FORN DE CALÇ DE CAN TERRERS
LA GARRIGA - EL VALLÈS ORIENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
En aquest forn s’hi cremava calç i tot
un any de feina de molta gent
La boca per on s’introduïa la llenya per cremar i fer
funcionar el forn de calç de Can Terrers. Al darrera, avui enterrat, hi havia
el ventre del forn, de més de 4 metres de diàmetre i de més de 5 de profunditat.
Feia falta molta gent, durant tot l’any, per extreure de les pedreres i transportar fins aquí la pedra calcària que després es couria. També molta per tallar llenya als boscos a l’hivern i fer-ne els feixos necessaris per a una cuita: una mitjana de 1.800 feixos de 30 kg (54 tones de llenya). A l’estiu, també era necessària molta gent per fer torns durant uns quants dies seguits, sense parar, durant la cuita. I molta altra per buidar el forn, preparar la calç per als seus usos i transportar-la fins a on fes falta.
La calç era indispensable per a gairebé
tot
Tot i que hi podia haver algun calciner especialitzat,
qui treballava als forns era bàsicament la pagesia, per aconseguir algun ingrés
extra o com una tasca més que calia fer. Perquè la calç era necessària per a tot.
El morter de calç era el nostre ciment; la calç emblanquinava i protegia de les inclemències del temps les nostres cases; netejava i desinfectava les corts dels animals; se’n feia lleixiu; purificava l’aigua per poder-ne beure; protegia carn macerada; adobava les olives; servia per ensulfatar i protegir els cultius; matava el corc; s’hi feien pintures al fresc; blanquejava el paper; adovaba les pells...
Sobre la boca del forn hi ha la data 25 d’abril de 1782.
Al tram final del segle XVIII, el mas Terrers era una maquinària ben greixada i
funcionant a ple rendiment. Estaven ampliant la casa (el seu pati era l’antiga
plaça pública medieval), s’havien apropiat de la capella de Santa Maria del
Camí, acabaven de construir l’edifici del Molí de Can Terrers, havien portat l’aigua
des del Congost en un projecte conjunt amb el mas Nualart, entre d’altres.
La calç es feia servir per a tot però potser pel que més
la volien en aquest moment a Can Terrers era per a construir i per a mantenir
netes les corts dels grans ramats de porcs que tenien i que venien a Barcelona,
on els portaven en transhumància.
Can Terrers podia permetre construir un forn expressament, encara que no hi hagués pedra calcària a l’entorn i s’hagués de portar de lluny. Potser es baixava del Mas Miquel, a Puiggraciós, propietat dels Nualart, amb qui compartien negocis. No sabem ni això ni si el forn va fer servei durant gaire més anys. Però el fum que el 1782 sortia d’aquí era el d’una peça més del motor d’una finca, Can Terrers, que controlava bona part de la Garriga.
D’una terra en equilibri a un entorn
desconegut
Al segle XVIII, Can Terrers necessitava que els recursos
de les seves terres estiguessin en equilibri. Si no disposava de llenya, d’aigua,
de pedra calcària i de força de treball, no podia fer funcionar el forn. Sense
la calç, no podia mantenir els seus edificis, ni assegurar la neteja dels
espais que ocupaven els animals, ni la producció dels seus cultius. El mas
havia d’assegurar, any rere any, la seva subsistència.
Com havia passat de de temps immemorials, Can Terrers
tenia en la terra la seva riquesa. I la producció artesanal dels recursos que necessitava,
com la calç, formava part d’aquest equilibri necessari.
Però a meitat del segle XIX, tot això va començar a
canviar. Per primer cop, vendre la terra sortia més a compte que posseir-la i
treballar-la.
I aquest és el model que ha arribat al segle XXI, quan el forn de calç, ja era només una paret de pedra perduda i sense significat enmig d’una zona verda del polígon industrial de Can Terrers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada