Seguidors

dimecres, 3 de desembre del 2025

MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA 

RUTA DEL VESPER DE LA GLORIOSA

TALLER DE MUNTATGE D'AVIONS i REFUGI ANTIAÈRI

SANTA MARGARIDA i ELS MONJOS - L'ALT PENEDÈS

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/


Durant la Guerra Civil de la URSS envià a Espanya sobretot avions de caça Polikaporv I-15 ‘Xatos’ i I-16 ‘Mosques’, i transferí part de la tecnologia necessària per a la seva fabricació. Al llarg de la guerra es construïren a Espanya aproximadament uns 230 ‘Xatos’, en fàbriques integrades en el Servicio Aéreo de Fabricación (SAF).

A Catalunya els dos centres principals eren Reus (SAF-3) I Sabadell (SAF-16), i la seva activitat es distribuí repartida en diversos tallers de muntatge, entre ells als Monjos, a la primavera de 1938.

En aquest període es va habilitar la sala de ball de la Societat la Margaridoia com a taller de muntatge dels Polikarpov I-15 ‘Xatos’. A dalt de l’edificihi col·locaren un observatori i una campana per avisar dels atacs aeris, alhora que es construïa un refugi amb capacitat per a 100 persones.

Un cop muntat el cos de l’avió, era remolcat fins a la Sala del barri de Cal Rubió, a l’altre extrem del camp d’aviació, on es col·locaven les ales i es provaven les metralladores. Els primers avions es van lliurar el mes de juny de 1938, i el taller va funcionar fins a primers de gener de 1939. En total es van construir prop d’una vintena de ‘Xatos’.


Maqueta sala de muntatge

Recreació virtual de la sala de la societat la Margaridoia durant la seva utilització com a taller de muntatge d'avions Polikarpov I-15 'Xatos' el 1938. L'escenari servia de magatzem, i al centre de la sala de ball hi havia la cadena de muntatge amb tota la maquinària.


Refugi de la Margaridoia

Un dels vestigis patrimonials que s'ha servat és el refugi de la Margaridoia. La seva disposició és en forma d'U, amb una galeria i tres petites estances al seu interior.
El refugi de la Margaridoia podia acollir un centenar de persones i estava destinat a protegir els operaris i els mecànics que treballaven al taller, així com als veïns propers a aquest.

El taller de muntatge de Polikarpov I-15 'Xatos' de la Margaridoiadevia ser força semblant a aquesta imatge de la fàbrica SAF de Sabadell, tot i que de dimensions més reduïdes.

****************************************************







CASTELL DE LA BLEDA

SANTA MARGARIDA i ELS MONJOS - L'ALT PENEDÈS

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 






************************************************

Enllaç amb informació:

Estil / època: Medieval Gòtic Modern Barroc Contemporani Historicista

Segle: XII

Descripció:

Casa senyorial de planta quadrangular amb planta baixa, un pis i golfes amb cinc obertures: la central d'arc de mig punt i d'arc rebaixat les laterals. Les cantoneres son fetes amb carreus de pedra calcària i al capdamunt merlets de maó en forma esglaonada. Coberta a quatre vessants. Part de les façanes de la part nord i oest són construïdes amb grossos carreus de pedra. Davant la casa hi ha un gran baluard enjardinat i amb sectors d'horta, i una escalinata d'accés a la casa.

Observacions: 

El baluard està molt ben cuidat i la masia està recentment restaurada.

Història:

Documentada des de 1121 com a castell i molí de la Bleda al "Liber Feudorum". Al segle XII són esmentats diversos individus del llinatge Bleda, relacionats amb el "castrum de Ipsa Bleda". A principis del segle XVI la baronia de la Bleda pertanyia als Avinyó - Icard, alhora que titulaven senyors de la torre d'Enveja i castlans de Cubelles. Cap al 1606, la baronia de la Bleda va passar als Vilafranca - Sabastida i, més tard, als Grimau, als Fernández de Córdoba (Comtes de Torralba) al 1690 i als Salvador.

************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/castell-de-la-bleda-santa-margarida-i-els-monjos

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8218

************************************************


 


















SOCIETAT CORAL OBRERA LA MARGARIDOIA

SANTA MARGARIDA i ELS MONJOS - L'ALT PENEDÈS

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa 

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/







Enllaç amb informació de l'edifici:

Èpoques: Segles inici XX - dates:1907 – 1915

Descripció:

Edifici entre mitgeres situat al nucli urbà dels Monjos, seu de la societat coral La Margaridoia. Té una planta en forma de L, i és de planta baixa i pis, amb una coberta de voltes i un cos adossat a ponent destinat a local i sala d'actes, de planta rectangular amb teulada de dos aiguavessos sobre encavallades. A l'espai lliure posterior hi ha un conjunt d'edificacions de planta baixa. La façana principal, de composició simètrica, presenta un cos central elevat a manera de frontó coronat amb una motllura esglaonada. Té un rosetó cec emmarcat en maó i amb les sigles "SCM" en ferro forjat. La façana principal té cinc eixos de composició vertical constituïts per obertures d'arc rebaixat amb emmarcaments de maó. A la planta baixa, les tres portes centrals tenen portes metàl·liques, mentre que les dues obertures laterals compten amb finestres de fusta i una reixa metàl·lica. Al pis superior, tres portes més donen a un mateix balcó corregut situat a la part central de la façana i sostingut per mènsules de maó. Les altres dues obertures laterals tenen un balcó individual cadascuna, amb baranes de ferro forjat i una llosa de pedra, com el balcó central. El parament de la façana principal és arrebossat i pintat.

Notícies històriques:

Aquest edifici va començar a ser edificat l'any 1907 -data de redacció dels estatuts-, i va ser finalitzat el 1915. El 1921 el local es va engrandir per a poder encabir-hi el cafè. Durant la Guerra Civil va ser utilitzat com a taller de fabricació d'avions i com a refugi antiaeri.

Altre enllaç amb informació i història de la societat que diu:

https://www.lamargaridoia.cat/historia.html

La història del nostre poble no es pot escriure sense parlar de la Margaridoia, una història que comença a Mitjans del 1902 on al poble dels Monjos hi vivien poc més de 500 habitants. Es tractava d'una societat majoritàriament agrària que vivia del conreu de la vinya, tot i que a partir d'aquest moment aniria adquirint uns trets industrials amb la instal·lació de les fàbriques de ciment.

Abans de la fundació de la Margaridoia sobre l'any 1892 amb l'expansió del cant coral a Catalunya, es funda la Coral la Margaridense, aquest cor cantava a l'església durant els oficis religiosos i en les caramelles per Pasqua. Però no es fins l'any 1902 que es legalitza com a Societat Coral, de aquí que agafem aquest com a data de fundació. Els socis fundadors d'aquesta societat que tenia com a local social la sala del Marxant, però val dir que els primers assaigs es varen fer a la sínia d'en Masià i després va passar a la vella farmàcia del poble. Aquesta primera Societat estava formada per 35 socis ordinaris i 96 de protectors que pagaven una quota de 50 cèntims. Els presidents dels primers anys varen ser Federic Fàbregas, Joan Gatell, Jeroni Bertran, Josep Mª Sunyol, Domenec Caralto i Jaume Calvo.

Corria l'any 1907 que es va fer un canvi de reglament molt mes ambiciós que significava l'inici d'una nova etapa per la Margaridoia en la qual esdevenia una Societat recreativa i cultural, tot i que el nucli principal seguia sent el Cor, aquesta canvis van animar força als veïns a fer-se socis de la Margaridoia de manera que va augmentar a la xifra de 140 socis, la qual cosa significava que hi havia un soci per casa del nucli dels Monjos. L'ampliació dels objectius de la Margaridoia requeria un nou local que fou enllestit l'any 1913 i fou inaugurat oficialment el 1914, aquella època la Margaridoia arriba a 150 socis un centenar dels quals participava activament en la vida de l'entitat, que no es conformaven hi volien participar-hi directament, no es conformaven pas a esperar que els ho donessin tot fet, volien dir-hi la seva. Els presidents d'aquesta època foren Ramon Bonet, Josep Pairot, Joan Batlle, Josep Tort, Jeroni Bertran i Josep Alsina.

Durant les tres primeres dècades del segle XX Santa Margarida i els Monjos experimentà un creixement molt gran, fins a 2100 habitats. Aquests anys foren els anys d'or de la Margaridoia, el Cor viatjava arreu de Catalunya amb les seves cançons. Eren els anys de grans festes majors i els carnavals, altres actes com teatre que representava un grup d'amateur, l'any 1924 s'hi afegeix un altre fenomen: el Cinema, un cinema mut acompanyat per gramola o piano.

Al llarg dels anys vint i trenta la Margaridoia esdevingué una entitat de primer orde als Monjos pel que feia a la vida social i política: intervingué en la lluita entre monàrquics i republicans, entre esquirols i vaguistes de la fàbrica Freixa entre propietaris i pagesos, prenent posició a favor dels darrers fins al punt que l'any 1931 coincidint amb la proclamació de la Segona República passa a anomenar-se Societat Coral Republicana La Margaridoia. Al repertori del Cor a part de les clàssiques Salut cantors o les flor de maig s'hi afegiren la marsellesa i els segadors. Els presidents d'aquesta etapa foren Josep Torrents, Jaume Soler, Vicenç Caraltó Damiá Olivella, Pau Jané, Ramon Marcé i Josep Jané.

Tal com déiemm a la dècada dels vint i trenta aquesta societat i el seu cafè es convertiren en el centre de la vida social al poble. La gent desprès de les llargues jornades de treball de dilluns a dissabte, anava al cafè el cap de setmana a fer petar la xerrada sobre el treball, la política, el poble o el que convingués, o algunes nits d'entre setmana a assajar el cor o al grup de teatre.

El fatal anunci de l'aixecament militar dels generals colpistes tingués lloc durant un ball de la Societat de la festa major del 1936. La guerra civil trasbalsà la vida del país, i evidentment de la Margaridoia, ja que a partir de finals del 1937 els seu local social va fer la funció de taller per a la reparació i muntatge d'avions per tal d'abastir el camp d'aviació. Al mes de gener del 39, les tropes franquistes entraren al poble llençaren i destruïren el fons documental i els símbols de la Margaridoia i intentaren esborrar de la memòria popular una societat que havia defensat la República. Un cop finalitzada la guerra el 27 de març del 39, la Falange Española y de la Jons incauta el local de la societat la Margaridoia, ho varen fer de forma de cessió "legal", ja que els membres de la junta foren obligats a firmar el seu acord amb punta de pistola. Cal recordar que el local social del Conservadors, el Xiringuito, havia estat enfonsat per una de les bombes en un dels bombardejos de la aviació franquista sobre el poble.

Tal i com va succeir a la Margaridoia, el cor es va veure terriblement agredit per la guerra civil, però a Mitjans dels anys 40, en Jaume Sendra va reunir a 15 o 16 dels antics cantaires i va formar un nou cor tornaren a assajar en llocs diversos del poble, fins que el 1951 el cor es va tornar a federar als Cors de Clavé i varen fer moltes sortides, les mes importants va ser el maig del 53 quan una representació del Cor varen anar a una concentració de Cors de Clavé a Madrid.

La gent del poble i en especial aquella que estava mes arrelada a la Margaridoia no volien permetre que la Societat acabés desapareixent. Per evitar-ho un grup de joves va proposar l'ant 1960 la reorganització de la Societat demanda que tant l'ajuntament com la Junta vigent va acceptar i el finals de juliol es va aprovar la independència i tallar els vincles amb les juntes nomenades des del poder municipal. A finals del 1960 uns socis varen retornar els antics estatuts, els estendards, el segell i varies coses que varen protegir de la destrucció i van posar a disposició de la nova junta

L'any 66 s'acordà adquirir els terrenys situats darrere del escenari de la sala, corresponent al que actualment es la pista i la terrassa.

L'any 1976 es va traslladar el cafè a un local de la planta baixa on es troba actualment, que fins aleshores estava llogat al Sindicato de Labradores. Els presidents d'aquesta nova etapa varen ser: Ramon Vinyals, Domenec Carbonell, Joan Santacana, Isidre Mateu, Josep Alsina, Federic Masdeu, Antoni Berné, Joan Tutusaus i Xavier Escribà.

Durant aquesta època cal destacar el Cinema que els anys seixanta es va comprar una maquina cinematogràfica, i si projectaren pel·lícules importats a l'època com: Tierras lejanas, el rey de Africa, cleopatra, Sisi Emperatriz o Quo Vadis.

De la mateixa manera que el cor estava a l'origen de la Margaridoia i era el seu element definidor abans de la guerra a partir dels seixanta el cinema va ocupar el lloc de privilegi dins l'entitat amb les seccions dobles amb No-Do inclòs.

La mort del dictador i el restabliment de la democràcia al nostre país, acompanyats dels canvis socials i demogràfics que havien experimentat el nostre país, acompanyats pels socials i demogràfics que havia experimentat el nostre municipi durant la darreres dècades va transformar de dant a baix el poble. La construcció de la autopista amb entrada i sortida al municipi va fer que un gran nombre de industries si establiren de manera que els Monjos, tot i preservar la seva activitat agrícola, va esdevenir en un poble industrial, possiblement el mes industrial de la Comarca i això va fer un gran creixement demogràfic en mes de 5000 habitants.

Els canvis socials, econòmics, polítics i culturals esmentat tant a nivell de país com de municipi, van fer sorgir molts interrogants sobre el paper de la Margaridoia. Per altre banda altres entitats li prenien part del protagonisme, també els interessos de la gent i sobre tot dels joves eren ben diferents als de dècades anteriors, juntament amb això i problemes econòmics varen fer un gran esforç per redreçar la situació de l'entitat durant aquest últims 30 anys varen presidir l'entitat Rafael Esplugues, David Egea, Josep Palau, Fransec Sánchez, Josep-Joan Aullón, Josep Mª Carbó, Lino Zapata, Ferran Rovira i l'any 2002 dintre del centenari de l'entitat va presidir la junta de l'entitat la junta consultiva, els antics presidents vius de l'entitat, desprès del centenari va presidir Josep Palau, Jaume Mata, Josep Sendra i Josep-Joan Aullón.

**************************************

Altres enllaços amb informació:

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2017/06/in-memoriam-de-la-societat-coral-obrera.html?fbclid=IwAR1F9ieY0wZEu1gVAFJliE9ze5XvlQbDNrsPlKTQTjePBq5Am-wP5x1qd58

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8193

**************************************

 



divendres, 28 de novembre del 2025

TAULA DELS TRES BISBES

MONTSENY - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 



Els veïns del Montseny, presidits pel seu alcalde Alfons Planas i Jubany, han reafirmat el Vot de Poble a Sant Marçal que es ve realitzant des de l'any 1348, aquest any amb gan solemnitat amb la presència dels bisbes: 
Monsenyor Josep Àngel Sain Meneses, Bisbe de Terrassa
Monsenyor Romà Casanova, Bisbe de Vic
Monsenyor Francesc Pardo Artigas, Bisbe de Girona
Succesors dels bisbes que es reuniren en aquesta "Taula dels Tres Bisbes"  segons una venerable tradició.
Montseny, 5 de juny de 2017




Enllaç amb informació:

El coll de Sant Marçal

La Taula dels Tres Bisbes està situada al coll de Sant Marçal (1106 m), un pas de muntanya que separa la conca de la riera de Sant Marçal (a sud) de la conca del Rigròs (a nord), aquest darrer afluent de la riera d’Arbúcies. El coll de Sant Marçal ha estat des de temps històrics un pas molt important, com ho testimonia la documentació que tenim i que se cita el 19 d’agost de 862 per part del rei Carles II el Calb, quan parla de “al collo que dicitur ínter Duos Signos”, o sigui “el coll entre els Dos Montseny”, ja que en aquella data encara no havia estat fundat el monestir de Sant Marçal, ni tampoc existien els topònims Les Agudes i Matagalls. Els Dos Montseny en fan referència. Avui en dia al coll hi conflueixen les carreteres GIV-5201 (que ve de Viladrau) i la BV-5114 (que ve de Sant Celoni).
Aquesta importància de pas del coll, juntament amb els límits impressionants de les properes Agudes i Matagalls, ha fet que aquest sigui sempre un confí fàcilment identificable i, per aquesta raó, les administracions hi han fixat les seves fronteres. Per una banda són polítiques, ja que aquí es troben tres municipis pertanyents a tres comarques diferents: Viladrau (Osona) a la banda nord-oest, Arbúcies (la Selva) a la banda nord-est i el municipi del Montseny (Vallès Oriental) al sud. Però també són fronteres diocesanes: el bisbat de Vic al nord-oest, el bisbat de Girona a nord-est i el bisbat de Terrassa (bisbat de Barcelona fins al 2004, quan es va segregar) al sud.

Descripció de la Taula dels Tres Bisbes

La taula pròpiament dita és un cilindre de granit de 116 cm de diàmetre amb un forat central de 18 cm de diàmetre. L’alçada del cilindre no és homogènia, al centre el gruix de la taula és de 38 cm, mentre que al perímetre és de 32 cm. Alguna vegada s’ha definit com una roda de molí, però és evident que l’actual Taula dels Tres Bisbes és un pedra tallada expressament per l’actual funció. La taula se sustenta a partir de tres fines potes metàl·liques cilíndriques, cada una d’elles amb un peu a cada un dels tres bisbats. Entre les tres potes metàl·liques, just sota la taula, s’hi pot observar una pedra vertical a mode de molló, que marcaria el punt just de la intersecció dels tres bisbats.

Els tres seients de pedra no són res més que prismes quadrats de granit de 36 cm de costat i amb una alçada de 63 cm. No són excessivament còmodes, de manera que, si féssim cas a la llegenda, els bisbes havien de solucionar ràpidament els plets si no volien agafar mal d’esquena.
El conjunt de la taula i dels tres seients de pedra està emmarcat al terra per un cercle amb una pletina metàl·lica. La circumferència al paviment també està dividida en tres parts idèntiques per tres pletines més, marcant el límit dels tres bisbats (coincidents amb la fita administrativa de les tres comarques). A la vegada aquest conjunt està envoltat per un mur de pedra circular, d’alçada variable, que serveix per contenir el muntanyam que els envolta. El terra és de ciment, tot i que habitualment el trobem cobert de sauló, que s’escola de la muntanya propera. Per la banda oest el mur circular és interromput per cinc esglaons que ens baixen fins a peu de carretera. Mentre que per la banda est el mur és interromput per tretze esglaons, que ens permeten pujar fins a la Creu de Sant Marçal, que corona el coll.

La Taula del Tres Bisbes està identificada a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPAC) amb el número de fitxa 29216. No consta cap tipus de protecció del monument. La descripció que hem fet fins ara és la de l’actual Taula dels Tres Bisbes, construïda per la Diputació de Barcelona a inicis dels anys 90, però com us podeu imaginar no sempre ha estat d’aquesta manera, sinó que antigament tot el conjunt era més rústic.

La Taula dels Tres Bisbes fins al 1993

L’actual configuració arquitectònica de la Taula dels Tres Bisbes va ser un projecte de renovació de l’antiga taula de la Diputació de Barcelona de 1993, per emfatitzar la llegenda, però que no va agradar a tothom. Per exemple, en un article publicat al 1993 per Antoni Pladevall Font, al peu de foto d’una imatge de l’obra acabada escriu: “Taula dels Tres Bisbes, després de la recent i discutible renovació”.
La Taula dels Tres Bisbes original, que va malmetre l’obra de la diputació, era molt més agresta, amb un aire més camperol i arcàdic. La taula pròpiament dita també era una pedra circular, ben tallada, de sols un metre de diàmetre, amb un buc central de 20 cm de diàmetre. Aquesta pedra circular estava sustentada no pels esvelts peus metàl·lics actuals sinó per una massissa pedra d’un 60 cm d’alçada. Al voltant hi havia tres pedres, de formes irregulars, que representaven els tres seients del bisbes. Les tres pedres estaven col·locades a distàncies desiguals, entre el mig metre i el metre de la taula. Al seu entorn no hi havia res més que un rètol indicador de la taula. La muntanya esllavissava el seu sauló a l’entorn, i no hi havia esglaons per pujar des de la carretera ni per accedir fins a la Creu de Sant Marçal. Podem veure com era el primigeni monument en algunes antigues fotos, però també en el dibuix original que va fer la Núria Novellas i que va servir per il·lustrar la portada del volum 8 de les Monografies del Montseny (1993).

Aquesta configuració arquitectònica descrita fins ara tampoc era l’original, sinó que havia estat arranjada així al 1989 per l’associació Amics del Montseny. L’associació no va canviar pràcticament res del que era la taula històrica, més enllà d’arranjar una mica l’entorn i posar el rètol indicatiu. El fotògraf Raimon Camprubí la va fotografiar al 1975 per il·lustrar el llibre titulat “El Montseny” que va escriure mossèn Pere Ribot.

Si anem més endarrere en la història, també sabem que no va ser fins avançat el segle XVII que el monestir de Sant Marçal, amb tota la seva extensa parròquia a l’entorn de la vall, va passar de la diòcesi de Vic a la de Barcelona. Per tant, no va ser fins aquell moment en què els límits de les tres jurisdiccions eclesiàstiques es trobaren al coll de Sant Marçal. Des d’aleshores tindria sentit la llegenda de la trobada dels tres bisbes a l’entorn de la taula.

La trobada dels tres bisbes el 2017

L’última vegada que es van trobar els tres prelats, de Vic, Girona i Terrassa, a la Taula dels Tres Bisbes del coll de Sant Marçal va ser el 5 de juny de 2017. Monsenyor Romà Casanova Casanova es va asseure a la pedra corresponent al bisbat de Vic, monsenyor Francesc Pardo Artigas es va asseure a la pedra corresponent al bisbat de Girona i monsenyor Angel Sanz Meneses a la pedra corresponent al bisbat de Terrassa. Tots tres van ser-hi, no per una disputa jurisdiccional entre bisbats sinó per la celebració del Vot de Poble de Montseny (processó d’aquest poble fins a Sant Marçal, iniciada per primer cop el 1348). Els tres bisbes van concelebrar una missa juntament amb altres preveres. Amb la presència d’Alfons Planas, alcalde del Montseny en aquell moment i un nombrós públic de les contrades es va renovar el Vot de Poble i es va inaugurar una placa commemorativa de l’acte al mur que envolta la Taula dels Tres Bisbes.

La ratafia i la Taula dels Tres Bisbes

Hi ha diferents llegendes sobre l’origen de la ratafia, un licor típic català a base de nous verdes i una cinquantena d’herbes. Però de les més variades llegendes, una d’elles situa el naixement de la ratafia a la Taula dels Tres Bisbes. Jacint Verdaguer en va escriure un petit relat, titulat precisament “Ratafia”, que es pot llegir al llibre “Totes les Obres I”, editat el 2003 per editorial Proa, a cura d’Isidor Cònsul i Joaquim Molas. En aquet text, mossèn Cinto primer defineix el licor:

“És una aiguardent adobada amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, segons los graus d’aroma que se li vulguen donar. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena. Aixís, mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, aixís ho fan los pagesos de Catalunya, únic país en què és coneguda la ratafia.

Verdaguer, tot i que no situa l’encontre a Sant Marçal, explica que es troben tres bisbes i després de solucionar els seus assumptes demanen una beguda:

“Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masiaire alguna cosa per a fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, los tragué una ampla ampolla de ratafia, que els serví en tres gots de cristall que els presentà en una sotacopa.
La beguda era nova per ells, i els agradà, com sol agradar a tots los qui la tasten.
—Quina beguda és aqueixa tan bona? —li preguntaren—: com se diu?
—És una beguda que nosaltres nos fem -respongué el masover.
—I no té nom? -replica un dels bisbes.
—Jo no n’hi sé cap —respongué el pagès.
—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-l’hi nosaltres —digué el bisbe—. Quin li posarem? Si en trobéssem un que fos com lo segell del tractat que acabam de fer, aqueix verament seria el millor.
Los tres senyors bisbes pensaren una mica fins que un d’ells se donà un colp de mà al front dient: —Rata fiat (queda firmat)
Amb l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que és lo més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb ell és conegut en totes bandes.”

Conclusions

La Taula dels Tres Bisbes, situada al coll de Sant Marçal del Montseny, era un monument senzill que rememorava una llegenda segons la qual els bisbes de les diòcesis de Vic, Girona i Barcelona es reunien al seu entorn per resoldre conflictes, sense sortir de les seves respectives jurisdiccions. Aquell càndid monument original va ser renovat el 1993 per la Diputació de Barcelona per realçar-ne la llegenda, tot i que en aquesta intervenció arquitectònica es va perdre la rusticitat original. També la trobada del 2017, a l’entorn de la taula, dels bisbes de Vic, Girona i Terrassa va afegir simbolisme al lloc. Tot això, junt amb la faula del bateig de la ratafia a l’entorn de la Taula dels Tres Bisbes, ha convertit aquest lloc en un punt singular del Montseny i potser fora bo que, per aquesta raó mitològica, més que no pas per la seva realitat històrica, fos protegida d’alguna manera per part de les autoritats competents.













*************************************************

Altres enllaços amb informació:






*************************************************





ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DE LA COSTA i COMUNIDOR

LA COSTA DEL MONTSENY - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

Volia agrair a les monges que molt amablement em van permetre fer fotografies de l'església, moltes gràcies.
































El comunidor



Aquest comunidor va ser contruït el 1680 per comunir les tempestes i beneir els camps.
300 anys després, el seu estat de conservació no era bo i amenaçava de caure.
A ñpetició del bisbat i de la parròquia, el Servei de de Catolagació i Conservació de Monuments d e la Diputació de Barcelona es va encarregar de restaurar-lo i endreçar-ne l'entorn.
Les obres foren realitzades pels germans Deumal, constructors, i el fuster, senyor Baró, i van ser dirigides per l'arquitecte Antoni González i l'aparellador Santiago Rius.
Com a homenatge a l'enginy i la bellesa del disseny de l'estructura de fusta del segle XVII, que estava malmesa, es va refer amb fusta nova amb l'esperança que duri 300 anys més com a aixopluc dels qui vulguin, des d'aquí, conèixer i participar en la història de la Costa o gaudir del paisatge, l'amistat o l'amor.
La Costa del Montseny, Pasqua de 1983.






Al costat de l'església hi ha el jardí de la Carmeta, una de les monges en va dir que va ser una persona molt estimada pel veïnat.


















************************************************

Estil / època: modern, segle XVI - XVII

Descripció:

Església d'origen romànic tot i que el seu aspecte actual correspon a les reformes posteriors, que van modificar totalment la fisonomia del primitiu temple.
És d'una sola nau, llarga i sensiblement rectangular, coberta amb volta de canó seguit. Antigament tenia tres absis de forma trilobulada, posteriorment modificats per la construcció de les capelles laterals, dues d'elles cobertes amb arcaria i plementeria gòtiques, i les altres dues cobertes amb volta d'aresta.
L'absis lateral de la banda de migdia va quedar escapçat en el moment que es va construir la sagristia, i posteriorment es va modificar per tal de recuperar, en part, la seva originaria forma trilobulada.
En quant a les obertures del temple, hi ha una finestra de doble esqueixada a l'absis central i una finestra d'escletxa a l'absidiola lateral esquerra. A la banda de migdia, al final del mur de la nau, hi ha una finestra de doble esqueixada, i a la façana de la banda oest, una finestra d'escletxa.
A l'interior de l'edifici l'aparell és arrebossat, a excepció de les parts baixes dels murs de l'absis, l'absidiola nord i part de la paret frontal. A l'exterior, tot i que encara conserva l'arrebossat, s'intueixen els petits carreus irregulars.
La coberta és de teula àrab amb un petit ràfec de llosa de pissarra.
El campanar, construït l'any 1680 al mateix temps que el comunidor, es situa a la façana de ponent, és de planta quadrada i cos per a les campanes amb set obertures de mig punt, coronat amb merlets, i coberta piramidal. Té accés des de l'exterior per mitjà d'una original escala sobre una arcada .
A l'exterior de l'edifici es troba el Comunidor, un petit recinte porxat que consta de quatre pilars que sostenen una teulada on s'aixopluga el pedró en què hi ha la creu. Des del comunidor el sacerdot orava per protegir les collites de les tempestes i per beneir la població en jornades de caràcter solemne.
El Comunidor va ser restaurat l'any 1983 per la Diputació de Barcelona en coincidència amb les obres de reforma de l'església de Sant Esteve.

Història:

La primera referència coneguda de la parròquia de Sant Esteve de la Costa prové d'un diploma reial l'any 862 en què el rei franc Carles el Calb va fer donació d'uns alous al comte Sunyer i on apareix "et ad alio Sanchto Stephano in Montesigno".
En èpoques més acostades, segles XI i XII, la seva demarcació amb la de Fogars depenien del castell de les Agudes i Miravalls.
Des del segle XII pertanyia al domini i la provisió de l'abat de Sant Quirc de Colera.
Amb la despoblació iniciada al segle XIV, estigué unida temporalment amb Sant Julià del Montseny el 1503 i amb Santa Susanna el 1566, que passà a ser una església filial de Sant Esteve de la Costa.
L'església actual va ser reconstruïda al segle XII i, posteriorment a l'any 1680, es va construir el campanar i el comunidor. A l'església es van afegir dues capelles per banda al segle XVII i una sagristia l'any 1758.

************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://coneixercatalunya.blogspot.com/search?q=SANT+ESTEVE+DE+LA+COSTA+DEL+MONTSENY.+BAIX+MONTSENY

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/28759

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=19434

https://elromanic.wordpress.com/2016/05/03/fogars-de-montclus-sant-esteve-de-la-costa/

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/350_SEsteveCosta/SEsteveCosta.htm

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=19435

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/28758

************************************************