ESGLÉSIA DE SANT SEBASTIÀ
LA SELVA DE MAR - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
L’església de Sant Sebastià, antiga parroquial de Sant
Esteve de Mata, és avui la capella del cementiri de la Selva de Mar, situada
als afores i a ponent del poble, en una posició una mica enlairada en un replà
de la serra, encinglerat sobre la vall de la riera de la Selva, on hi ha el
nucli de la població.
L’església
L’església romànica de Sant Sebastià presenta una estampa
singular, un aspecte de torre o fortalesa, a causa de l’obra de fortificació
que s’aixecà damunt seu i que segueix el perímetre superior dels seus murs i,
doncs, té la seva mateixa planta. Aquesta fortificació, del final del segle
XIV, dobla l’alçària original del temple romànic i es conserva força sencera al
voltant, amb merlets, sageteres i la lladronera que defensava l’entrada del
temple, a ponent.
L’església és d’una sola nau, capçada a llevant per un
absis de planta semicircular. La nau és coberta amb una volta de canó seguida i
lleugerament apuntada, sense cornisa a la seva arrencada. L’absis té una volta
de forma ametllada que arrenca d’una cornisa motllurada força sobresortint i
s’uneix a la nau per un doble plec apuntat.
A l’interior de l’església els elements arquitectònics
són coberts per capes d’arrebossat i pintura moderns. Un petit fragment en què
ha caigut la calç permet de comprovar que la volta de la nau és feta amb lloses
petites i primes, posades de cantell i disposades longitudinalment. Hi ha bancs
d’obra seguits, al peu d’ambdós murs laterals de la nau.
L’església és il·luminada per tres finestres, que són de
doble biaix i arcs de mig punt. S’obren respectivament, al fons de l’absis, al
centre del frontis i al mur meridional prop de l’angle sud-oest de l’edifici;
aquesta darrera és una mica més petita que les altres i ha estat tapiada. Les
estructures de les tres finestres només són visibles a l’exterior. Les de
ponent i de migdia tenen l’arc i els muntants fets amb carreus i dovelles ben
tallats, de mida mitjana, mentre que la finestra de l’absis presenta un arc
monolític.
La porta d’entrada és situada al frontis o façana de
ponent. És de tres arcs de mig punt, en gradació (de factura simple, sense
timpà ni impostes). Fou construïda amb carreus i dovelles ben treballats i
força polits de dos tipus de pedra diferents: llicorella i pedra sorrenca. A
l’arcada externa les dovelles d’ambdós materials són col·locades en alternança,
amb una evident intenció decorativa. Tanmateix, tota la porta presenta els
efectes de l’erosió molt pronunciats, sobretot en els muntants que en diferents
punts han estat refets parcialment amb rajols. Els batents de fusta són vells i
són protegits amb planxes de ferro clavetejades.
Sobre el nivell de la porta, en el parament, s’observa un
encaix de punt rodó. Aquest solc i algunes irregularitats de l’aparell semblen
indicar que hi havia estat adossada una construcció, actualment desapareguda.
Per l’emplaçament i els detalls esmentats és possible que davant l’entrada hi
hagués hagut un pòrtic o atri. Amb el pòrtic poden tenir relació els bancs
d’obra encara existents, seguits al peu de la façana, a cada costat de la
porta, i un altre pedrís que hi ha al davant, a poques passes vers ponent, a la
base d’un bancal de paret seca.
Al mur de migdia de la nau, ja molt a la vora del seu
extrem de llevant, prop de l’angle amb la capçalera, l’església tenia una altra
entrada o bé un pas o comunicació amb alguna construcció afegida o simplement
amb l’espai veí que, almenys ara, és el cementiri. Avui, els nínxols d’aquest
cementiri municipal s’encasten a la part de baix del mur del temple. Amaguen
del tot, per la cara externa, aquesta estructura, mentre que l’interior és
tapiat per un envà emblanquinat.
Hi ha, principalment, dos elements que demostren
l’existència d’aquesta obertura o pas. El primer és un encaix en el parament,
visible sobre els nínxols, en forma de doble vessant. És l’empremta deixada per
una coberta o voladís que hi era adossada i que devia protegir l’entrada o pas;
podia formar part d’un pòrtic o d’alguna construcció afegida a l’església.
L’altre indici és la resta d’una gran lladronera o algun altre element defensiu
molt destacat a l’obra de fortificació que sobrealça el mur del temple, sobre
mateix d’aquest punt. La seva existència es pot explicar per la necessitat de
defensar aquesta entrada.
Mentre no desapareguin els elements tardans que l’amaguen
hom no podrà tenir coneixement de les característiques d’aquesta entrada o
accés lateral.
L’església ha conservat sencera i en bon estat la coberta
de lloses de llicorella, que passa gairebé inadvertida a l’observador a causa
dels murs de la fortificació que sobrealcen la construcció romànica, els quals
han contribuït a preservar aquesta coberta.
A més del coronament fortificat i dels arrebossats
interns que ja hem esmentat, l’edifici romànic presenta alguna altra alteració
d’èpoques tardanes, com el cor afegit a l’extrem de ponent de la nau i, també a
l’interior, algunes alteracions parcials del parament, amb desgruixament. El
paviment actual és un enrajolat que pertany a una renovació de l’any 1865,
segons una inscripció en grafits en un rectangle arrebossat a la façana, a la
dreta de la portada. Aquest paviment té un nivell molt més baix que el del
terreny exterior, fins al punt que, a l’entrada, s’ha de guanyar mitjançant
cinc graons.
Els paraments exteriors de l’església són completament
llisos. A la nau els murs laterals són coronats per una cornisa de secció
incurvada. Al frontis no hi ha cornisa i només la diferència d’aparells amb
l’obra de fortificació marca els dos pendents de la testera de la façana
romànica. El mur que sobrealça el frontis és coronat amb una espadanya —de
l’època de la fortificació, com és lògic— de quatre grosses i altes pilastres,
sense arcades, que també devien tenir la funció de merlets. Una d’elles és destruïda.
La cornisa de l’absis és una mica més complexa. És
formada per un ressalt molt sobresortint i seguit de quart de cercle incurvat
fet amb carreus i sostingut per una filera de mènsules llises; al cim hi ha una
motllura o cornisa també incurvada o de cavet.
L’església és construïda bàsicament amb carreus tallats
en dos tipus de pedra: llicorella i gres poc dur de les formacions de duna
fòssil existents en aquestes contrades de cap de Creus.
Els carreus de llicorella presenten una talla força
irregular i basta, mentre que els de gres són molt ben escairats, la qual cosa
s’explica per la distinta duresa i dificultat de treball d’una pedra i de
l’altra. Aquests materials —llicorella i gres— estan molt barrejats per tot el
parament del frontis, però no és així als altres murs de la nau, en els quals
el predomini de la llicorella és pràcticament absolut. El gres es destinà només
a les cantonades on és majoritari. Els carreus angulars són de llargada
considerable, ben col·locats al llarg i de través.
Als aparells de la nau els carreus s’arrengleren amb
uniformitat malgrat l’escairament poc acurat en molts d’ells. Per això el
morter és ben visible entre les pedres. En aquests junts hi havia incisions que
dibuixaven rectangles més perfectes. Aquestes incisions, simples i de traç
gruixut, són ben conservades en una bona part de l’aparell de tramuntana,
mentre que a migdia i al frontis només en resten alguns vestigis.
L’aparell extern de l’absis presenta diferències amb el
que ha estat descrit i certes particularitats que cal destacar. La carreuada,
com a la nau, només hi apareix en els costats i a l’extrem superior del mur. Hi
ha una part central, majoritària, que arriba gairebé fins al cim del parament,
i que és feta amb lloses de llicorella curtes i estretes, només trencades, que
formen nombroses filades d’opus spicatum ben marcat. Aquestes filades
d’espiga coexisteixen amb d’altres de lloses inclinades en un sol sentit i amb
altres de col·locades horitzontalment.
Aquest aparell té molt de morter a les juntures i fins i
tot, en part, sobre les pedres. Les incisions són ací molt fines i es conserven
en bon estat en alguns sectors, sobretot al costat meridional. A més de
dibuixar rectangles, ressegueixen les pedres inclinades i remarquen l’espiga
d’algunes filades, una singularitat certament insòlita per a aquest tipus
d’element.
L’església, per les característiques formals i d’estil,
ha d’ésser considerada bastida en un moment avançat del segle XII.
El parament amb aparell d’opus spicatum de l’absis
entenem que pot ésser interpretat com una pervivència del temple més antic.
Hi ha qui considera (X. Barral) que a l’edifici no hi ha
cap element anterior al romànic tardà i que la construcció en espiga ha d’ésser
de la mateixa època que la resta de l’església, coetània dels murs de la nau.
Tanmateix creiem que és difícil no tenir en compte la
marcada diferència entre els aparells esmentats i menystenir el fet que l’espai
on hi ha l’opus spicatum es localitza en un fragment ben delimitat de
la capçalera, sense que aparegui, i ni tan sols s’hi insinuï, aquesta tècnica
constructiva en cap més punt de l’edifici. Cal recordar que la resta dels
paraments es caracteritza per l’aparell de carreuada força regular i amb pedres
força ben tallades i molt més grosses.
D’altra banda, l’observació de l’esmentat parament de
l’absis permet de comprovar detalls significatius del lligam entre el fragment
més antic i majoritari construït amb petites lloses i espiga i els espais
d’ompliment que presenten el mateix aparell dels murs de la nau. L’aparell en
espiga, a la meitat inferior de l’absis, es conserva en tot el seu perímetre i
hom el procurà lligar amb els plecs de cantonada pertanyents a la
reconstrucció. Cal destacar, en canvi, que el contorn superior d’aquest parament
d’espiga és molt irregular i ben identificable malgrat el morter abundant. Són
també visibles algunes lligades, ben clares, amb l’aparell de carreu. És
precisament el morter, aplicat sobre tot el mur, l’element que contribueix més
al lligam dels dos aparells de distinta època i a donar a tot el conjunt del
parament una aparença unitària. Les curioses incisions que marquen la forma
d’espiga s’expliquen per aquest desig d’integrar el fragment que subsisteix de
l’absis antic en l’obra de reconstrucció del segle XII. Pertanyen a aquesta
reconstrucció, evidentment, totes les altres estructures i elements de
l’edifici, incloses la finestra i la cornisa de l’absis.
Al nostre entendre, doncs, el parament de tipus arcaic
amb l’opus spicatum és, molt possiblement, el que resta d’un absis de
planta semicircular de l’església documentada a la segona meitat del segle X.
Grafits
En un dels carreus tallats en
gres de duna fòssil que formen la cantonada sud-oest de l’església, a la seva
cara de migdia, hi ha una creu llatina incisa amb traç ample i profund. És
col·locada en posició apaisada, la qual cosa sembla indicar que el carreu és
reaprofitat; és a dir, que havia estat en un altre edifici o estructura abans
d’utilitzar-se per a l’obra romànica. La creu fa 27 × 25 cm i té un curt
travesser en un dels extrems del pal més llarg. És ben conservada.
En un altre carreu de pedra
sorrenca, situat al mur de tramuntana i a tocar dels carreus que formen l’angle
nord-oest de l’edifici, hi ha dues creus llatines més. Fan: 11 × 6 cm i 9 × 5
cm. Són molt erosionades; els traços són també profunds i amples.
Pica
A l’actual església parroquial de Sant Esteve de la Selva
de Mar, dins del poble, en una capella lateral del costat esquerre, hi ha una
pica baptismal que deu procedir de l’antiga parròquia, avui església de Sant
Sebastià.
La pica és tallada en un bloc de pedra calcària i té
forma de copa amb un alt peu cilíndric. Presenta una decoració disposada en dos
registres. A la part inferior hi ha, al voltant, un fris format per onze
arcuacions trilobades que són simulades sobre columnes i capitells. A la meitat
superior, en una ampla franja desgruixada, hi ha un fris amb diferents motius
en baix relleu. S’hi repeteixen, alternativament, rosetes i uns petits relleus
romboïdals. Dos dels rombs són substituïts per una fulla i per un altre motiu
molt esquemàtic i d’identificació dubtosa, segurament una fruita. A més
d’aquests dos elements el fris constava de dotze rosetes i onze rombs; una de
les rosetes ha desaparegut ja que la pica té un reduït fragment malmès. El
contorn superior de la copa crea un ample ressalt llis.
Aquesta peça és de clara tradició romànica per la seva
forma. La seva decoració esculpida denota, tanmateix, un treball d’una època
molt tardana, amb detalls com el tipus d’arcuacions i, sobretot, les rosetes,
perfectament emmarcables dins el període gòtic.
Creiem que es pot insinuar com a més probable una datació
d’aquesta pica en els darrers temps del segle XIII o, encara amb més
possibilitats d’encert, ja dins el segle XIV.
Trobem un paral·lelisme clar entre aquesta pica de la
Selva de Mar i altres peces de la comarca de la mateixa tipologia, molt simples
i d’època tardana. Podem esmentar, en especial, la de Sant Esteve de Vila-sacra
i la que deu procedir de Santa Maria de Colera i que actualment es troba al
santuari modern de Sant Quirc de Colera. La primera té un fris d’arcuacions,
idèntic, pràcticament, al que ha estat descrit, si bé no presenta cap altra
ornamentació. La de Sant Quirc és decorada amb un fris amb diferents motius
esculpits, molt apropat estilísticament al de la pica descrita.
Història
L’església de Sant Esteve fou donada l’any 974 al
monestir de Sant Pere de Rodes pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló i el seu
fill Sunyer, bisbe d’Elna. El mateix any el papa Benet VI confirmà, en una
epístola a l’abat Hildesind, les possessions de l’esmentat cenobi, entre les
quals l’església de Sant Esteve, que hom indica que era situada a la vall
anomenada Subiradells: “…Sancti Stephani quae est in valle Subiradellos”.
Altres confirmacions d’aquest domini del proper monestir
de Sant Pere de Rodes, que senyorejà aquest territori, sobre l’església de Sant
Esteve es troben en un precepte del rei Lotari de l’any 982 i en una epístola
del papa Joan XV de l’any 990.
Sant Esteve és anomenada, en tots aquests documents,
entre les esglésies que eren en poder del monestir, situades dins el seu extens
terme jurisdiccional, aplegat a la segona meitat del segle X.
L’important i valuós alou de la Selva de Sant Romà o Mata
de Sant Romà, centrat a la vall superior de la riera de la Selva —paratge
conegut encara avui amb el nom de Sant Romà, al sud de l’actual poble i terme
de la Selva de Mar—, era un enclavament dins aquest territori del monestir, que
s’havia reservat expressament el comte d’Empúries, retenint-lo sota el seu ple
domini. Després d’algunes vicissituds, la Selva de Sant Romà fou donada també
al monestir de Sant Pere de Rodes l’any 1063 pels comtes Ponç I i Adelaida amb
motiu de l’ingrés a la comunitat monàstica de llur fill Pere; els comtes se’n
reservaren l’usdefruit. A l’oblatio in monacum del 1063 es concreten els
límits de la “"mata o selva” de Sant Romà: “…a parte orientis descendit
per ipsam serram et pervenit ad locum que dicunt Subiradels, et ad ecclesiam
Sancti Stephani…”.
En les Rationes decimarum de l’any 1279 figura
l’ecclesia de Silva, entre les parròquies i esglésies amb rendes pròpies.
L’any 1316 Sant Esteve de Matha és un dels
llocs on fou redimit el bovatge al comte Malgaulí d’Empúries. El 29 d’abril de
l’any 1318 el comte Malgaulí vengué al monestir de Sant Pere de Rodes, per 4
000 sous melgoresos, uns drets, no especificats, que tenia sobre els vassalls
de Llançà, Sant Esteve de Mata, Canyelles i Santa Creu de Rodes.
En les relacions d’esglésies de l’any 1362 (Llibre verd de
la catedral de Girona) aquesta parròquia hi és esmentada com Sant Esteve
de Mata de Silva, nom que es repeteix en el nomenclàtor del final del
segle XIV i de l’Arxiu Diocesà, mentre que a la relació coetània de l’Arxiu
Capitular s’esmenta com “Ecclesia parrochialis sancti Stephani ça Matha”.
L’any 1367 l’abat Arnau de Sant Pere de Rodes concedí al
prevere Pere Porcell la permuta de la rectoria de Sant Esteve de Mata per un
altre benefici.
És interessant la notícia aportada per Francesc
Monsalvatje i copiada d’un manual procedent de l’arxiu de Sant Pere de Rodes: “Súplica
que los de la Selva donaren y presentaren a Fr. Bertran, abat del monestir de
S. Pere de Rodas, que en atenció que en temps passats ells son estats robats,
destruits e malmenats per serrins enemichs de la creu y com hi ha perill
eminent de major dany irreparable en seguir en lo dit lloch per dits enemichs,
com en dit lloch no ha forsa ni deffensió nenguna per que los dits homens se
pugan defensar e contrestar als dits enemichs, supliquem que pugan fer en la
iglesia una fortalesa per defensarse de sos enemichs, a 11 de Mars de 1397”.
L’obra de fortificació que es dreça sobre l’església
romànica, la qual li dóna caràcter i una marcada singularitat, fou bastida,
doncs, al final del segle XIV. Degué ésser útil per a defensar-se dels atacs
dels pirates i corsaris, durant segles.
L’ús del topònim Mata s’anà perdent, bé que es
troba encara en la documentació en dates molt tardanes, com és ara a la llista
de parròquies publicada per Francesc Romaguera l’any 1691, en la qual figura la
de Sant Esteve de Mata de Silva. L’any 1742 és esmentada amb aquest nom.
Les etimologies de mata i selva són, pràcticament,
concordants; els mots indiquen un lloc de vegetació boscana i abundant.
El poblament de l’indret en temps medievals devia ésser
força dispers i s’anà concentrant posteriorment a la vora de la riera de la
Selva, al centre de la vall i als peus del replà on hi ha l’antiga parròquia.
Al principi del segle XVII es degué iniciar la
construcció de la nova parroquial en aquest nucli. A l’actual església
parroquial de Sant Esteve de la Selva de Mar hi ha gravat l’any 1605 en dues
llindes de l’interior de la sagristia, que és situada al sector de capçalera
del temple.
Amb la construcció de la nova parròquia en el poble,
l’antiga església es convertí en santuari sufragani dedicat a sant Sebastià i
també tingué la funció de capella del cementiri situat al seu costat.
Actualment, el dia 20 de gener, diada de sant Sebastià,
només s’hi celebra una missa. Havia estat tradicional la processó que, per
aquesta festa, s’hi feia des del poble, al capdavant de la qual anava el
Germandat de Sant Sebastià, associació local de socors mutus que desaparegué
durant el decenni del 1930. S’ha conservat, en canvi, fins avui el tradicional
viacrucis de Setmana Santa, el recorregut del qual és el camí que puja a Sant
Sebastià des del poble.
L’església de Sant Sebastià, antiga parròquia de Sant
Esteve de Mata, està, com ja hem precisat, apartada del nucli de la població i
actualment al seu voltant no hi ha cap casa ni s’hi veuen restes de
construccions. Tanmateix, l’indret degué ésser una mica poblat a l’època
medieval i posteriorment. Així ho demostra l’abundant bocinalla de ceràmica
escampada pels camps. La troballa superficial d’algun escadusser bocí d’àmfora
i de tègules romanes podria indicar que l’hàbitat té uns orígens o uns precedents
força més antics. D’altra banda, la gent del lloc recorda que havien sentit dir
que temps enrera es veien restes de murs en una vinya situada al nord-oest del
temple. Aquestes i potser d’altres ruïnes deuen ésser les que esmentà Pelegrí
Casades al darrer quart del segle XIX en una ressenya sobre una excursió.
Recull la notícia segons la qual. treballant a les vinyes properes a
l’església, es trobaven fonaments de parets. Ell mateix observà vestigis de
construccions al costat de l’església “y especialment lo comens d’una volta”.
El mateix autor informa que a l’interior de l’església,
al presbiteri, era guardat aleshores un capitell de Sant Pere de Rodes, de
marbre blanc, decorat amb fullatges i trenats. La gent de la Selva sembla que
no recorda avui aquest capitell, que, per tant, és possible que desaparegués
d’aquest lloc força temps enrera.
La Selva de Mar era el cap d’un extens terme que
comprenia una bona part del territori jurisdiccional de Sant Pere de Rodes, amb
el monestir, pràcticament abandonat pels monjos des de l’any 1798.
L’any 1787, amb la concessió del títol de vila reial, el
barri mariner del Port de la Selva, que havia ultrapassat en habitants i en
importància comercial la vila mare de la Selva de Mar, es convertí en cap d’un
nou municipi. Aquest fet comportà la segregació d’una part àmpliament
majoritària del terme. Malgrat la construcció, ja abans, a la primera meitat
del segle XVIII, d’una església al Port de la Selva, més endavant renovada amb
la intenció de segregar-se també eclesiàsticament. Sant Esteve de la Selva de
Mar havia de continuar durant molt de temps com a única parròquia del
territori. En aquesta època, a més de Sant Sebastià, tenia com a sufragània les
de Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu, l’antiga parròquia de Santa Creu de
Rodes, convertida en santuari de Santa Helena, l’ermita de Sant Baldiri de
Tavellera i, a partir de la seva erecció, l’església del Port de la Selva.
No fou fins l’any 1929 que Santa Maria de les Neus del
Port de la Selva fou erigida en parròquia després de separar-se de la Selva de
Mar. L’església de la Vall de Santa Creu passà a dependre d’aquesta nova
parròquia. A les altres que hem esmentat ja no hi ha culte.
L’any 1982, gràcies a la preocupació dels veïns del poble
i del seu consistori, fou creada l’agrupació Amics de Sant Sebastià, que
aconseguí de fer una neteja molt acurada de la coberta i de l’entorn del
monument. Més endavant s’aconseguí una subvenció per a consolidar aquesta
coberta i reparar la lladronera de la fortificació. Aquesta senzilla obra ha
estat feta amb un gran encert i un respecte total a l’edifici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada