RUTA 1714 - VILES CREMADES - ERMITA DE SANT SEBASTIÀ
VIC - SANTA EULÀLIA DE RIUPRIMER - OSONA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Itinerari pels escenaris de la Guerra de Successió
L'any 1700 va morir sense descèndencia Carles II, fet que va desencadenar un gran conflicte internacional. Les potències europees es disputaven el control de l'Imperi Hispànic. La confrontació va tenir un reflex en el si dels regnes peninsulars, en què els catalans i els altres estats de la Corona d'Aragó van donar suport a l'arxiduc Carles d'Austria, mentre que Castella, amb l'ajuda de França, es va inclinar pel duc Felip d'Anjou.
Cataalunya va estar en guerra durant deu anys, fins que, l'11 de setembre de 1714, Barcelona va caure definitivament. Al cap d'una setmana, la fortalesa de Cardona va capitular. La victòria de Felip V va suposar la supressió dels òrgans de govern i de les llibertats catalanes.
La Ruta 1714 es desplega pels conjunts del patrimoni monumental català que van ser protagonistes d'aquella disputa. El recorregut vol recuperar la memòria històrica a partir dels fets del conflicte dinàstic i les seves conseqüències per a la societat, la cultura i l'organització política de Catalunya.
La plana de Vic té el mèrit, o al menys li correspon històricament la responsabilitat, d’haver iniciat el moviment antiborbònic que, amb comptades excepcions, seguiria més endavant tot el país, fins el punt de rebre el nom de “vigatans” tots els partidaris de Carles III o l’arxiduc d’Àustria i el de “botiflers” a gent d’amples galtes i arrogant, els partidaris de Felip V, el primer Borbó de la corona hispànica. En aquest moviment o al menys en les conspiracions inicials hi té un lloc destacat la capella de Sant Sebastià, ara del terme de Vic i tradicionalment de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. Aquesta blanca capella o santuari, amb el seu airós campanar, que s’aixecà a l’extrem d’una alta planura, a 770 metres a la part ponentina de la Ciutat de Vic o NW de la Plana, és per tot un símbol i un record d’uns fets que evocarem breument.
El rei Felip V de Borbó, net de Lluís XIV de França, obtingué la corona espanyola, enfront de Carles, arxiduc d’Àustria, de la mateixa família o dinastia que regnava a Espanya, per decisió tardana i un xic forçada del rei Carles II, que morí sense successió l’1 de novembre de l’any 1700. Aquesta decisió, que riscava de lligar a la política absolutista i ambiciosa de Lluís XIV la corona espanyola, fou mal vista per Àustria, que a través de l’arxiduc Carles, fill segon de l’emperador Leopold I i net d’una princesa reial espanyola, pretenia la corona d’Espanya com a membre de la família Haugsburg, i també per Anglaterra i els seus aliats Portugal i Holanda temorosos de la prepotència francesa.
A Catalunya, i especialment a la Plana de Vic, el sentiment anti-francès era molt viu i tenia raons sòlides per a ésser-ho, els francesos envaïren la Plana als anys 1654, 1690 i 1697 i hi perpetraren robatoris i destruccions; un cos d’exèrcit o tropa de vigatans , sota les ordres del veguer Ramon Saia i Sacala, lluità contra els francesos entra 1694 i 1697 per les comarques veïnes de Vic. Per als cavallers rurals. i terratinents, secundats per molta part del poble, els francesos eren els representants de l’opressió i uniformisme, mentre que la casa d’Àustria apareixia més liberal i tolerant. En el fons era també una estranya reacció legitimista atiada, és clar, per l’antipatia de França.
A les ciutats, especialment a Barcelona, aquest sentiment no era tan viu perquè no havien sofert tant a causa dels francesos, i alguns ciutadans creien fins i tot que seria beneficiós per al comerç, un agermanament amb la veïna França. Això explica que de bon principi el rei Felip V fos acceptat a Barcelona i que els barcelonins, amb algunes notables excepcions, no ajudessin l’esquadra anglesa quan va intentar prendre Barcelona el maig de 1704 per a entronitzar-hi Carles d’Àustria. Hem dit que hi hagué notables excepcions perquè alguns barcelonins que estaven compromesos amb els aliats anglo-austríacs, com el literat i de família noble Antoni de Peguera i el jove vigatà Domènec Perera, doctor en lleis i professor menor de dret de la Universitat de Barcelona i refugiar-se a Itàlia per escapar-se de les represàlies del virrei borbònic Antonio Fernández de Velasco i Tovar.
Aquest virrei havia tingut algunes intervencions no massa afortunades a la Plana de Vic, amb motiu d’una discussió entre en Carles Regàs i Cavalleria, un decidit partidari de l’arxiduc, i la població de Manlleu, per causa d’uns molins que en Regàs feia al Ter i als que s’oposaven els manlleuencs. L’afer arribà a violències i en Regàs cridà, per ajudar-lo, els seus amics Antoni Cortada i Pastors, Jaume Puig i Beuló de Perafita, Josep Moragues de Sant Hilari i altres tot ells enemics de la causa borbònica. L’acció del virrei Velasco no fou interpretada com la de posar pau en l’afer dels molins de Manlleu sinó com una repressió als “vigatans” o partidaris de l’Arxiduc, cosa que els feu agrupar més i va fer augmentar la seva actitud ferma anti-borbònica.
El grup vigatà mantenia contactes amb el Dr. Domènec Perera i així la posició anti-borbònica dels vigatans va arribar a coneixença del príncep Darmstadt, Jordi Landgrave de Hesse, el qual des de Gènova, on es trobava en contacte i negociacions amb Antoni de Peguera i el Dr. Domènec Perera, el 25 de gener de 1705 va escriure una carta a en Francesc Macià i Ambert “Bac de Roda” i a d’altres amics i partidaris seus, demanant-los de recolzar des de la Plana la causa de l’Arxiduc i d’aixecar-se en armes. En Macià o Bac de Roda s’havia destacat des del 1690 en les lluites contra els francesos i arribà a capità de fusellers sota les ordres del veguer Sala Sacala. Per lligar bé les coses en Peguera i en Perera, d’acord amb el príncep Darmstadt es posaren tot seguit en contacte amb Milford Crowe, delegat de la reina Anna d’Anglaterra per coordinar un nou desembarcament a Barcelona que comptés amb el suport ferm dels partidaris de l’Arxiduc de la Plana de Vic, els quals serien els encarregats de sublevar el país contra el rei Borbó. Aquestes primeres negociacions amb Crowe van tenir lloc a Gènova el 25 d’abril de 1705.
Aquesta reunió a conspiració va tenir lloc el dia 17 de maig de 1705 i encara no sabem com va anar o què s’hi va tractar a més de les proposicions que feia el Dr. Perera, sabem pel document que s’hi va signar, que hi eren presents com a mínim, en Carles Regàs i Cavalleria i Antoni Cortada i Pastors de Manlleu, en Jaume Puig i Beuló de Perafita i els seus fills Antoni Puig i Sobrribes i Francesc Puig i Sorribes, en Josep Anton i Martí, en Josep Moragues i Mas de Sant Hilari i en Francesc Macià i Ambert “Bac d Roda”. Com es lògic també hi havien el Dr. Llorenç Tomàs i Costa i el Dr. Antoni de Perera i d'Aimeric i potser altres persones que per raons de discreció no signaren el document.
En el document es donaven plens poders al noble Antoni de Peguera i d'Aimeric i al Dr. Domènec Perera per actuar en nom de tots els conjurats, i aquests es comprometien a aixecar el país i a secundar totes les accions empreses pels aliats de l’Arxiduc.
Tot seguit el Dr. Peguera va retornar a Gènova i allà, el dia 20 de juny de 1705, va establir amb Crowe un veritable pacte anglo-català de cooperació en la causa d’Entronitzar el futur rei Carles III i, en concret, els vuit signataris del document de Sant Sebastià es comprometien a posar en armes sis mil homes, que ells mateixos comandarien i que estarien a sou d’Anglaterra. D’aquest acord, se’n feren còpies autoritzades per a la reina d’Anglaterra, per l’Arxiduc Carles, per a Mildford Crowe i per als altres aliats.
També cal destacar l’actuació més a l’ombra que tingué en tots aquest afers un altre vigatà, en Macià Llucià, que es trobava igualment exiliat o refugiat a Gènova des del 1704 el qual a partir del 30 de juliol de 1705 va passar a ésser el secretari de Crowe per als assumptes que calia despatxar en llengües hispàniques.
La continuació de l’inici de l’aixecament a la Plana de Vic i afers successius de la Guerra de Successió són un tema extensíssim que escapa a aquesta breu evocació. Tots els conjurats compliren fidelment els pactes i entre ells es destaquen en Josep Moragues, que arribà a general i es casà més tard amb la pubilla vídua de Sort, cosa que ha fet que injustament se’l tingués com a pallarès. Moragues morí vilment ajusticiat pels borbònics a Barcelona el març de 1715. També és destacà en Francesc Macià, conegut per en Bac de Roda, coronel de fusellers que igualment, després d’una brillant trajectòria, moria penjat a les Devallades de Vic a finals de 1713.
Aquí només hem volgut deixar constància del paper primordial dels “vigatans” en la Guerra de Successió i de com fou decisiva, a l’inici de la revolta la reunió de la capella de Sant Sebastià. No hi ha a la Plana de Vic, fora de les làpides del lloc on visqué i on fou ajusticiat en Bac de Roda, cap altre moment, làpida o estela que recordi tots els “vigatans” que tant decididament es llançaren a una causa que tot i ésser perduda, no deixar d’ésser un dels moments més culminants de la nostre història i del sentiment patriòtic de la gent d’Osona. Aquesta làpida, estela o monument només s’escauria a la capella de Sant Sebastià.
Antoni Pladevall i Font, historiador
El pacte dels vigatans (1705) - 11 de setembre de 1714
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada