CASTELL DE CLARAMUNT
LA POBLA DE CLAFRAMUNT - L'ANOIA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El castell de Claramunt s’aixeca sobre un turó, i domina
el punt on el congost del riu Anoia s’obre a la conca d’Òdena. Fundat a la segona
meitat del segle X, formava part del comtat de Barcelona, i estava integrat
dins de la xarxa de castells que marcaven la frontera entre els comtats
catalans i Al-Andalus, amb la funció de protegir i organitzar el territori.
Malgrat que ha estat destruïda i reconstruïda diverses
vegades, la fortalesa conserva l’estructura original: un recinte elevat – o sobirà
– que acull la part residencial, amb una torre a cadascun dels quatre angles (entre
elles la torre mestre) i la sala gòtica, i un recinte baix – o jussà – on s’aplegaven
els serveis necessaris per al funcionament del castell, que avui presenta l’aspecte
d’un pati molt gran envoltat de muralles amb set bestorres. Dins del recinte
jussà, just a l’entrada, hi destaca l’església romànica de Santa Maria (del
segle XI), a la qual posteriorment s’afegí la capella de Santa Margarida.
El castell va ser encomanat al llinatge dels Claramunt,
que en van ostentar el domini fins el segle XIII. Posteriorment, va ser absorbir
per la casa dels Cardona, que el van convertir en el centre administratiu de
les possessions que tenien a la conca d’Òdena.
Claramunt, al costat d’altres castells propers, va romandre sota la jurisdicció
dels Cardona fins a l’extinció dels senyorius.
Enderrocat durant la guerra civil catalana (1462-1472),
fou reconstruït al final del segle XV. Una altre guerra, la de Successió, el
tornà a afectar profundament, i el 1717, després d’un atac de les tropes de
Felip V, quedà deshabitat. Tanmateix, al segle XIX fou remodelat pel marqués de
la Pobla de Claramunt i tingué un paper en les guerres carlines.
Guillem II de Claramunt
Inicialment, Guillem II de Claramunt va seguir la línia política dels Claramunt en suport dels comtes de Barcelona (també reis d’Aragó des de mitjan dels segle XII). No obstant això, la seva relació va patir un gir quan Guillem va participar (juntament amb el seu parent Guillem II de Montcada i d Bearn, i altre snobles) en una revolta contra Jaume I i els Cardona.
1 – Primera muralla
Es creu que va ser bastida cap al segle XI. Consta de set torres, cinc de semicirculars i dues de quadrades. S’hi observen diverses fileres d’opus spicatum. L’alçada original devia ser aproximadament el doble de l’actual.
2 – Portal d’accés
Va ser construït vers el segle XIII. Un dels muntants es
recolza a la paret de migdia de l’església romànica. L’altre s’uneix amb un
contrafort que li serveix de reforç i de nexe amb la primera muralla.
3 – Recinte jussà
És l’espai més ampli de la fortalesa, amb 4.164 m2. Actualment només s’hi conserven les restes d’una bassa i de l’antiga cisterna del rector, reconstruïda als anys noranta. A l’època, aquest gran albacar estava ocupat, a més, per les cases dels castlans, la rectoria, el pedró de beneir el terme, els horts i altres dependències subalternes.
4 – Segona muralla
En podríem situar el període de construcció, que va
coincidir amb la reconstrucció de la fortalesa, a la darreria del segle XV.
Està foradada per sis espitlleres adaptades a les armes de foc.
5 – Església de Santa Maria
Documentada a la fi del segle X, va ser la primera
parròquia del terme. Vers el segle XI es va engrandir la primitiva església
preromànica i se la va transformar en un magnífic edifici romànic. De planta
basilical, constava de tres naus separades per sis pilars en forma de creu. Els
absis, decorats amb dobles arcuacions cegues i amb lesenes, bàsicament estan
fets de carreus petits de travertí. A l’absis central, s’hi obren tres
finestres de doble esqueixada, mentre que a l’absis lateral sud només n’hi ha
una. L’enderroc de 1463, probablement va comportar la desaparició de l’absis
lateral nord. Durant la reconstrucció de l’església, enllestida vers el 1484,
es van aprofitar els dos absis subsistents i es va bastir un nou mur de
tancament nord. No obstant això, les funcions parroquials van passar a la
capella de la Santíssima Trinitat de la Pobla.
Història:
Aquesta església es trobava a l’antic terme del castell
de Claramunt, dins de les muralles del castell. Inicialment fou la parròquia de
tot el terme, posteriorment s’independitzaren moltes de les seves esglésies
sufragànies. Fins i tot ella mateixa deixà de tenir culte i les funcions
parroquials es traslladaren a un altre lloc on s’havia concentrat la població.
Les primeres notícies del terme es remunten a l’any 978,
quan el papa Benet VII adreçà una butlla al bisbe Fruià de Vic, en la qual li
confirmava el bisbat i els béns episcopals, entre els quals figurava el castell
de Montbui, els límits del qual passaven pels confins de Claramunt (Clarmonte).
Malgrat l’abundant documentació sobre el terme del
castell no es tenen notícies de l’església de Santa Maria de Claramunt fins a
l’any 1205, en el testament de Ramon de Guàrdia, quan aquest hi deixà 20 sous.
L’any 1306 el bisbe de Barcelona i el capítol de canonges
cediren a Ramon Folc de Cardona, pels serveis que havia fet a la seva església,
el dret de presentació del rector de Claramunt amb la condició que el temple
estigués sempre dins del recinte del castell de Claramunt.
Al costat de l’església de Santa Maria l’any 1303 es
construí una capella adossada, amb entrada exterior, dedicada a santa
Margarida. L’any 1405 el bisbe de Barcelona visità l’església i la trobà en un
estat lamentable; ordenà que en reparessin el campanar i la mateixa església,
que amenaçava ruïna perquè la volta de la nau de tramuntana s’havia trencat.
Per les restes conservades no sembla pas que es procedís a la seva
reconstrucció sinó que més aviat es degué suprimir la nau amb un mur de tanca
entre la nau principal i l’enderrocada.
El cop de gràcia de l’església arribà durant la guerra
civil entre la Generalitat i el rei Joan II, ja que l’any 1463 el castell de
Claramunt fou enderrocat juntament amb l’església que s’alçava dins del clos
emmurallat. La qual cosa motivà que aquest mateix any les funcions parroquials
es traslladessin a baix a la Pobla de Claramunt, a una capella dedicada a la
Santíssima Trinitat, que havia estat fundada l’any 1379 pel sacerdot Ramon
Muset, veí de la mateixa Pobla.
Després de la guerra es procedí a la reconstrucció de
l’església parroquial enderrocada, que s’acabà l’any 1484. Però aquesta
reconstrucció no afectà la nau de tramuntana, que continuà en ruïnes. Malgrat
tot els habitants de la Pobla no volien tornar a pujar a l’església del
castell, per la qual cosa el bisbe de Barcelona manà al rector que tornés a
viure al castell i hi construís una rectoria nova. No es va fer ni una cosa ni
l’altra.
Després d’un engrandiment de l’església de la Santíssima
Trinitat l’any 1612 i de la construcció d’un campanar l’any 1723 es procedí a
la construcció d’un nou temple que es beneí l’any 1793 i es dedicà a santa
Maria. D’aquesta manera es consolidava el trasllat de la parroquialitat a
l’església del poble.
Entre el segle XVIII i el XIX la parròquia de Santa Maria
de la Pobla de Claramunt perdé les sufragànies que depenien d’ella. L’any 1779
s’independitzaren les sufragànies de Santa Maria de Collbaix, Sant Martí de
Carme i Sant Hilari de Vilanova del Camí. L’any 1869 foren les sufragànies de
Sant Salvador d’Espoia i Sant Joan de la Torre de Claramunt les que obtingueren
la independència de la parròquia de la Pobla.
A partir de l’any 1957, arran d’un arranjament parroquial
dels bisbats catalans, la parròquia de la Pobla de Claramunt passà a dependre
del bisbat de Vic.
Actualment l’antiga església de Santa Maria que s’alçava
dalt del castell es troba sense culte i en ruïnes, mentre que la mare de déu de
la Llet que s’hi venerava ara és a l’església parroquial de la Pobla.
L’església
L’edifici era un bell exemplar romànic, la magnificència
del qual ha estat minimitzada pel fet de trobar-se mig enderrocat. Ara resta
amb les parets desballestades, orfe d’un absis lateral —el del costat de
l’evangeli— i amb les cobertes de les naus totalment esfondrades. de l’absis
desaparegut només resta el basament, cosa que també succeeix en el mur
perimetral de la nau col·lateral nord. No obstant això, encara queden prou
elements que palesen l’esplendor d’aquest edifici i alhora permeten de restituir-lo
amb prou fiançament.
Es tractava, doncs, d’una església de pla basilical de
tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars, coberts amb
voltes d’un quart d’esfera, oberts a les seves respectives naus mitjançant uns
simples ressalts que feien la degradació entre tots dos cossos d’edifici. Cal
suposar que els tres absis eren ornats exteriorment amb un fris de dobles
arcuacions cegues, repartides simètricament en tres plafons entre lesenes,
distribució que encara es manté a l’absis central i al lateral sud.
En cadascun dels compartiments de l’absis central s’obre
una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt adovellat,
mentre que a l’absis lateral sud només n’hi ha una, d’idèntiques
característiques, oberta al departament central; es devia produir la mateixa
situació en l’absis lateral nord, ara absent.
La divisió entre les naus, atesa l’estructura de
l’edifici, devia fer-se mitjançant unes pilastres quadrangulars on recolzaven
els arcs formers. Les naus es dividien en tres trams per arcs torals que
trobaven suport en les mateixes pilastres i en darrer terme en els ressalts
encastats en els murs perimetrals de les naus col·laterals. de tota manera,
d’aquestes suposades estructures, com de les voltes, ja no en queda
pràcticament res i només adquireixen validesa a partir de les estructures que
hom troba en temples de característiques semblants.
D’aquest conjunt ara només es conserven sencers l’absis
central i el lateral sud, incloent-hi les seves cobertes, i la paret de
migjorn, on s’obren dues finestres semblants a les absidals. El mur de ponent
ja és molt esgallat, i del mur nord, com de l’absis d’aquest mateix cantó, ja
només en resten els basaments.
Segons les restes que subsisteixen, la porta era situada
al mur de ponent, bé que aquesta podia haver-ne substituït una altra, oberta a
migjorn, quan l’edifici fou reestructurat (en queden prou restes que ho
demostren); se suprimí la nau lateral nord, i per tant esdevingué un edifici de
dues naus, cosa que obligà a desplaçar l’altar al centre de l’església, entre
ambdues naus, enfrontat a la porta de ponent, que facilitava l’accés a
l’església mitjançant una graonada semicircular.
L’aparell és fet amb blocs de pedra, de mides més aviat
petites, ben escairats i disposats uniformement en filades horitzontals, amb la
inclusió de nombrosos carreus de pedra tosca, tret de la part superior de la
nau, que acusa un sobrealçament posterior.
Tant per l’estructura de l’aparell, obrat a base de
petits carreus col·locats ordenadament, com per la faiçó de la decoració
llombarda present a la capçalera, que mostra uns trets prou evolucionats,
sembla coherent situar cronològicament aquest edifici vers la meitat del segle
XI.
Darrerament hom ha consolidat la capçalera amb el reforçament de les cobertes, al principi recobertes amb lloses, i s’ha refet l’arc pre-absidal de l’absis central. Aquest edifici, l’anorreament del qual ja es va iniciar des de fa temps —consta que l’absis nord és inexistent des del 1463 i que les voltes de les naus són esfondrades des del 1714—, ara és, per tant, una ruïna difícilment recuperable, si més no pel que fa a la seva totalitat.
6 – Capella de Santa Margarida
Adossada al mur sud de l’església de Santa Maria, va ser
construïda el 1303 i reconstruïda a partir del 1492. És d’una sola nau,
rectangular, coberta per una volta lleugerament apuntada. El portal és de mig
punt adovellat. Es tracta d’un edifici construït amb carreus ben tallats que
combina elements romànics i gòtics. En una de les parets, s’hi pot observar un
retaule de Jordi Alumà, pintor i retaulista barceloní, pintat el 1954.
Adossada al mur sud de l’església de Santa Maria hi ha la capella de Santa Margarida, erigida el 1303, la qual, a diferència de l’edificació romànica i a desgrat dels adobs, es conserva íntegrament. Aquest edifici, bastit en època gòtica, encara no s’ha desprès del tot d’alguns trets propis del romànic.
Retaule de Santa Margarida
Ubicat en una de les
parets laterals de la capella de Santa Margarida del Castell de Claramunt es
localitza aquest retaule contemporani signat per Jordi Alumà i realitzat l'any
1954.
D'un estil entre el neogòtic i el naïf, es tracta
d'un retaule pintat sobre fusta, que consta d'un total de cinc panells: un de
central, rectangular, el més gran de tots, amb la representació de santa
margarida dempeus, matant a la bèstia amb la creu mentre dos àngels coronen a
la màrtir; i dos panells per banda, de dimensions menors, amb diferents escenes
de la vida i mort de la santa. Destaca la gama cromàtica emprada en l'execució
de l'obra. La signatura de l'artista i l'any de realització apareixen clarament
llegibles al marge inferior dret del panell central.
La capella per a la qual
va ser encarregat el retaule es va construir el 1303 i es troba dins el recinte
del Castell de Claramunt, annexa a les ruïnes de l'església de Santa Maria del
Castell. Tot i que l'antiga parròquia de Santa Maria, de la qual a la vegada
forma part la capella de Santa Margarida, va ser abandonada definitivament per
al culte el 1606, aquest espai religiós sempre s'ha mantingut present en la
memòria religiosa, popular i simbòlica dels pobletans.
El retaule va ser patrocinat pel mecenes igualadí
Jaume Gavarró i Castelltort (1917-1981) i produït el 1954 pel pintor i
retaulista de Barcelona Jordi Alumà i Masvidal, tot imitant (i reinterpretant)
l'estil gòtic al qual pertany la capella que l'acull. Segons testimonis orals,
encara que originalment l'artista va decidir pintar amb una transparència a la
figura protagonista que hi apareix representada, els estàndards morals de
l'època van considerar que no era una imatge adequada i, sense autorització de
l'autor es va repintar posteriorment aquesta part de l'obra amb noves
vestimentes. Aquest apunt haurà de tenir-se present en cas de restauració o
estudis posteriors del retaule a nivell artístic, i no sabem si fou detectat
durant la restauració de que fou objecte el retaule l'any 1999 per part del
Servei de Restauració i Conservació de Béns Mobles de la Generalitat, que
consistí bàsicament en netejar-lo, estucar-lo, anivellar-lo i envernissar-lo;
la peça s'havia vist afectada per diversos actes vandàlics.
7 – Plaça
Antic fossar. La franja angular de pedres correspon a la
muralla medieval que va delimitar el castell fins al 1915, any en què es va
produir l’anorreament de la muralla i la consegüent ampliació de l’espai.
Aquestes obres d’ampliació van ser efectuades pel paperer Miquel i Costas,
propietari de la muntanya del castell. Entre la muralla medieval i la gran
façana es poden apreciar les restes del que, segons tots els indicis, era el
cup de vi.
8 – Sala gran
De planta trapezial, té una superfície de 126 m2 i està
coberta amb una volta de canó. A les parets, s’hi poden veure marques dels
picapedrers. Antigament la sala estava dividida en dos pisos. Es creu que a la
part baixa hi havia les cavallerisses, el celler, la fusteria i altres
dependències i, a la part superior, les estances del cos de guàrdia i dels
serveis. Es calcula que al castell hi podien viure entre 15 i 30 persones.
9 - Cisterna principal
De planta rectangular, a l’època podia emmagatzemar més
de 130 m3 d’aigües pluvials. Actualment, acull la projecció de l’audiovisual
que fa un repàs de la història i dels diversos edificis i elements que formen
el castell de Claramunt.
Cisterna principal
10 - Pati interior
En aquest indret hi havia sitges i magatzems. Es diu que
també hi havia una masmorra que posteriorment va desaparèixer. L’edifici,
destinat actualment a serveis, a l’edat mitjana tenia funcions de cisterna.
Pati interior
11 - Torre quadrada nord
Segons Josep Maria Vila, l’arqueòleg que va fer
excavacions el 1992, es tracta d’un edifici construït entre el final del segle
XIII i el començament del XIV, aproximadament. A la planta baixa s’observen
diverses espitlleres, una d’elles doble. La segona planta pràcticament ha
desaparegut. En alguns punts, els murs superen els 2 m de gruix. Sembla ser que
durant els segles XVI, XVII i començament del XVIII la torre va ser utilitzada
com a presó de la conca d’Òdena.
12 - Torre mestra
És decagonal, amb murs de 2,50 m de gruix mitjà i una alçada de 17 m. Les cantonades estan fetes amb carreus de travertí, mentre que les cares planes, arrebossades, són de pedra petita sense desbastar. Defensava l’angle nord-oest del castell. Devia superar els 20 m i era el punt més elevat de la fortalesa i l’últim bastió a conquerir.
13 - Terrat
El castell de Claramunt tenia dues plantes. La segona,
ara terrat, estava ocupada per les estances dels senyors. Acollia diverses
cambres, la cuina i la sala, entre altres dependències. Al costat mateix de la
torre mestra, encara hi podem apreciar l’inici d’un mur amb l’arrencada d’una
finestra.
Història:
Aquest castell, que domina la Conca d’Odena i que té un
aspecte encara molt vistent, és enfilat dalt d’un pujol, a la riba dreta de
l’Anoia i damunt el congost de Capellades, i senyoreja la vila de la Pobla de
Claramunt, arraulida al seu peu. És un indret estratègic, avançada de l’antic
comtat de Barcelona, i una cruïlla de camins prou importants, d’ascendència
romana: el de Barcelona a Lleida i el que començava al mateix poble en direcció
cap al Penedès.
La primera notícia de
l’existència del castell correspon a una butlla que l’any 978 el papa Benet VII
adreçà al bisbe Fruià de Vic confirmant-li el domini del bisbat i fent-ne una
delimitació, la qual passava pels confins de Claramunt. Els senyors del terme
eren els Claramunt. El primer membre conegut és un Guiscafred també anomenat
Bonuç, el qual en dos judicis, un de l’any 1000 i l’altre del 1002, consta que
s’anomenava Bonuç de Claramunt. No s’ha pogut confirmar el nom del seu pare;
només consta que un personatge anomenat Bonuç tenia un pare anomenat Sunifred
que l’any 999 ja era difunt. Encara que Bonuç tenia un germà amb el mateix nom
no es pot assegurar aquesta filiació. El que s’ha confirmat és la vinculació
familiar amb el bisbe Vives de Barcelona — del qual era nebot—, que era germà
de l’ardiaca Sunifred Llovet —personatge important de la seu barcelonina— i que
el bisbe Deodat de Barcelona era fill seu. La importància d’aquests personatges
eclesiàstics posa de relleu l’alt nivell de la família, ja que en aquest moment
no es coneixen clarament els béns territorials familiars; a més del castell de
Claramunt només es confirma la possessió d’importants alous al terme del
castell de Castellar del Vallès, segurament amb el domini del castell. Després
d’un curt domini d’Amat de Claramunt, que morí molt jove, el seu fill Bernat
Amat de Claramunt adquirí diversos castells a les proximitats de la ciutat de
Tarragona; en destaca la donació que l’any 1055 o 1060 li féu el comte Ramon
Berenguer I del castell de Tamarit i el vescomtat de Tarragona amb el seu
castell. L’ocupació del castell de Tarragona fou realitzada pel seu fill Deodat
Bernat.
A la segona meitat del segle XI
es produïren diverses fragmentacions del domini sobre el castell de Claramunt.
D’una banda, un germà de Deodat Bernat anomenat Guillem Bernat de Claramunt fou
el cap d’una branca que portà el mateix nom de Claramunt i tingué una part del
domini del castell, la Torre de Claramunt. de Deodat Bernat en sorgiren dues
branques; la primera, a partir del seu primer casament amb la vescomtessa
Ermessenda de Cardona, pel qual uns drets sobre el castell de Claramunt, potser
el domini eminent, passaren al seu fill hereu Bernat Amat, vescomte de Cardona,
i després als seus descendents en el vescomtat cardoní; la segona branca és
producte del seu casament amb Beatriu, a la qual donà una determinada part en
el domini del castell de Claramunt, que passà a un fill d’aquest segon
matrimoni, anomenat Deodat de Tamarit, si bé els seus descendents recuperaren
el cognom de Claramunt. Deodat de Tamarit morí l’any 1152; en el seu testament
deixava el castell de Claramunt al seu fill Deodat i nomenava un altre fill,
Guillem I de Claramunt, substitut en el cas que l’hereu morís sense fills, i
això és el que degué ocórrer, ja que Guillem I de Claramunt fou qui continuà en
el domini del castell. Guillem I tingué una important participació en els afers
comtals i acompanyava contínuament el comte de Barcelona. Un membre destacat
d’aquesta branca principal dels Claramunt fou Guillem III, que participà
activament en els conflictes nobiliaris que es produïren durant els primers
anys del regnat de Jaume I, el qual acompanyà en la conquesta de Mallorca, on
morí de malaltia. Abans de marxar a Mallorca, el mateix any 1229 signà un
conveni amb Guillem de Cardona o d’Alcarràs, fill de Guillem de Cardona, sobre
una part del seu patrimoni per solucionar els greus conflictes que per
l’incompliment del testament del seu avi, Guillem I de Claramunt.
Un nou conflicte sorgí amb la
mort de Guillemó o Guillem IV de Claramunt, sense fills, ja que Ponç de Cervera
reclamà la part dels béns de Guillem III de Claramunt dels quals constava en el
testament d’aquest com a beneficiari en el cas que el seu fill morís sense
fills. Per la concòrdia signada l’any 1251 entre Guilleuma de Claramunt i Ponç
de Cervera, aquest rebé els drets que tenia el difunt Guillem III en el castell
de Claramunt. La família de Ponç de Cervera ja tenia drets en el castell de
Claramunt, ja que dos mesos abans Ponç de Cervera havia fet un conveni amb el
vescomte de Cardona, Ramon Folc V, pel qual aquest li donava en feu el castell
de Claramunt, i alhora es confirmaven els convenis fets pels seus antecessors.
El domini de Ponç de Cervera durà ben poc, ja que l’any 1253, amb l’aprovació
del vescomte de Cardona, vengué tots els drets que tenia en el castell de
Claramunt a Pere de Tort de Claramunt, un dels castlans del castell, i a la
seva muller Berenguera pel preu de 550 sous.
Els vescomtes
de Cardona
A partir del casament de Deodat
Bernat de Claramunt amb Ermessenda, vescomtessa de Cardona, semblaria que el
castell de Claramunt havia de passar als descendents del matrimoni. Però la
mort de la vescomtessa abans que el seu marit i el posterior casament’d’aquest
amb Beatriu, a qui l’any 1095 donà el castell de Claramunt juntament amb el de
les Espases, Esparreguera i Tarragona amb el vescomtat tarragoní, pot fer
pensar que el castell de Claramunt no fou inclòs entre els béns que Deodat
Bernat aportà al seu matrimoni amb la pubilla cardonina. El que es degué
produir és un repartiment del domini del castell, ja que l’any 1109 Bernat
Amat, vescomte de Cardona, i la seva muller Almodis encomanaren a Berenguer
Bernat de Queralt els castells de Claramunt i Talamanca. Posteriorment, l’any
1211, el vescomte Guillem I de Cardona encomanà a Pere de Claramunt i la seva
muller Adalendis els seus drets d’estatge de dos mesos en el castell de
Claramunt i diverses parts dels feus que hi tenien. Més tard, vers l’any 1225,
en el testament del vescomte Guillem I, entre els castells que deixava al seu
fill Ramon Folc figurava el de Claramunt.
El castell de Claramunt
continuava depenent de la branca principal del vescomtat, quan el 1251 Ramon
Folc V, vescomte de Cardona, féu un conveni amb Ponç de Cervera i la seva
muller Ròmia. L’any 1267 el mateix vescomte concedia a Pere de Claramunt diversos
honors en el terme de Claramunt a perpetuïtat a condició que hi fes homenatge
sense cap altra mena de servei. Desapareguda la branca principal de la família
Claramunt a mitjan segle XIII, al principi del segle XIV els vescomtes
adquiriren els drets que hi tenien els Claramunt de la Torre, com ja hem dit
una branca familiar dels Claramunt iniciada per Guillem Bernat de Claramunt al
segle XI. Així, el 1306 el vescomte de Cardona comprà a Berenguer de Claramunt
els seus drets en el terme de Claramunt, i posteriorment, el 1328, adquiriren
els que conservaren del terme de la Torre de Claramunt. Però la família
Claramunt continuà vivint a la Torre, i finalment l’any 1530 adquiriren dels
comtes de Cardona la senyoria i la jurisdicció del terme de la Torre de Claramunt,
tot i que la resta del terme continuà vinculada a les vicissituds de la família
Cardona i els seus successors, els ducs de Medinaceli, fins al segle XIX.
Els castlans
El castell de Claramunt tingué
dues castlanies, una de les quals estigué vinculada a una família anomenada
Guanalgaud. El primer membre conegut és un Guanalgaud Geribert que redactà el
seu testament l’any 1095. Abans es documenten Guanalgaud Miró (1067) i un
Guanalgaud (1068) signant en sengles documents de la família Claramunt.
Posteriorment es tenen notícies de diversos membres d’aquesta família: Pere
Guanalgaud (1147 i 1174) i Arnau Guanalgaud (1157 i 1162). L’any 1179 se’n
documenten tres més anomenats Pere, Ramon i Guillem signant en un document de
Bertran de Claramunt. L’any 1237 un Guanalgaud actua com a procurador de
Saurina de Claramunt, muller de Ramon de Claramunt; probablement es tracta d’un
Pere Guanalgaud que consta en una concessió que l’any 1267 féu el vescomte
Ramon Folc V de Cardona de diversos drets en el castell de Claramunt, una part
dels quals els tenien els homes de Claramunt per Pere Guanalgaud. Aquesta és la
darrera referència que es coneix d’aquesta família de castlans del castell de
Claramunt.
Una altra família que tenia drets
en les castlanies del castell de Claramunt s’anomenava Canals. Aquesta família
es comença a documentar acompanyant els Claramunt a partir de mitjan segle XII.
Així, un Ramon de Canals signa en la donació al monestir de Sant Cugat del
Vallès que feren l’any 1147 Berenguer de Claramunt i el seu germà Pere,
sagristà de la seu de Barcelona, d’un alou situat a Capellades a fi de
construir-hi un castell.
Una altra família anomenada Tort,
si bé no es concreta com a castlana, sí que adquirí drets en el castell de
Claramunt. El primer membre d’aquesta família apareix com un propietari de
terres en el castell de Claramunt l’any 1219 en un establiment entre particulars
de terres situades al terme de Claramunt que afrontaven amb vinyes i terres de
Pere Tort, el qual signà el document com a testimoni. És l’any 1253 que la
família s’introdueix en el domini del castell de Claramunt, si és que no hi
tenien drets anteriors; aquest any Ponç de Cervera vengué a Pere de Tort de
Claramunt i a la seva muller Berenguera els drets que tenia en el castell de
Claramunt pel preu de 550 sous. El vescomte de Cardona lloà i confirmà la
venda.
Finalment cal fer constar
l’existència d’un Berenguer Guillem que l’any 1249 figura com a senyor de
Claramunt, i en aquesta data signà els capítols matrimonials de la seva filla
Ermessenda amb Ermengald de Vernet, fill de Ponç de Vernet i Jusiana, a la qual
concedí un dot de 20 000 sous. No sembla que aquest Berenguer Guillem fos fill
de Guillem III de Claramunt, ni que es tracti del Berenguer de Claramunt que es
documenta a partir de l’any 1306. (ABC)
Durant aquest segle s’han emprès
importants obres de consolidació i remodelació del recinte del castell, moltes
de les quals impulsades per Antoni Miquel i Costas (1845-1927), marquès de la
Pobla de Claramunt des del 1925.
L’any 1953 es creà el patronat
del Castell de Claramunt, i el 1965 l’entitat Amics del Castell de Claramunt,
que ha propiciat la restauració i la conservació d’aquest important conjunt
arquitectònic. La propietat de l’edifici va passar, en el traspàs de competències,
de l’Estat a la Generalitat de Catalunya. Aquesta és la que ara en té cura i hi
ha fet les darreres obres de restauració l’any 1983 i algunes obres de
manteniment més tard.
Castell
A grans trets i per tal de tenir una visió global de la
composició i la distribució de les diverses construccions que forneixen el
castell, podem avançar que tot el conjunt, encerclat i protegit per àmplies
muralles, s’articula a partir de la imposant torre mestra de pla poligonal,
aixecada a l’angle nord-oest, que contacta i es fusiona amb les parets nord i
oest d’una gran sala residencial, les quals, atesa llur alçada, fan alhora de
muralla en aquests sectors. Altrament el mur sud d’aquesta estança, que s’uneix
amb el de ponent mitjançant un ampli contrafort a manera de torrella, un cop
tancada la cambra prossegueix vers llevant fins a soldar-se amb una construcció
quadrangular corresponent a una cisterna a través d’un cos d’edifici cobert amb
volta, a manera d’arcada. En aquest punt s’obre una porta que dóna accés al
pati d’armes, ben delimitat per un mur, a l’extrem nord del qual encara hi ha
una altra cisterna, adossada a la sala, i una torre quadrada, ara escapçada,
que delimita la zona residencial, protegida en darrer terme per un mur gruixut
amb espitlleres estès vers llevant entre l’església i el mur nord del recinte.
Tot aquest conjunt, disposat esgraonadament, ocupa el
lloc més elevat del castell i n’esdevé el recinte sobirà perfectament
diferenciat del jussà, que ocupa un gran espai no edificat —sols es conserven
les restes d’alguna construcció poc important—-, corresponent a un extens pati
o albacar on es despleguen bona part de les muralles que tanquen el castell i
delimiten el recinte jussà.
Entre tots dos recintes —sobirà i jussà—, vers migdia, hi
ha l’eglésia romànica de Santa Maria, actualment en estat ruïnós, que té
adossada al mur sud la petita capella de Santa Margarida, més tardana, que
encara es manté dempeus. Davant seu, vers ponent, s’estén un pati ampli, on hi
havia hagut el fossar, que és tancat amb un mur emmerletat corresponent al pany
de muralla de l’angle sud-oest.
El recinte sobirà
En aquest sector, just al costat nord-oest, ressaltant de
la resta de dependències, s’alça la torre mestra o de l’homenatge. Es tracta
d’una construcció de forma troncopiramidal d’uns 16 m d’alçada, originada a
partir d’una base externa constituïda per un polígon irregular que ateny, a tot
estirar, entre dues cares oposades, uns 8,75 m. Interiorment, en canvi, adopta
un contorn rectangular d’uns 3,95 × 2,95 m en el darrer nivell, ara l’únic
accessible a través d’una porta quadrangular oberta a llevant. Aquest
compartiment és cobert amb una volta de pedra apuntada feta amb carreus ben
carejats, tret que també es dóna en la resta de paraments interns. D’altra
banda, exteriorment mostra un aparell molt matusser, fet amb blocs de pedra
només desbastats disposats irregularment, cosa que no és gens estranya per tal
com totes les cares eren recobertes amb argamassa. Les colzades, però, són
reforçades amb carreus de pedra tosca ben escairats i polits, també presents a
la base.
Atesa aquesta estructura, cal considerar la possibilitat
que aquesta torre tingués el seu origen en una construcció de perímetres
rectangulars, fornida de diversos compartiments, i que posteriorment adoptés la
forma poligonal mitjançant un revestiment que n’amplià el perímetre.
Soldada a la torre mestra i tancant el clos del castell
vers ponent se situa la gran sala residencial. És una construcció llarga i
estreta de pla trapezial (26 × 10 m i 22 X 6 m a l’exterior i a l’interior
respectivament), que és coberta amb una volta de mig punt, gairebé peraltada. A
la cara sud, on hi ha la porta rematada amb un arc escarser, s’obren dins la
mateixa volta quatre finestrals d’una sola esqueixada, exterioritzats amb
obertures rectangulars, els quals són complementats amb dues finestres obertes
a llevant que, a diferència dels finestrals, són de doble esqueixada i rematats
interiorment amb arcs de mig punt, fet que, a l’exterior, només es dóna en un
d’ells, que és monolític. L’aparell intern ofereix un gran contrast, ja que la
meitat oest de l’estança fins gairebé al tancament de la volta és ben
aparellada (carreus ben escantonats i disposats en filades), mentre que l’altra
meitat mostra un aparell més bast, fet amb blocs només esboscassats que es
disposen irregularment, dissemblança que no es repeteix en els murs nord i sud,
tots dos ben aparellats. A l’exterior es pot notar el mateix contrast, ja que
el mur de llevant, aparellat de manera grollera, es diferencia bastant dels
altres, perfectament obrats amb blocs de pedra tosca, ben escantonats i polits,
disposats en perfectes filades horitzontals.
El mur sud d’aquesta sala, ultrapassant el seu àmbit,
s’allarga vers llevant fins a fusionar-se, mitjançat un cos cobert amb volta de
pedra a manera d’arcada, amb una construcció de pla rectangular que fa les
funcions de cisterna. Entre tots dos edificis —sala i cisterna— s’obre una
porta rematada amb un arc escarser que comunica el pati estès davant les
construccions religioses, abans fossar, amb el pati interior que hi ha davant
la sala residencial, a manera de plaça d’armes.
Aquesta cisterna, que per les seves característiques
externes sembla una torre, és una construcció de pla rectangular que fa
exteriorment uns 10,40 × 8 m i té una alçada d’uns 8,5 m. Al cimal, de
superfície plana, hi ha una obertura, ara obturada, mentre que a la cara sud hi
ha una finestra rematada amb un arc de mig punt extradossat amb una arquivolta,
oberta per a ventilar l’interior, on es constaten diversos nivells d’argila.
Altrament, prop de la finestra hi ha una estreta obertura a través de la qual, segons
que sembla, hom recollia l’aigua de la pluja caiguda sobre la teulada de
l’església. A la part baixa encara hi ha una fontanella, rebaixada en el mur i
coberta amb un arc de mig punt, per a extreure’n l’aigua. Tota la construcció
ha estat perfectament aparellada amb carreus de pedra tosca, ben escantonats i
polits, disposats en filades horitzontals, tret que, tal com hem indicat,
abasta totes les façanes de les construccions encarades a migjorn.
Encastada al mur est de la sala residencial i arrambada
al mur nord del clos del castell, que connecta la torre mestra amb una altra de
quadrada tancant la sala per aquesta banda, hi ha una segona cisterna de pla
trapezial (4,20 × 3 m interiorment), amb una alçada d’uns 6 m. A la part
superior té una obertura quadrangular per a la recollida i l’extracció de les
aigües. Aparellada irregularment, mostra alguns fragments recoberts amb pedra
tosca.
La darrera construcció inserida dins el recinte sobirà és
una torre, gairebé quadrada (8,40 × 7,60 i 4,20 × 3,60 m a l’exterior i a
l’interior respectivament), de la qual només es conserva la planta baixa fins a
una alçada aproximada d’uns 8,5 m. És coberta amb una volta apuntada, amb una
obertura quadrangular practicada al centre, ara obturada, que devia comunicar
amb el nivell immediat superior, ara desaparegut en desarticular-se la resta de
la construcció. En conjunt, tot i que hi ha algun fragment d’opus spicatum,
l’aparell ha estat obrat a base de carreus de mida mitjana, ben escantonats i
disposats en filades horitzontals. Aquest compartiment, tot i que se
n’endevinen més, és il·luminat amb una única espidiera oberta a llevant.
Actualment hom hi accedeix per una portella oberta a la cara sud. És probable
que aquest compartiment, un cop escapçada la torre, fos utilitzat com a presó.
Separant el recinte sobirà del jussà hi ha un pany de
paret d’uns 2 m de gruix, que esdevé la darrera i definitiva línia defensiva
que protegia l’àmbit ocupat pel recinte sobirà. Aquest mur, que s’estenia des
de la paret nord de la primitiva església, posteriorment mutilada, fins a topar
amb la muralla de la banda nord, és perforat amb sis espitlleres delimitades
exteriorment amb una estreta obertura rectangular eixamplada al centre amb un
cercle, apta, pel que sembla, per a les armes de foc. Abans, però, un altre
mur, més estret i refet parcialment, d’uns 1,20 m delimita perfectament les
construccions inserides dins l’àmbit sobirà.
El recinte jussà
Aquest sector, que és el més
ampli del castell, és ocupat per un extens pati o albacar, caracteritzat per la
migradesa de construccions, ja que només s’hi constaten les restes d’una
edificació rectangular, situada al centre, les funcions de la qual són difícils
de determinar; també hi ha les despulles d’un impluvi, arrambat a la muralla de
llevant que aprofitant el desnivell del sòl devia recollir les aigües que s’hi
escorrien.
El clos del
castell
El camí que s’enfila al castell
s’acaba a la banda nord-oriental per on s’hi accedeix avui, just on es trenca
un pany de paret, toscament aparellat i amb filades d’opus spicatum, que en
contacte amb el mur nord protegia el vessant de llevant més enllà del recinte
murat. En aquest sector el recinte és defensat per un mur d’1 m d’amplada i que
actualment s’alça, en el punt més alt, fins a uns 5,70 m d’alçada, amb una
llargada d’uns 78 m. Just on comença, vers el nord, s’eixampla amb una bestorre
semicircular de radi ultrapassat, acompanyada de tres més —una de les quals
pràcticament ja ha desaparegut—, situades al llarg del mur fins al seu
acabament, delimitat per una bestorre quadrangular.
L’aparell corresponent a aquest
sector s’ha fet a base de blocs de pedra de mides diferents, però més aviat
petits, tot just desbastats i disposats sense ordre ni concert, amb el lligam
d’un morter força compacte, compost de sorra i calç. D’altra banda la torre
quadrangular, situada a la colzada, manté un aparell semblant, però amb carreus
ben escairats als angles i en algun fragment de les filades superiors.
A partir d’aquest punt la muralla
avança en direcció a ponent protegint el costat sud, fins a arribar prop de la
capçalera de l’església de Santa Maria, on s’obre una porta d’accés al castell,
just on hi ha un contrafort. La llargada d’aquest tram és d’uns 36,8 m. Prop de
l’església sobresurt una altra torre quadrangular, aparellada amb blocs de
pedra tosca perfectament disposats, que probablement corresponen a un
revestiment. Aquest tret també es repeteix en alguns fragments d’aquest darrer
tram que, en conjunt, mostra un aparell semblant al del sector de llevant. La
porta és coberta amb un arc de mig punt, fet amb àmplies dovelles de pedra
tosca, material que també recobreix tot el pany de paret que l’emmarca
exteriorment corresponent a un nou revestiment, ja que a l’interior l’aparell
és fet amb pedra calcària i la porta és coberta amb un arc de perfil escarser.
Acabat aquest tram, en un sector
curt (uns 16 m), són els murs meridionals de les esglésies de Santa Maria i
Santa Margarida els que, per la seva situació, fan la funció de muralla, que
s’acaba a la banda sud-oriental amb un mur emmerletat que se solda amb la
torrella situada a l’escaire de la sala residencial. Aquest últim fragment, que
respon a una refacció moderna realitzada l’any 1915, sembla que primitivament
havia tingut un perímetre més reduït.
El darrer sector de muralla,
corresponent a la banda nord, ha estat malmès i desballestat, bé que se
n’endevina perfectament el traçat, delimitat per la bestorre semicircular
situada a l’angle nord-oriental i la torre quadrangular emplaçada a l’extrem del
recinte sobirà.
Cronologia
Aquest castell, que apareix
documentat des del segle X, ha experimentat tot un seguit de transformacions
sorgides arran de totes les vicissituds que ha sofert en el transcurs del
temps. Enderrocat el 1463 per ordre de la Generalitat durant la guerra contra
Joan II, fou reconstruït en el darrer terç del segle XV i de nou enderrocat
parcialment el 1717 per ordre de Felip V. Altrament, els seus components (panys
de muralla i algunes torres, conjuntament amb l’absis de l’església romànica)
foren consolidats modernament l’any 1915 pels seus propietaris Antoni Miquel i
Balbina Mas. Darrerament, l’any 1983, encara s’hi han fet algunes intervencions
que afecten bàsicament els edificis religiosos i alguna part del castell. Totes
aquestes destruccions i refaccions el converteixen en una construcció complexa
i heterogènia pel que fa a la determinació i la gènesi de les seves etapes
constructives. Els mateixos materials que el forneixen palesen una evolució
permanent. Aquest és el cas de la pedra tosca, anomenada localment turo,
utilitzada en remodelatges i recobriments en substitució de la pedra calcària,
pel que sembla utilitzada des de bon començament.
***************************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada