besalú i de Barcelona de llurs terres, en el cas de morir sense
fills.
Al final del segle XI apareixen uns altres senyors que
tenien drets sobre el castell d’Hostoles. Segons John C. Shideler, abans de
l’any 1083, Guillem Ramon I, dàpifer dels comtes de Barcelona, posseïa drets
als castells de Cartellà, Bescanó, Hostoles i possiblement també al d’Estela.
Quan aquest senescal morí, l’any 1120, repartí el patrimoni entre els seus dos
fills Guillem Ramon II i Ot. El castell d’Hostoles anà a para a aquest darrer.
Tanmateix, segons Shideler aquesta herència, en realitat, era condicionada al
fet que el seu germà morís sense hereus legítims; Guillem Ramon es casà, però,
amb la pubilla de la senyoria dels Montcada i Ot, tot i aparèixer com a
senescal, en realitat fou eclipsat pel seu germà. d’altra banda, per a poder
entendre aquesta coexistència de dos senyors al mateix castell, cal adonarse
que aquests senescals n’eren senyors, però no pas castlans. La castlania
possiblement devia continuar restant en mans dels hereus dels Mir, que surten
esmentats vers l’any 1000. Així, sembla que és reflectit en un document de
l’any 1168, recollit en el Liber feudorum maior.
L’any 1168 s’havia produït una permuta entre Mir
d’Hostoles —castlà d’aquest castell— i Berenguer de Rocacorba —que devia tenir
aquest castell proper de Banyoles—, en relació amb l’honor de Ramon d’Hostoles,
ja difunt, oncle de Mir. Davant aquest fet, Mir d’Hostoles fou obligat a jurar
fidelitat al rei Alfons I pel castell de Rocacorba, damunt el qual, ran del
bescanvi, havia obtingut algun nou dret, i que reconegué que rebia “ad fevum a
te domino meo”. És prou significatiu veure que aquest document també fou signat
pel dàpifer Guillem Ramon i per Guillem de Montcada i per Ramon de Montcada. En
un altre instrument, segurament coetani, apareix una altra convinença, on
Berenguer de Rocacorba jura fidelitat al rei pel “senioratico” que aquest tenia
sobre aquest castell.
Mir d’Hostoles, segons una notícia esmentada per Francesc
Monsalvatje, es casà amb Dolça, qui féu testament l’any 1184.
Llur fill, Mir, fou senyor d’Hostoles entre els anys 1175
i 1212. En el seu testament, fet en aquesta darrera data, féu llegats a
diverses esglésies, en especial a Sant Vicenç d’Hostoles i a l’orde de
l’Hospital. La seva filla Dolça, a la qual, segons el testament,
correspongueren els castells d’Hostoles, Puig-alder, Rocacorba i dues parts del
castell de Colltort, es casà amb Galceran de Cartellà, important senyor del
mateix comtat de Girona. Llur fill, Guillem Galceran, segons F. Monsalvatje,
fou senyor d’aquest castell d’Hostoles des de l’any 1225 fins al 1290.
Segons Joaquim Miret i Sans, d’acord amb un document fet
fer pel rei Jaume I, sembla que l’any 1259 s’esdevingueren uns enfrontaments a
Hostoles, en els quals participà l’infant Pere, i que motivaren saqueigs i
robatoris en aquest castell.
El matrimoni de Guillem Galceran de Cartellà amb Blanca
de Creixell comportà un increment del poder de la família dels senyors que
posseïen el castell d’Hostoles. En les seves mans hi ha els castells de
Cartellà, de Falgons i d’Hostoles i fortificacions annexes (provinents d’ell) i
els de Creixell i de Pontós (aportats per ella). Aquesta unió motivà que
aquests senyors tinguessin un fort poder al país, fet que facilità que
cometessin una sèrie d’abusos i de bandositats, sovint retrets pel veguer de
Girona. Finalment, Guillem Galceran i Blanca foren separats del benefici de pau
i treva i a més excomunicats per l’actuació que havien tingut. La situació
arribà a ésser bastant tensa. L’any 1277, segons Francesc Monsalvatje, els
senyors d’Hostoles instigaren els homes de la vall d’Hostoles perquè rebessin
amb les armes els agutzils reials i els amenacessin de mort, mentre els
escridassaven des del castell i Guillem Galceran feia tocar el corn; aquest fet
motivà que fos acusat d’haver comés un crim de lesa majestat. Això no impedí
que aquest senyor d’Hostoles actués decididament a favor del rei català quan,
l’any 1285, s’esdevingué la invasió dels croats francesos de Felip l’Ardit.
Havent mort, el castell passà a la seva filla Ermessenda
de Cartellà. En casar-se, l’any 1281, amb Bernat Hug de Serrallonga, baró de
Cabrenys, portà com a dot els castells d’Hostoles, de Puig-alder i de
Rocacorba, que després anaren a parar al fill d’aquest matrimoni, Guillem
Galceran de Cabrenys.
Guillem Galceran morí sense descendència, fet que motivà
que el castell d’Hostoles i tota la baronia de Cabrenys fossin heretats per la
seva germana Beatriu de Serrallonga.
Beatriu de Serrallonga l’any 1313 maridà el vescomte
Dalmau de Rocabertí. Així, el castell d’Hostoles restà inclòs en l’important
patrimoni dels Rocabertí.
Segons Joaquim Botet i Sisó, l’any 1319 Dalmau, vescomte
de Rocabertí, va retre homenatge al bisbe de Girona pels delmes dels castells
d’Hostoles, de Puig-alder i de Rocacorba i pels delmes que cobrava a les
parròquies de Sant Feliu de Pallerols, Sant Cristòfol de Cogolls, Sant
Cristòfol de les Planes, Sant Pere Sacosta, Santa Maria de les Encies, Santa
Maria de Rocacorba i la vall d’Hostoles.
Segons Tomàs Noguer, pel contingut d’una rúbrica de l’any
1319, sabem que la capella del castell era dedicada a Sant Guerau (“capella
Sancti Geraldi castri de Hostalecio”).
El nou senyor d’Hostoles, Guillem Galceran de Rocabertí
(1344-85), es casà amb Maria d’Arborea, filla del jutge sard d’Arborea, i
participà activament en la política militar del rei Pere III el Cerimoniós.
Segons Pere Català i Roca, després de l’any 1445, la
baronia de Cabrenys i el castell d’Hostoles depenien de Dalmau de Rocabertí, el
qual, durant la guerra civil catalana del segle XV, milità en el partit
joanista. Durant la guerra el castell fou ocupat pels remences; segons Francesc
Carreras i Candi, l’ocupaven al març del l’any 1463.
Tal com diu Francesc Monsalvatje, al novembre del 1471,
el castell i el terme d’Hostoles restaren incorporats a la corona per decisió
del rei Joan II.
Acabada la guerra, si més no momentàniament, la situació
del castell canvià. El 23 d’octubre de 1474, el rei Joan II donà i concedí a
Francesc de Verntallat, un dels cabdills dels remences, el castell, el terme i
la vall d’Hostoles, situats a la vegueria de Girona, i també els castells de
Puig-alder i de Rocacorba, aquest segon amb el seu terme. Al mateix temps,
Francesc de Verntallat rebia el títol de vescomte.
Durant uns quants anys, el castell d’Hostoles encara
restà en mans dels remenees. L’any 1488, després de la sentència arbitral de
Guadalupe (1486), el castell tornà a la corona i Verntallat va rebre, com a
compensació, unes cases a Barcelona.
Castell
La major part de les construccions del castell que s’han
conservat són dels darrers segles medievals. Al cim més alt hi ha una
plataforma amb una amplada d’uns 10 m i una longitud d’uns 36 m, orientada del
nord-oest al sud-est. A la punta septentrional hi devia haver la torre. Ara
s’hi endevina una construcció de planta circular, a l’interior de la qual hi ha
un àmbit que era cobert per una volta rebaixada. Les parets conservades de
l’edifici corresponen a diverses etapes i, segurament, en una bona part són
d’època gòtica. Al costat de llevant hi ha una paret força mal feta. A la banda
de ponent hi ha les restes de diversos murs, alguns del quals, en canvi, són
formats per carreus força grossos (uns 30 cm d’alt per 60 cm d’ample), enmig
dels quals n’hi ha d’altres de més petits (de 15 cm per 20 cm). d’altra banda,
en molts sectors, la mateixa roca natural servia de protecció. Al mig del
castell, hi havia una cambra, en part cavada a la roca.
Més cap a ponent d’aquest edifici principal hi ha restes
de diverses parets tardanes, que devien tancar un possible segon recinte
superior.
Un centenar de metres més avall, hi havia la cisterna,
actualment encara força ben conservada, potser del segle XIII i en part
excavada a la roca. Té una longitud de 9,30 m i una amplada de 3,80 m. Té una
alçada de 5,50 m: els 3 m inferiors en part són cavats a la pedra natural, els 2,5
m restants corresponen a la volta apuntada. Al nivell dels 3 m, on arrenca la
volta, veiem al costat de llevant els forats per a 10 bigues. Els carreus
d’aquesta construcció més aviat són grossos (uns 20 cm d’alt per 40 cm
d’ample). El mur lateral fa 130 cm d’amplada i els murs curts, que no han de
suportar la càrrega de la volta, només uns 75 cm. Al sostre encara són visibles
restes d’un encanyissat longitudinal.
Uns metres més avall d’aquesta cisterna, tancant tot el
conjunt del castell, hi ha restes d’una construcció que barrava el pas
transversalment.
*******************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada