Seguidors

dimecres, 22 d’agost del 2018

MURALLES DE BANYOLES
Banyoles - el Pla de l'Estany

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa




















Avui es conserva un tram de la muralla medieval notable al Parc de la Muralla, com també d’altres trams identificats en els carrers Sant Pere, Santa Maria i Canal. Recentment els treballs arqueològics ha posat a la llum el perímetre i fossat de la muralla del monestir de Sant Esteve amb la troballa de l’antiga torre circular de la Sagristia, possiblement d’època medieval. Històricament la vila de Banyoles va començar a tenir muralla a partir del segle XIII en el monestir benedictí, mentre que la muralla urbana començà a construir-se a finals de segle.
 El desembre de 1309 els jurats banyolins ja presentaren un acte de protesta a l’abat Bernat de Vallespirans en què defensen la seva autoritat de tancar els portals de Banyoles, com era costum des de feia ‘quaranta anys enrera’. Els portals documentats entre finals del segle XIII i principis del segle XIV eren els de Sant Martirià (1305), Sobreporta (1243), Girona (1279), Peraseca (1279) i Besalú (1279).
A partir del segle del regnat de Pere III el Cerimoniós la vila inicià una nova fase d’emmurallament gràcies als privilegis reials, amb el rerefons de l’esclat de la guerra amb Castella (1356-1369). La preocupació fou tancar tot el perímetre i els nous ravals comercials i artesanals, ubicats sobretot a la Vila Nova i a l’entorn de l’actual Plaça Major.
Durant la Guerra Civil catalana, la forta resistència que oposà la guarnició reialista al setge del duc de Lorena i de Calàbria l’estiu de 1467, que durà més de deu dies, demostra una meritòria solidesa de les defenses banyolines, atacades amb furioses bombardes. Un cop acabat el conflicte, es van fer diverses reparacions a la muralla urbana.
El segle XVII marca el declivi del recinte emmurallat producte de les continuades guerres amb França, sobretot durant el setge de 1655. A partir del segle XVIII van ser habituals l’obertura de les portes, portelles o finestres al recinte, per on els banyolins aprofitaven per entrar queviures i mercaderies i accedir als horts de fora muralla.
Encara durant la Guerra de Succesió el cabdill austriacista Josep Vinyals de Flaçà, acompanyat de 100 terrelloners, enderrocà la muralla i les fortificacions fetes pels borbònics francesos pocs mesos abans. Un cop la muralla perdé tota la seva funció defensiva, els valls van ser terraplenats com a hortes i les seves pedres usades com a material constructiu, també moltes torres foren escapçades.
La muralla a finals del set-cents era certament una barrera constructiva a l’expansió urbana de la vila, i finalment fou enderrocada  en els anys succesius.
Amb l’esclat de les guerres carlines es va necessitar defensar de nou Banyoles, i per això la Junta de Fortificació destinà grans despeses municipals a les fortificacions, sobretot l’any 1839.
Durant la Primera i Segona Guerra Carlina el nou perímetre va resseguir  en bona part l’antic traçat de la muralla medieval i s’aprofitaren alguns elements defensius anteriors, sobretot els portals, així també es van construir algunes torres de fusellers.
Durant la Tercera Guerra Carlina al darrer terç del segle XIX s’amplià el clos fortificat, sobretot per la banda de ponent, per tal de protegir els barris i carrers a tocar els Turers i la Plaça de les Rodes. Un cop acabaren les guerres carlines, s’enderrocaren les precàries defenses i avui no en resta pràcticament cap rastre.
Guerau Palmada Auguet
Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles

Enllaç amb informació i descripció;


que diu:

Època: segle XIII

Descripció:
Es tracta de l'únic tram sencer que es conserva de l'antiga muralla de Banyoles. Construïda sobre la roca en sentit est-oest té 85 metres de llargada i un metre de profunditat, l'alçada és irregular i en el punt més alt és de 6 metres. Al parament són visibles diferents tècniques: sobre una base de blocs irregulars de travertí es disposen unes files de blocs més regulars del mateix material en el que es conserven 8 espitlleres d'una esqueixada. Tota aquesta part correspon segurament als segles XIII i XIV. La part superior de la muralla presenta un parament de pedra menuda lligada amb morter de calç.
La part interior de la muralla presenta uns reforços segurament motivats per la construcció del passeig que corona la muralla i que juntament amb la porta que es va obrir per accedir al jardí corresponen a reformes no anteriors al segle XVIII amb la intenció d'incorporar la muralla a la finca de Can Perpinyà com a mur de tancament del jardí.
Les dues glorietes situades a cada extrem podrien ser de finals del XIX o principis del XX, tal com indiquen darrers estudis. Són dos construccions a mode de templet d'inspiració gòtica. Sobre una planta hexagonal s'aixequen sis pilarets que compartimenten sis espais oberts rematats per una arcada lobulada, de la qual l'arc del mig és d'una tipologia conopial. 
La teulada és als quatre vents. Com a separació entre el cos de les arcades i la teulada hi ha una senzilla cornisa o motllura de separació. Les respectives columnes-pilarets es perllonguen en uns pinacles acabats en punxa. També existeix un element semblant a la confluència superior de la teulada. El material emprat per la construcció és la pedra de Banyoles en fines lloses anomenades travertí.
Porta dels Turers
Situada a l'entrada del carrer del seu propi nom i que va a parar a la Plaça Major. Entre l'Hotel Flora i la casa Ameller i dins d'un pati s'hi troben les restes de l'antiga muralla, una torre, que formava part de la porta dels Turers.
 

Notícies històriques:

La vila de Banyoles va començar a tenir muralla a finals del segle XIII. La constitució de la Universitat i la Carta Municipal de 1303 són elements claus en el reforçament del poder local. Entre mitjans del segle XIII i principis del XIV ja estan documentats els portals de Sant Martirià (1305), Girona, Peraseca, Besalú (1279) i Sobreporta (1243), i a finals del segle XV ja es pot considerar que s'havia tancat tot el recinte. Les guerres continuades amb França durant el segle XVII suposen el declivi definitiu de les muralles, malgrat els esforços de la universitat per conservar-la.
Durant el segle XVIII s'autoritza amb freqüència l'obertura de portes i finestres a la muralla fins que el segle XIX el consistori autoritza la demolició i s'aprofiten les pedres per a noves construccions.
El tram de mur visible al Parc de la Muralla és l'únic que es conserva, gràcies seva incorporació i transformació com a mur de tancament del jardí de la família Perpinyà, propietaris de la finca des de 1556. A mitjans del segle XX la finca va ser adquirida per la família Lavall.
 

































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada