ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ, ANTIC HOSPITAL DE BESALÚ
BESALÚ - LA GARROTXA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Aquest edifici es troba
dins el nucli antic històricoartístic de la vila de Besalú, al costat de
llevant de l’església de Sant Pere, en l’espai que hi ha entre aquesta, el
Palau de la Cúria Reial i el riu.
Descripció
Actualment, després de les últimes campanyes de
restauració dutes a terme, l’edifici ha estat parcialment lliure dels cossos
afegits, especialment al seu sector de ponent.
La seva estructura és d’una nau rectangular, molt simple,
amb desnivells importants en el paviment i el sostre, coberta per una volta de
canó de perfil rebaixat, feta de pedruscall i morter de calç.
En el curs de la restauració de les cobertes foren
localitzades diverses peces de ceràmica(*), de datació imprecisa però certament
tardana, la qual cosa, unida a la tipologia constructiva de la volta, permet de
plantejar que es tracti d’una reforma tardana.
De les estructures originals d’aquest edifici es
conserven la façana de ponent, on s’obre la gran portalada monumental, i els
murs perimetrals, molt restaurats, on s’observa un aparell de còdols escairats
i petits carreus disposats molt uniformement, sobre l’autenticitat dels quals
hom té algunes dubtes.
L’hospital de Sant Julià és un dels escassos exemples de
la tipologia funcional de l’alta edat mitjana, que, com els hospitals monàstics
de Sant Pere de Casserres o Sant Pere de Rodes(*), formats també per una
senzilla sala rectangular en dos pisos, són un precedent de les grans sales
hospitalàries de la baixa edat mitjana.
Portada
La porta d’entrada sobre el cantó nord-occidental. Consta
de cinc arcades que formen la gradació en dues de les quals s’encabeixen un
parell de columnes coronades pels seus capitells corresponents, en una
construcció austera.
Aquesta porta, treballada amb grans carreus polits de
pedra diferent, és afegida a l’estructura dels murs i s’avé perfectament amb el
tipus de portals garrotxins del segle XII. Cal fer referència especial a
l’extraordinària fondària de les seves arquivoltes, característica que no té
paral·lelismes coneguts.
La portalada de l’antic hospital de Besalú és formada per
un pòrtic d’una certa profunditat, basat en arcs en gradació successius i
acabat en un timpà a la porta, que és decorat en alguns dels seus components.
Així, els quatre capitells de les corresponents columnes, l’arquivolta externa,
la línia d’impostes corresponent i les cobertores i permòdols del sortint de la
llinda contenen motius de caràcter bàsicament vegetal amb d’altres de
figuratius. La historiografia ha admès gairebé sempre la dependència d’aquesta
escultura respecte a la de l’església de Santa Maria, de manera que, en
conseqüència, la seva datació també ha fluctuat d’acord amb els diversos parers
sobre aquesta església. Cal fer notar l’avançat estat de deteriorament del
conjunt, visible en la indefinició de les formes i en la rugositat de les
superfícies.
L’arquivolta externa, de secció rectangular, presenta una
successió de fulles d’acant de clar regust classicitzant al seu pla intern,
mentre que a l’extern hi ha una cinta que va ondulant i genera fulles o
palmetes al llarg del seu recorregut; aquest sistema canvia en el parell de
dovelles inferiors, on es desenvolupen sengles cossos lleonins, que interrompen
l’aresta del marc i determinen una composició simètrica. El capitell de la
banda esquerra és d’estructura coríntia, en una variant que segueix l’esquema
clàssic amb un grau de fidelitat considerable, de manera que sobre dos rengles
de fulles d’acant es desenvolupen les volutes d’angle amb un sentit del volum
que s’observa només a l’interior de Santa Maria de Besalú, on flanquegen les
rosasses del mig. A l’altra banda s’organitza una composició mitjançant
elements figuratius, formada per una parella de lleons, amb el cos en diagonal
a cada cara i amb el cap comú a l’angle, que tenen entre llur gola i urpes
davanteres un ésser humà; rere els dorsos hi ha sengles caps monstruosos, i el
fons superior presenta les volutes habituals i la rosassa al mig. El segon
parell de capitells presenta la mateixa tipologia que aquest darrer, si bé amb
certs elements que els fan lleugerament diferents: així, cada cos lleoní manté
el respectiu cap, afrontat a l’angle amb l’oposat, alhora que la situació de la
testa humana ha canviat, ja que apareix ara sota les urpes dels animals; a més,
els trets són més esquemàtics i el relleu més agafat al fons, totalment llis i
que limita un àbac que no presenta ja cap traça de l’estructura derivada del
corinti.
La decoració del sortint marcat per la llinda es
caracteritza pel domini dels motius vegetals. Cada permódol és decorat per una
fulla d’acant, amb la punta doblegada cap endavant i els talls treballats amb
una certa profunditat, amb alguns punts marcats per cops de trepant. Aquest
mateix sistema és utilitzat també en les rosasses àmplies de cada cobertera. La
línia d’impostes té la decoració distribuïda amb una certa irregularitat. A la
banda esquerra només hi ha un cap a cada angle, que afecten simplement la part
corresponent al capitell extern i el frontis; a la dreta, en canvi, els caps
van acompanyats de cintes ondulades que originen semipalmetes, sistema només
aplicat a partir del tram rectilini que segueix el capitell interior i que
varia sensiblement al principi.
L’anàlisi de l’estil de la portada, com també del
repertori dels seus motius, confirma plenament la relació amb el conjunt de
l’interior de l’església de Santa Maria de Besalú, i també, en conseqüència,
les traces dels àmbits llenguadocià mediterrani, provençal i rossellonés. En
primer lloc, el tractament i l’esquema del capitell corinti remet de manera
inevitable als capitells d’aquell conjunt, als quals també s’apropa pel seu
sentit d el volum i la seva desimboltura. Els motius de tipus vegetal restants
mantenen les mateixes coordenades estilístiques, tot i que es diferencien per
una major sequedat; bé que no semblen tenir paral·lels a Besalú mateix, tret de
les cintes amb palmetes que també apareixen en alguns cimacis de l’interior de
Santa Maria (i que hem considerat anàlogues a determinades peces de Cuixà),
responen, però, a la mateixa línia d’arrel classicitzant i similar a la de
Provença, observada en aquell conjunt reiteradament esmentat. És el cas de les
rosasses que, a part un exemple conservat a la catedral de Girona(*), presenta
algun paral·lelisme amb d’altres capitells de Sainte-Marie d’Alet. Pel que fa a
les fulles d’acant dels permòdols, el seu tractament classicitzant i situació
l’apropen als dels permòdols d’Alet i de centres provençals com Sant Tròfim
d’Arle. En circumstàncies similars es troba el conjunt de l’arquivolta
decorada, que pel seu sistema té un paral·lel clar en el conjunt empordanès de
la portada de Santa Maria de Lledó, no aliena a les influències d’arrel
llenguadociana oriental o provençal; fins i tot es repeteix el tema de les
palmetes amb un tractament pla del relleu a l’extradós, en uns contactes que
han d’ésser ben significatius.
La figuració basada en lleons situats a les dovelles
inferiors és un element també present a Lledó, on igualment fou utilitzat el
capitell corinti. Però en el cas de Sant Julià no cal oblidar que la figura del
lleó és un dels motius que apareixen constantment a d’altres conjunts de
Besalú, i que presenten diverses possibilitats. Cal recordar també la porta
meridional de Sant Vicenç, amb dovelles, no aliena als àmbits ripollès i
rossellonès en general, com l’occidental de Sant Pere, molt rústega. Però no
cal oblidar els frisos de la porta septentrional de Santa Maria ni el cas més
desenvolupat del finestral de Sant Pere, on el caràcter decoratiu dels motius i
de la seva disposició és superat d’una manera rotunda pel de tipus simbòlic. És
en aquest punt on l’exemple estudiat pren també interès. D’una banda, pel
possible sentit de vigilància que comporten aquests éssers, fet que refermaria
la seva presència. Aquest aspecte pot acceptar-se, igualment, per al cas de
Sant Vicenç. Però, a més, l’interès iconogràfic pot ésser aplicat també al tema
dels tres capitells figuratius ja descrits.
Compositivament, és innegable de nou la vinculació amb
conjunts de fora de Besalú. Si més no entre les restes conservades de Santa
Maria el motiu no és conegut, i sí, en canvi, en un capitell procedent del
claustre de Sant Miquel de Cuixà, conservat al Museu dels Cloisters de Nova
York, i vinculat a una línia estilística propera al conjunt de l’interior de
Santa Maria; en el cas de Cuixà, però, al lloc de la rosassa hi ha un cap
lleoní, i apareix a més representada la figura humana gairebé sencera. Així,
doncs, la vinculació rossellonesa es repeteix en aquest cas també des del punt
de vista compositiu. Si cal anar més lluny, hom pot admetre una relació amb
obres tolosanes, bé que en aquest cas els éssers atacants tenen forma de rèptil.
D’aquesta manera, els tres capitells de Sant Julià són un exemple més de les
representacions de feres aferrant homes o caps humans. I pel que fa a la
variant en què hi ha el lleó, el sentit pot oscil·lar entre el valor negatiu,
com a símbol de l’ànima del pecador arrabassada pel dimoni o bé el
positiu, segons el qual esdevenen guardians del temple, però també devoradors
dels reprobables. Possiblement, es tracta d’un tipus similar al de la portada
de Santa Maria de Covet, al Pallars Jussà, on elements lleonins apareixen en
diferents punts. De tota manera, cal tenir també present la seva repetició en
el cas tractat. Sembla clar que la minva de qualitat dels dos capitells
interns, que s’afegeixen a altres elements diferenciadors com el fet de
presentar els àbacs i les impostes llisos, implica que la seva composició imita
la de l’exterior dret, més directament vinculat quant a l’estil a Cuixà i a
l’interior de Santa Maria de Besalú. Per això, és possible imaginar que aquesta
decoració respongui també a una finalitat senzillament ornamental. Tanmateix,
la qüestió roman oberta.
Tot fa pensar que en la porta de Sant Julià
intervingueren dos tipus d’artífexs diferents. L’un, que en devia executar la
major part, es presenta dins les mateixes coordenades estilístiques que els
responsables dels capitells i impostes de l’interior de Santa Maria, connectats
amb l’àmbit rossellonès (exemples de Cuixà, ja esmentats) i amb conjunts
occitans. Ara bé, les diferències d’ordre arquitectònic i iconogràfic comporten
la presència de nous elements de repertori que també disposen de paral·lels a les
zones a què hem al·ludit. I, per això, més que de dependència cal parlar d’una
familiaritat en el sentit més genèric, de l’existència d’un equip actiu que
devia treballar en dos conjunts diferents adaptant-se a unes necessitats
variables. En un altre nivell, qui es responsabilitzà dels dos capitells
interns depengué d’una manera gairebé servil del primer grup, el resultat de la
qual cosa són realitzant dues peces de qualitat inferior; de tota manera,
aquesta no és cap raó definitiva per a desvincular-lo d’aquell. En
conseqüència, cal datar el conjunt en concordança amb l’església de Santa Maria
de Besalú, per a la qual hom situa els treballs cap el tercer quart del segle
XII.
************************************************
Altres enllaços amb informació:
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/9884
https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3126/
https://www.artmedieval.net/Hospital%20de%20Sant%20Julia.htm
https://www.cooltur.org/hospital-i-esglesia-de-sant-julia-de-besalu/
************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada