CASTELL DE MONTPALAU
PINEDA DE MAR - EL MARESME
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Les ruïnes del castell de Montpalau són situades dins l'actual terme municipal de Pineda de Mar, a una alçada de 270 m, al damunt d’un turó de forma cònica que s’alça a l’esquerra de la riera de Pineda.
Història
La primera referència documental del castell cor-respon
al jurament de fidelitat prestat a Ramon Berenguer I pels Castells de Montpalau
i de Gironella per part d’Umbert, fill d’Odó de ses Agudes i de Girberga. L’any
1063 Umbert Odó i la seva esposa Sicardis, senyors del Montseny, ja disposaven
del placitum o jurisdicció sobre el districte del castell de Palau,
tal com es desprèn d’un plet mantingut entre el batlle del monestir de Sant
Pol, Guillem Llobató, i un prevere anomenat Ermengol pel control d’unes terres.
Guillem Umbert, fill d’Umbert Odó i de Sicardis, convingué amb els comtes Ramon
Berenguer i Almodis que els seria home propi i fidel en un moment en què sembla
que aquests li havien reclamat la potestat del castell de Montpalau. Això es
dedueix d’un document posterior, de l’any 1089, pel qual el comte assignà al
matrimoni Arnau Gaus-fred i Guillelma la batllia del castell per un espai de
dotze anys. Un cop passat aquest temps, la senyoria havia de ser transferida al
fill de Guillem Umbert. L’any 1113 Ramon Berenguer III concertà una concòrdia
sobre el castell a dues bandes: amb el ves-comte gironí Guerau Pons, al qual
havien estat confiats Guillem Umbert (probablement fill del Guillem Umbert
esmentat) i el castell de Montpalau, i amb Arnau Gausfred.
Del testament sacramental de Guillem Umbert, senyor del
Montseny l’any 1145, es desprèn que tenia jurisdicció territorial sobre els
Castells de les Agudes, Miravalls i Montpalau. Sis anys més tard, el baró
llegava en el seu testament les dominicatures dels Castells del Montseny a
l’orde de l’Hospital.
L’any 1196 el vescomte Ponç de Cabrera prestà jurament de
fidelitat al rei Pere pel castell de Montpalau. Sembla que, com a conseqüència
de la concòrdia del 1113, els Cabrera anaren adquirint el domini ple de la
jurisdicció de Montpalau.
Marquesa, filia i hereva del vescomte Guerau de Cabrera,
es casà, l’any 1282, amb el comte d’Empúries, Ponç Hug. A la seva mort, l’any
1328, el vescomtat va passar al nebot, Bernat de Cabrera. El fill d’aquest,
Bernat, procurà per als habitants del vescomtat la concessió reial de fires i
mercats i protegí la notaria de Montpalau, originada al segle XIII com a
monopoli jurisdiccional i radicada a Pineda.
L’any 1364 Bernat de Cabrera fou processat, i els
Castells de Montclús i de Montpalau foren confiscats pel duc de Girona, el qual
hi disposà un representant seu. Els béns foren restablerts posteriorment a la
casa vescomtal de Cabrera. L’any 1373 Bernat de Cabrera confirmà la batllia
d’Arenys a Guillem de Tria i al seu fill Pericó, i l’any 1382 Bernardi (Bernat
IV) de Cabrera adquirí per compra els Castells de Blanes i Palafolls.
Durant la guerra contra Joan II la diputació del general
intervingué en les possessions dels Cabrera, partidaris del príncep de Viana, i
el castell de Montpalau, juntament amb el de Palafolls, passà temporalment a
mans de Bertran d’Armendaris. Els remences, revoltats l’any 1485, incendiarien
l’arxiu notarial de Montpalau.
L’any 1574 la jurisdicció de Montpalau, com a part
integrant dels vescomtats de Cabrera i de Bas, fou venuda a Francesc de
Montcada, comte i primer marquès d’Aitona, i per via matrimonial, passà al
segle XVIII a la casa ducal dels Medinaceli.
Castell
Al turó on s’alcen les ruïnes del castell de Montpalau,
hi ha vestigis que testimonien ocupació humana en època ibèrica, si hem de
jutjar per les nombroses troballes que s’hi han fet. Els murs que resten
de la fortalesa medieval tendeixen a definir un recinte de planta quadrada, que
no sobrepassa els 28 m, ni de llargada ni d’amplada; aquests murs són fets amb
un aparell de carreus poc treballats disposats en filades horitzontals, no
gaire regulars, però, i lligats amb morter de calç i sorra. Els angles són de
carreus ben tallats, de pedra més groguenca que la utilitzada en els murs, que
és grisa, i disposats al llarg i de través. En el mur de la banda S trobem una
finestra de doble esqueixada, amb arc de mig punt a l’exterior i llinda plana a
l’interior. L’arc és tallat en un sol bloc, i n’hi ha tres més, d’idèntiques
característiques, però successivament més petits a mesura que ens apropem a
l’interior. La llinda també és treballada en un sol bloc, on són tallades les
arrencades dels muntants, fets amb carreus ben tallats. Tota la finestra és
feta amb el mateix tipus de material que els angles. Dels murs que devien
tancar aquest recinte per l’est i pel nord només en queda l’arrencada i part
del fonament. Manca tot l’angle nord-est, on trobem un altre mur de
característiques i orientació completament diferents. Creiem que aquest segon
recinte ha de tenir relació, més aviat, amb una remodelació d’època avançada,
potser ja del segle XV. Gairebé al centre d’aquest recinte, sobre un massís de
roca que la situa en una posició una mica més elevada que la resta del castell,
s’alçava una torre circular, avui completament enrunada. En coneixem el
diàmetre exterior, que era d’uns 6,5 m, i el gruix de les parets, que era
d’1,45 m. Fou alçada amb un aparell molt semblant al dels primers murs
descrits, la qual cosa fa pensar en un mateix moment constructiu.
El mur que trobem on hi hauria d’haver l’angle NE,
inclinat gairebé 45° respecte dels anteriors, fa poc més de 13 m. Als ex-trems
veiem l’arrencada de sengles murs, dels quals el que es troba a llevant
—gairebé només se’n conserva el fonament— s’uneix amb el mur E del recinte del
segle XV. En el punt on s’uneixen aquests murs i l’esmentat primerament, trobem
les restes de la capella, situada en un nivell inferior al del mur del segle
XV, que sembla inutilitzar-la, i mostra clarament que és posterior. Aquests
altres murs són fets de carreus desbastats, disposats en filades força
horitzontals, lligades amb morter de calç i sorra, no tan abundant com en els
murs del segle XV. Les mides dels carreus, però, són molt desiguals. Trobem
també en certs llocs unes filades horitzontals de pedres planes, sense que
pugui precisar-se si tenen o no alguna funció estructural concreta. Queden
també, dalt d’aquest mur, les restes de la part baixa d’una espitllera
rectangular, d’esqueixada simple, no adaptada a l’ús d’armes de foc, i, per
tant, anterior a la difusió d’aquestes.
No podem, de moment, precisar la data exacta d’aquests murs. Creiem, però, que han de ser més antics que els del recinte del segle XV; l’espitllera ho fa pensar. Segurament foren reutilitzats en el recinte més modern. La relació cronològica del castell amb la capella resulta més difícil d’esbrinar.
Jaciment
L'accés al jaciment es fa per la carretera de Pineda de
Mar a Hortsavinyà BV-5126, agafant una pista forestal cap a l'oest un cop
passada la pedrera. Aquesta pista s'ha de seguir fins arribar al Coll dels
Altars, i a partir d'aquí, s'ha de continuar a peu fins al cim del turó on hi
ha el jaciment. Aquest es localitza en una zona boscosa amb matolls i
afloraments de roca. Jaciment iberoromà i medieval que fou estudiat per primera
vegada per J.M. Codina, durant els anys 50 del segle passat. Fruit d'aquests estudis
es documentaren les principals estructures actualment visibles al cim del turó
de Montpalau, corresponents al castell (muralles de segle X i del segle XIV) i
a la muralla ibèrica. De la fortalesa medieval en resten alguns murs, que
defineixen un recinte de planta quadrada. L'aparell és fet a base de filades de
carreus irregulars, lligats amb morter de sorra i calç. Els angles i la
finestra de punt rodó, que encara es conserva, són de carreus de pedra més
groguenca, ben tallats i disposats a trencajunt. Al centre del castell s'alçava
una torre cilíndrica, actualment enrunada. Hi ha restes d'un segon recinte
construït posteriorment, potser al segle XV. Fora del recinte murat hi ha les
ruïnes de l'antiga capella del castell, dedicada a Sant Miquel, documentada des
del segle XII. Les restes ibèriques, molt degradades, corresponent a la muralla
septentrional feta amb pedres de 30 a 50 cm d'amplada per 15 a 30 cm d'alçària.
També es poden veure part dels murs trobats en les excavacions de J.M. Codina
en el costat meridional. Hi ha dues sitges al costat oest de la muntanya: una a
75 metres del cim i l'altra a més de 150 metres. Del material iberoromà
documentat durant les excavacions de Codina, destaquen ceràmiques campaniana A
i B, del taller de Roses, del Taller de Nikia-Ion, àtica de vernís negre,
aretina de vernís negre, ibèrica comuna, grisa emporitana, àmfores itàliques
Dressel 1A, 1B i 1C, àmfora Lamboglia 2, àmfora de Brindes, cartaginesa,
púnico-ebusitana, ibèrica, ibèrica importada, púniques sudhispàniques, àmfores
Pascual 1 i Dressel 1 Tarraconenses i monedes d'Ilduro i d'Ilerda. Al vessant
nord també s'hi van documentar restes del que semblaven ésser forns, als quals
no es va poder atribuir una cronologia, existint la possibilitat que fossin
medievals. Durant les feines desenvolupades amb motiu del camp de treball del
castell de Montpalau l'any 1990, es desenrunaren les parts properes a la
muralla per fer avinent el contorn d'aquesta. La posterior intervenció de 1996,
es limita a controlar un rebaix de terra per enclavar-hi una senyera. Donades
les característiques del materials i de la documentació de les restes de la
muralla ibèrica, podem parlar de la existència, en aquest indret, d'un l'Oppida
ibèric, que cronològicament podríem situar en funció de la ceràmica documentada
entre el 200 i el 50 aC., moment en que el procés de romanització suposa la fi
d'aquest tipus d'assentaments. D'altra part, s'ha constatat que les restes del
castell es conserven en un pèssim estat, s'han enrunat diferents murs, entre
aquest la torre del homenatge i una paret de les habitacions de l'angle nord
del castell. De la prospecció efectuada el 2008, amb motiu de la revisió de la
carta arqueològica del Maresme, es desprèn que a les vessants del turó es
documenten restes de ceràmiques ibèriques que segurament s'han desplaçat des
del cim, que és on es documenta el poblat ibèric, sense descartar que en
aquestes vessants s'hi puguin documentar mes restes de sitges.
*********************************************************
Altres enllaços amb informació:
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/1382
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1283
https://castellscatalans.blogspot.com/2020/01/montpalau.html
https://www.visitpineda.com/experiencia/castell-de-montpalau/
https://www.catalunyamedieval.es/castell-de-montpalau-pineda-de-mar-maresme/
*********************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada