MONUMENT A ESTEVE ALBERT i CORP
SANT VICENÇ DE MONTALT - EL MARESME
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Fou un poeta, autor teatral, historiador i promotor cultural.
Pagès, del món rural en va heretar l'essència de la terra i les coses senzilles. Catalanista independentista va mobilitzar-se per salvar la catalanitat amenaçada per la repressió franquista i pel nou model econòmic social que destruïa el vell saber. Fou un cristià i revolucionari convençut que el cristianisme i l’anarquisme són compatibles.
Com a escriptor, Albert produí més de seixanta muntatges
escènics, sempre recuperant episodis de la història de Catalunya amb
la màxima participació de la gent del territori. Encara es mantenen vius
el Retaule de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell i Bandera de Catalunya a Bellcaire
d’Empordà. També escrigué una vintena de llibres d'història, molts dels quals
de temàtica andorrana, i una desena de llibres de poesia que tracten de
sentiments personals, d'exaltació de la natura, d'història i tradicions
catalanes. Finalment, també fou autor d'una gran quantitat d'articles, pròlegs
i introduccions que resten dispersos.
Biografia
Albert va néixer a la masia de Can Batlle de Dosrius, al Maresme, l'any 1914, en el si d'una família de pagesos pobres i catòlics, fill de Miquel Albert Nogueras i Vicenta Corp Fontseca. Des de jove es va interessar pel folklore, les llegendes, i les cançons populars, sobretot inspirat per l'obra de Valentí Almirall Lo llamp i els temporals i per l'obra de Mossèn Cintpo. Es definia com Mistic terral i Cavaller de L'ideal Amb divuit anys ja col·laborà amb l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, del mestre Joan Tomàs, tot visitant les cases pairals de Dosrius i d'altres pobles del Maresme recollint cançons i tonades populars. Esteve era un home de combat per Catalunya ;Amb aquestes tres últimes paraules titula el seu llibre Quatre Boigs de Mataró(1979)en la qual narra la seva actuació i la dels altres tres entre 1930-1937. El període de la seva joventut, esperançat i tràgic en que om diu vaig desplegar una activitat desmesurada i vaig començar a dur el ritme del treball excessiu que ha caracteritzat la meva insuportable manera de viure. Albert també s'interessà per les excavacions arqueològiques del Maresme, així com per l'excursionisme: establí relació amb l'Agrupació Científic-Excursionista, amb la qual feu sortides els caps de setmana. Abans de la guerra junt a l'activitat política i social que portava, va començar a escriure al diari de Mataró i va conèixer a Joaquim Ruyra. El 1931 amb disset anys, va ser de la CNT amb Joan Peiró que era de Mataró, i el 1932 l'Esteve va fundar una escola Catòlica obrera a més de participar amb Palestra De Batista i Roca. Per combatre el Franquisme, es va aliar amb Falangistes, Monàrquics i, ja no cal dir-ho amb els derrotats més sublims. La seva vida és com la d'un bandoler, dels de veritat, aquells que volien repartir als pobres allò que sobrava als rics, i per això s'ha tribat tan bé estudiant Serrallonga, Bach de Roda o Roca Guinarda. Als seus vuitanta anys, Esteve Albert mantenia fidelitat a les formes i essència del que va viure de menut. Va créixer en el goig de compartir, d'estalviar, d'estimar les coses senzilles i d'un irrefrenable desig de bondat per a tot-hom. Passat tants anys, aquests valors eren perfectament visibles en la seva noble i alta figura. i és que ell ho va sintetitzar en una de les seves expressions tan felices, tan exactes :Em van donar coses tan simples, però tan bones!. I continuava :En tot el que he fet hi ha hagut una gran amorositat, però també un gran esperit analític, tractant sempre de mirar bé el que hi ha a sota.
Estava disposat a tot, menys a
ser covard. Vam fundar el Comitè de Salut Pública, vam amagar més de
700 persones i aquí no es va matar ningú. Vaig passar molta gent per la
frontera, jugant-me-la, però no vull ser personalista, perquè sempre he tingut
la sort de trobar companys de debò, d'aquells que comparteixen els perills.
De grans inquietuds polítiques,
abans de la Guerra, Albert milità en diferents organitzacions nacionalistes
com Nosaltres Sols o Estat Català, participant dels fetsdel sis d’octubre. Durant la Guerra Civil espanyola arribà a
col·laborar amb Lluís Companys creant el Comitè de la Salut Pública
de Dosrius i Canyamars.
Després de la guerra continuà el
seu activisme militant al Front Nacional de Catalunya, feu d'enllaç entre
la Generalitat a l'exili i la resistència a l'interior (de la qual
fou un membre actiu); el gener del 1947 assistí a una de les primeres
reunions a l'exili de la Generalitat, presidida per Josep Irla. També es
relacionà, entre d'altres, amb Pompeu Fabra, Josep Tarradellas, Ventura
Gassol, Josep Dencàs i, fins i tot, amb càrrecs franquistes com Manuel
Fraga, llavors ministre d'Informació i Turisme, a part d'intel·lectuals i
artistes com Miró, Dalí, Casals o Carner, entre molts d'altres.
A causa de la persecució
policíaca, a partir de 1956 s'establí a Andorra, on entrà gràcies a Joan
Sansa, un home d'Unió Democràtica. Promogué espectacles de teatre popular
com el Pessebre Vivent d’Engordany (que tingué lloc per primer cop el
1955), el Retaule de Sant Ermengol o Bandera de Catalunya.
Albert s'interessà especialment per la Catalunya
Nord, és a dir, el Rosselló i el País d’Oc (el que Garcia 1995 anomena
«Campanya del Rosselló»). Fou decisiu durant la dècada de 1960 per encendre la
flama que va permetre, pocs anys després, la gestació de grups d'afirmació
cultural i nacional com el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans o de
la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent. Quan el 1979 rebé
el premi Rei en Pere pel seu treball Missió i destí de Catalunya i
Occitània, Albert afirmà: «no hi ha hagut mai decadència patriòtica catalana ni
occitana». Sobre la idea dels Països Catalans, també digué que
«Catalunya no es podrà aixecar mai o, en tot cas, consolidar-se, si l'àrea de
la seva entesa política no comprèn tots els països occitans». Al Rosselló hi
dugué a terme espectacles teatrals, poètics i musicals per donar a conèixer
fets i personatges de la història; també donà impuls a la revista Tramontane.
El 1990 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat
de Catalunya. L'any 2014 se celebrà l'Any Esteve Albert, i com a acte
central va tenir una exposició itinerant que s'inaugurà el 20 de setembre de
2014, així com una trobada d'antics participants en el Pessebre Vivent.
Albert morí el dimarts 10 d'octubre del 1995 a
l'hospital Nostra Senyora de Meritxell, a causa d'un càncer.
***********************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada