MONÒLIT A PAU CASALS i DEFILLÓ
SANT FELIU DE GUÍXOLS - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
.jpg)
Pau Casals i Defilló (el vendrell, 29 de desembre de
1876 – San Juan, 22 d’octubre de 1973) fou un violoncel·lista,
pedagog, director i compositor musical català. La seva gran
contribució al món de la música va ser la innovació en la
interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per
tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d'El cant dels
ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món,
i de manera molt més significativa dins del modernisme català. Promogué
fundacions per a l'impuls i la divulgació de la música.
Pau Casals ha estat un dels violoncel·listes amb més
talent del segle xx. Reconegut internacionalment com un dels millors
intèrprets i directors d'orquestra del seu temps, continua avui dia sent una
icona musical de referència.
Com a violoncel·lista va aportar canvis innovadors en
l'execució del violoncel, que va convertir en un gran instrument solista. Com a
director i mestre, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència
musical que ell aconseguia amb el violoncel. Fritz Kreiser el va
definir com «el rei de l'arquet» i Eugene Ormandy va dir de Pau
Casals: «No és solament el més gran violoncel·lista, sinó possiblement el músic
viu més extraordinari del món».
Biografia, el primer violoncel
Pau Casals va néixer el 29
de desembre de 1876 al Vendrell (Baix Penedès) fill del català Carles
Casals Riba i de la porto-riquenya Pilar Defilló. Des de la infantesa
va mostrar una gran sensibilitat per la música. Als cinc anys ja
estudiava piano, flauta i violí gràcies al seu pare, músic, que li va
transmetre els primers coneixements musicals. En aquesta edat dugué a
terme la seva primera actuació musical, al cor de l'església del Vendrell, i
als sis anys va fer la primera composició: un regal per al seu padrí el dia del
seu sant. El 1883, amb l'ajut del seu pare, va compondre una partitura per a
una representació dels Pastorets.
L'any 1885 Casals va quedar
impressionat davant l'actuació dels pallassos Los tres bemoles, un
dels quals tocava còmicament una pipa enorme que tenia forma de violoncel.
Aquesta actuació dels pallassos —Casals no havia vist mai un instrument de
corda que es toqués en aquella posició— juntament amb el recital de
violoncel que el professor Garcia de Barcelona va fer al Centre
Catòlic del Vendrell, feu que Pau Casals prengués una determinació sobre la
seva vocació: seria violoncel·lista. A la fi del recital del professor Garcia,
va demanar als seus pares un violoncel, però no li'n van comprar, ja que tenia
molts instruments. En veure la il·lusió que li feia, però, el seu padrí, Peret
Barber, juntament amb el seu pare, li'n van construir un amb una carabassa,
després hi posaren unes cordes i en acabar una capa de pintura.
Estudis a
Barcelona
Matriculat a l'Escola Municipal de Música de Barcelona,
s'allotjà a casa d'uns parents per tal de poder assistir amb regularitat a
l'escola. Va estudiar violoncel sota la direcció de Josep Garcia i Jacot i
amb Josep Rodoreda com a professor de composició. Gràcies als
seus coneixements musicals previs, va aprendre amb molta rapidesa sense
adaptar-se, però, a la forma convencional de tocar el violoncel, cosa que li
feu desenvolupar-ne una de pròpia.
L'any 1889 començà a tocar al Cafè Tost de Barcelona set
dies a la setmana, tres hores cada nit, per 4 pessetes. L'any següent el
propietari del Cafè Tost va introduir Casals al món musical i cultural de
Barcelona. Va ser allí on el va anar a escoltar Isaac Albéniz i, davant la
negativa familiar perquè viatgés amb ell a Londres, va donar a la seva mare una
carta de recomanació per al comte Guillermo Morphy i Ferris, conseller
privat de la reina regent Maria Cristina d’Àustria. Als 14 anys va
descobrir una edició de les Sis suites per a violoncel de Johan
Sebastian Bach en una llibreria de Barcelona. Bach es convertiria en el
seu ídol i les seves interpretacions de les seves suites van merèixer
reconeixement mundial.
El 23 de febrer del 1891 participà en un concert benèfic
al Teatre Novedades de Barcelona. El mateix any va conèixer el
compositor Enric Granados, amb qui començà una llarga amistat. També
començà a treballar a La Pajarera, un cafè situat a la plaça de
Catalunya, amb actuacions cada nit formant un trio. El grup va passar a formar
part de l'anomenat Sextet de la Pajarera.
Madrid i París
El 1893 es graduà a l'Escola Municipal de Música de
Barcelona, i posteriorment va viatjar a Madrid amb la seva mare i els
seus germans. El comte de Morphy es convertí en el seu tutor multidisciplinari,
patró i mentor durant més de dos anys i mig. El mateix any, i fins al
1895, va rebre, per la reina Maria Cristina d'Àustria, una pensió mensual de
250 pessetes. Amb Jesús de Monasterio com a professor de música
de cambra inicià la seva segona etapa de formació musical començant les
classes al Conservatorio de Música y Declamación de Madrid.
El 1895 va presentar-se a les proves d'accés del
Conservatori de Música de Brussel·les. Un cop passades les proves, decidí
no entrar a formar part d'aquest conservatori. El mateix any va partir cap
a París, però al cap de pocs mesos va tornar a Barcelona.
Professor i concertista
El 1896 s'incorporà com a professor a l'Escola Municipal
de Música de Barcelona i va ser nomenat, uns mesos més tard, professor de
violoncel del Conservatori del Liceu. Va començar a efectuar concerts en
petites societats de Barcelona; tocà breument amb l'Orquestra Escalas, i va ser
acceptat com a violoncel·lista a la Gran Orquestra del Teatre del Liceu.
L'any 1897 va coincidir a Barcelona amb Camille
Saint-Saëns, i entrà a formar part del quartet de corda Crickboom. Inicià
una gira per Espanya amb Enric Granados i Mathieu
Crickboom, i obtingué posteriorment un regal de la reina Maria Cristina:
un safir blau i un violoncel nou.
Alguns dels seus alumnes van ser músics destacats com
ara Juliette Alvin, Gaspar Cassadó i Moreu, Bernhard Greenhaus, Jacquelin
du Pré, Alexander Scheider, Andrei Borissiak o Concepció Badia i Millàs.
Gires americanes i europees
Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria
internacional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. El
1899 Casals va anar a París per invitació de la prestigiosa soprano
nord-americana Emma Nevada, a qui havia conegut mitjançant el comte de
Morphy. El mateix any viatjà a Londres amb Nevada i el pianista León
Moreau: debutà el 20 de maig al Crystal Palace i actuà, el 20 d'agost, en un
concert privat davant la reina Victòria i del Regne Unit. De retorn a
París va fer el seu debut amb l'orquestra del cèlebre director Charles
Lamoreux.
A partir del 1900 s'instal·là a la ciutat de París i
va començar a tocar amb el pianista Harold Bauer, amb qui va fer diversos
concerts per Espanya i Holanda: l'inici d'una «associació feliç i durable» en
paraules del mateix Casals.
El 1901 viatjà per primera vegada als Estats Units d’Amèrica,
en gira amb Emma Nevada i Léon Moreau, tenint com a agent a Raymond Duncan,
germà d'Isadora Duncan. Mentre eren a San Francisco, baixant d'una
escalada al Mount Tamalpais, patí un accident crític en desprendre's una
roca de la muntanya i esquinçar-li la mà esquerra. Els metges van pronosticar
que mai més no en recuperaria l'ús complet, però va aconseguir que tornés a
funcionar normalment en quatre mesos de tractament i exercicis. Durant aquest
temps, mentre els seus companys prosseguien la gira, va allotjar-se a casa de
Michael Stein, germà gran de Gertrude i Leo Stein, amb els quals va
mantenir una llarga amistat i freqüents contactes en les seves coincidències a
París. El mateix any inicià una gira a la localitat de Worcester
(Massachusetts), que durà fins a l'estiu de 1902.
El 1903 inicià una gira per Amèrica del Sud, i el
1904 va fer el segon viatge als EUA i Amèrica del Sud. Com a solista efectuà
diversos concerts, el més important fou el concert privat ofert el 15 de gener
d'aquell any a la Casa Blanca davant el president Theodore
Roosevelt.
El 1905 començà una relació sentimental amb la
violoncel·lista portuguesa Guilhermina Suggia, a qui ja coneixia des de
l'estiu del 1898 a Porto, relació que va finalitzar el 1910. L'any
1906 va crear el Trio Cortot-Thibaud-Casals, que va debutar a la ciutat
francesa de Lilla. Aquell mateix any va viatjar a Rússia per
actuar a Sant Petersburg. El 20 d'octubre de 1909 va ser convidat a tocar
per a la Classical Concert Society de Londres, cosa que li va
permetre viatjar posteriorment fins a Anglaterra cada any per
realitzar diversos concerts.
El 1910 Pau Casals va debutar a Viena al Gran
Saló del Musikverein, amb l'Orquestra Filarmònica de Viena; visità
posteriorment Sant Petersburg, Moscou, novament Viena i, finalment, Budapest.
El 1914 tornà als Estats Units i el 4 d'abril del mateix any es va casar a Nova
York amb la soprano Susan Metcalfe i iniciaren una gira junts pel seu
país natal.
El 1916 efectuà un concert benèfic al Metropolitan
Opera House per als fills d'Enric Granados.
L’Orquestra Pau Casals
El 1919 va tornar a Barcelona amb la idea de la creació
de l'Orquestra Pau Casals, amb l'ajut del seu germà Enric casals com
a primer violí i Enric Ainaud i Sánchez com a primer violí adjunt, i
el 1920, amb altres músics prestigiosos, creà l'École Normale de Musique de París.
El 13 d'octubre del mateix any es representà el primer concert de l'Orquestra
Pau Casals al Palau de la Música Catalana, i el 1922 va fer la seva
primera aparició com a director a NovaYork.
El 1925 va crear l'Associació, amb l'objectiu de permetre
a la classe obrera gaudir de la música. Existeixen exemplars del
llibre editat per Jaimes Libros en què se n'explica la història i estatuts, amb
il·lustracions. Fou president de l'Associació Obrera de Concerts Joan Font
Carbó en els seus inicis fins que presentà la renúncia en l'assemblea general
del 15 de juliol de 1933; en aquella mateixa assemblea en fou elegit president
Enric Rafel i Surell, el qual en va ser fins a la desaparició de l'entitat. Amb
motiu del centenari de la mort de Ludwig van Beethoven, el 1927 efectuà
diversos concerts a Viena, un any en el qual fou nomenat fill
predilecte pel seu poble natal, el Vendrell.
El 1928 va fer un petit viatge als Estats Units per fer
l'últim concert com a solista en aquest país i el mateix any es va acabar la
seva relació amb la seva esposa i se separaren definitivament.
Segona República, Guerra Civil i exili
En proclamar-se la Segona República espanyola el
15 d'abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest
fet. El 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Fiharmònica de
Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les
persecucions dels nazis. Gran aficionat als castells humans, va
presidir els concursos de castells de Tarragona de 1932 i 1933.
El 18 de juliol de 1936, durant la realització d'un
assaig amb la seva orquestra i la seva solista predilecta Conxita Badia, conegué
la notícia de l'aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de
Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar
a París, però l'any 1940 hagué d'abandonar la ciutat a causa de l'entrada
de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se'n va anar a Amèrica
del Nord.
Segons les seves memòries, així com el que manifestà
Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys
d'exili a Prada (fins al 1957), en part a causa de la seva
voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats en camps
de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i
sota l'ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts benèfics, va
mirar de donar-los suport durant i després de la guerra. També, entre el 1938 i
el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats.
També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions
internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments, en nom propi i com a
president honorari de l'Agrupació Catalana d’Invàlids i Mutilats de Guerra. Molts
d'aquests donatius, els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes
du Bonheur International i la Spanish Refugee Aid, de Nova York.
L'època a França va ser un període molt productiu
musicalment parlant. Destaca la que va ser la seva obra més coneguda,
l'oratori El pessebre, que Pau Casals va començar a musicar el 1943 sobre
un poema de Joan Alavedra. Uns anys més tard, amb l'ajuda del seu
germà Enric, Pau Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió
definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els
deu anys següents, Pau Casals va dirigir El pessebre als Estats
Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia,
Israel-Palestina, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela i El Salvador, entre
d'altres, per passar a ser l'activitat musical més important dels seus últims
anys.
Prada i Puerto Rico
Al final de
la Segona Guerra Mundial, el juny del 1945, Pau Casals va ser convidat a
Anglaterra, on no havia tornat a tocar des de feia sis anys. Després d'un
concert al Royal Albert Hall de Londres, va transmetre un missatge
d'esperança per als compatriotes catalans des dels estudis radiofònics de
la BBC i, al final, va interpretar El cant dels ocells. Els
fets, però, no es van desenvolupar com Pau Casals s'havia imaginat i, al final
de l'estiu del 1946, atesa la immobilitat dels països vencedors davant del
règim de Franco, va decidir, en senyal de protesta, deixar de tocar
públicament. Van ser uns anys de pena i de tristor que Pau Casals va viure
amargament, reclòs en el seu petit refugi de Prada dedicat a la música i a
l'ensenyament.
No va ser fins al 1950, amb la celebració del primer
Festival Bach de Prada, que Pau Casals va reaparèixer davant dels
escenaris. Amb motiu de la commemoració del bicentenari de la mort
de Johann Sebastian Bach, el violinista Alexander Schneider va
convèncer Pau Casals de realitzar un festival musical on poguessin confluir els
millors músics del moment. El primer concert del Festival Bach va tenir
lloc el 2 de juny a l'església de Sant Pere de Prada. Feia cinc anys
que Pau Casals no tocava en públic i ho va fer interpretant la Primera suite de
Bach. El festival va ser un esdeveniment musical sense precedents. Per a
molts músics joves era la primera vegada que tenien l'oportunitat de treballar
conjuntament amb Casals i rebre, per part del màxim intèrpret de Bach, unes
lliçons magistrals que molts d'ells mai no van oblidar. Des d'aleshores,
els festivals es van celebrar cada estiu a la vila de Prada, que es convertia
per uns mesos en el punt de trobada dels millors músics del món i Pau
Casals acudí a quasi tots els que s'hi organitzaren. Aquell mateix any presidí
a Perpinyà els Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1950.
El febrer de 1955 va ser l'última vegada que
Pau Casals va trepitjar el seu país en vida, ho feia per donar sepultura a qui
havia estat la seva companya, Francisca Vidal, durant molts anys, a Prada.
No es van poder casar, perquè Casals no s'havia divorciat encara de Susan
Metcalfe, però un sacerdot va oficiar un cert ritu de casament in articulo
mortis. Al desembre del mateix any, Pau Casals va fer el seu primer viatge
a Puerto Rico, país on nasqué la seva mare. Un any més tard
s'instal·là a la localitat de San Juan, on l'any 1957 va patir
un atac de cor durant un assaig. El 3 d'agost del 1957 Pau Casals es
casà amb marta Montáñez. Durant aquests anys, la seva activitat musical va
anar molt lligada al Festival Casals de Puerto Rico, que es va gestar sota la
iniciativa de l'advocat Abe Fortas i el governador de Puerto
Rico, Luis Muñoz Marín. Malgrat el canvi de residència, va continuar
viatjant a Europa fins al 1966, per participar anualment als Festivals de Prada
i a l'Acadèmia d'Estiu de Zermatt, on va començar a fer classes magistrals
el 1952.
Un home de pau
Va iniciar durant aquests anys una croada personal per la
lluita per la pau i llibertat dirigint El pessebre arreu del món
i participant en nombroses classes magistrals, entre les quals cal
destacar les de Berkeley a Califòrnia, (1962), i les de Marlboro
a Vermont (1962-1973).
El 1958 va fer un concert i el «missatge de pau» que Pau
Casals havia gravat uns dies abans a Ginebra fou retransmès a més de
40 països. També aquell any fou proposat com a candidat pel Premi Nobel de
la Pau.
El 1961 va ser convidat pel president John Fitzerald
kennedy a fer un concert a la Casa Blanca i, dos anys més tard,
el mateix president dels Estats Units, li concedí la Medalla de la
Llibertat.
El 1971 va compondre l'Himme a les Nacions Unides, que
dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions
Unides, i on el secretari general de les Nacions Unides U Thant li
lliurà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la
frase What is more, I am a Catalan.
Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment
per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels inicis va rebutjar tocar en
països on no es respectessin els principis democràtics i els últims anys es va
manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears.
Pau Casals va patir el 1973 un atac de cor irreversible,
a Puerto Rico. Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d’octubre de 1973.
L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que
es restablís la democràcia, va ser traslladat a Catalunya, on reposa avui al
cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum,
la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
Obra
Entre les contribucions més importants de Pau Casals
destaca haver canviat la tècnica de la interpretació del violoncel, buscant
moviments allunyats de la tècnica de l'època. Va recompondre, interpretar i
enregistrar les Suites per a violoncel sol de Johan Sebastian
Bach. Pau Casals va enregistrar més de 50 obres entre el 1915 i el 1924 amb la
discogràfica Columbia.
Va fer també de professor i compositor, amb obres que han
esdevingut un cant de pau, com l'oratori anomenat El pessebre (1960),
instrumentat pel seu germà Enric. A més de l’Himme de les Nacions
Unides (1971), ha compost peces vocals (O vos ommes, Nigra sum) o sardanes
(Sant Martí del Canigó) i Els reis màgics, per a 32 violoncels). En
paraules de la seva vídua, Marta Casals Istomin: «Al llarg de la seva vida
musical, Pau Casals va sentir la necessitat de compondre i, malgrat les seves
múltiples activitats, va trobar el temps per escriure la seva música». A
partir de l'any 2010, Editorial de Música Boileau va emprendre la
publicació de tota aquesta producció (llevat dEl pessebre, ja editat) dirigida
per Marta Casals Istomin i amb la col·laboració del musicòleg Xosé Aviñoa i de
la Fundació Pau Casals. S'han comptabilitzat un centenar d'obres de tota mena
de gèneres que Casals va escriure al llarg de tota la seva vida.
*******************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada