ESGLÉSIA DE SANT FELIU DE TERRASSOLA
SANT FELIUET DE TERRASSOLA
SANTA MARIA D'OLÓ - EL MOIANÈS
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Època: segle
X – XX
Descripció:
Església romànica (del segle XI),
emplaçada al capdamunt d'un turonet dominant i amb bones vistes. Té la
particularitat que és de planta basilical però amb només dues naus i dos absis,
cosa que la converteix en un exemple força rar, que a la Catalunya central té
un altre paral·lel en Sant Ramon de Sobirana de Ferrans (Balsareny). No s'ha de
confondre amb altres casos en què les dues naus són idèntiques. En aquest cas
tot fa pensar que l'església havia de tenir tres naus seguint la planta
basilical clàssica, però finalment es va quedar en dues. Per acabar-ho de
complicar, l'església ha estat molt transformada al llarg del temps, sobretot
al segle XVIII, quan se li va canviar l'orientació de manera que el presbiteri
es situà al costat oposat, és a dir, a ponent. Així mateix, les restauracions
de la dècada de 1970 han estat força intervencionistes i han comportat, entre
d'altres coses, la reconstrucció dels dos absis en la seva posició inicial. Tot
plegat fa que sovint costi destriar l'obra originària de les restauracions.
Així doncs, l'absis principal, parcialment reconstruït, és decorat amb
arcuacions cegues i faixes llombardes. Entre faixes s'obren finestres de doble
esqueixada rematades amb un doble arc de dovelles. Al seu costat l'absidiola,
totalment refeta amb pedra d'una altra església, segueix un esquema similar
però amb només una finestra a la part central. Al mur de sobre l'absis hi ha
una finestra cruciforme corresponent ja a l'obra del s. XVIII.
Els murs perimetrals de l'església presenten un aparell ben ordenat i disposat
en filades i a trenca-junt. El de migdia (actualment només visible des de
l'interior de la rectoria) està decorat també amb arcuacions cegues, faixes
llombardes i finestres de doble esqueixada, ara tapiades. A l'extrem sud hi ha
el portal, que consta de dos arcs de mig punt fets amb dovelles i en
degradació, amb una arquivolta entremig decorada amb cintes que s'entrellacen.
Descansa sobre dues impostes (la de la dreta refeta). A ponent, el mur frontal
té a la part superior una finestra geminada que va ser obrada en la
restauració, mentre que al costat nord hi ha una finestra de doble esqueixada
amb arc de mig punt. Al mur de tramuntana s'aixeca un massís campanar de torre
que s'hi afegí a les darreries del s. XII o inicis del XIII. És llis i sense
cap tipus de decoració; tan sols a la part alta té unes àmplies finestres
rectangulars obertes als quatre vents. A ponent el conjunt va ser ampliat amb
un cos que fa funcions de sagristia.
A l'interior del temple es pot comprovar que les dues naus no són iguals, sinó
que la de migdia (la principal) és més ampla i més alta. A més, està coberta
amb encavallades de fusta modernes que volen imitar les primitives. La nau
secundària, en canvi, és coberta amb una volta de canó rudimentària. Les dues
naus s'uneixen mitjançant tres arcades adovellades d'on sorgeixen arcs torals
que reforcen la volta.
A l'absidiola hi ha una pica baptismal, recomposta l'any 1984 i de datació
incerta, tal vegada del s. XIII. Al mur de migdia hi ha una imatge de la Mare
de Déu que probablement procedeix d'algun dels retaules barrocs que hi havia i
que no s'han conservat. I a la part de fora, a les estances del vestíbul, hi
veiem dues talles en fusta de sant Antoni Abat i sant Isidre, probablement una
mica més modernes. L'escultura en pedra de sant Feliu que reposa al mur de
ponent és de finals de segle XX, feta per l'escultor de Santa Eulàlia de
Riuprimer Josep Serra. També dins l'església, en el paviment es conserva la
llosa de la tomba d'un rector enterrat el 1840.
Fora de l'església, al nord i amb una magnífica vista panoràmica al front, hi
trobem les restes d'un antic comunidor. Estava connectat amb l'església per un
pas protegit. El 1943 ja estava en ruïnes i el 1989 s'hi aixecà una ara amb una
creu. La llosa sobre la qual reposa és del comunidor. Així mateix, sota el
campanar hi ha indicis d'un possible túnel de sortida que conduïa cap a la
riera (BELLPUIG, 1982: 1, 12).
Observacions:
Informació oral facilitada per
Lurdes Garriga Comas
Història:
El turó on s'assenta
l'església és un lloc dominant i amb característiques defensives, de manera que
és probable que hagi estat habitat des d'antic, tal com podrien testimoniar
unes restes constructives aparegudes al subsòl del temple. El lloc apareix documentat
primer com a Centas (any 927) i després el topònim queda fixat com a Terrassola
(“Terracila”, 1154). La denominació es refereix al mas Terraciola, pròxim a
l'església i documentat el 1093 i 1249. L'església és documentada a partir de
927 com a Sant Feliu in Centas. El 1249 va rebre unes terres al voltant de
l'església anomenades el clos. Molt aviat va ser parròquia d'un ampli sector al
nord-est del terme del Castell d'Oló, que incloïa l'Estany. Dins d'aquest
territori, una de les seves esglésies, la de Santa Maria de l'Estany, es
transformà en canònica agustiniana vers el 1080. Tot seguit el sacerdot de
l'església de Terrassola va donar al monestir de l'Estany l'església de Sant
Feliu, i des d'aleshores el sacerdot, amb el títol de monjo, es considerava un
més de la comunitat de l'Estany.
El temple romànic actual de Sant Feliu fou
construït al final del s. XI i, tot i quedar inacabat per la falta de la
tercera nau, fou consagrat el 1093, quedant unit a la canònica de l'Estany. Amb
el temps, la comunitat de l'Estany va acumular un important patrimoni entre el
Bages i l'Osona, i es convertí en el principal poder fàctic de la zona. El 1592
es van extingir les comunitats canòniques i el monestir va quedar secularitzat,
però l'església de Sant Feliu no va obtenir la independència, sinó que continuà
depenent de la canònica secular de l'Estany, que passà a ser regida per les
Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de les diòcesis de Girona, Vic i
Barcelona que actuaven com a senyors del monestir.
Tenim notícia sobre diversos retaules barrocs en
aquesta església, que no s'han conservat. Al principi del segle XVII el retaule
major estava dedicat, com és lògic, a sant Feliu i estava situat a l'absis
(se'n conserva una foto: BELLPUIG, 1982: 47-48). Es va construir entorn dels
anys 1638-41, i l'autor fou Josep Giol, membre d'una nissaga d'escultors de la
vila de Centelles. El cost total va ser de 265 lliures, pagades en part amb
llegats testamentaris. A la nau secundària hi havia un retaule dedicat a sant
Joan Baptista i també a sant Joan Evangelista. De fet, en l'acta de consagració
de l'església ja es diu que està construïda en honor de sant Feliu i de sant
Joan, i molt possiblement ja des d'aleshores els dos altars principals
reflectien la dualitat d'aquesta titularitat compartida. D'aquest retaule se'n
coneix el contracte, del 1615, gràcies al qual sabem que el pintor i daurador
fou el vigatà Joan Antic Claramunt, i també tot el detall del programa
iconogràfic. És interessant com a testimoni de la devoció compartida entre els
dos sants Joans, una particularitat que es constata en moltes manifestacions de
la devoció popular però que és menys freqüent en el fet de compartir un mateix
retaule. Finalment hi havia un retaule al capdavall de la nau secundària que
estava dedicat a sant Sebastià. El pintor fou també Joan Antic, i els dos
retaules van ser contractats en el mateix document. Sembla que l'origen de la
devoció a sant Sebastià té relació amb episodis de pesta de mitjan segle XVI. A
més, l'església tenia també altars i retaules del Roser i de sant Pere, aquests
de situació imprecisa (GALOBART, 1996: 135-145). En aquesta època la parròquia
es finançava mitjançant tres bacins o administracions: el Bací de les Ànimes,
l'Almoina del Dilluns de Pasqua i el Bací de l'Obra. Aquesta tercera recollia
diners per al manteniment de l'església. Els obrers o encarregats del
manteniment de la parròquia eren dos, que s'elegien el dia 1 de maig i exercien
el seu càrrec durant un any (FERRER i altres, 1991: 196). Aleshores l'església
tenia també un benefici eclesiàstic fundat per Petro de Solerio i Raimunda Bach.
El 1775 s'ordenà la separació de Sant Feliu de
Terrassola respecte de l'Estany, si bé no es va fer efectiva fins que va morir
el darrer canonge, el 1809. El traspàs encara s'endarrerí per la Guerra del
Francès fins el 1816, i l'any següent fou confirmada pel rei. En aquesta època,
entorn de 1787, l'església va patir una transformació substancial: la seva
orientació es va capgirar i l'interior es reformà, l'absis principal quedà
suprimit i s'hi va fer l'entrada, i també es construí la rectoria al costat de
migdia, al lloc on s'hi havia d'haver aixecat la tercera nau.
Pel que fa a la rectoria, hi ha notícies que
apunten que entorn de 1589 ja s'havia adossat a l'església una primera
construcció amb funcions de rectoria. Desprès d'un incendi, va caldre aixecar
la nova rectoria al segle XVIII. Aquesta constava de tres naus i era de
dimensions força superiors a la rectoria anterior. En aquest moment la
parròquia aconseguí també una batllia pròpia i autònoma de l'Estany, que va
durar entre 1780 i 1851, quan s'integrà dins del municipi de Santa Maria d'Oló.
Més endavant hi hagué encara una certa controvèrsia sobre si aquest territori
havia de formar part del partit judicial de Manresa (com Oló) o de Vic (com era
fins aleshores). I el 1930 l'Estany va voler recuperar una part del terme,
enfront l'oposició de l'Ajuntament de Santa Maria d'Oló. Aquests conflictes
reflecteixen la situació de frontera d'aquest territori. Val a dir que la
parròquia, formada pels diferents masos de la zona i aglutinada al voltant de
l'església, va conservar ben vius un dinamisme i una identitat pròpia fins ben
entrat el segle XX. El primer diumenge d'agost es celebrava la festa major.
Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou
saquejada i es va cremar el retaule barroc obra de Josep Giol. L'aleshores
rector, Silvestre Prat Torredeflor, fou assassinat pels anticlericals. L'any
1943 hi va entrar com a rector Josep Bellpuig, que s'hi va estar una quarantena
d'anys. Ha deixat un treball inèdit en el qual recull algunes de les seves
vivències a Sant Feliu i, entre d'altres aspectes, detalla les diverses obres i
el procés de restauració que s'hi va fer. El 1950 es va arranjar el campanar. Anteriorment
no tenia escala fixa, ja que estava concebut com a element defensiu, i tenia un
soterrani que tal vegada havia fet funcions de presó. Mn. Bellpuig detalla
alguns indicis d'un possible túnel d'escapada sota el campanar que conduïa cap
a la riera. Més tard, entre 1974 i 1977, el conjunt va ser restaurat pel servei
de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona. En
aquesta obra es van aprofitar pedres de la capella romànica de Sant Martí de
Puig-Ermengol, dins del mateix municipi, amb les quals es van reconstruir els
absis i altres paraments interiors. El 1973 es van realitzar unes excavacions
informals sota el paviment de l'església i es localitzà una cambra sepulcral
subterrània o hipogeu a la nau principal, tal vegada del segle XVI. També van
aparèixer restes constructives de difícil interpretació a la zona de l'absis,
les quals podrien correspondre o alguna ocupació anterior o a una primitiva
església preromànica. També en aquests anys (1970-1980) es van fer reformes a
la façana principal de la rectoria, i l'any 1977 s'hi va adossar al darrere un
nou cos rectangular. Per aquesta època el mossèn ja no hi vivia de manera
regular i van fer-se càrrec de la rectoria com a ermitans Joan Raurell i Lurdes
Garriga, els quals van impulsar múltiples reformes i arranjaments. El fossat i
cementiri amb nínxols que hi havia a la part de l'absis fou suprimit i es
construí un petit cementiri més a ponent. També es van reformar les restes de
l'antic comunidor i es va fer l'arranjament general de l'entorn. Actualment
l'església continua oberta al culte com a parròquia de Terrassola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada