Seguidors

dimecres, 22 d’agost del 2018

PIA ALMOINA
Banyoles - el Pla de l'Estany

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa


























Enllaç amb informació i descripció:

que diu:

Descripció:

És una masia de planta rectangular amb algun petit cos afegit. El parament és de pedra de Banyoles de treball molt diferenciat. Pràcticament només hi trobem carreus ben escairats a les cantonades, a la resta dels murs l'aparell és molt desigual. Els murs tenen, en part, restes d'un arrebossat. La coberta és de teula àrab i a dues vessants. Carener perpendicular a la façana. Incipient ràfec, format per dues fileres de teules sobre cabirons. Les obertures, portes i finestres, hi són practicades de manera bastant arbitrària: unes es troben emmarcades i altres tenen llinda una mica treballada i en forma d'arc. Malgrat que tot el conjunt resulta força normal i senzill, la façana de la masia ens presenta unes solucions molt interessants. És una composició simètrica i compensada quant a la distribució dels elements que la conformen. D'una banda, a la part inferior, hi tenim una arcada, a mode de porxo, formada per un arc apuntat de carreus ben escairats. A l'interior del porxo, s'hi troba una escala, de pocs esgraons, que dóna accés a la vivenda, i, a ma dreta hi queda l'espai d'aixopluc per a les eines del camp, carros, etc. A la part superior, sobre l'arcada, s'hi obren dues obertures rectangulars separades per un pilar. És a dir, s'hi ha practicat un element badiu on emmagatzemar els farratges. La combinació porxo-paller és molt típica de la zona de Banyoles. 

Notícies històriques:

És una masia que pertanyia a Guèmol, petit nucli de població ja existent a l'època medieval, a més a més de la vila Vella i Nova.


Altre enllaç amb informació:

que diu:

La Pia Almoina és un palau gòtic que albergava originalment una institució benèfica laica dedicada a repartir pa i roba a les famílies pobres de la vila.
Seu de la Universitat
A principi del segle XIV s’hi va instal·lar la seu de la Univeristat o Consell de la Vila (el que és ara l’Ajuntament), format per prohoms de Banyoles. Hi va romandre fins a l'any 1928 que es va traslladar a l'emplaçament actual del Passeig de la Indústria.
Aquest edifici es va construir a partir d’un conjunt de cases urbanes medievals dels segles IX al XII, d’estil preromànic i romànic. Tal com podreu comprovar, la construcció presenta elements arquitectònics del gòtic civil català molt interessants.
L’edifici consta de tres plantes i està format per l’antiga Pia Almoina i per Can Fornells. L’entrada es fa a través d’un arc de mig punt amb grans dovelles i la inscripció commemorativa que hi ha a prop de la porta és del segle XVII.
La façana que dóna al pati posterior està reforçada amb contraforts i hi veureu dues finestres geminades amb arquets de mig punt.
Un cop a l’interior de l’edifici, al vestíbul hi veureu objectes d’història medieval del Monestir i de la comarca. Més endins, trobareu un pati central quadrangular amb una destacable galeria gòtica d’arcs ogivals amb capitells vegetals de pedra nummulítica de Girona.
Fixeu-vos en el pou i també en l’escala. Al primer pis, a la Sala sala Josep M.Corominas, encara es conserven dos arcs apuntats que tenen restes de pintures murals medievals, però no és accessible al públic.
Actualment, l’edifici acull el Museu Arqueològic Comarcal i el Centre d’Estudis Comarcals.
  



























