CENTENARI DEL CAMÍ DE RONDA DE S'AGARÓ 1924-2004
S'AGARÓ - CASTELL PLATJA D'ARO i S'AGARÓ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Dins dels actes de commemoració del centenari, un dels
més emotius és l’homenatge que els seus 15 nets li reten a Josep Ensesa
Gubert (1892-1981), a través de la instal·lació d’una estàtua de bronze a
mida real d’aquest visionari. En el finançament, també ha col·laborat l’empresa
BENITO, que ha fet i finançat tot el procés de passar-la a bronze.
A partir de diverses imatges de referència i reproduint
un dels seus posats més característics, s’ha modelat digitalment la seva
figura completa, matisant els detalls d’acord amb els comentaris de les
persones que el van conèixer.
Un cop elaborat el model digital, s’ha fabricat un motlle
utilitzant la tecnologia d’impressió 3D amb la màxima resolució
possible, fet amb silicona. També s’ha utilitzat en el procés de fabricació del
motlle: cera líquida, sorra fina i un aglutinant per guanyar en resistència.
Finalment, un cop el motlle s’ha endurit, s’ha introduït el bronze fos,
aplicant una pàtina d’òxid verd per aconseguir l’acabat estètic.
En el procés d’instal·lació a la seva ubicació, que
ha estat tot un repte a causa de la llarga distància de més de 65 m des de la
carretera i del desnivell de 15 metres, s’ha requerit d’una grua per elevar el
pes total de l’estàtua, d’uns 150 kg.
*****************************************************************
Introducció a l'exposició
L’empresari gironí Josep Ensesa Gubert va intuir el gran
potencial que tenia un promontori a prop de la platja de Sant Pol.
Posteriorment se li va sumar l’arquitecte Rafael Masó, artífex de
l’arquitectura noucentista catalana. Entre tots dos van iniciar aquest projecte
d’urbanització que coneixem com a S’Agaró.
La commemoració del centenari de S'Agaró va perseguir quatre grans objectius:
Aquesta exposició permet posar de relleu el que S’Agaró és i ha estat, i com s’ha preservat en el decurs dels anys fins a la seva actual protecció pel Pla Especial recentment aprovat per l’Ajuntament i per la Generalitat. Compta amb la col·laboració de La Cabine, S’Agaró Hotel, La Taverna del Mar, Masó constructora, Sais constructor d’obres, Hostal de la Gavina, Reial Club de Tennis Barcelona i Rubau Tarrés, les aportacions dels quals han fet possible aquesta exposició.
L’edifici el va promoure Antoni Montseny, constructor del
Palau de Montjuïc, en el marc de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any
1929. L’arquitecte va ser Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i
Montaner.
Josep Ensesa el va comprar al promotor, i a Narcís Masó,
un dels germans de Rafael Masó. L’any 1935, el va convertir en l’Escola de
S´Agaró. Durant la guerra, va servir d’hospital i, quan aquesta va acabar,
Josep Ensesa el va tornar a obrir com a hotel, canviant-li el nom per Hotel de
la Platja. Des de finals dels anys 60 va servir, ocasionalment, com un annex de
La Gavina. Als anys 80 s’hi va portar a terme una profunda remodelació i
diverses ampliacions. Es va estrenar com a S’Agaró Hotel el 1986 i, avui, té 93
habitacions.
Juntament amb una altra família d’àmplia tradició hotelera, els successors de Josep Ensesa Gubert continuen al front de la gestió de l’hotel.
Ensesa va començar a explotar les casetes de bany de la
platja de Sant Pol el 10 de juliol de 1920, amb un servei d’autobús d’anada i
tornada de Sant Feliu de Guíxols, servei de dutxes, i lloguer de casetes i
“trajos de bany a preus reduïts”. El negoci va funcionar, i en els programes
dels estius següents, als banys també s’hi celebraven tots tipus de festes,
focs d’artifici, revetlles, jocs de cucanya, servei de bar i balls.
L’estructura d’aquells primers anys es va consolidar amb
la construcció de l’edifici del Restaurant dels Banys, inaugurat el 9 de juny
de 1929. Malauradament, el novembre de 1935 un incendi va reduir a cendres la
major part de l’edifici de Masó, que havia mort el mes de juliol. Ensesa va
encarregar la reconstrucció del Restaurant a Francesc Folguera.
Es va inaugurar el 19 de juliol, però l’esclat de la
guerra, el dia abans, va provocar que l’endemà de la inauguració les
instal·lacions ja es tanquessin.
La feliç coincidència d'un paisatge espectacular i unes proporcions equilibrades, fan de la badia de Sant Pol una autèntica icona de S'Agaró.
Un dels seus trets distintius és la poca profunditat de les seves aigües en els primers metres, raó per la qual sempre ha estat molt atractiva pel públic familiar.
A més, des de la badia, es pot gaudir d'un rellevant patrimoni paisatgístic i natural. Sant Pol ha viscut multitud d'esdeveniments esportius.
Tot va començar amb la promoció dels banys i la posterior inauguració del primer restaurant, on avui hi ha ubicada La Taverna del Mar.
Aquest emplaçament és una joia del Modernisme català,
catalogat com Bé Cultural d’Interès Local. Nascut el 1936, el restaurant ha
destacat sempre per la seva bellesa, ubicació i per la seva proposta marinera.
El 2014 va patir un procés de renovació i de la mà de Romain Fornell, assessor
gastronòmic de l’Hostal de la Gavina, va posar en marxa una nova proposta
gastronòmica amb l’objectiu d’oferir un producte de qualitat i una experiència
única a la Costa Brava.
El restaurant ofereix una carta 100% mediterrània amb els millors peixos salvatges, marisc fresc i una àmplia selecció d’arrossos. Tot maridat amb un celler amb una gran selecció de vins i escumosos.
Va ser batejada amb aquest nom perquè era referent de
vaixells i pescadors que s’acostaven per aquesta costa, farcida de pedres i de
penya-segats.
L’extraordinària i elegantíssima lòggia de la Senya
Blanca, edificada més tard per l’arquitecte Francesc Folguera en els seus
jardins, d’estil clàssic italià, ha esdevingut un símbol genuí i una peça
indestriable de la distingida arquitectura pròpia de S’Agaró.
L’extraordinària bellesa de la seva senzillesa, l’indret on s’aixeca, i els anys de felicitat proporcionada a la família Ensesa, han esdevingut el bressol de l’immens sentiment d’il·lusió que va fer possible la creació de S´Agaró.
L'arquitecte Rafel Masó la va projectar per encàrrec de Josep Ensesa i Gubert i conté tots els elements d'un llenguatge constructiu i decoratiu de substrat noucentista.
Ensesa, amb la seva esposa, Josefina Montsalvatge i els seus fills, Josep, Carme i Anna, la van inaugurar la vigília de Sant Jaume, el 24 de juliol de 1924, la data sobre la que pivota la commemoració del Centenari de S'Agaró.
La casa la va projectar l’arquitecte Masó per a Josep
Ensesa Gubert durant la tardor de 1923, i al novembre va començar la
construcció. Amb la Senya Blanca, l’arquitecte va crear el prototipus per a la
resta d’edificacions de la futura urbanització.
Conté tots els elements del seu llenguatge constructiu i
decoratiu: cobertes de teula àrab amb una mansarda, murs emblanquinats amb
sòcols de pedra irregular, terrasses amb ràfecs voladissos, cornises amb
decoració dentada… També reixes i baranes exteriors de forja, fusteria amb
relleus o acabats geomètrics per a les obertures i baranes interiors,
recobriments de ceràmica vidriada policromada de la Bisbal d’Empordà i columnes
amb terrissa negra de Quart.
Amb aquests elements, arquitecte i promotor van voler evocar simbòlicament la noblesa de les masies i projectar els valors tradicionalistes dels seus creadors i dels nous propietaris.
Tota ella desprén finesa, estilització i elegància, en contrast amb la ferma base en què se sustenta, i causa un impacte insuperable.
Qualsevol detall, vist de prop, com la balustrada, el paviment, una columna, una arcada, una gerra...esdevenen un regal a la sensibilitat.
L’arquitecte Francesc Folguera va reformar i ampliar la
Senya Blanca a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, amb la
construcció de la loggia i la piscina.
La loggia, de tipus brunelleschià, té una planta
rectangular i una construcció completament simètrica. Els murs longitudinals
estan formats per set arcades de mig punt que reposen sobre columnes de
capitell clàssic que reposen, a la vegada, sobre un alt basament que queda unit
mitjançant un sòcol de pedra al mur sobre el mar. A cada costat de les arcades
s’obre una porta lliure, coronada amb un frontó triangular. Les parets laterals
també tenen una obertura coronada amb un frontó triangular. La teulada és de
teules vermelles a les quatre vessants.
Tot el conjunt està fet de blocs de pedres molt ben brunyides que, al mateix temps que li donen serietat al conjunt, li proporcionen un marcat toc d’elegància clàssica. L’obra va ser ubicada al jardí de la residència, com a mirador. Aviat, però, s’hi varen començar a celebrar recitals de música, avui consolidats en el Festival Internacional de Música de S’Agaró.
La “Senya Blanca” es conserva en bon estat encara que ha
passat per algunes reformes, algunes fins i tot realitzades pel mateix Rafael
Masó. Malgrat les reformes, ha mantingut una aparença molt semblant a
l’original.
Una de les parts més reformades va ser la façana nord. Es
va substituir l’estructura per un habitacle d’aparença similar a la del porxo,
encara que aquest només presentava una porta i una finestra. Finalment,
l’arquitecte va tancar l’àrea que hi havia entre el pòrtic i l’habitacle. Els
dos cossos van passar a formar un únic cos. El porxo presentava arcs de mig
punt; l’espai central, tres finestres rectangulars recorregudes per una
jardinera amb decoració ceràmica verda i groga en ziga-zaga, i l’habitacle presentava
una porta de mig punt i un finestral.
La casa pertany encara a la família Ensesa.
Més enllà dels mites cinematogràfics que han visitat
S’Agaró i s’han allotjat a l’Hostal de La Gavina, aquest entorn ha estat
l’escenari de grans produccions que han donat la volta al món.
Ava Gardner, decisiva
La nit del 22 d’abril de 1950, Albert Lewin, Ava Gardner
i l’equip de rodatge de Pandora and the Flying Dutchman van arribar a La
Gavina. Si a Albert Puig Palau, el propietari de Mas Juny, no se li hagués
acudit convidar Lewin a passar uns dies a la Costa Brava, la pel·lícula no
s’hauria fet aquí. Va ser durant aquella estada quan el cineasta va descobrir
els paisatges nets i purs on podria recrear “Esperanza”, el poblet mariner on
passava la història. Tan bon punt la premsa va conèixer el projecte, va catapultar
Ava Gardner, James Mason, Nigel Patrick i el torero Mario Cabré a la condició
d’herois mediàtics.
Aquest miratge va quedar reforçat gràcies a l’arribada d’un Frank Sinatra engelosit, que volia comprovar si l’animal més bell del món i el torero estaven vivint, tal com deia la revista Variety, una història d’amor que semblava de cine. Es començava a construir la llegenda.
Welles va atendre una estoneta un periodista d’Áncora
mentre es prenia un gin fizz. Se li va queixar de la precarietat de les
carreteres i la seva mala senyalització; va menystenir la Costa Blava -“ja no
la podrà trobar bella després d’haver visitat la Costa Brava”-, i va lloar “la
delícia dels vins catalans i la seva cuina selecta”. Del seu bon paladar, també
en va donar fe el maître Diego Herranz: “Menjava bé -explicava- i encara bevia
millor. Les seves borratxeres també eren sonades. Però era un home que coneixia
el que menjava i ho sabia valorar.”
Inicialment, Taylor i Fisher havien pagat el lloguer
d’una vil·la a Palamós per residir-hi mentre es rodés Suddenly, Last Summer (J.
L. Mankiewicz, 1959), però les dones de fer feines d’aquella llar es van negar
a servir l’actriu “per haver-se casat tres cops, ser divorciada i haver
celebrat unes últimes noces molt tumultuosa”.
Arran d’aquell rebuig, els Taylor van optar per
allotjar-se a La Gavina, on també s’havien instal·lat Mankiewicz i la
milionària Gloria Vanderbilt. Els Taylor ja coneixien l’Hostal, hi havien
passat una nit, mesos enrere, mentre feien un creuer de luxe per la
Mediterrània.
El primer dia del quartet a la platja de Sant Pol va ser un petit desastre. Els banyistes els perseguien per retratar-los i, per acabar-ho d’adobar, una dona els va retreure tot el mal que havien fet a Debbie Reynolds. En vista d’aquesta rebuda, van tornar a l’hotel de pressa i amb la cua entre les cames.
Durant l’estada a La Gavina, John Wayne es va torçar el
turmell. El doctor que el va atendre li va posar un disc de Pau Casals on
interpretava El cant dels ocells i, mentre l’embenava, li va
dir: “Escolti the best medicine in the world.”
Abans de deixar La Gavina, Wayne va voler oferir una party. El maître, Diego Herranz, el recordava molt bé: “A recepció em varen dir que anés amb compte, perquè ja havia liquidat la pensió de l’hotel i se li havia de cobrar a part. Al mig de la party li vaig dir: «John Wayne. Vostè m’ha de liquidar la factura».” Tot i que Herranz assegurava que l’actor se n’havia anat de l’Hostal sense pagar, Virginia Ensesa ho desmenteix, afegint que el seu pare, Josep Ensesa, sempre havia mantingut que Wayne els havia satisfet aquell import.
Els films rodats a S’Agaró amb capital estranger tenien
uns pressupostos ajustadíssims. Infierno en Caracas (Marcello Baldi,
1966), Mister Dinamita (Franz Josef Gottlieb, 1967), amb Lex
Barker, Some Girls Do (Ralph Thomas, 1968) o Quel pomeriggio
maledetto (Mario Siciliano, 1977), amb Lee van Cleef i Tita Cervera, en
son alguns exemples.
Malgrat la cobertura periodística que rebien molts
d’aquests rodatges, la censura franquista podia acabar impedint l’estrena dels
films, sobretot quan tocaven temes incòmodes per a la dictadura com ara
l’homosexualitat, l’incest o la misèria de la població espanyola, com va
succeir amb The Spanish Gardener (Philip Leacock, 1956) o Suddenly,
Last Summer (J. L. Mankiewicz, 1959).
Nicholas and Alexandra relatava el final de la dinastia
Romanov. En vista de la impossibilitat d’obtenir permisos a la Unió Soviètica,
Sam Spiegel havia decidit recrear els escenaris en diversos punts d’Espanya.
Quan faltaven pocs dies per acabar la filmació, una notícia bomba va destarotar
l’equip: tres dels seus membres havien guanyat un Oscar. Franklin J. Schaffner
i Gil Parrondo van rebre els de millor direcció i millor direcció d’art per
Patton (F. J. Schaffner, 1970), i Freddie Young, el de millor fotografia per
Ryan’s Daughter (David Lean, 1970). “La meva dona -explicaria Parrondo- em va
trucar a les quatre del matí per dir-m’ho. Em semblava impossible. Desvetllat,
me’n vaig anar fins a la platja de S’Agaró. Vaig estar-me allà tot sol, de
matinada, plorant d’emoció.”
L’any següent, Nicholas and Alexandra també va competir als Oscars. Tot i aspirar a sis nominacions, es va endur els premis al millor vestuari (Antonio Castillo) i a la millor direcció artística (Gil Parrondo).
La presència del ballarí Rudolf Nuréiev, encarnant el
seductor astre del cine mut, va provocar un cert rebombori al veïnat, però
l’artista no va voler concedir entrevistes, fer sessions de fotos ni firmar
autògrafs. Alguna cambrera de l’Hostal l’acabaria titllant d’home “envanit,
histèric i antipàtic”.
El film de Ken Russell, en certa manera, va posar el punt
final a l’etapa iniciada, feia més de vint anys, amb l’arribada estel·lar de
“Pandora”. Des de finals dels setanta, S’Agaró viuria una activitat
cinematogràfica molt més discreta.
Set dècades després d’haver descobert aquests paratges, sembla que Hollywood ha decidit oblidar-los.
Josep Ensesa i Gubert era una persona de
vasta cultura que, des de molt jove, havia residit en llargs períodes a
l´estranger. Poliglota, devot de les arts, amb una especial sensibilitat per
diferenciar la qualitat de la vulgaritat, amb una fortíssima personalitat i
dots per dirigir i amb una capacitat de treball inesgotable, compaginava
aquestes virtuts amb l´equilibri, el seny i la prudència.
La seva obra, S’Agaró, és fruit d’aquesta empenta,
voluptuositat i sensibilitat, sempre dins d’un equilibri i prudent ordre. La
seva visió va fer possible la creació de S’Agaró i els seus successors n’han
sabut mantenir l’esperit.
Josep Ensesa pretenia fer de S’Agaró no només un nucli
residencial d’estiueig d’alt nivell, sinó també un centre de turisme
internacional de referència. I ho va aconseguir.
A principis dels anys 20, Josep Ensesa i Gubert, fill
d’un industrial gironí d’èxit, Josep Ensesa Pujades, va persuadir al seu pare
perquè comprés les terres que s’ubicaven entre la badia de Sant Pol i la llarga
platja de Sa Conca, al nord de Sant Feliu de Guíxols. La joia principal del
projecte era l’Hostal de La Gavina.
Actualment, la quarta generació de la família Ensesa -Julia, Virginia, Carina i Josep Ensesa Viñas- s’encarrega, amb el mateix entusiasme i compromís que els seus avantpassats, que l’hotel es mantingui com un lloc únic i meravellós.
Gràcies a la visió de Josep Ensesa, S'Agaró es va convertir en un exemple emblemàtic de ciutat-jardí de la Costa Brava, i va comptar amb el reputat arquitecte Rafel Masó i Valentí per fer el projecte d'urbanització. Després de Masó, Ensesa va encarregar els treballs a Francesc Folguera -conjunt urbanístic, església, Camí de Ronda i transformació de l'Hostal de La Gavina- i l'Adolf Florensa.
Josep Ensesa pretenia fer de S'Agaró no només un nucli residencial d'estiueig d'alt nivell, sinó també un centre de turisme internacional de referència. I ho va aconseguir.
El Centenari de S'Agaró -que pilota l'associació S'Agaró 100, dirigida pels seus descendents Virginia Ensesa, Lluís Sibils i Xavier Sibils- ha estat declarat, pel goverc català, Commemoració Oficial de la Generalitat 2024, amb l'objectiu de recuperar i divulgar la memòria històrica d'un indret històric, artístic i cultural que ha deixat empremta en el patrimoni col·lectiu dels catalans.
Quan Josep Ensesa Gubert va persuadir el seu pare, Josep
Ensesa Pujades, perquè comprés les terres que s’ubicaven entre la badia de Sant
Pol i la llarga platja de Sa Conca, al nord de Sant Feliu de Guíxols, la zona
ni tan sols tenia nom. Els promotors del primer projecte van decidir batejar-la
amb el nom del rierol que per allà discorria. La joia del projecte era l’Hostal
de la Gavina.
L’any 1953, Francesc Folguera va redissenyar completament
l’edifici concebut per Masó, ja que Ensesa va entendre que resultaria
insuficient per atendre el turisme internacional. La Gavina renovada obtindria,
l’any 1954, la categoria d’hotel de cinc estrelles gran luxe, cosa que la va
convertir en un cas inèdit en el sistema hoteler català.
L’any 2011, The Leading Hotels of the World el va
seleccionar com l’únic hotel del grup d’Espanya que continuava en mans de la
família fundadora, sense haver-lo venut a companyies externes. Avui
l’establiment disposa de cinquanta-tres habitacions, vint-i-una suites
exclusives, spa dissenyat per Norman Cinnamond el 2004 (amb vista a la badia de
Sant Pol) i dos mil metres quadrats de jardins, reformats el 2022.
L'hotel va posicionar-se com l'establiment més luxós de la zona i com un dels millors hotels d'Europa. La Gavina és membre fundador de la prestigiosa associació Leadings Hotels of the World.
El seu fill, Josep Ensesa Montsalvatge, va continuar el llegat del seu pare mantenint l'establiment al més alt nivell i va aconseguir que La Gavina fos declarada Bé Cultural d'Interés Nacional (BCIN), l'any 1995.
L’Hostal de La Gavina va obrir les seves portes, per
primera vegada i amb 11 habitacions, el 2 de gener de 1932. Formava part de la
comunitat de xalets, tocant al mar, que estava construint Josep Ensesa Gubert
amb els dissenys de l’arquitecte Rafael Masó i Valentí.
L’Hostal de La Gavina ha crescut respectant l’esperit de
la construcció original. Aquelles primeres 11 habitacions s’han convertit en
74, i l’hotel ha afegit a les seves instal·lacions un spa, una piscina
exterior, restaurants i un espai per a reunions, sempre mantenint el seu estil
original i sense perdre el contacte amb el seu patrimoni històric.
Les grans festes i els esdeveniments més rellevants no hi han faltat mai. L’exemple més emblemàtic dels últims anys ha estat la celebració dels 90 anys de l’hotel (2022), que va congregar als seus jardins una part molt rellevant i representativa de tots els àmbits de la societat catalana que, amb la seva presència, van voler donar suport a l’efemèride.
Josep Ensesa, per donar a conèixer la nova ciutat jardí,
va organitzar tota mena d’actes i les vetllades més diverses, amb sopars
seguits de balls a la primitiva Taverna del Mar i a l’Hostal de La Gavina, que
s’engalanava per celebrar el Carnaval i la nit de Cap d’Any. Amb el temps,
ambdues dates es van acabar convertint en una cita inexcusable per a un nucli
fidel de clients entusiastes.
Amb l’èxit dels balls i les festes d’estiu, Josep Ensesa se’n va adonar que la consolidació de S’Agaró havia d’anar lligada a tot tipus d’activitats culturals i esportives.
Hi van desfilar, entre altres, noms tan destacats de la lírica com Victòria dels Àngels. Jessye Norman, Elisabeth Schwarzkopf, Teresa Berganza o Montserrat Caballé; l'arpista Nicanor Zabaleta; el guitarrista Narciso Yepes; el Ballet de l'Estat de Viena; el ballarí Antonio; els directors Eduard Toldrà i Antoni Ros Marbà.
El festival va ser un aparador social, en el qual s'hi van deixar veure l'escriptor Irwin Shaw, els actors Peter Sellers, Britt Ekland, Madeleine Carroll, Kerwin Matthews, June Thurburn i Abbe Lane, o la reina belga, Elisabet de Baviera.
Les nits del 18 i el 19 d’agost de 1956, la loggia de la
Senya Blanca es va convertir en l’escenari d’un homenatge a Mozart. Sota la
batuta de Hans-Jürgen Walther, l’Orquestra de Cambra d’Hamburg va oferir un
recital d’obres del compositor austríac, entre les quals va destacar l’opereta
Bastià i Bastiana, interpretada per Günther Morbach, Ingrid Fleming i Gisela
Knabree.
Les dues vetllades van ser un èxit i van suposar, de
facto, el naixement a Catalunya dels festivals musicals d’estiu. L’ideòleg
d’aquells Festivales Mozart havia estat Josep Pla.
El festival va tornar el juliol de 1957. Durant tres nits, hi va actuar l’Orquestra Simfònica de Barcelona, dirigida per l’alemany Bruno Vondenhoff, amb solistes de luxe: el pianista Vlado Perlemuter, els violinistes Henryk Szeryng i Gaspar Cassadó, i la soprano Victòria dels Àngels. La cita estival ja no es va aturar fins a 1980, i pels seus escenaris hi van desfilar les principals figures líriques.
S’Agaró ha acollit una gran varietat de personatges il·lustres d’arreu del món en el camp de la cultura i de l’esport, així com de la vida social més diversa, que hi han deixat la seva petja.
Josep Ensesa va ser un pioner a Catalunya en la
utilització del màrqueting, la publicitat i els mitjans de comunicació per
promoure tot allò que va emprendre a S’Agaró. Primer, amb els Banys i el
Restaurant de la platja; a partir de 1925, amb la urbanització, i quan aquesta
ja havia començat a estendre’s, es va bolcar en la promoció de l’Hostal de La
Gavina i de totes les activitats festives i esportives que s’hi organitzaven.
Amb l’èxit dels balls i les festes que se celebraven
durant tot l’estiu als Banys de Sant Pol, Josep Ensesa va veure que la
consolidació de S’Agaró també havia d’anar lligada a l’organització de tot
tipus d’activitats culturals i esportives.
Així, va anar generant nombroses activitats artístiques,
de teatre i musicals, a les revetlles de Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume o a
la festa major de la Verge del Carme, amb balls populars, sardanes, espectacles
infantils i desfilades de carrosses. Més endavant, les Festes Florides, sopars
amenitzats amb orquestra. La intensa vida social de S’Agaró s’ha mantingut al
llarg dels anys, i ha resultat un potent focus d’atracció de personatges
rellevants de tots els àmbits.
Josep Ensesa va donar a conèixer la nova ciutat-jardí, va organitzart tota mena d'actes i les vetllades més diverses, amb sopars seguits de balls a la primitiva Taverna del Mar i a l'Hostal La Gavina, que s'engalanava per celebrar el carnaval i la nit de Cap d'Any. Amb el temps, ambdues dates es van acabar convertint en una cita inexcusable per a un nucli fidel de clients entusiastes.
El periodista Jaume Arias, va escriure que, S'Agaró, la vida social hi llisca amb aquest to de bon gust, amb una suavitat de costums que, en els nostres temps esvalotats, tan sols germinen en un ambient d'elits. Elegància moral és la que adorna el conviure cosmopolita dels estiuejants.
Abans de la guerra, Josep Ensesa ja havia organitzat jocs
esportius, però, durant els anys quaranta i cinquanta, va esforçar-se per
aconseguir que la ciutat jardí fos un gran escenari de campionats i
competicions de tota mena. Així, a les regates i el tennis dels anys trenta,
s’hi van anar afegint proves de ping-pong, submarinisme, esquí aquàtic, botxes,
bitlles i partits d’hoquei. Els esports, de fet, van ser un element
complementari del luxe i l’exclusivitat que oferia la ciutat residencial.
La passió per navegar de Josep Ensesa va fer que, l’estiu
de 1940, les aigües de Sant Pol tornessin a vibrar d’emoció amb els festivals
nàutics.
S’Agaró va organitzar, del 23 al 28 de juliol de 1946, el V Concurs Internacional de Tennis. Tot i que l’edició anterior s’havia celebrat feia una dècada, la contesa es va consolidar i va arribar fins a la XVI edició. Des de 1962 fins a 1964, l’Hostal va acollir partits de la Copa d’Europa de Tennis Professional.
A S’Agaró, les construccions s’han adaptata l’evolució de l’estil de vida de cada època al llarg de tot un segle, sempre de la mà de bons arquitectes, que han sabut aplicar uns dissenys respectuosos i integrats a l´entorn. En bona mesura, gràcies a la generosa i encertada normativa sobre usos i aprofitament urbanístics implantada per Josep Ensesa Gubert fa un segle i plenament vigent en l’actualitat.
A la
majoria de les cases es pot observar la influència de les masies, especialment
en l’ús d’alguns materials i característiques pròpies de les cases rurals, com
poden ser la utilització de terracotes i ceràmica, la presència de cobertes a
dos aigües, el reforçament de les cantonades amb carreus de pedra, etc. Tot i
així, no es tractava d’una imitació d’una masia, sinó d’una reinterpretació amb
un marcat accent artístic.
A més a més, van estar dissenyades seguint el concepte de
“l’artista global”, en que els arquitectes van encarregar-se de tots els
detalls que intervenien en la seva construcció, no només de l’element
arquitectònic. Van intervenir en tot: en el disseny dels edificis, els jardins,
els mobles i la decoració interior.
I per preservar l'esperit harmònic del conjunt residencial, es va reservar directament, en els contractes de compravenda de terrenys, el dret de vet sobre qualsevol projecte que, al seu criteri i dels arquitectes, pogués desmerèixer el conjunt.
"S'Agaró és el fenomen urbanístic més gran, més intel·ligent i més confortable produït fins avui a la Costa Brava. S'Agaró és una lliçò i un exemple. És una lliçó de bon gust i un exemple d'ordre, de tenacitat, posada al servei de la dignificació del país. En aquesta visió el conjunt de la Costa Brava cal inscriure el nom de Josep Ensesa, creador de S'Agaró, i de l'hotel de La Gavina, esperit que ha projectat, entre Sant Pol i la Conca, platges d'autèntica maravilla, un ordre humà perfecte".
Josep Pla (Guia de Catalunya - Ed.Destino, 1971)
La Senya Blanca va establir el model que havia de servir
d’orientació per a la resta de xalets. Fins als anys setanta, els nous
propietaris que adquirien una finca a Ensesa havien d’acceptar unes condicions
que no només els obligaven a seguir una sèrie d’instruccions relatives als usos
i a la volumetria de la casa, sinó també sobre els materials, les formes i
qualsevol detall exterior dels edificis.
Durant la postguerra i fins als anys seixanta,
l’arquitectura de S’Agaró va estar marcada per Francesc Folguera i, després,
per Adolf Florensa, elegits per Ensesa com a arquitectes de prestigi. Raimon
Duran i Reynals, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Joan Mirambell i Joaquim M.
Casamor, van ser altres professionals destacats que hi van deixar la seva
petjada.
Als anys setanta, a partir de la mort de Florensa, diferents arquitectes van introduir a S’Agaró mostres d’una arquitectura més actual, com Josep Pratmarsó, José A. Coderch, Lluís Samaranch, Lluís Sibils i el seu fill Àlex Sibils, que amb un llenguatge contemporani també van saber trobar l’encaix en el paisatge i l’urbanisme de la ciutat jardí.
**********************************************************
Qualificada de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), té un
nivell de protecció integral pel que fa a les façanes i a l’entorn exterior.
L’església té incorporades les arcades gòtiques del
convent de Sant Francesc, de Girona, i a l’interior del claustre s’hi troben
dos sepulcres (també gòtics) pertanyents al llinatge dels Foixà. El seu
interior es va anar enriquint amb els murals del paisatgista Joan Colom.
Nostra Senyora de l’Esperança de S’Agaró és una església
catòlica romana catalogada com a monument protegit i construïda entre els anys
1941 i 1943, delicadament neobarroca i d’un acusat pintoresquisme que pretén
enllaçar amb la tradició popular de les ermites i santuaris mariners i alhora,
concordar amb l’estil predominant a S’Agaró.
Exteriorment, destaca pel joc de volums, d’entrants i sortints, i per la blancor de les parets junt amb el roig de la teulada.
Es va erigir en moments d'extremes dificultats i penúries pròpies de la postguerra espanyola. Però l'esforç, la tenacitat i la lluita de la família per no perdre l'esperança de tornar de l'exili i el fet que 18 de desembre -festivitat de la Verge de l'Esperança- nasqués el seu fill Josep, van propiciar batejar-la en el seu honor.
Qualificada de Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), té un nivell de protecció integral pel que fa a les façanes i a l'entorn exterior.
La façana és d’una gran senzillesa. S’hi accedeix per una
escalinata flanquejada per xiprers. Està presidida per un conjunt ornamental de
pedra on s’inclou la portada emmarcada amb pilars adossats, volutes, petxines i
elements florals, na fornícula buida i un rosetó circular amb elements
vegetals. El repertori ornamental és el característic del segle XVIII.
La part superior de la façana sobre el frontó triangular
està acabada amb un campanar de paret. A la façana, una làpida amb inscripció
recorda que va ser promoguda per Josep Ensesa Gubert (1892-1980) i que va ser
consagrada al culte el dia 16 de juliol de 1942.
S'aixeca en un turó al qual s'accedeix a través d'una amplia escalinata, des de la qual es domina un ample panorama sobre la urbanització i el mar. El temple, que és situat dins el cànon catòlic més tradicional i més nostre, té tota la gràcia del nostre barroc mariner, tant calr i aeri. L'església de S'Agaró i la de Cadaqués forme dos meravellosos punts de gràcia divina i humana.
Ha estat i continua essent punt de trobada i escenari de nombrosos actes religiosos, socials i culturals -com conferències o concerts- i un indret molt sol·licitat pe a celebrar-hi casaments.
El Cercle de Catalans Exiliats a Cuba, després de la guerra civil, van demanar els plànols de l'edifici a Josep Ensesa, per poder-la reproduir a l'Havana, on s'hi troba una rèlica exacta, coneguda primer com a Capella de la Verge de Montserrat i, actualment, com a Ermita dels Catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada