ROSA LAVIÑA CARRERAS
L'ANARQUISTA DE PALAFRUGELL
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Rosa Laviña i Carreras (Palafrugell, 14 de gener de
1918 – Tolosa, 30 de maig de 2011) treballà de modista i
de molt jove va ser militant a les Joventuts Llibertàries de
Palafrugell. Considerada una dona alegre, vital, valenta, solidària,
coherent, que va lluitar tota la vida pels seus ideals. Durant més de
60 anys va militar a la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i
la Confederació Nacional del Treball (CNT). D'idees molt fermes, sempre
s'havia considerat una persona pacífica.
Biografia
Era la petita de dos germans, el seu germà va treballar
de pintor decorador i la seva mare, Engràcia Carreras, va treballar primer de
modista i després d'obrera en una fàbrica de suro de Palafrugell.
El seu pare, Martí Laviña, va influir molt en ella.
Era anarquista i un home molt polifacètic que tenia una llibreria al Carrer
dels Valls de Palafrugell, on es venien llibres d'escola, llibres d'escriptors
i filòsofs com Víctor Hugo i Friedrich Nietzshe...) i revistes d'idees
avançades, moltes de caràcter llibertari com La Revista Blanca. També es
venien llibres de l'editorial de la família de Frederica Montseny. En una
entrevista personal a la Revista de Girona l'any 1997 Rosa Laviña
explicava que a casa no es guanyaven gaire bé la vida perquè el seu pare «no
volia vendre segons quina mena de llibres» i havia de combinar la feina de
llibreter amb la de barber en una barberia que tenia l'avi de la Rosa al Carrer
Estret. En aquesta entrevista també parla que en alguns moments es van sentir
discriminats per les seves idees. Explica que un dia la van escollir per portar
un ram de flors al rei Alfons XIII i que el seu pare s'hi va negar
perquè era «una manera de burlar-se» d'ells, que eren republicans. El seu pare
també va ser representant a la vila de l'Associació Internacional Antifeixista,
escrivia al periòdic Ara, de Palafrugell, i va ser un dels responsables de
l'Ateneu Llibertari.
De jove, quan va esclatar la guerra, es va afiliar a les
Joventuts Llibertàries de Palafrugell, explica en una entrevista a la Revista
de Palafrugell el 2003. La seva mare, que havia patit molt amb
l'experiència del seu pare, no volia que ella s'hi afiliés. Dins les Joventuts
Llibertàries va ocupar el càrrec de secretària. Amb el seu pare formaven part
de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), que es formà quan va
esclatar la guerra i tenien cura dels nens i nenes que anaven a parar a
Palafrugell a conseqüència de la guerra.
Exili
Al final de
la Guerra Civil espanyola van sortir de Palafrugell, van estar quatre
dies caminant i quan van arribar al Pertús van separar homes i dones
i només les van deixar passar a ella i a la seva mare. Es van acomiadar del seu
pare, però aquella seria l'última vegada que el veurien.Elles dues van estar en
un camp de refugiats al poble de Brûlon. Al cap de tres mesos va poder
veure el certificat de defunció, on deia que havia mort d'una congestió
pulmonar a Arràs. Durant nou mesos es van instal·lar al Voló, on la
Rosa cosia en una casa i intentava no perdre el contacte amb la resta
d'espanyols. Després es van instal·lar a Tolosa. En aquesta ciutat
occitana va entrar en contacte amb el nucli que hi havia de la CNT i
va ser una de les militants més constants. Amiga de Fredrica Montseny Mañé, va
participar en nombroses activitats i va formar part del comitè estatal del
sindicat.
Va acollir a casa seva diversos maquis, entre els
quals Marcel·lí Massana i Bancells i Ramon Vila Capdevila.
Llegat
En els últims anys de la seva vida va ser objecte
d'entrevistes en publicacions i mitjans audiovisuals, a Espanya i França, en
què va relatar les seves experiències. El seu fons documental es conserva a l'Arxiu
Municipal de Palafrugell.
Rosa Laviña fou escollida en un procés participatiu
realitzat al març del 2010 a Palafrugell, com una de les dones de la vila
que mereixerien que el seu nom fos donat a un carrer, cosa que s'acomplí al
març de l'any següent.
*******************************************
Rosa Laviña i Carreras va néixer el 14 de gener del 1918 a Palafrugell (el Baix Empordà), de pare llibreter i mare modista. Quan era adolescent, va militar a les Joventuts Llibertàries de Palafrugell ¡ va treballar de modista. Es va haver d'exiliar amb la seva família i es va establir al cap d'uns anys a Tolosa de Llenguadoc, on va obrir un restaurant vegetarià. En aquesta ciutat occitana, va entrar en contacte amb l’important nucli que hi havia de la CNT i en va ser una de les militants mes constants. Amiga de Frederica Montseny, va participar en nombroses activitats i va formar part del comitè estatal del sindicat. Va acollir a casa seva diversos maquis, entre els quals destaquen Marcel·lí Massana i Ramón Capdevila, en Caracremada. Ara continua vivint a Tolosa, on manté el seu compromís en la lluita anarquista, i passa algunes temporades cada any al seu Palafrugell natal.
Filla d'un llibreter àcrata, Rosa Laviña va militar des de ben aviar a les Joventuts Llibertaries del seu Palafrugell natal. Al final de la guerra del 1936, es va haver d'exiliar i va acabar establint-se a Tolosa de Llenguadoc, on va col·laborar molt estretament amb la seva amiga Frederica Montseny en la lluita de la CNT. Ara, als 79 anys, Rosa Laviña recorda l'etapa en què va acollir a casa seva alguns deis maquis catalans mes populars, com Marcel·lí Massana i Ramón Capdevila, en Caracremada.
EI seu pare era un llibreter àcrata. Vostè ha estat una destacada
militant anarquista. ¿La va marcar l'exemple del pare? — El meu germà té
quatre anys més que jo i és molt diferent de mi. Tot respon a una qüestió de
caràcter. La meva manera de ser l'he heretada del meu pare i lliga amb l'ideal
de l’anarquista, encara que jo no sigui perfecta. El meu germà, en canvi, és un
xicot al qual només li ha interessat la seva feina de pintor decorador i no
s'ha preocupat mai per res mes. Al meu pare, li agradava escriure i
s'expressava molt bé. Escrivia al periòdic Ara, de Palafrugell. No es guanyava
la vida amb la llibreria, perquè no volia vendré segons quina mena de llibres,
i encara sort que venia alguna cosa gràcies al material escolar. La meva mare va haver de deixar de cosir per anar a treballar a una fàbrica. Per
poder-se'n sortir, el meu pare havia de fer a la vegada de llibreter i de
barber. Però era molt pesat haver-ho de fer seguir tot i al final va deixar la
barberia per dedicar-se només a la llibreria. La llibreria era molt especial.
Recordo que quan jo era jove, mentre estava fent mitja darrere l'aparador, havia
sentit algunes vegades nois de la meva edat que passaven, es paraven una mica i
comentaven que en aquella casa no hi havia res de ho, i que l'únic que valia la
pena era la filla, perquè només hi velen llibres de Bakunin i d'altres autors
anarquistes que publicava llavors l'editorial de la família de la Frederica
Montseny. La joventut que no estava motivada buscava una altra cosa... La llibreria
de casa no era gens moderna. En Josep Pía li venia a comprar llibres, però no
els pagava. — La barberia del seu pare era al carrer Estret, que va donar nom a
un llibre de Josep Pía... — Era una barberia modesta. Hi venia només gent
treballadora i d'esquerres. El meu pare s'hi sentia bé, perquè ell era un
anarquista pacifista i humanista. A casa no hi havia hagut mai cap arma. Els
companys partidaris de l'acció directa el criticaven, perquè trobaven que era
massa pacífic. Jo l'he admirat sempre, perquè tota la vida va intentar viure
com mes a prop millor del que ell pensava. Mai no va canviar de pensaments.
Vaig créixer en aquest ambient. A casa venien molts companys i parlaven
d'idees. Jo sempre escoltava aquestes converses i Regia d'amagat qualsevol llibre.
Quan la meva mare, que era molt diferent del meu pare, em veia amb un llibre,
em recordava que hi havia feina per cosir El meu pare, en canvi, m'orientava.
Una vegada, quan jo tenia deu o onze anys, em va enganxar llegint Així parlà
Zarathustra, de Nietzsche. No hi vaig entendre res i ell em va suggerir que li
demanés consell si volia llegir, perquè d'aquesta manera podria anar-me
introduint a la lectura amb textos que jo fos capaç d'assimilar. — ¿La gent de
Palafrugell acceptava que el seu pare fos anarquista.' — La gent l'estimava,
potser perquè era molt pacífica i raonable. Amb tot i això, la gent conservadora
no entenia les idees del meu pare. Una vegada, havia de venir a Palafrugell el
rei Alfons XIII i la directora de la meva escola, donya Carolina, que era molt
de dretes i catòlica, em va triar perquè fos jo qui dones un ram de flors al
rei en nom deis nens del poble. El meu pare va fer-me saber que no consentiria
que jo portes el ram. Deia que m'havien escollit expressament per burlar-se
d'ell, perquè tothom pogués dir que la filia d'en Martí Laviña havia anat a
rebre el rei. Primer em vaig posar a plorar, però després vaig veure que tenia
raó. Malgrat tot, tinc molts bons records de la meva infantesa i de la meva
adolescència. No canviaria la joventut que vaig viure per la joventut d'avui. —
¿Com omplien el temps llavors! — Anant a l'escola. Llavors s'hi aprenia ben poca
cosa. Només fèiem classe al matí. A la tarda, ens ensenyaven la doctrina i fèiem
labors. Érem mes innocents i fins amb el veïnat hi havia una fraternitat que avui
ja no existeix, ni amb la família. Palafrugell m'agrada molt, però el que jo pensava
m'ho havia de guardar. No li podia dir ni a la meva mare, que havia parit molt
pel meu pare, perquè li havien declarar el pacte de !a fam; és a dir, que havia
hagut d'obrir la llibreria perquè anava a demanar feina a les industries del
suro i li deien que per a ell no n'hi havia. Algú li va deixar algun cèntim i
va comentar a comprar quatre llibres per engegar la llibreria. Vam passar una
temporada molt dolça. Sort que la família hem estat sempre molt units amb els
oncles i les ties... Com que la meva mare s'adonava que jo havia sortit igual
que el meu pare, tela tot el que podia per privar-me d'anar al sindicar, a
conferencies... Quan va arribar la guerra, ja vaig fer tot el que vaig voler.
-— ¿Va haver de començar a treballar de molt jove? — Sí. Vaig entrar a
treballar d'aprenenta de sastressa a can Sitges, de Palafrugell. Quan va
arribar el dia 1 de Maig, que llavors no era festiu, el meu pare em va explicar
què significava i jo vaig decidir no anar a treballar. L'endemà al matí, en
arribar a la feina, ens van cridar a mi i a la Carmen Moreno, una filia d'un
company de! meu pare que havia pres la mateixa decisió, i ens van donar la paga
i ens van dir que quedàvem despatxades. Ens van voler alliçonar intentant
fer-nos creure que les dones només ens havíem d'ocupar de la casa, de l'home i
deis fills, i que la política era una cosa feta només per ais homes. Llavors
vaig anar a treballar per a un altre sastre, el senyor Làrios, fins que el 1939
vam haver d'anar-nos-en. He passar moltes penes, és veritat. Però al costar de
tot això, he tingut sempre sort. No sé si és per la meva manera de ser o què,
però, al costar deis que s'han portar molt malament, també he trobat molt bona
gent i he fet amistar amb persones que valen la pena. — ¿Hauria volgut estudiar
més anys — No. El meu pare sempre em deia que, com a mínim, estudiés francès,
però jo no ho volia, perquè em semblava que no em serviria per a res.
M'agradava mes escoltar converses o conferencies que estudiar. Una vegada, la
Frederica Montseny va venir a fer una conferencia al Fraternal. Jo ja havia
llegit alguns deis seus llibres i li tenia molta admiració. La vaig anar a
escoltar i vaig pensar que jo volia ser com ella. Però no li he arribar mai ni
a la sola de la sabata, perquè era molt intel·ligent. Després vaig tenir
l'ocasió de ser molt amiga d'ella. — ¿En la seva vida, la idees han passat per davant
de fot? — Sí, sempre. Quan era jove, festejava amb un noi de Girona que era del
POUM. Ens anàvem a casar i em va dir que quan ens caséssim jo hauria de deixar
les idees de banda, perquè hi hauria molta gent que no m'entendria. Em vaig
quedar parada i li vaig escriure una carra comentant-li que valia mes que ens
ho deixéssim córrer. Quan va rebre la carta, va venir a Palafrugell a parlar-ne.
Quan ja se n'anava amb el tren petit, em va preguntar si estimava mes les idees
que no pas a ell. Li vaig fer veure que jo ja havia nascut així i que no podia
pas canviar. Més tard, quan jo vaig passar misèria econòmica a l'exili, vaig
saber que ell havia fer molts diners i que fins i tot tenia criada. Mai no m'he
penedit de la decisió que vaig prendre. — ¿Quan va començar a militar políticament?
— Durant la guerra, d'amagatotis de la meva mare. Jo era la secretaria de íes
Joventuts Llibertaries a Palafrugell. Érem quatre, perquè els companys se
n'havien anar al front de voluntaris. També vaig militar després a la
Solidaritat Internacional Antifeixista, la SIA. El sindicar del tèxtil de la
CNT havia organitzat uns tallers de confecció i a mi, com que era Túnica de la
CNT de Palafrugell que treballava de sastressa, em va posar de cap en un
d'aquests tallers al poble. Potser perquè era una romàntica, jo no servia per
manar. Allà tothom parlava i cantava, i jo no deia mai res. Resulta que al
final de la setmana no sortia la setmanada. Van haver de buscar algú amb mes
caràcter perquè ocupes el meu lloc. Després volia treballar d'infermera i vaig
haver de fer el servei militar en el lloc on ens preparaven per a aquesta
feina. — ¿Es veritat que vostè va conèixer el mariscal Tito? — Aquest episodi
de la meva vida sempre serà un misteri. Cap al final de la guerra, quan els
carrers de Palafrugell eren plens de refugiats i de soldats de les Brigades
Internacionals que no sabien on anar a dormir, jo els deia que vinguessin a
casa i els acollíem a l'habitació del meu germà, que era fora perquè havien
mobilitzat els de la seva quinta. Portava tothom a casa sense conèixer-los. Les
mentalitats han canviat molt... Una vegada, hi vaig dur un iugoslau de les
Brigades Internacionals que no sabia on anar a dormir. Parlava bastant bé
l'espanyol i sempre tenia alguna controvèrsia ideològica amb el meu pare. Ens
va comentar que es feia dir Vladimir, però que el seu nom autèntic era un altre
i que si sabéssim !a seva veritable identitat quedaríem parats, perquè, segons
ell, era una personalitat molt important. Com que el meu pare era anarquista,
en Vladimir li deia que quan acabes la guerra el portaria al seu país perquè
veiés que els comunistes no eren tan dolents com pensava el meu pare. Un dia de
gener ens van avisar a les onze de! matí perquè agaféssim les coses i comencéssim
a anar-nos-en cap a l'exili, ja que els feixistes havien entrat a Barcelona.
Ens en vam anar sense poder veure mai mes en Vladimir, que en aquell moment no
era a casa. Vam avisar els veïns que si el veien li fessin saber que ens n'havíem
hagut d'anar forçats. Quan vaig tomar a Palafrugell molts anys després, els veïns
em van comentar que en Vladimir, en veure que Palafrugell havia quedat sense
ajuntament, s'havia constituït en alcalde del poble durant vuit dies i que
després va tomar a lugoslàvia, on va ser el cap del govern, sota el nom de
Tito. La meva mare, que va perdre el cap quan va saber que el meu pare havia
mort, sempre s'asseia darrere la finestra a esquinçar roba i deia que ho feia
perquè d'aquesta manera en Vladimir ens pogués veure i pogués tomar amb
nosaltres. Ara miro fotos d'en Tito i em sembla ben bé que és el Vladimir que
vaig conèixer. Però han passat tants anys... Llàstima que no bagues sabut abans
que a Palafrugell deien que en Tito era en Vladimir. Li hauria escrit una carta
per preguntar-li si era ell o no. — Vostè ha escrit cartes a Felipe González i
ha rebut resposta seva... — Sempre que li he escric, m'ha respost. Encara
aquest any he rebut una postal seva. Una de les meves activitats preferides és
enviar cartes ais polítics per criticar el que no em sembla bé de la seva
gestió. I sempre em responen. — Quan es va haver d'exiliar es devia penedir de
no haver estudiat francès... — L'exili va ser molt dur. Ens en vam anar de
Palafrugell camí de la frontera i vam estar quatre dies caminant. Al final,
quan vam arribar al Pertús ens van dir que només deixarien que travesséssim la
frontera les dones i les criatures. Ens vam acomiadar del meu pare confiant que
ens retrobaríem aviat. No el vam tornar a veure mai mes. A través d'uns amics
refugiats, vam tenir noticies que havia mort al cap de poc temps. El certificat
de defunció especificava que havia mort a causa d'una congestió pulmonar. Ja
podria ser... Quan ens vam deixar, era al final del gener, feia molt de fred i
ves a saber com devia patir... Vaig estar nou mesos vivint en un poblet on em
va acollir una gent estupenda. Efectivament, per desgracia, jo no sabia el
francès. Però la paraula treball catalana és molt semblant a la francesa i quan
en vaig demanar me'n van donar. Després vaig estar tancada al camp de
concentració d'Argelers, on vaig conèixer el meu marit, en Pere Vaqué.
Finalment vam poder sortir del camp i vam anar a viure a Tolosa, on vaig obrir
un restaurant vegetarià, influïda pel fet que el meu pare era vegetarià. Em
guanyava malament la vida, perquè llavors no hi havia tants vegetarians com
ara. Però era feliç... Militava a la CNT. Vaig fer un viatge clandestí a
Valencia i un altre a Barcelona, a portar diners a uns advocats que havien
defensat uns presos polítics. En el viatge de Valencia, vaig pujar al tren i
per casualitat se'm van asseure al costat una parella de la Guardia Civil.
Comentaven que acabava de produir-se l'atemptat a Carrero Blanco i que aquests
actes es preparaven a la seu de la CNT a Tolosa. Jo vaig tremolar pensant què
podia passar si em demanaven la documentació. Per sort, no me la van demanar...
— Vostè va ser molt amiga de Frederica Montseny. ¿Quins records en té? —
L'estimava molt. Sempre ens deia a les seves amigues que ens havíem d'esforçar
per creure'ns la vergonya de sobre, i parlar a les assemblees i col·laborar
encara mes en la lluita de la CNT, perquè temia que el dia que ella no hi fos
ja no hi hagués cap dona que la pogués reemplaçar. Era una dona intel·ligent i
senzilla. Anava sempre amb espardenyes. Al final de la seva vida, quan ja era
molt gran, no caminava, per una qüestió psicològica. Un dia va decidir que no
caminaria mes i ja no va caminar mai mes. Una vegada havíem d'assistir a un
acte a la plaça de braus Monumental, de Barcelona, i ens van allotjar en
domicilis particulars, per estalviar-nos diners. A nosaltres dues ens va tocar
anar a dormir a casa d'en Josep María Reguant. L’endemà ens va acompanyar en el
seu cotxe a Tolosa. En Reguant es va passar tot el camí dient-nos que ho volia
arreglar tot amb bombes. Jo no he cregut mai en la violència, però deixava que
parlés. Un dia que vaig tomar a Palafrugell em van dir que al poble hi havia un
metge que es deia Josep Maria Reguant. Per les informacions que me'n van donar,
vaig pensar que era ell. El vaig anar a veure al seu consultori i vaig
presentar-me a la seva secretaria dient-li que era una amiga de la Frederica
Montseny, perquè vaig pensar que si li deia el meu nom ell no em recordaria.
Quan va sortir em va renyar dient-me que no tenia cap necessitat de treure el
nom de la Frederica Montseny. Em va deixar ciar que per a ell llavors ja no hi
havia ni frederiques ni fredericos, que ja no volia saber res deis anarquistes.
Ara m'han comentat que ha evolucionat cap a la política professional... — El
poder de la política canvia les persones... — Aquesta mena de política fa malbé
els homes, que agafen gust pels diners. La Frederica Montseny sempre explicava
que quan ella \'a ser ministra no va poder fer el que va voler, perquè el
govern no li va deixar. Es per tot això que els anarquistes som antipolítics. A
mes, la societat només es pot anar canviant per etapes. La base de tot és la
cultura. A la CNT, havíem intentat dur a terme col·lectivitzacions i ens adonàvem
que si els implicats no estaven prou preparats estaven condemnades al fracàs.
El que cal és escoltar, aprendre i discutir les idees, sense utilitzar mai cap
mena de violència. Aquesta és la manera de militar que cal per canviar la
societat i fer-la mes justa i equitativa per a tothom, sense confondre la llibertat
amb el llibertinatge, com per desgracia passa de vegades. — Vostè va conèixer
molts maquis catalans. ¿Quin record en té! — Vam tenir en Marcel·lí Massanes
vivint uns quants mesos a casa, quan nosaltres ens estàvem en una casa a prop
de Montalban. Estava pendent que li arreglessin uns papers i necessitava un lloc
on refugiar-se, perquè esperava que un francmaçó que tenia molta influencia li
resolgués un afer amb el qual havia quedat embolicat una vegada que havia
desarmar uns gendarmes en una caserna. Era una excel·lent persona. Era alt i gros.
Pesava 104 quilos. Tenia un oncle que era bisbe i li donava diners quan en
necessitava. Una vegada, amb els diners que va treure del seu oncle, va comprar
un cavall a una pobra família de Ripoll que en necessitava un perquè el que
tenien ja era molt vell i no els servia per a la feina del camp. Quan érem a
Tolosa, també vam tenir a casa durant un temps en Ramón Capdevila. Tothom el
coneixia pel nom de Caracremada. Era un tros de pa. Diguin el que diguin, era
la bondat personificada. Era alt, amb els ulls negres. Es coneixia tota la
muntanya de la zona amb els ulls tancats. També vaig conèixer en Quico Sabaté i
en Faceries, però no hi vaig tenir tan tracte. Al bosc, els maquis s'hi sentien
com si estiguessin al paradís. La ciutat els ofegava. Una vegada en Ramón se'n
va anar de casa perquè volia respirar una mica. Quan va tornar, el meu marit
acabava de morir, a causa d'una malaltia. En Ramón, que era molt espontani, es
va empipar perquè deia que si hagués sabut que el meu home estava malalt hagués
anat a treure diners d'on fos per portar-lo al millar especialista i intentar
curar-lo, Els pocs maquis que he conegut eren unes excel·lents persones.
**********************************************
Publicació de l'Albert Juanola i Boera a la Revista de Palafrugell del juliol de l'any 2011
Pel darrer número de la Revista de Palafrugell m'assabento de la mort a Tolosa del Llenguadoc, aquest passat mes de maig, de la palafrugellenca Rosa Laviña Carreras. Deixeu-me si us plau que li dediqui unes quantes ratlles més, fruit de les seves pròpies paraules. Nascuda el 14 de gener de l'any 1918 a Palafrugell, filla d'un llibreter àcrata, Martí Laviña, va militar des de molt aviat a les Joventuts Llibertàries. Educada en l'anarquisme, va viure intensament l'exili (iniciat el gener de 1939, quan tenia 21 anys amb el seu primer company Pere Vaqué (mort a Montauban, el 1956). Establint-se a Tolosa del Llenguadoc, on col·laborà molt estretament amb la seva amiga i alhora revolucionària Frederica Montseny (1905-1994), en la lluita de la CNT, així com amb el suport proporcionat als maquis.
Ella mateixa ens ho explicà: "Cap al final de la
Guerra els carrers de Palafrugell eren plens de refugiats civils i militars,
entre els quals soldats de les Brigades Internacionals que tot fugint cap el
nord davant l'avanç imparable de les tropes dels nacionals acampaven a les
poblacions empordaneses a l'expectativa d'una solució. Molts pernoctaven a les
cases de la Vila, jo els deia que vinguessin a casa i els acollíem a
l'habitació del meu germà, que era fora perquè havien mobilitzat els de la seva
lleva... Una vegada hi vaig dur un iugoslau de les Brigades, parlava força bé
l'espanyol i ens va comentar que es feia dir Vladimir, però que el seu nom
autèntic era un altre i que si sabéssim la seva veritable identitat quedaríem
parats, donat que segons ell era una personalitat molt important... Un dia de
gener, a les 11 del matí, ens van avisar que agaféssim les coses i ens
n'anéssim a l'exili, ja que els feixistes havien conquerit Barcelona. Vam
marxar sense poder veure mai més en Vladimir, el qual en aquells moments no es
trobava a casa. Quan molts anys després vaig tornar a Palafrugell els veïns em
van comentar que en Vladimir, en veure que la vila havia quedat sense
ajuntament, s'havia constituït en alcalde del municipi durant vuit dies i que
després va tornar a Iugoslàvia, on va ser cap de govern amb el nom de 'Tito'...
Pel que fa als maquis, vam tenir en Marcel·lí Massanes vivint diversos mesos a
casa, a Montauban. Estava pendent que li arreglessin uns papers i necessitava
un lloc on refugiar-se. Era alt i gros, pesava 104 quilos; tenia un oncle que
era bisbe que li donava diners quan en necessitava. Una vegada amb els diners
que va manllevar al seu oncle, va comprar un cavall i el va regalar a una
família pobra de Ripoll que en necessitava un, perquè el que tenien era ja molt
vell i no els servia per a la feina del camp. Quan érem a Tolosa també vam
tenir a casa durant un temps a en Ramon Vila Capdevila, que tothom coneixia pel
nom de 'Cara cremada'. Era un tros de pa, alt i amb els ulls negres. Es
coneixia tota la muntanya de la zona amb els ulls tancats... També vaig
conèixer en Quico Sabaté i en Faceries, però no hi vaig tenir cap tracte. Al
bosc, els maquis s'hi sentien com si estiguessin al paradís. La ciutat els
ofegava" ...
La Rosa, en el seu pas pel camp de concentració francès
d'Argelès, hi treballà d'infermera, convertint-se en musa per als seus companys
d'exili que li feien arribar les seves dedicatòries, cartes i poesies:
"En el record de la -millor-o d'aquella
-infermera tant simpàtica que amb la seva alegria feia més passadores les
nostre penes... ". "A la nina somrient del camp d'Argelers -a una
fada-, a la més bella... ". "Ets tot una doneta, Infantívola, de
rostre hermós i dolç mirar amb un cor generós ple de bondat que sap sempre
estimar... ".
**********************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada