MONESTIR DE SANT ESTEVE
BANYOLES - EL PLA DE L'ESTANY
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Banyoles es va formar a resultes de la colonització benedictina d'inicis del segle IX. Ben bé, però, no se sap la data certa de la seva fundació. Tanmateix, un document de l'11 de setembre de 822 ens informa que el comte gironí Rampó va obtenir per a l'abat banyolí Mercoral un precepte de l'emperador franc Lluís el Pietós. En aquest pergamí confirmava la possesió de Banyoles per a la comunitat benedictina i posava l'abat, els impostos i els béns del monestir sota la seva tutela; i concedia la lliure elecció de l'abat, d'acord amb la Regla de Sant Benet d'Aniana (750-821). S'esmenta que l'abat Bonitus (Bonet o Bonit) havia edificat la seva església d'amunt d'un antic temple quan s'hi va establir, segurament cap el 812, ara fa més de 1200 anys. S'agafa la data de 812 com la de la possible fundació, tot i que podria ser feta a final del segle VIII. Aquest fet la converteix en la fundació benedictina més antiga al sud de la Marca Hispànica.
Així doncs, un grup de monjos o laics, procedents del regne franc o de residents a la contrada, encapçalats per Bonitus (Bonet o Bonit), varen colonitzar un erm anomenat "Baniolas"; i varen edificar unes primitives construccions, aïllades i senzilles, formades, probablement, per l'església dedicada a Sant Esteve i un edifici annex. Al voltat del monestires van aplegar els primers habitants. Es van dessecar els aiguamolls, es varen construir els recs i, així, es van posar els ciments d'una població puixant.
Vers el 945 va ser incendiat i destruït, i poc després l'església va ser reconstruïda, amb volta de canó. Tot i que, el 1086, es va refer amb un gran temple de tres naus. La jurisdicció del monestir va créixer gràcies a les noves colonitzacions i a las diverses donacions. Durant el segle XI el seu poder territorial va arribar al punt àlgid. Tenia possesions al voltant de Banyoles, als comtats de Girona, Besalú, Empúries, Barcelona i Cerdanya-Rosselló. El monestir va unificar el seu territori amb la possesió de totes les terres que va des del riu Ser a la riera de Merlant (Porqueres) i de la Farrès (Fontcoberta) a Banyoles. Lamentablement, a aquest període d'expansió li va seguir un d'abandonament i destrucció, quan va passar a mans laiques (de senyors laics). Posteriorment, Bernat II de Besalú, defensor de la reforma de Cluny, el va alliberar de la subordinació laica i el va incorporar a les abadies reformadores ultrapirinenques, en concret a la de Sant Víctor de Marsella.
Els terratremols de 1427 i 1428 van derruir l'edifici i una part del campanar, i les tropes franceses, el 1655, el van acabar de destruir, així com el claustre i l'abadia. L'església actual (llevat de la portalada gòtica del 1530) és una obra barroca (1704-1740), mentre que el claustre va ser edificat entre els anys 1778 i 1783. Mil anys després de la seva formació, durant el segle XIX, el monestir de Sant Esteve va deixar d'existir. El 27 de juliol de 1835 l'últim abat va rebre l'ordre d'exclaustració i abandonar-lo. Els senyors feudals, marxaven de Banyoles per no tornar-hi mai més.
Josep Grabuleda i Joan Anton Abellan, Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles
Escut del cenobi imperial del monestir (Autor:Joan Anton Abellan i Manonellas)
Absis de la primera església. 1970 (Autor:Jaume Butinyà i Granès)
Claustre del monestir
(Autor:desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Col·lecció de Lluís Martí i Salló)
Fundat al voltant de l'any 812, és un dels monetirs benedictins més antics de Catalunya i l'origen de la ciutat de Banyoles. El cenobi va adquirir gran importància al territori com a centre de poder religiós i feudal i d'ell depenien altres monestirs, com el de Sant Pere de Rodes. Al llarg de l'edat mitjana i l'època moderna el conjunt patí nombroses destruccions que provocaren que es reconstruís i reformés en diverses ocasions. Per aquest motiu l'aspecte actual del monestir respon majoritàriament a un estil neoclàssic (segle XVIII). El últims monjos benedictins foren definitivament exclaustrats arran de la desamortització del 1835.
Del conjunt monumental, declarat Be Cultural d'Interès Nacional, en destaquen els següents elements artístics i arquitectònics
L'ABADIA
El monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles va ser fundat pels volts de l'any 812 per l'abat Bonit. Tot i aixó, ateses les dades documentals i arqueològiques, és possible que el seu origen es remuntés a finals del segle VIII. Ès un dels cenobis benedictins més antics de Catalunya, al voltant del qual es va desenvolupar una població rica.
La primera església monacal dedicada a Sant Esteve es va construir a sobre d'un temple antic de mida petita, possiblement visigot, datat entre els segles VI i VII després de Crist.
El monestir actual és un reflex de més de 1.200 anys de la història de Banyoles. Les remodelacions succesives hi han plasmat una barreja d'estils, entre els quals predomina el barroc neoclassicitzant, amb l'església com a clar exponent. El temple i el seu campanar imponent van ser totalament reformats a finals del segle XVII a partir de l'estructura del temple romànic del segle XI i respectant la portalada tardogòtica del segle XVI.
Adossat a l'església, hi ha el claustre, que és el resultat de nombroses reformes. Avui dia mostra, essencialment, les produïdes al segle XVIII. Al voltant hi ha les dependències monacals. Sabem que existia un segon claustre, documentat des del segle XIV, i del qual actualment queden pocs indicis.
Les darreres reformes dels segles XIX i XX practicades al monestir van modificar alguns espais, i se'n van construir de nous per donar cabuda a diverses activitats de l'església, que s'han mantingut fins al nostres dies.
El conjunt arquitectònic del monestir de Sant Esteve estava compost per l'església, el claustre i les dependències religioses, entre les quals hi havia el refectori (el menjador dels monjos), el dormitori, la sala capitular, les cases dels monjos i de l'abat, el celler, el rebost, el graner, l'estable, la cuina, les presons i la porteria. També formava part del conjunt d'una estructura defensiva sòlida formada per un fossat, una muralla i unes torres, que feien palès el poder feudal eclesiàtic, que va dominar un territori extens al llarg de diversos segles.
A l'exterior del monestiri davant de l'església hi havia l'hospital, una institució dedicada a la beneficència, i el cementiri, on s'enterrava el gruix de la població i dels monjos. Només els abats i altres privilegiats eren enterrats als claustres.
La comunitat monàstica es regia per la regla de Sant Benet. Aquella establia que, sempre que fos possible, el clos monacal havia de tenir tot allò necessari per a la supervivència dels que hi vivien, com, per exemple, l'aigua, el forn i l'hort.
El monestir conserva béns patrimonials importantíssims, com ara l'arqueta de Sant Martirià, una joia de l'orfebreria gòtica catalana, el magnífic retaule de la Mare de Déu de l'Escala, del segle XV, l'orgue del segle XVII, una col·lecció de pintura molt interessant i nombroses restes arqueològiques.
Planta general del monestir on es marquen restes de construccions més antigues. Realitzada en base a la planta de jeroni Moner. (Catalunya Romànica V,1991)
Plànol de 1823 del monetir de Sant Esteve. Service Historique de la Défense
(Vincennes, França). Carton 35.
Vista aèria de l'església i del claustre del monestir de Sant Esteve. 9 de març de 2013.
Autor: Eduard Masdéu Jordà. A.C.P.E. Col·lecció de cocuments personals.
Vista general del monestir de Sant Esteve l'any 1917, en què es veu dempeus el desparegut edifici de les cases dels monjos. Autor: desconegut. A.C.P.E. Col·lecció de Lluís Martí i Salló.
Obres dels anys setanta. Autor: desconegut. A.C.P.E. Col·lecció de Lluís Martí i Salló.
Excavació arqueològicadel cementiri medieval del monestir l'any 2012.
Autor: Bibiana Agustí (Arqueolític)
Els monestirs benedictins s'ordenen al voltant d'un claustre, des del qual s'articulen els altres espais ee l'activitat monàstica. Tot i que el claustre té una funció essencialment distributiva, aquest espaitambé s'emprava per conrear, meditar i, fins i tot, com a cementiri de la comunitat i de la noblesa.
Fins fa poc es conservaven diverses làpides, avui dia retirades per assegurar-ne una conservació adequada. Resta encastat al mur est l'anomenat "Carner dels Abats", que consisteix en quatres sepultures abacials datades entre els segles XII i XIII, i en unes fornículesde finals del segle XIV o principis del XV, emprades per contenir ossaris i decorades amb frescos. Una de les pintures representa dos sants, o un sant i un àngel, que protegeixen l'ànima del difunt. En aquest mur trobem l'accès a la sagristia, i també a la cambreria, on hi havia el responsable dels vestits i de les finances del monestir.
El claustre del monestir de Sant Esteve de Banyoles està adossat a l'església. Aquest manté una orientació diferent de la del temple actual, però que coincideix amb el que es va bastir al segle IX, i del qual es conserven restes en el subsòl. És possible que des dels primers moments de la fundació monacal per par de l'abat Bonit ja existís un claustre.
Es conserven escassos elements de l'antic claustre romànic, construït probablement durant el segle XII, un temps després de la consagració de l'església, l'any 1086. Cal destacar diversos capitells trobats al monestir que presenten motius zoomòrfics, antropomòrfics i geomètrics de gran interès històric i artístic, l'estudi dels quals permet situar-los cronològicament entre el segle XI i el XII.
Avui en dia, l'aspecte que té és el resultat de les reformes que es van fer durant les obres del segle XVIII, quan es va reconstruir totalment. Presenta quatre galeries tancades que formen un quadrat perfecte de 26,5 metres de costat, amb quaranta-vuit arquets de mig punt suportats per pilastres i trenta-dues columnetes, amb els dos terços estriats. Cada ala del claustre està dividida en quatre entrepilastres, separats per pilastres. Cada entrepilastra presenta tres arcs a la planta baixa i una balconada al primer pis. Els capitells tenen decoracions que representen flors i cares humanes, i, en un cas, la d'un mico.
El monestir va tnir un altre claustre, documentat del del segle XIV, i que va exixtir fins a finals del segle XIX. Actualment,, només n'és visible la portalada exterior, de l'any 1756, que té una decoració típica del barroc.
Croquis del monestir al segle XVIII, segons les dades facilitades per l'historiador banyolí Pere Alsius a l'estudiós Gaietà Barraquer.
Arxiu Comarcal del PLa de l'Estany. Fons de Lluís G.Constans i Serrats
Porta de l'abadia que donava pas a un altre claustre.
Autor: desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Fons de Lluís G.Constans i Serrats.
Processó el dia de la col·locació de la campana Martiriana al campanar de l'església.
24 d'octubre de 1963
Autor: desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Col·lecció de Lluís Martí i Salló.
Claustre del monestir
Autor: desconegut Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Col·lecció de Lluís Martí i Salló.
Capitells romànics del calustre del monestir.
Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Fons de complement de l'Arxiu Municipal de Banyoles
UNA JOIA DE L'ORFEBRERIA MEDIEVAL CATALANA
L'arqueta té forma d'església. Està feta de plata sobredaurada, té 65 centímetres de llarg, 30 centímetres de fons i 401 centímetres d'alçària. Originalment presentava vint-i-sis figures que la decoraven, a més de dos requadres amb escenes, treballades amb repussat i cisellat.
Als extrems del creuer figurat, a banda i banda de la torre, es veu la figura de Sant Martirià sota un dosser. A les dues capçaleres, dos requadres representen el martiri del sant (26) i la glorificació de la Verge Maria rodejada d'àngels que toquen instruments musicals (25). A la corona radiada de la Verge, hi ha gravada la inscripció "AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINVS TECVM".
A les façanes, de la mateixa manera que a les barbacanes, i dins d'arcs ogivals decorats amb cresteria, hi ha representades vint-i-quatre imatges de sants amb els seus atributs, i algunes duen una inscripció. S'agrupen en blocs de tres, i als peus presenten escuts heràldics i símbols anagramàtics de famílies, personatges i confraries que van pagar l'arqueta amb donacions.
La restauració
Amb l'objectiu de retornar l'esplendor original de l'arqueta, molt deteriorada després de ser espoliada, el Ministeri de Cultura, juntament amb la Generalitat de Catalunya i el bisbat de Girona, van desenvolupar un exhaustiu projecte de recerca i de restauració .
Una vegada traslladats els elements constitutius de la peça a Madrid, a la seu de l'Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya (IPCE) - institució dedicada a la conservació de béns culturals -, van ser sotmesos a una sèrie d'estudis previs (radiografies, anàlisis químiques i físiques, i recerca documental) per determinar el procés i les causes exactes del deteriorament.
Aquestes causes van ser clasificades en dos tipus:
1 - Agents de deteriorament externs: accidents i manipulacions indegudes.
- L'ús continuat de l'arqueta i, en concret, les sortides en processó, van generar una gran quantitat de cops petits, esgarrapades, deformacions, trencaments i pèrdues, especialment en les cantonades de la motllura inferior i en les cresteries, com també en algunes figures.
- Les intervencions, reparacions, desmuntatges i recomposicions han estat relativament nombroses des del segle XVI fins a l'actualitat, la qual cosa n'ha afectat la solidesa i l'aspecte final.
- El robatori de l'any 1980 va significar el desmembrament de l'obra, ja que es van arrencar totes les escultures i els relleus, i es van trencar els elements de subjecció i d'aixecar les plaques d'argent. A més a més, amb posterioritat, algunes parts han estat objecte d'alteracions per facilitar-ne la venda.
2 - Agents de deteriorament interns: degradacions degudes a la constitució i les característiques mateixes dels materials.
- Un fort atac biològic, produït per insectes, a l'ànima de fusta, amb la consegüent pèrdua de resistència, especialment a la base.
- L'oxidació d'alguns dels claus, cargols i plançons de ferro i d'aliatge de coure que van ser afegits en les reparacions i les intervencions succesives.
- La sulfuració de l'argent.
El procés de restauració de l'arqueta es va fonamentar en criteris d'intervenció mínima, cosa que va comportar el respecte dels materials originals i la prevalença de la conservació sobre la restauració. El tractament de l'arqueta va consistir en el següent:
- Tractament de la degradació biològica per anòxia.
- Desmuntatge d'elements, com ara nanses, plaques, peanyes, escuts o figures.
- Neteja, reintegració i protecció de la fusta.
- Neteja manual fisicoquímica de les peces d'argent de la peça.
- Reforç d'esquerdes en les figures i les escenes, reposició de les pestanyes de subjecció a l'arqueta, allisat de lesd plaques, fixació dels elements i aplicaciód'una capa protectora.
Finalment, cal dir que l'arqueta és en un espai que reuneix tots els requisits en relació amb la seguretat i també amb la conservació de l'objecte. En aquest sentit, cal dir que la vitrina, especialment dissenyada per desar-hi l'arqueta, com també la sala, estan monitoritzades permanentment mitjançant diversos dispositius de mesura de temperatura i d'humitat. Aquest fet permet als tècnics del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles diagnosticar possibles canvis en el reliquiari.
El joier i orfebre Lluís Quera i Coll restaura l'arqueta de Sant Martirià. 1953
Autor: Foto Cruells. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany. Col·lecció de Lluís Martí i Salló
Fixació de la figura de Sant Martirià
Autor: Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte
Detall del procés de fixació de la figura de Sant Martirià
Procés de col·locació de l'escena del martiri de Sant Martirià
Detall del procés de fixació de l'escena del martiri de Sant Martirià
El robatori
L'arca de Sant Martirià havia descansat tranquil·lament des del segle XV al monestir de Sant Esteve, des d'on sortia en processó quan els preceptes religiosos ho requerien.
Però la nit del 12 de gener de 1980 va rebre la visita d'un dels lladres més famosos d'Europa, René Alphonse van den Berghe, conegut popularment com a "Erik el Belga", que la va desmantellar peça per peça.
L'any 1983, després de la detenció i de la confessió d'Erik el Belga, es va recuperar a París el pinacle coronat amb una creu i les dues figures de Sant Martirià fent el gest de beneir.
No va ser fins a l'any 1997, 15 anys després, que es van tenir notícies noves de l'arqueta, quan la catedràtica d'art Francesca Español va localitzar, a la casa de subhastes londinenca Sotheby's, les figures de Sant Benet i Santa Llúcia. La intervenció de la Direcció General del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri d'Educació i Cultura va evitar-ne la venda, i es va obrir una investigació que va portar fins a Johanna Dinjens, una col·leccionista d'art holandesa. La Interpol es va posar en contacte amb ella i van descobrir que posseïa disset peces més de l'arca. Tot i que procedia d'un robatori, n'era la propietària legal, ja que no existia cap normativa sobre l'espoli d'obres d'art amb anterioritat a l'any 1993.
A partir d'aquest moment, comença el llarg estira i arronsa entre la propietària i el Govern espanyol, amb resultats infructuosos. Finalment, s'hi va implicar el bisbat de Girona, amb el qual hi va haver més bona sintonia: després de llargues negociacions, es va aconseguir la recuperació de les dinou peces que posseïa la col·leccionista holandesa.
Encara hi ha set figures desaparegudes, que completarien el reliquiari. Se sap que, d'aquestes, Sotheby's n'havia subhastat dues, però la galeria no ha revelat el nom dels clients. La resta serà també molt difícil de localitzar, tot i que hi ha pistes als Països Baixos. En aquests moments, no s'han recuperat les figures següents: Sant Cristòfor, Sant Pau, Sant Pere, Sant Esteve, Santa Bàrbara, Santa Anna i Sant Miquel.
Pel que fa al preu que s'ha pagat per les peces, cal dir que es manté en secret, però és sabut que el bisbat ha considerat la quantitat perfectament assumible. En el moment de la sedaparició, el 1980, l'arqueta estava valorada en uns 150 milions de pessetes (aproximadament 1 milió d'euros).
Mentrestant, Erik el Belga gaudeix d'una jubilació "daurada" a Màlaga, on pinta quadres religiosos i assesora col·leccionistes particulars i museus de tot el món. Mai no s'ha penedit dels robatoris, i es justifica dient que ho feia per protegir l'art de ser destruït, ja que moltes esglésies les obres es deterioraven.
Imatge actual d'Erik el Belga
Aspecte de la sagristia després del robatori de l'arqueta de Sant Martirià. 12 de gener de 1980
Autor: Josep Maria Mateu i Tarafa. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany
Col·lecció de l'Arxiu Municipal de Banyoles
Retorn d'algunes peces de l'arqueta el 1983 a la Casa Consistorial de Banyoles.
16 de juny de 1983
Autor: desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany
Col·lecció de l'Arxiu Municipal de Banyoles
Mossèn Lluís Gelpí mira com va quedar l'arqueta després del robatori. 26 de maig de 1983
Autor: Joan Comalat. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany
Col·lecció de l'Arxiu Municipal de Banyoles
Inauguració del nou espai de l'arqueta de Sant Martirià al claustre del monestir de Banyoles
23 d'octubre de 2010
Autor: Joan Comalat
L'art gòtic està ben representat a Banyoles. Entre els segles XIII i XV, la vila va passar per moments pròspers, i aixó es fa notar en els importants edificis públics, laics i religiosos, que es va construir en aquesta època. Entre d'altres, cal esmentar l'església de Sant Maria dels Turers, el palau de la Pia Almoina, la Llotja del Tint, la plaça Major i nombroses cases de prohoms a la plaça de la Font, a la plaça del Teatre o al carrer Nou.
No són menys importants les obres d'art mobiliari que es van encarregar a artistes destacats. Les dues peces gòtiques que es poden considerar realment emblemàtiques de la ciutat són el retaule de Santa Maria de l'Escala i l'arqueta de Sanat Martirià, que són al monestir de Sant Esteve de Banyoles.
L'arqueta de Sant Martiriàestà considerada un dels exponents més remarcables de l'orfebreria medieval gironina. Es considera que va ser una obra del taller gironí de Francesc Artau I (pare) i del taller barceloní de Francesc Artau II (fill), realitzada entre el 1413 i el 1453. No es descarta, però, la participació d'altres orfebres.
En realitat, aquest objecte no és reliquiari, sinó una arqueta sense fons que serveix per cobrir, els dies solemnes i els dies de processó, la caixa de xiprer que conté les restes del sant. Els reliquiaris són molt comuns a l'edat mitjana. Aquestes tenien formes molt variades: des d'una petita caixa metàl·lica o de fusta fins a una torre o un templet, fets de metall preciòsi decorats amb esmalts i pedreria.
Les relíquies es va acumular, sobretot, a les esglésies i als monestirs. Eren els seus tresors més preuats: d'aquí l'afany que tenien per reunir-ne moltes i d'importants, i és que es considerava que les cases religioses eren més riques quan hi abundaven les relíquies.
El monestir de Sant Esteva era, de fet, un immens reliquiari, ja que posseïa les relíquies de Sant Tirs, de Santa Isabel i de Santa Úrsula, tot i que les més conegudes per tothom són les de Sant Martirià.
Les relíquies de petites dimensions es posaven a dins de bosses de tela més o menys rica. Aquestes es guardaven dins una caixa, que podia ser d'or, de plata, de coure, d'ivori, de fusta o de marbre, per exemple. Els reliquiaris de grans dimensions que contenien un cos sencer o gran part de l'esquelet es posaven als altars com si fossin un retaule. Tenien forma d'arqueta, d'urna o de cofre, estaven fets de plata, de pedra o de bronze, i es decoraven amb esmalts i incrustacions. La tapa o la coberta estava fetaa manera de sepulcre, amb dos o quatre vessants.
L'arqueta participa des del segle XV en la litúrgia religiosa banyolina. és un element important dels actes dedicats a l'actual patró de la vila, Sant Martirià.
Muralla de la vila de Banyoles (segle XIII). Autor: Josep Curto
Plaça Major de Banyoles (segle XIII). Autor: Josep Curto
El Rec Major al seu pas per cal Moliner a la Plaça Major. Autor: Josep Curto
La Pia Almoina seu del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles (segles XII-XVII).
Autor: Josep Casamova
Processó amb l'arqueta de Sant Martirià i diferents relíquies al seu pas pel carrer Nou.
1 de juliol de 1951. Autor: Josep Maria Mateu i Tarafa. A.C.P.E. Col·lecció de l'A.M.B
Obertura de l'arqueta i ossos de Sant Martirià.
24 d'octubre de 1967. Foto Cruells. A.C.P.E. Fons de l'Ajuntament de Banyoles.
Processó de les relíquies conservades a l'església de Sant Esteve al seu pas per la plaça de Santa Maria. 1 de juliol de 1951
Autor: Josep Maria Mateu i Tarafa. A.C.P.E. Col·lecció de l'A.M.B.
******************************************************
Enllaços amb informació:
******************************************************