AJUNTAMENT DE BANYOLES
Banyoles - el Pla de l'Estany

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa



Des del segle IX-X Banyoles va tenir una representació popular en l’administració municipal. En els primers anys es reunien en assemblea tots els caps de casa domiciliats a la vila i només podien fer reclamacions, segons allò acostumat, a l’abat.
Des del segle XIII es regien per un Consell de Prohoms o representants populars davant l’abat. L’any 1303 la Vila va aconseguir una Carta Municipal. A parir de llavors, la Vila es va regir per un Consell de 4 jurats i 10 consellers.
El poble es podia reunir quan i on volgués (a l’església de Santa Maria dels Turers o a un altre lloc), però les disposicions de l’assemblea popular no eren efectives  fins que l’abat donés la seva conformitat.
Tenien la facultat de recaptar contribucions i reberen certes garanties judicials. El Consell de la Vila es va instal·lar a la Pia Almoina (a l’actual Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles) fins el 1928.
Des del 25 d’octubre de 1928 la Casa Consistorial de Banyoles està a l’edifici del Passeig de la Indústria.
La Casa Consistorial, d’estil noucentista, va ser projectada pel prestigiós arquitecte  Josep Francesc Ràfols i Fontanals (Vilanova i la Geltrú 1889- Barcelona 1965). Des d’un principi, es volia donar un aire solemne i monumental a una construcció que simbolitzaria la ciutat de Banyoles i seria el lloc de reunió del poble i dels seus representants. L’obra va ser feta per una cooperativa de paletes banyolins anomenats popularment ‘els soviets’.
L’edifici, de forma quadrangular, té una planta baixa i un pis. Destaca sobretot la seva façana neoclàssica. S’hi entra per una gran porta d’arc de mig punt  que es veu emmarcada per dues finestres amb motllures a cada costat.
La façana, de pedra grisa de Girona, va ser tallada pels germans Pruneda (picapedrers gironins).
La seva distribució  interior s’organitza, a la manera d’un palauet renaixentista, des del vestíbul, on hi trobem una escalinata que porta al primer pis.  A dalt de tot, per aconseguir una millor lluminositat zenital, el 1988, s’hi va instal·lar un vitrall, obra de l’escultor Domènec Fita.
Al primer pis destaca la gran balconada, amb balustres (columnetes adornades) de pedra. A les façanes laterals les finestres presenten la mateixa decoració que les de la façana principal.
La casa està coronada per un frontó central que descansa sobre una cornisa i on s’hi pot veure un escut de la ciutat i la data de la seva construcció. Una terrassa plana, envoltada per una balustrada de pedra, fa la funció de teulat.
Al projecte inicial s’hi ha fet dues modificacions: la façana del carrer de Pere Alsius es va acabar amb pedra, com a la façana principal i, durant molts anys, no s’hi va col·locar el rellotge a la part superior de la façana principal.
Josep Grabuleda i Joan Anton Abellan
Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles

Casa Consistorial any 1928
Autor desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany.Fons de l'Ajuntamnt de Banyoles

Passeig de la Indústriaals anys trenta.
Autor desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Col·lecció de Lluís Martí i Salló

Edifici de la Pia Almoina, antiga Casa Consistorial fins el 1928.
Autor desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Col·lecció de Lluís Martí i Salló

Enllaç amb informació i descripció:


que diu:

Època: segle XX

Autor: Josep Francesc Ràfols i Fontanals (Vilanova i la Geltrú 1889-Barcelona 1965)


Josep Francesc Ràfols i Fontanals.
Descripció:

Edifici noucentista encara que amb una forta valoració d'elements neoclàssics. La seva planta s'organitza a l'entorn d'un espai central on s'ubica l'escala. La façana resulta un clar exemple de la tendència neoclàssica que impregna tota la construcció. A la planta baixa trobem la gran porta d'accés, d'arc de mig punt i encoixinats que l'envolten. Flanquejant-la a cada costat s'obren dues finestres, les motllures de les quals serveixen per mantenir la mateixa línea estilística. El pis planta adquireix tota la seva noblesa en aquesta façana. Així una gran balconera de pedra amb barana de balustres la recorre de llevant a ponent, englobant tots els finestrals. D'aquests, el central s'emfatitza amb la corba de la balconera i per la presencia al seu davant damunt d'un timpà rodó. La part superior compte amb un ràfec molt marcat, una barana de balustres i, sobretot, un immens timpà triangular central. Tots aquests elements permeten una conclusió grandiloqüent de l'obra. 









MUSEU DARDER
Banyoles - el Pla de l'Estany

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa







Enllaç amb informació i descripció:


qu diu:


Època: final segle XIX

Descripció:

Edifici de planta rectangular, antigament de tres plantes. L'entrada principal està davant la plaça dels Estudis. La majoria de les obertures rectangulars són emmarcades i distribuïdes de forma simètrica. Al damunt hi destaca una clau pentagonal en relleu. Una cornisa llisa delimita les plantes a la façana. A la façana posterior de l'edifici hi havia una galeria triple oberta amb tres arcs de mig punt. A la façana lateral encara es pot llegir "Ministerio de Educación y Ciencia. Centro de formación profesional".

Notícies històriques:

L'edifici és la seu del Museu Darder, però la història d'aquest està també molt lligada a l'ensenyament. L'any 1817 els servites van habilitar un convent on ara hi ha el museu, fins el 1835, any en que els servites van ser exclaustrats. L'any 1843 el van ocupar els militars fins al 1852, moment en que es van traslladar al monestir de Sant Esteve. L'actual edifici fou construït els anys 1887-1890 com a escoles municipals, la segona planta era un afegit posterior. Ha rebut diferents usos educatius: escoles nacionals, escola d'arts i oficis i Escola de Formació Professional. El 1916 s'inaugura a la planta baixa el Museu Darder amb la col·lecció de Francesc Darder. El 2002 comencen les obres de rehabilitació de l'edifici per convertir-lo amb el Centre d'Interpretació de l'Estany de Banyoles-Museu Darder d'Història Natural. 

Altre enllaç amb informació:


que diu:

El Museu Darder és un dels més antics de les comarques gironines. Inaugurat el 1916, va patir pocs canvis fins la seva remodelació total, iniciada el 2003. 
El 2007 obre de nou les portes, incorporant a les col·leccions d’història natural una part dedicada a explicar el fenòmen hidrogeològic de la conca lacustre de l’Estany de Banyoles, un fet que s’havia intentat des de molt temps enrera.



Fotos publicades a internet:












MURALLES DE BANYOLES
Banyoles - el Pla de l'Estany

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa




















Avui es conserva un tram de la muralla medieval notable al Parc de la Muralla, com també d’altres trams identificats en els carrers Sant Pere, Santa Maria i Canal. Recentment els treballs arqueològics ha posat a la llum el perímetre i fossat de la muralla del monestir de Sant Esteve amb la troballa de l’antiga torre circular de la Sagristia, possiblement d’època medieval. Històricament la vila de Banyoles va començar a tenir muralla a partir del segle XIII en el monestir benedictí, mentre que la muralla urbana començà a construir-se a finals de segle.
 El desembre de 1309 els jurats banyolins ja presentaren un acte de protesta a l’abat Bernat de Vallespirans en què defensen la seva autoritat de tancar els portals de Banyoles, com era costum des de feia ‘quaranta anys enrera’. Els portals documentats entre finals del segle XIII i principis del segle XIV eren els de Sant Martirià (1305), Sobreporta (1243), Girona (1279), Peraseca (1279) i Besalú (1279).
A partir del segle del regnat de Pere III el Cerimoniós la vila inicià una nova fase d’emmurallament gràcies als privilegis reials, amb el rerefons de l’esclat de la guerra amb Castella (1356-1369). La preocupació fou tancar tot el perímetre i els nous ravals comercials i artesanals, ubicats sobretot a la Vila Nova i a l’entorn de l’actual Plaça Major.
Durant la Guerra Civil catalana, la forta resistència que oposà la guarnició reialista al setge del duc de Lorena i de Calàbria l’estiu de 1467, que durà més de deu dies, demostra una meritòria solidesa de les defenses banyolines, atacades amb furioses bombardes. Un cop acabat el conflicte, es van fer diverses reparacions a la muralla urbana.
El segle XVII marca el declivi del recinte emmurallat producte de les continuades guerres amb França, sobretot durant el setge de 1655. A partir del segle XVIII van ser habituals l’obertura de les portes, portelles o finestres al recinte, per on els banyolins aprofitaven per entrar queviures i mercaderies i accedir als horts de fora muralla.
Encara durant la Guerra de Succesió el cabdill austriacista Josep Vinyals de Flaçà, acompanyat de 100 terrelloners, enderrocà la muralla i les fortificacions fetes pels borbònics francesos pocs mesos abans. Un cop la muralla perdé tota la seva funció defensiva, els valls van ser terraplenats com a hortes i les seves pedres usades com a material constructiu, també moltes torres foren escapçades.
La muralla a finals del set-cents era certament una barrera constructiva a l’expansió urbana de la vila, i finalment fou enderrocada  en els anys succesius.
Amb l’esclat de les guerres carlines es va necessitar defensar de nou Banyoles, i per això la Junta de Fortificació destinà grans despeses municipals a les fortificacions, sobretot l’any 1839.
Durant la Primera i Segona Guerra Carlina el nou perímetre va resseguir  en bona part l’antic traçat de la muralla medieval i s’aprofitaren alguns elements defensius anteriors, sobretot els portals, així també es van construir algunes torres de fusellers.
Durant la Tercera Guerra Carlina al darrer terç del segle XIX s’amplià el clos fortificat, sobretot per la banda de ponent, per tal de protegir els barris i carrers a tocar els Turers i la Plaça de les Rodes. Un cop acabaren les guerres carlines, s’enderrocaren les precàries defenses i avui no en resta pràcticament cap rastre.
Guerau Palmada Auguet
Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles

Enllaç amb informació i descripció;


que diu:

Època: segle XIII

Descripció:
Es tracta de l'únic tram sencer que es conserva de l'antiga muralla de Banyoles. Construïda sobre la roca en sentit est-oest té 85 metres de llargada i un metre de profunditat, l'alçada és irregular i en el punt més alt és de 6 metres. Al parament són visibles diferents tècniques: sobre una base de blocs irregulars de travertí es disposen unes files de blocs més regulars del mateix material en el que es conserven 8 espitlleres d'una esqueixada. Tota aquesta part correspon segurament als segles XIII i XIV. La part superior de la muralla presenta un parament de pedra menuda lligada amb morter de calç.
La part interior de la muralla presenta uns reforços segurament motivats per la construcció del passeig que corona la muralla i que juntament amb la porta que es va obrir per accedir al jardí corresponen a reformes no anteriors al segle XVIII amb la intenció d'incorporar la muralla a la finca de Can Perpinyà com a mur de tancament del jardí.
Les dues glorietes situades a cada extrem podrien ser de finals del XIX o principis del XX, tal com indiquen darrers estudis. Són dos construccions a mode de templet d'inspiració gòtica. Sobre una planta hexagonal s'aixequen sis pilarets que compartimenten sis espais oberts rematats per una arcada lobulada, de la qual l'arc del mig és d'una tipologia conopial. 
La teulada és als quatre vents. Com a separació entre el cos de les arcades i la teulada hi ha una senzilla cornisa o motllura de separació. Les respectives columnes-pilarets es perllonguen en uns pinacles acabats en punxa. També existeix un element semblant a la confluència superior de la teulada. El material emprat per la construcció és la pedra de Banyoles en fines lloses anomenades travertí.
Porta dels Turers
Situada a l'entrada del carrer del seu propi nom i que va a parar a la Plaça Major. Entre l'Hotel Flora i la casa Ameller i dins d'un pati s'hi troben les restes de l'antiga muralla, una torre, que formava part de la porta dels Turers.
 

Notícies històriques:

La vila de Banyoles va començar a tenir muralla a finals del segle XIII. La constitució de la Universitat i la Carta Municipal de 1303 són elements claus en el reforçament del poder local. Entre mitjans del segle XIII i principis del XIV ja estan documentats els portals de Sant Martirià (1305), Girona, Peraseca, Besalú (1279) i Sobreporta (1243), i a finals del segle XV ja es pot considerar que s'havia tancat tot el recinte. Les guerres continuades amb França durant el segle XVII suposen el declivi definitiu de les muralles, malgrat els esforços de la universitat per conservar-la.
Durant el segle XVIII s'autoritza amb freqüència l'obertura de portes i finestres a la muralla fins que el segle XIX el consistori autoritza la demolició i s'aprofiten les pedres per a noves construccions.
El tram de mur visible al Parc de la Muralla és l'únic que es conserva, gràcies seva incorporació i transformació com a mur de tancament del jardí de la família Perpinyà, propietaris de la finca des de 1556. A mitjans del segle XX la finca va ser adquirida per la família Lavall.