MONUMENT EN RECORD DE SALVADOR ESPRIU i CASTELLÓ
SANT FELIU DE GUÍXOLS - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
.jpg)
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners,
10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985) fou un poeta,
dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament
amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de
les fórmules noucentistes.
La producció literària d'Espriu és extensa, però cal
destacar els poemaris Cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell
de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de
la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra
poètica (d'estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb
"Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera
història d’Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per
l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter
grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de
l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han
contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la
roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica
contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar.
Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia
fet mai.
Biografia
Salvador Espriu i Castelló va
néixer a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i
Torras un home de caràcter obert, sociable i lliurepensador, llicenciat
en dret per la Universitat de Barcelona i que exercia
de notari, i Escolàstica Castelló i Molas, una dona tímida, discreta i
molt religiosa.
Casa natal de Salvador Espriu al
carrer de Mossèn Cinto Verdaguer, 26, de Santa Coloma de Farners
A causa de la feina del seu pare,
la família, originària d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa
Coloma de Farners. En aquest poble de la comarca de la Selva és on
van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep.
Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar,
aquesta vegada a Barcelona, on van néixer les dues germanes petites de
Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa. Gràcies a la bona situació econòmica per
la feina del seu pare, es podien permetre un servei domèstic format per
una cuinera, tres minyones i un xofer, i mantenir la casa d'estiueig al
carrer de la Perera d'Arenys de Mar, poble on residien tots els seus familiars.
El jove Salvador era un nen que
se'l descriu com entremaliat i juganer. Va realitzar els pàrvuls a l'Escola
Montessori i l'educació primària a l'Escola alemanya. Els moments més
feliços, els passava a la casa pairal, on tenia molts amics i es passava el dia
rondant per la vila. Els llocs que més freqüentava eren, en primer lloc, la
casa de les germanes Draper, amigues de la família, que sempre obsequiaven els
nens amb caramels i xocolata. Un altre lloc que visitava era la casa de la seva
tia Maria Castelló, que tenia en una paret de casa seva sis gravats sobre la
història bíblica d'Esther, dels quals tragué la idea d'escriure més
endavant Primera història d'Esther. Un dels llocs on anava a jugar
era can Rosés, casa veïna on vivien uns ferrers que tenien dos fills més o
menys de la seva edat. També es distreia anant a la platja o al Mal Temps,
turó que es troba a llevant de la vila.
A principis de la dècada del
1920 la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada: els cinc
germans van agafar alhora el xarampió i Maria Isabel en morí després
d'una terrible complicació neurològica. També Salvador en patí una greu
complicació pulmonar -un empiema-, amb una recuperació molt lenta i una
intervenció quirúrgica per la qual va haver de passar molt de temps al llit.
Per afavorir la recuperació el van portar a Viladrau, on el pare adquirí
la casa anomenada "Can Ganyotes".
Dos anys després de la mort de
Maria Isabel, el 1926, el seu germà gran, Francesc, va morir en caure al port
d'Arenys, que estava en obres. Aquestes morts i la seva malaltia li van canviar
la vida. De nen juganer i trapella que era va passar a ser un nen delicat,
sempre amb el perill de recaure, obligat a passar llargues temporades al llit.
A causa d'aquestes etapes de convalescència, va convertir-se en un amant de
tota mena de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de
religió i d’història antiga.
Primeres obres
L'any 1929, als quinze anys, va publicar el seu
primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent
exemplars que no eren per a vendre, la va pagar el seu pare. Aquesta obra són
estampes de l'Antic Testament, de manera que queda demostrat el profund
coneixement que tenia de les escriptures.
L'octubre de 1930, quan tenia disset anys, va
ingressar a la Universitat de Barcelona per realitzar les carreres
de dret i filosofia i i lletres. Allà conegué tres de les seves
millors amigues al llarg de tota la vida: Amàlia Tineo, Mercè Montañola i Lola
Solà, i també establí un llaç d'amistat molt fort amb l'escriptor Bartomeu
Rosselló-Pòrcel. En aquells moments, la vida a la universitat estava molt
animada, ja que s'acabava de sortir de la dictadura i el país
s'encaminava cap a la República, que es proclamà l'abril del 1931.
Tot i que treia unes notes immillorables en les dues
carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les lletres que el
dret. Aquesta passió el portà a escriure El doctor Rip, la seva primera
novel·la en català, publicada el febrer de 1931. Al cap de poc temps,
va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta
dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys de Mar. L'any 1932 va
sortir a la venda Laia, que és una novel·la curta inspirada bàsicament en
l'Arenys del segle xix. El 1970 fou portada al cinema,
dirigida per Vicent Lluch i interpretada per Núria Espert i
Francisco Rabal..
El 1933, va participar en el famós creuer de 48 dies de
200 universitaris (estudiants i professors) per la Mediterrània,
organitzat per Fernando Giner de los Ríos, ministre d'Instrucció Pública
de la República. El viatge va acostar-lo més als clàssics i va refermar la
seva passió per l'egiptologia.
El 1934 va publicar Aspectes, obra que va
servir per a aglutinar tota la crítica en contra seu. També aquest any va
presentar Els avets, obra amb què va aconseguir el seu primer premi
literari: el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs
Florals de l’Ateneu Arenyenc. Aquests anys, els estius i les vacances
de Setmana Santa en lloc de realitzar-los a Arenys de Mar els
passaven sobretot a Viladrau, poble on el seu pare havia comprat una finca
de Puig i Cadafalch per tenir cura de la seva salut.
L'any 1935 va publicar el llibre Miratge a Citera,
que li va servir per reconciliar-se amb la crítica. Era una novel·la curta
amable, banal, que seguia els cànons de l'època. També va presentar
el llibre Ariadna al laberint grotesc, crítica sarcàstica de tot el que el
rodejava.
Salvador Espriu, per l'etapa en què inicià la seva
trajectòria literària i pel fet que aquesta es veié estroncada per la Guerra
Civil, és inclòs dins la generació del 36.
Guerra Civil
Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va
veure interromputs els seus estudis de lletres clàssiques, que eren els únics
que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment, però no el
van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes
a futurs oficials. Durant aquesta època negra va seguir escrivint per evadir-se
de l'entorn, de manera que l'any 1937 es va publicar Letizia i
altres proses. Els tràgics esdeveniments el van fer caure en una profunda
crisi; creia que el millor que es podia fer era un pacte entre els dos bàndols
per acabar la matança. A més a més, l'any 1938 va morir Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, amic al qual tenia molt d'afecte, i que li havia dedicat el
seu poemari pòstum Imitació del foc. Amb l'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona va veure la mort de Catalunya. Un mes
després d'aquesta entrada va escriure la peça teatral, Antígona, per
parlar del tema clàssic de la lluita entre germans, fet que és el que
considerava que havia passat a Catalunya i Espanya amb la Guerra
Civil espanyola.
El seu pare va morir l'abril del 1940 i la seva
notaria va passar a mans d'Antoni Gual Ubach. Espriu va entrar a treballar-hi
per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i
gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de
quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i
amargs de la meva vida". Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà
per l'exili interior, és a dir, que malgrat restar al país pateix una
ignorància i restriccions semblants a les que van patir els que s'exiliaren.
En aquella època en què molts escriptors van
passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i
saber que seria "impossible rebre cap mena de reconeixement
literari". A més, es va decantar per la poesia com a mètode
d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat
per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees, l'any 1946 apareix
el seu primer llibre de poemes, El cementiri de Sinera, en el qual crea el
mite de Sinera. El llibre explica l'entorn en què es va criar de petit per
recordar moments agradables de la seva infantesa, moments que mai no tornaran.
Perdudes totes les il·lusions, només l'espera la mort.
Entre 1947 i 1948 va escriure la peça
teatral Primera història d'Esther, amb un llenguatge molt ric i treballat
per mostrar la riquesa que es perdria si el català desapareixia. L'obra és una
adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia, però que transcorre
com una representació de titelles en el mític "jardí dels cinc
arbres", a la casa d'Arenys. La història d'Esther permet a Espriu establir
un paral·lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la
situació del poble català. L'obra va ser molt ben acceptada en els reduïts
cercles de la cultura catalana.
Salvador Espriu va participar en la vida clandestina de
la literatura catalana de la immediata postguerra. Aquests anys,
els considerava una època terrible, dintre dels quals només se n'escapaven les
estades d'estiu a Arenys de Mar, que passava amb la família.
El 7 d’agost de 1950 la seva mare va morir de
càncer, fet que va significar un cop molt fort per a l'escriptor, ja que
l'estimava i admirava molt. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar
quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i
el mur i Final de laberint, llibre pel qual el van guardonar amb
el Premi Lletra d’Or. En les quatre obres, tot i tractar temàtiques
diferents, com poden ser passejar-se amb Dant per l'infern i
el purgatori o viatjar pel Mediterrani seguint l'estil d'Ulisses,
sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima
acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es converteix
en una meditació sobre la mort.
Es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però
afirmava que se sentia atret per la religió. Va voler morir catòlicament, per
respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a
missa a Arenys.
L'any 1957 va publicar Evocació de Rosselló-Pòrcel i
altres proses, en què inclou un estudi de l'obra del seu amic difunt. El 1960
apareix La pell de brau, llibre de poemes que tractava la situació de
Catalunya sota el jou franquista, que tingué una acollida molt bona entre
els joves intel·lectuals, que van agafar uns quants versos del llibre com a
símbols de la resistència. El llibre no fou mai censurat, malgrat que
contenia la frase «No pot escollir príncep qui vessa sang».
L'any 1960 pot deixar la notaria Gual i passa a fer unes
incertes feines d'assessorament a la mútua mèdica que dirigeix el seu germà
Josep.
Poeta del poble
El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els
seus llibres de poemes en què, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre
de Sinera. Al llarg de la dècada del 1960 li passa una cosa
completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les
reivindicacions de Catalunya i passa a ser considerat la veu del poble. Aquesta
obertura del poeta al gran públic va ser deguda sobretot al director de teatre Ricard
Salvat i al cantant Raimon. Tot i no intervenir activament en la
lluita clandestina, sempre que es demanava el suport dels intel·lectuals del
país n'oferia, fins i tot en els moments més arriscats, com poden ser la caputxinada del 9
de març de 1966 o la signatura del manifest en contra de les tortures per
la policia als miners d'Asturies, cosa que va fer que li vigilessin la
correspondència.
Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja
que "buscava un català modern", lliure de mots cultes i
medievalitzants introduïts pel noucentisme. Els darrers anys del franquisme van
coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava una vida
molt reclosa. Amb el pas del temps, es va anar convertint cada vegada més en
una persona inaccessible, de manera que ja no assistia ni a les presentacions
dels seus llibres. Tot i això, en privat tothom el descriu com una persona molt
sociable. A partir del 1969 se'l va proposar per al premi Nobel
de literatura, que no li fou concedit. El 1972 rebé el Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes.
La seva vida era interrompuda sovint per malalties, de
manera que es passava moltes hores llegint i escrivint. Cada dia dedicava mitja
hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més el diccionari de
la Real Academia Española.
La correspondència l'ocupava molta estona, ja que, com
ell mateix deia: "Com que m'han convertit en una patum, sé que fins i tot
guarden les simples targetes". Aquesta fama va fer que hagués de tenir
molta cura en les seves declaracions, ja que havia de respondre a la imatge que
se n'havia fet el públic. Al final, el seu germà Josep va haver d'actuar de
filtre entre el poeta i la gent que volia accedir-hi.
L'any 1971 va publicar el llibre de poemes titulat Setmana
Santa, amb el qual el 1972 va guanyar el Premi de la Crítica de poesia
castellana tot i que es va concedir a una obra en català. En aquella
època, també publicà Aproximació tal vegada el·líptica a l'art de Pla
Narbona (1968) i Formes i paraules (1975).
En el llibre PSUC: per Catalunya, la democràcia
i el socialisme va fer unes declaracions defensant la cooficialitat del català
i el castellà, que va provocar crítiques dels sectors catalanistes més
radicals. Ràpidament, intel·lectuals de tots els mitjans van sortir en defensa
del poeta, que continuava sent considerat un mite, tot i el restabliment de la
democràcia.
Llavors va passar una època en què les creacions que feia
eren per encàrrec. Així va escriure Per una vella i encerclada terra a
instàncies de Manuel Valls Gorina o Una altra Fedra, si us plau (1977)
per petició de Núria Espert.
L'any 1979 va tenir un preinfart i va haver de ser
internat a la clínica Sant Jordi. A partir d'aquell moment, la situació de la
seva salut va començar a ser molt greu. Llavors, a partir de l'any 1980, va
començar a rebre tot un seguit de distincions i honors entre els quals
destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o
la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. L'any 1981 va
publicar el llibre Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi
Ciutat de Barcelona i el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i
Assaig en categoria de prosa. Va continuar escrivint fins a la seva mort.
El 19 de desembre del 1984 va haver de ser ingressat a la
clínica Quirón, però el van donar l'alta el dia 27 del mateix mes. El 18 de
febrer de 1985 va tornar a l'hospital. Aquesta vegada va haver de ser ingressat
a l'UCI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de
71 anys. La capella ardent s'instal·là al PALAU DE LA Generalitat de
Catalunya. En un acte multitudinari, el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys
de Mar, que tant havia glossat en la seva obra.
El 2013, centenari del seu naixement, se celebra a
Catalunya l'Any Espriu, amb diversos actes commemoratius i reivindicatius de la
seva figura.
Patrimoni literari
Salvador Espriu va mantenir una estreta relació amb el
poble d'Arenys de Mar, on hi ha la casa familiar dels Espriu, situada a
l'antic carrer de la Perera o Bisbe Català núm. 27. A més, és on
és enterrat, al cementiri d'Arenys.
Arenys, reconvertida en el topònim literari de Sinera, és
un dels temes que predomina en la seva poesia: un lloc on emmirallar-se,
recordar els que ja no hi són i evocar els paradisos perduts, fent memòria i
reconstruint-los amb paraules aspres i llums crepusculars. Sinera és doncs el
món mític que creà per a les seves obres, un món que en principi és síntesi de
la seva infantesa, del món que li plau, però que també és el món on passen tots
els esdeveniments de la seva obra i on situa els seus personatges grotescos,
que representen diferents elements de la realitat; aquests personatges es van
repetint en diferents obres i se'ls pot resseguir tot el seu cicle vital.
La família Espriu era originària d'Arenys de Mar i hi
passava tots els estius. El poeta va mitificar aquest món, recurs que molts
altres autors també han utilitzat (com Llorenç Vilallonga amb Bearn)
per tal de tenir un correlat objectiu on situar tots els elements de la seva
obra.
La família Espriu alternava les vacances entre Viladrau i
Arenys i, doncs, molts records infantils i d'adolescència estan lligats a
aquest lloc. Doctor Rip, Primera història d’Esther i Ariadna al
laberint grotesc inclouen experiències d'aquestes estades i rememoren els
tres espais mítics del jove Espriu, la casa i sobretot el jardí dels cinc
arbres d'Arenys; la torre de can Ganyota de Viladrau, la casa materna
de Rosselló-Pòrcel al carrer de l’Om de Palma.
El Centre de Documerntació i Estudi Salvador Espriu està
situat a Arenys de Mar i es va constituir el 1987 amb l'objectiu de confegir un
fons documental exhaustiu sobre l'obra de Salvador Espriu i també esdevenir el
principal punt de referència sobre l'autor. Primerament, estava ubicat en una
dependència de l'Ajuntament i l'any 2008 el Centre es va traslladar al Pavelló
Sert.
Santa Coloma de Farners és el lloc natal de Salvador
Espriu i la vila l'ha declarat fill il·lustre en reconeixement del poeta
català. La casa de naixement i el parc de Sant Salvador són alguns
dels espais més reconeguts de la vida d'Espriu. El parc de Sant Salvador és un
parc que està situat a la vora de la riera de Sant Hilari del Castanyet,
en un espai humit i ombrívol. Salvador Espriu el descrivia així:
“Parc de Sant Salvador”. Troncs i branques d'arbres nus
s'entrellacen damunt una espessa, gruixuda catifa de fulles seques, matisada
amb colors esplèndids. La tardor deu estar avançada, i aviat el vent
arremolinarà i escamparà la fullaraca. Avui tot es manté ben quiet, immòbil. Si
els arbres es conten ara, els uns als altres, els secrets de les seves
misterioses i meravelloses vides, val més que nosaltres callem”.
El pare de Salvador Espriu, el 1923, va comprar una casa
modernista a Viladrau construïda per Josep Puig i Cadafalch. La casa era
coneguda com a can Ganyota per la seva forma estranya. Està presidida
per una torratxa des de la qual es tenia una bona vista de la muntanya i on
Espriu passava hores i hores escrivint. D'aquí van sorgir Laia, totes
les Petites proses blanques, les quatre de La pluja i molts dels
contes d'Aspectes. A part, Pòrtic, Els avets i Boires a
muntanya contenen referències directes de l'entorn de Viladrau.
El Montseny és un entorn que va inspirar
fortament Salvador Espriu. Cinc de les seves obres tenen relació directa amb
aquest punt: Matí humit, Final del laberint, D’uns vells estius de joves
fills de casa bona, Els avets i Pluja d’hivern..
Salvador Espriu es va morir a Barcelona, ciutat en
la qual va passar una part de la seva vida i on va estudiar a la Universitat.
Per tota l'experiència a Barcelona el Mapa Literari Català d’Espais Escrits en
referència algunes obres que s'ambienten a la ciutat: Ariadna al laberint
grotesc i D’una vella i encerclada terra.
Itinerari literari per Arenys
Malgrat no haver nascut a Arenys de Mar, Salvador Espriu,
s'hi sentia molt lligat sentimentalment. Amb la seva família, hi va passar
alguns estius de la seva infantesa i va quedar fascinat per aquesta vila.
Un passeig per Sinera és una proposta de ruta
literària que ofereix la possibilitat de descobrir els indrets de la vila
d'Arenys de Mar que van inspirar el mite de Sinera, clau ineludible per a
la interpretació de l'obra espriuana.
S'inicia el recorregut a l'Ajuntament tot pujant per
la riera d’Arenys. Tot seguit s'arriba a la casa de Salvador Espriu,
la casa d'estiueig que, com ell mateix apunta, és “la casa dels morts que només
jo recordo”. A continuació, el camí continua per un dels nuclis més primitius
d'Arenys des d'on es pot apreciar el jardí que tant inspirà Salvador Espriu i
la riera d'Arenys, que li evocà moments de felicitat. L'església d'Arenys és el
següent punt del trajecte. Després s'arriba al carrer de la Torre, que
conserva l'aspecte que tenia en el temps d'Espriu i que serví de suport
material al mite de Sinera. Posteriorment, el traçat arriba a l’asil
Torrent, casa d'ancians, que Espriu recorda emotivament en el poema Vells
asilats de Sinera. Després de passar per carrer de la Torre i el rial de
Sa Clavella, s'entra a la petita plaça dels Cinc Cantons, lloc idoni que
antigament era punt de trobada de saltimbanquis, cantaires... El turó del
Mal Temps juntament amb el turó de la Pietat i el cementiri
formen el que Espriu descriu com “els límits estrictes de Sinera”. A
continuació, el camí arriba al seu final: el cementiri d’Arenys, on està
enterrat el poeta català, un lloc silenciós i aïllat on Salvador Espriu anava
sovint a passejar i meditar: “Passejaré per l'ordre de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma”. Aquest espai és convertit, en el llibre Cementiri
de Sinera, en un mirador poètic davant l'infinit i la mort.
*******************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada