MARCEL·LÍ MASSANA i BANCELLS alias "PANXO"
MAQUI LLIBERTARI CATALÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Marcel·lí Massana i Bancells (Berga, 3 d’octubre de 1918 –
Comtat de Foix, 1981) àlies «Panxo» fou un guerriller antifranquista. Afiliat
a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de 1933, durant
la Guerra Civil espanyola fou tinent de l'exèrcit republicà.
Empresonat (1939 – 1942), passà a l'Estat francès, però el 1944 retornà al
Principat, on fou la figura principal del maqui llibertari rural entre els anys
1945 i 1951. Aquest últim any abandonà la lluita i tornà a l'Estat francès. Es
reconeix la seva lluita per les llibertats i contra l'ocupació franquista.
Biografia
Marcel·lí Massana nasqué a Berga el 3 d'octubre de 1918,
al carrer Mossèn Huch, número 8, fill de Marcel·lí i Concepció, essent el més
petit de tres germans. Esdevingué orfe de mare als pocs dies del seu naixement
i de pare als 5 anys, quan aquest darrer tingué un accident de treball
a Viladomiu. En aquests primers anys de vida ocupà el lloc de la mare la
seva dida Filomena Solé, per qui sempre conservà un gran afecte. Des dels 7 als
13 anys es criarà sota la tutela del seu oncle Joan Massana, sacerdot
a Solsona, que l'ingressà als Germans de les Escoles Cristianes de La
Salle (La Salle Berga)).
Més tard aniria a viure al mas Rocaus de Sallent amb
el seu oncle Miquel Guitó, a qui ajudaria treballant com a aprenent d'esmolet.
De la CNT a combatre a la guerra
Després entrà a la fàbrica de Can Rodergas de Berga,
primer com a aprenent de mecànic i després com a oficial. Als 15 anys ja
pertanyia al Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT del Berguedà.
En esclatar la Guerra Civil espanyola, s'integrà ja
el juliol del 1936, al Comité de Milícies Antifeixistes de Berga.
L'agost s'enrolaria a la Columna Terra i Llibertat, que combaté al Front
de Madrid, passant després a la Columna Caroy y Castan al Front
d'Aragó, on ascendí a tinent de l'Exèrcit de la República el 1938.
De
l'exili al maquis anarquista
Acabada la guerra les autoritats franquistes el
condemnaren a 15 anys de presó. L'any 1942 fou alliberat i
exercí de mecànic a Barcelona fins que l'exèrcit el cridà a files, la
qual cosa l'empenyé a fugir a l'Alt Urgell. A Organyà i Montcalb treballà
de llenyataire i entrà en contacte amb guerrillers amagats, als quals proveirà
de queviures i orientarà.
Les primeres partides rurals d'obediència anarquista
a Catalunya es van situar al Llobregat alt i mig. La més famosa
durant els anys quaranta fou la dirigida per Marcel·lí Massana, tinent
d'infanteria de l'exèrcit de la República durant la Guerra Civil espanyola.
Com la majoria dels militars republicans després de la guerra, Massana es va
convertir en visitant habitual de les presons, tribunals especials i casernes
de la Guàrdia civil. Massana, que fins i tot es va autoclassificar com
a bandoler generós, va decidir enfrontar-se a l'aparell repressiu
del franquisme a les comarques del Berguedà, Solsonès i Vallès.
L'agost de 1945, va entrar a Catalunya amb un grup de set homes. Més
realista que els maquis procedents de França i que
ignoraven el que estava passant a l'interior d'Espanya, Massana i els seus
companys no es presentaven com a alliberadors del país sinó com a
"passeurs" i contrabandistes. Sabia que per als pagesos
atemorits per la repressió, els contrabandistes resultaven menys compromesos
que els guerrillers.
El grup es va especialitzar en sabotatges contra les
torretes metàl·liques de conducció elèctrica fent servir explosius
plàstics i detonadors portats de França. També van estrenar oficialment
una tàctica que llavors repetirien els altres grups d'acció anarquistes i que
consistia a realitzar una sèrie d'accions subversives i tornar a travessar la
frontera. Acompanyat d'Antonio Torres "Gachas", Jordi Pons
"Taràntula", Jaume Puig "Tallaventres", José Pérez Pedrero
"Tragapanes" i Joan Busquets Verges "El Senzill", entre
d'altres, va realitzar nombrosos segrestos, atracaments i sabotatges durant
diversos anys.
Van evitar en tot moment causar baixes a la Guàrdia
Civil, excepte quan era qüestió de vida o mort, ja que atemptar contra guàrdies
civils no era operatiu: el règim els substituïa sense problemes i, a més,
augmentava la repressió. Així, la partida de Massana, va assaltar l'oficina de
la mina de lignits de Cercs, i s'emportà els jornals d'una setmana, acció
que va repetir en una altra ocasió. A principis del 1950 va realitzar
un segrest a Can Xacàs, del terme de Castellar del Riu, aconseguint
100.000 pessetes pel rescat.
Massana era un personatge estimat a la comarca, tan per
les seves actuacions carismàtiques com "pel seu caràcter alegre i lleial
amb els qui l'ajudaven, ja que sempre pagava les seves estances als masos i era
respectat pels pagesos de la zona. Vindria a representar el paradigma de
bandoler bo entre els pobletans de l'Alt Berguedà pel seu caràcter humà i
alegre." De fet, moltes de les seves accions eren revestides d'un
caràcter "simpàtic", com una de les més recordades quan va coincidir
–estant ell clandestí i buscat– al bar Colon de Berga amb un dels guàrdies
civils que el buscaven i li va deixar pagat el cigaló (carajillo) que aquest es
prenia, deixant dit que quan anés a pagar-lo li diguéssin que ja li havia pagat
el Massana. O, en una altra ocasió, havia demanat foc a un guàrdia civil sense
ser reconegut. Massana, en certa manera, es va convertir en una llegenda,
sobretot al Berguedà, on les seves accions eren conegudes i comentades malgrat
la censura de la premsa oficial.
Per contra, la historiadora Dolors Marín recorda que
malgrat aquesta aurèola de simpatia, també cal tenir present les represàlies
que sofrien les famílies dels maquis. L'historiador Josep Clara dedica un
capítol del seu llibre al tema de la repressió dels col·laboradors dels maquis
per part de la guàrdia civil, especialment de la detenció a primers de novembre
del 1949 de 27 suposats col·laboradors de Massana, la majoria de l'Alt
Berguedà, cinc dels quals foren assassinats al bosc aplicant-los la "llei
de fugues"; entre aquests, hi havia dos familiars de Massana: Jaume i
Miquel Guitó Gramunt, residents de la masia Rocaus de Sallent. Els altres
detinguts patiren tortures, presó i multes.
L'estiu del 1950, Massana va efectuar l'última incursió a
l'estat espanyol. En la seva explicació de per què va abandonar la lluita, va
confessar que ho va fer perquè la Confederal es va desentendre dels maquis i
perquè hi havia llibertaris que no es jugaven la vida des del 1939, però
que anaven dient "que més que un guerriller era un atracador que s'estava
fent milionari".
Fou reclamada la seva extradició pel govern espanyol,
però gràcies a Josep Ester Borràs i l'oposició anarquista a l'exili
evitaren aquesta extradició, amb l'assistència jurídica del bufet de l'advocat
i senador Henry Torrès, el mateix que havia defensat Francesc Macià arran
dels fets de Prats de Molló.
En qualsevol cas, la continuïtat de la lluita guerrillera
a l'interior es veia dificultada per l'augment de la repressió; i a l'estat
francès, les autoritats començaven a col·laborar amb les espanyoles per
allunyar els guerrillers de la zona de frontera, com va quedar palès amb la
detenció i assignació de residència del Massana i de molts altres. Sembla que
Massana, tot i la pena que li causava, tenia una visió prou acurada de la
realitat, com ho manifestà al seu amic i admirat Ramon Vila “Caracremada” quan,
retrobats el 1959 a Prada de Conflent (Catalunya Nord), va intentar
convèncer a aquest que les accions de resistència individual no duien enlloc.
Els últims anys a l'exili
Marcel·lí Massana va seguir vivint a l'estat francès.
Primer fou assignat a residència obligatòria a la població d'Orlhac, on
s'instal·là amb la seva companya Maria Assumpció Calvó i on finalment va trobar
feina a les mines de Bancarel (municipi de Leucamp, a la regió del Cantal). El
1956 les autoritats li van aixecar l'assignació de residència i va recuperar la
llibertat: llavors va instal·lar-se a un temps a Clamart (prop de París), on va
treballar de manyà, i després s'establí definitivament a l'Arieja, prop de la
Vall d'Aran, ja que com ell mateix havia dit enyorava la muntanya de la seva
terra. Tot i que molts anys més tard va tornar puntualment a Catalunya i a
visitar Berga, com va ser per les festes de La Patum de 1979 que es va passejar
per la seva ciutat natal, saludant amics i coneguts i molt interessat per la
vida del Berguedà.
Va morir a Occitània i es troba enterrat al
cementiri del poble de Eras Bòrdas de Les (Arieja).
Segons Téllez, els plantejaments dels dirigents "van
ser activitats estèrils que van consumir als millors homes del moviment
llibertari, van malgastar els escassos mitjans disponibles i van impossibilitar
la creació d'organismes eficients capaços de desenvolupar l'ofensiva a base
d'objectius concrets, immediats i escalonats".
Segons el seu company Joan Busquets "El
Senzill", tot i que la vida clandestina els obligava a tots a ser
"hermètics", Marcel·lí Massana "era molt obert i simpàtic, cosa
que facilitava fer-hi amistat", alhora que "era generós i pagava molt
bé a la gent que els acollia a les cases" cosa que feia, en la misèria que
hi havia, que alguns pagesos l'esperessin "amb els braços oberts".
******************************************
Altres enllaços amb informació:
https://palafrugell.cat/la-ciutat/marcelli-massana-carrer-de
https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/marcelli-massana-i-bancells
http://www.lluitadors.cat/2009/01/marcell-massana-les-aventures-den-panxo.html
https://directa.cat/hemerotecas/seixanta-nou-anys-de-lassalt-a-la-colonia-de-la-plana-davia/
https://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/entrevista-a-josep-maria-reguant-lescrivent-del-massana/
D'esquerra a dreta, Jordi Pons Argilés, àlies
'Tarantula'; Marcel·lí Massana Vancell, àlies 'Panxo' i Federico
Arcos Martínez, àlies 'Fede'
Foto publicada a
https://directa.cat/hemerotecas/seixanta-nou-anys-de-lassalt-a-la-colonia-de-la-plana-davia/
