Seguidors

diumenge, 22 de gener del 2023

ERMITA DE SANT SALVADOR DEL PRAT

EL PRAT DE BESORA - SANTA MARIA DE BESORA - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 









Des del paratge del Prat de Besora i al cim de la muntanya es pot apreciar on hi ha l'església de Santa Maria del Castell de Besora.












****************************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XII – XIII

Descripció:

Es tracta d’una petita capella de morfologia molt comuna, de mides reduïdes, amb una nau rectangular coberta amb volta cilíndrica rebaixada, capçada a llevant per un absis semicircular i llis esbiaixat, que ha estat cobert amb una volta de quart d’esfera i obert a la nau amb un arc en degradació.

Com elements arquitectònics té una petita finestra absidal de doble esqueixada i a la façana de ponent una porta amb l’arc adovellat, un òcul, o ull de bou, i campanar de cadireta. La porta és molt descentrada i l’eix de l’absis lleugerament inclinat vers el costat de tramuntana.

Els murs laterals presenten una curvatura en sentit longitudinal en planta i també en el pla de la secció vertical com a conseqüència de l’empenta de la petita volta, la qual a la vegada ha quedat rebaixada per deformació de la primitiva. Es tracta, doncs, d’un estat patològic d’equilibri inestable molt poc comú i, per tant, mereix ésser tractat amb urgència i prendre les mesures pertinents per tal d’evitar-ne l’enrunament.

Els exteriors han estat arrebossats de manera que no es pot apreciar la mena d’aparell amb què fou fet l’edifici. A l’interior, parets i voltes han estat enguixades.

La coberta és de teula ceràmica, amb un ràfec de lloses.

Història:

Poques dades tenim sobre l’origen de la petita capella de Sant Salvador del Prat, vinculada al mas del Prat, no lluny del qual es troba situada. Les primeres notícies són de l’any 1219, quan l’església ja existia, i el seu veí, Pere Vila, li llega mig octau d’ordi. Altres deixes testamentàries dels anys 1272 i 1309 en confirmen l’existència i la vitalitat.

El 25 d’octubre de l’any 1688, el bisbe Pascual de Vic, en la seva visita pastoral, la trobà “decent i proveïda”, i deixà constància que el seu manteniment anava a càrrec de l’hereu del mas del Prat, que s’hi anava en processó i que s’hi celebraven algunes misses en el curs de l’any.

El bisbe Antoni Palau (1854-1857) li concedí el títol d’oratori públic. L’any 1936 perdé el seu antic retaule. Avui se li ha retornat el culte i s’hi celebra un aplec el dia 6 d’agost.


Planta, a sota, i secció, a sobre, de l’església, a escala 1:200. És un petit edifici d’una nau culminada vers llevant per un absis semicircular. Cal observar la curvatura que en tots sentits presenten els seus murs.


****************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/24006

https://www.vallgesbisaura.com/territori/esglesies-i-ermites/esglesies-i-ermites-sant-salvador-del-prat-a-santa-maria-de-besora/

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/133_SSalvadorPrat/SSalvadorPrat%20.htm

****************************************************









divendres, 13 de gener del 2023

 AQÜEDUCTE ROMÀ DE SANT PERE DE RIU i FONT DEL FERRO

TORDERA - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Aquest petit tram es la continuació de l'aqüeducte romà de can Cua al terme municipal de Pineda de mar que està molt a prop.


Font del ferro i aqüeducte romà de Sant Pere de Riu

Segles II-III

Restes d’un aqüeducte romà que transportava l’aigua des de la zona de can Bufí fins al lacus de la vil·la romana de Can Roig. Aquest tram conserva un sol arc i les restes de paviment d’opus signinum típicament romà. En aquest mateix indret també hi ha la popular Font del Ferro, una mina d’aigua ferruguinosa ben coneguda a la contrada, l’aigua de la qual es va perdre amb la construcció de l’autopista.
















***********************************************
Enllaços amb informació:


***********************************************



***********************************************






FORN DE CALÇ DE CAN MARQUÈS

TORDERA - EL MARESME

Fotos de Joan Damau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 


La calç ha estat un dels materials més emprats en la construcció al llarg de la història. Servia com a morter o per emblanquinar parets, però també per a l’agricultura, per combatre plagues o per neutralitzar sòls àcids, i fins i tot com a producte medicinal.

La matèria  primera és la pedra calcària, i també és imprescindible disposar d’abundant llenya i aigua. Per això no és casual localitzar un forn en aquest indret, amb destacats afloraments calcaris, al costat del curs d’aigua i envoltat d’una important zona boscosa. Per estalviar transport, sovint es produïa calç a prop de les masies, com devia ser el cas de can Marquès.

Es tracta d’una construcció excavada al sòl, de forma troncocònica, amb la base inferior més ampla (3,20m) i una alçada de 5,30 m. A nivell de terra hi ha la banqueta o relleixó, que suportarà la càrrega, és a dir, les pedres que s’han de coure (el pedrís) i que es pugen fins que acaben tancant en volta. L’espai buit que queda a sota és la caldera o fogaina, on s’introdueixen les feixines per la boca , tapada amb pedres (la davantera). El donador feia passar les feixines amb l’ajut d’una forca de calciner. El fon anava desfent la pedra calcària i la durada de la cuita depenia de les dimensions del forn.

El calciner determinava que la pedra ja era cuita mirant el color, que havia de ser blanquinós tirant a rogenc; no s’havien de veure juntes entre les pedres perquè el mateix suc que treien deixava la superfície llisa. També ajudava a conèixer el punt de la cuita el color del fum (durant els primers dies era blanc, després es tornava més fosc, i acabava tornant a ser blanquinós).

Al costat del forn hi ha les ruïnes d’un cobert per aixoplugar els materials emprats durant la cocció i els mateixos operaris. La pluja podia arribar a fer malbé la cuita.

La restauració del forn de calç de can Marquès, l’any 2009, ha permès recuperar un dels forns més representatius del Montnegre. S’ha recuperat la base original i els dos contraforts i s’ha reconstruït part de l’estructura que s’havia esfondrat; també s’ha traçat un camí que permet veure el forn des de alt i l’entorn s’ha reforçat amb una petita escullera per prevenir afectacions durant possibles crescudes de la riera.






*****************************************************



*****************************************************