És l’església del llogaret d’aquest mateix nom, anomenat
també Boadella, format per sis masies i situat a la plana alluvial, uns 2 km a
tramuntana de Sant Feliu de Boada, prop de la carretera de la Bisbal a Pals.
Època: segle
XI
Descripció:
Es tracta d’un edifici d’una nau capçada a llevant per un
absis trapezial.
La nau, els murs de la qual convergeixen vers la
capçalera, és dividida en dos trams separats per un arc toral de ferradura. Aquest
arc, que té els muntants reculats respecte al punt d’arrencada, és format per
dovelles de gres, ben tallades i allisades, i té el suport d’unes grosses
pilastres rectangulars adossades als murs. Les impostes tenen secció bisellada,
amb una motllura senzilla.
L’arc triomfal també és d’una ferradura pronunciada, però
menys ultrapassada que el toral, i té els muntants avançats respecte al punt
d’arrencada. Les impostes, també monolítiques, són rectangulars i presenten una
decoració geomètrica en baix relleu, formada per triangles invertits. A
l’intradós de l’arc cada imposta té un encaix rectangular, potser per
sostenir-hi una biga, la qual, si hagués existit, hauria pogut constituir una
iconòstasi o separació entre la nau i el santuari.
La volta de la nau és una mica passada de radi, i la de
l’absis, també de la mateixa estructura, forma en la seva arrencada una
banqueta, i per això la volta és més ampla que els murs de l’absis. En
diferents punts es conserven les empremtes deixades per l’encanyissat a manera
d’enreixat.
El sòl, amb un notable desnivell, conserva un enllosat
antic, format amb peces rectangulars de pedra sorrenca. Segurament que és el
primitiu. La part més enlairada és el presbiteri, per a accedir-hi hi ha dos
graons; també hi ha un graó en dret de l’arc toral.
Al mur de migdia i al tram de ponent fou oberta una porta
rectangular, relativament moderna, que substituí la primitiva i actualment ha
estat reconstruïda fantasiosament amb arc de ferradura a partir dels brancals.
L’absis es desplaça vers migjorn en relació amb l’eix de
la nau. Al seu mur oriental hi ha una finestra notablement alta, d’un sol biaix
i arcs ultrapassats, molt barroers, i al mur de migjorn hi ha una altra
finestra, posterior.
Sobre la capçalera de la nau s’aixeca un senzill campanar
de cadireta de tres pilastres de secció quadrada, sense arcades.
Al mur de ponent hi ha una altra finestra, molt barroera,
d’un sol biaix.
El parament de la nau difereix lleugerament del de la
capçalera. Així, mentre que a la nau és constituït per lloses petites i
allargades de pedra sorrenca, formant en alguns indrets un incipient opus spicatum, especialment a la part alta
del mur de migjorn, a l’absis té les pedres més retocades i en alguns trams
aquestes es disposen en filades horitzontals. Els angles han estat formats amb
grans carreus ben tallats, disposats al llarg i de través. Al mur de migjorn
s’observa una cantonada embeguda en el parament, a l’alçada de l’arc toral.
L’església conserva al presbiteri i en diversos punts de
la nau restes de pintures murals romàniques, que han estat considerades una
obra arcaïtzant del segle XIII. Només un plafó d’aquest conjunt pictòric fou
traslladat al Museu Diocesà de Girona.
Sant Julià de Boada és, sens dubte, un dels monuments
preromànics més importants i millor conservats de la comarca. Durant molts anys
serví d’estable, però, finalment, fou adquirit per la diputació de Girona, que
no fa gaire procedí a la seva restauració, a la qual pertany, com ja hem
apuntat, la nova portalada.
Durant les obres fou tapiada una porta al mur de ponent,
possiblement tardana, i hom identificà una base de pilastra rectangular,
adossada al mur de tramuntana per l’interior, que sembla que no s’arribà a
acabar i que, per tant, no sabem pas a què podia correspondre.
L’església de Sant Julià de Boada és, malgrat les seves
reduïdes dimensions, un dels edificis més interessants de l’arquitectura
catalana alt-medieval anterior a l’any 1000, i un dels més coneguts.
El motiu fonamental del seu interès està en la presència,
en un espai tan reduït, de dos arcs de ferradura, perfectament tallats i de
tipologies diferents, que revelen un coneixement precís de la talla de la pedra
i del traçat dels arcs. Per la seva perfecta execució, als arcs de Sant Julià
de Boada hom no pot pas parlar de tècniques rurals, o de manca de voluntat
estètica en el disseny de l’arc.
L’església de Sant Julià de Boada fou inclosa per M.
Gómez Moreno dins
les sèries d’esglésies mossàrabs; a partir d’aquest autor, hom n’ha acceptat el
caràcter mossàrab, especialment a causa del traçat dels arcs de ferradura.
Actualment, però, el caràcter mossàrab de l’església de Sant Julià de Boada i
de l’arquitectura catalana en general ha estat posat en qüestió, especialment
arran del treball de Xavier Barral,
i ja no podem considerar aquestes esglésies dins el mateix grup de
l’arquitectura de la conca del Duero.
En aquest sentit, l’església de Sant Julià de Boada és un
edifici molt significatiu, car el seu pretès mossarabisme ha estat establert a
partir de la presència dels arcs de ferradura, sense que la concepció espacial
i estructural tingui res a veure amb l’arquitectura de la regió del Duero, on
les esglésies “mossàrabs” es caracteritzen pel refinament de les estructures
cupulars o de volta.
L’única, i certament ben minsa, relació que pot tenir
l’església de Sant Julià de Boada amb el món mossàrab està en el traçat de la
ferradura de l’arc toral, ja que no té absolutament cap de les altres
característiques de la veritable arquitectura mossàrab. I cal afegir encara que
tant el traçat com la construcció dels arcs de Sant Julià de Boada conserven
fortes relacions amb el món post-visigòtic, o de l’antiguitat tardana, que
perduren fins al món medieval, el qual rep les influències califals i mossàrabs
a través d’altres elements, com els capitells o elements escultòrics, més
“exportables” que les concepcions espacials, o determinades tecnologies
constructives.
Un estudi aprofundit de les estructures i els paraments
de l’església sembla que dóna suport a la hipòtesi d’Eduard Junyent,
segons la qual l’edifici respon a dos processos constructius. Aquesta hipòtesi
també és defensada per J. Fontaine(*),
que sosté que la part més antiga correspon a l’absis i al primer tram de la
nau, mentre que l’arc toral i el segon tram de la nau respondrien a una
ampliació vers ponent del primitiu oratori.
Aquesta opinió ha estat contestada recentment per J. Badia,
el qual, basant-se en les observacions fetes durant el recent procés de
restauració, referma la hipòtesi de J. Puig i Cadafalch d’una
única etapa constructiva en l’església, basant-se especialment en el fet que al
mur de tramuntana, fins ara poc visible, no s’observen les discontinuïtats en
l’aparell que apareixen a la façana de migjorn. Malgrat això, J. Badia no
exclou la possibilitat que l’església, tot i que pertany a un únic moment
evolutiu, fos construïda en dues etapes no gaire allunyades en el temps. Potser
és aquí on cal cercar les raons de l’arquitectura actual de Sant Julià de
Boada, on és molt probable que sobre l’estructura d’un petit oratori, construït
de poc, o encara inacabat, es plantegés la seva ampliació i la coberta amb
volta de tota la nau. Les raons d’aquesta hipòtesi, cal cercar-les en les
diferències formals i constructives entre l’arc triomfal i l’arc toral, i més
especialment entre la volta de la nau i la volta absidal, manifestament
construïda sobre banquetes del mur.
Arribats en aquest punt, podem plantejar el problema que
presenta la datació de l’església de Boada, que X. Barral situa
vers el final del segle X, i que J. Badia ho
fa entre els segles VIII i IX.
No hi ha dubte que la mera anàlisi dels paraments no
permet d’establir conclusions cronològiques absolutes, car els paraments de
Boada de reble, amb un cert reforçament dels angles, constitueixen un tipus
constructiu que s’estén fins ben entrat el segle XI en alguns edificis
empordanesos de tradició preromànica. Ara bé, l’estructura dels brancals dels
arcs, de carreus ben tallats, permet d’establir una línia d’aproximació a
l’arquitectura de l’església, ben propera a Sant Climent de Peralta,
documentada des de l’any 884 i
actualment en estat de ruïna gairebé total i, dissortadament, mancada dels seus
arcs. La relació entre Sant Julià de Boada i San Climent de Peralta, malgrat
les diferències tipològiques, permet de plantejar la hipòtesi d’una data potser
dins el segle IX, o, com a màxim, abans del segle X, en un moment en què els
tipus constructius de l’antiguitat tardana, evidents als arcs i als seus
brancals, eren encara prou vius. Malgrat això, la situació de l’arquitectura
empordanesa durant el segle X i el començament de l’XI és bastant peculiar i
amb una càrrega prou forta de les preexistències estilístiques i constructives
perquè qualsevol datació en aquest àmbit sigui prou difícil. Però en el cas de
Boada és molt factible de suposar una data molt avançada per a la construcció
original.
Amb tot, creiem que cal excloure definitivament
l’adscripció “mossàrab” per a l’església de Sant Julià de Boada i incloure-la
dins la sèrie d’edificis que, a Catalunya, es mantenen fidels a les tradicions
antigues i, en aquest cas, amb un tipus constructiu prou elaborat i allunyat
d’altres formes rurals, potser posteriors i més rústiques, com és ara Sant
Martí de Baussitges. La perfecta execució dels arcs de Boada porta a un cert
grup d’edificis pre-romànics catalans, com ara Sant Miquel d’Olèrdola, allunyats
de les formes més ruralitzants, i que a l’Empordà mantingueren una formulació
tecnològica que perdurà fins ben entrat el segle XI.
Pintura
L’església de Sant Julià conserva
uns fragments de pintura que malauradament estan en molt mal estat de
conservació; aquest fet en dificulta, en conseqüència, l’estudi.
L’edifici fou observat per
primera vegada per Josep Puig i Cadafalch l’any 1919, i, en aquesta primera
aproximació, les pintures passaren desapercebudes; això ens pot donar una pista
real del seu mal estat.
El mateix any, la Junta de Museus
de Barcelona hi envià el pintor Vallhonrat perquè les reproduís. La còpia,
d’uns 60 × 80 cm, fou traslladada al centre de documentació de la Junta de
Museus.
Aquesta església ha estat
restaurada recentment (1980-81) per la diputació de Girona, actual propietària.
En l’actualitat les pintures es conserven en part in situ, sense restaurar
i molt esborrades; resten els fragments d’un pantocràtor amb el tetramorf. Els
fragments restants de les pintures foren arrencats i traslladats al Museu
Diocesà de Girona.
La part que observem dins la
petita església es troba situada al bell mig de l’absis carrat. De les tres
parts de la nau, aquesta és la que sembla més antiga.
El fragment presenta una part del
cos del Senyor en majestat. Es tracta de la figura sedent i envoltada de
l’ametlla mística; només es conserva la meitat inferior del cos. El Senyor seu
damunt un arc. Porta una túnica blavosa i al damunt un mantell que forma plecs
als genolls i dóna lloc a uns grossos plecs ben marcats i resseguits a la vora
per una franja ampla. De la part dreta del cos veiem el braç que s’alça en
actitud de beneir. El braç sobresurt de la màniga, que forma plecs al colze.
Malgrat el mal estat, hom pot endevinar en aquest tractament de la roba un traç
acurat i ben estudiat dels efectes del natural, és a dir, en aquest cas del
caient de la roba.
Sota la màndorla i els angles,
s’observen amb dificultat els vestigis del que eren els nimbes dels símbols
dels evangelistes; a la mà dreta, una part del lleó alat, i, a l’altre costat,
el nimbe del que devia d’ésser el símbol de Sant Lluc.
Aquesta escena rectangular, que
és la que trobem in situ, queda emmarcada per franges. Seguidament, i al
costat de la mà dreta de l’Omnipotent, al costat de tramuntana i en un primer
registre, hi ha les figures dels dotze apòstols, de mides molt més petites. Aquests
seuen damunt coixins i porten tots un llibre a la mà. Una escena de l’Apocalipsi que
és freqüent de trobar en la decoració mural de les nostres esglésies. És
d’interès remarcar l’alternança de colors que caracteritza el registre
d’aquests personatges. Els nimbes estan pintats de color vermell i groc
alternativament, i les túniques i els mantells amb tonalitats blaves. Els peus
recolzen sobre el que podrien ésser coixins de colors també alternatius segons
quins siguin els dels peus.
El registre següent és el més mal
conservat. Per analogia amb d’altres indrets, com veurem després, hem intentat
de trobar en aquesta escena la representació de la nativitat i l’anunciació als
pastors. Una forma allargada pot fer pensar en la Mare de Déu ajaguda al llit,
mentre que a l’altre costat hi ha la figura d’un àngel alat enmig de dos
personatges ajupits; aquesta sembla, efectivament, l’escena de l’anunciació als
pastors. Ambdós personatges porten un nimbe, i això en dificulta l’explicació.
Si es tractés, però, de l’escena esmentada, caldria pensar en una equivocació
de l’artista.
Tot aquest registre és emmarcat a
la part superior per uns arquets en forma de fornícules que situen la
composició dins un marc arquitectònic figurat.
Pel costat de migjorn, i a frec
amb el rectangle central del Crist, hi ha un fragment del que podria ésser
l’anunciació a Maria. Efectivament, observem una mà estesa que segurament es
tracta de la de l’àngel dirigint-se a una figura en actitud de recolliment i
amb la mà al pit: Maria. Al costat, i separat per una franja estreta, hi ha un
altre personatge, un possible pastor que assisteix al misteri de la nativitat.
Al cim hi ha una altra figura que podria formar part d’un grup al voltant de
Maria amb l’Infant. Enmig dels dos registres i a un costat, una finestra real
comprimeix l’escena amb relació a la de l’altre costat.
Hi ha també indicis a la cara
interna de l’arc triomfal immediat, en els quals hom ha volgut veure una sèrie
de medallons amb busts de sants.
Així, doncs, llevat del Crist en
majestat, les altres parts explicades foren traslladades al Museu Diocesà de
Girona.
Tanmateix, i al llarg de tota la
nau de l’església, fins i tot a la paret de l’absis trapezial, hi ha fragments
minsos de pintura impossibles d’interpretar iconogràficament. L’argamassa que
recobreix les parets (a trossos) fa suposar que tota l’església devia ésser
decorada seguint la tradició romànica de decorar amb pintures totes les parts
del temple.
Actualment la nostra església
suporta un grau d’humitat excessiu; així, tot el costat de ponent de la nau és
ple de floridura.
Aquest treball pictòric, doncs,
recobrí les parets originals d’inicis del romànic, i ens trasllada a una època
més avançada.
Dins aquest àmbit hem vist una
representació mural que segueix fidelment els pressupòsits decoratius en
pintura de les esglésies. Per una altra part, el fet és que les escenes aquí
representades són majorment suposades. Senzillament, hi ha figures clau i
reconegudes que ens situen dins un marc iconogràfic concret. Per aquesta raó
podem parlar del sentit de la representació.
I és en aquest punt, en el de la
iconografia, on podem establir una sèrie de paral·lelismes amb altres conjunts
que ens ajudaran a reconèixer aquest mateix i, en última instància, ens
conduiran fins i tot a parlar d’un estil concret que és el que presenta aquesta
pintura.
Hi ha una sèrie d’analogies amb
d’altres llocs; el primer al qual cal fer referència és l’església de Sant
Martí de Fenollar, al Rosselló. Aquesta construcció presenta efectivament el
programa de pintures idoni per a emparentar-lo amb el de Boada. La figura de
l’Omnipotent també hi és present, com la de Maria. Marcel Durliat diu que
quan Crist és entronitzat a la volta del cor, és costum que Maria hi sigui
present al fons; i a Sant Martí de Fenollar hi és present, efectivament. A
Boada no hauria estat estrany de trobar aquesta imatge. Masó i Valentí dóna
suport a la idea, “…perquè a Sant Martí de Fenollar hi és, i després perquè
sabem que Boada era al segle XI sota l’advocació de Maria”.
Els vint-i-quatre ancians de
l’apocalipsi de Sant Martí de Fenollar, en el cas de Boada devien ésser
substituïts pels apòstols. Aquests tenen aquí la missió de jutges i assessors
de Crist en el judici final.
Les escenes de la vida de Crist
apareixen també a l’església rossellonesa. L’anunciació, la nativitat i
l’anunciació als pastors hi són també presents. Aquest tema, el de la
representació de la vida de Crist, no apareix correntment a les esglésies del
Principat de Catalunya, llevat de Boada i Pedrinyà, per exemple, però sí a les
de la Catalunya de l’altre costat dels Pirineus, com a Fenollar.
D’altra banda, i segons Ch. L.
Kuhn, és corrent trobar aquesta representació iconogràfica a partir del 1150, i
és un tema eminentment bizantí(*). Aquesta data ja anuncia un nou aspecte a
tractar.
El tema dels apòstols és
freqüentment representat, com a l’església de Fontclara on apareixen asseguts
de la mateixa manera que a Boada. L’execució dels dos conjunts
murals(*) és adjudicada per J. Gudiol i Ricart al mateix pintor.
El mateix tema apareix en les
pintures de la volta de l’església de Montmeló, al Vallès Oriental; pintures
que han estat datades al segle XIII.
En tot cas, hi ha novetats en la
iconografia a partir de la segona meitat del segle XII en les representacions
de l’apocalipsi i l’ascensió. La mentalitat d’aquest període del romànic es
preocupà més del tractament més humà de Jesucrist, i s’apropà al món de Maria.
A Boada hi ha una síntesi dels dos temes: una representació de l’apocalipsi
juntament amb el de la glorificació de Maria i el seu Fill.
Joan Sureda parla d’una tradició
bizantinitzant en aquestes pintures, la mateixa que reconeix a les veïnes de
Fontclara. Aquest autor adscriu el conjunt dins el mode secundari de la
seqüència alt-romànica, seguint la seva classificació, en un moment entre el
final del segle XII i el començament del segle XIII, en què una onada de
bizantinisme arribà a la regió catalana procedent de la Itàlia central.
En el període en què ens movem
cal parlar, però, d’un cert eclecticisme en tota la pintura descoberta al
bisbat de Girona.
És una mica arriscat parlar d’una
adscripció o una altra en pintures com les que ara tractem, però, en qualsevol
cas, hi ha molts elements objecte d’anàlisi que poden donar raó d’unes
influències o unes altres.
L’expressionisme viu de Sant
Martí de Fenollar, com apunta Joan Sureda, allunya la representació del lirisme
bizantí que és propi d’aquests moments, la segona meitat del segle XII. El joc
de colors i les línies fan pensar més en un tipus de pintura francesa que
tingué els seus màxims exponents a Saint-Savin, al centre de França, i a Vicq,
a la vall del Loira. R. Masó i Valentí en la primera aproximació a les pintures
de Boada estableix paral·lelismes amb aquests dos centres. Hi veu unes certes
analogies quant a la forma i al color. Si ens fixem en aquest punt, estaríem
dins un dels grups que, segons tècniques i colors, estableixen els historiadors
Mâle i Focillon de la pintura romànica; ens trobaríem, doncs, dins el grup de
pintura nacional francesa; de fons clars i mats i que, segons André Grabar,
segueix una vena carolíngio-otoniana en el tipus d’escenes lineals i amb força
geometrisme en la composició. La representació de les figures en registres és
també característica dels països de l’oest i el nord. Pel que fa al tractament
formal, no estem tan allunyats d’aquest corrent. L’alternança de colors i uns
certs marcs arquitectònics (fornícules) parlen d’un ritme compositiu i
geomètric que, malauradament, no podem contrastar amb les línies i els trets
reals del pintor.
El cert és que cap classificació
no resulta fidel ni definitiva. Catalunya estigué lligada als corrents generals
de l’art medieval i assumí els dos corrents d’influències generals: un a través
del nord d’Itàlia i el sud de França i l’altre, més oriental, amb la força del
bizantinisme. La interrelació entre unes formes d’executar l’art i les altres
fou palesa en cada representació, sempre tenint en compte les múltiples raons
que en un moment donat prescindeixen del marc geogràfic.
L’estudi iconogràfic és, de fet,
el que ens ha permès de situar les pintures de Boada dins un marc cronològic.
Fent un repàs historiogràfic, veurem quines han estat les diferents datacions
des del moment del seu descobriment.
R. Masó i Valentí donà la data
del segle XI, segurament pensant en el primer document que posseïm de
l’església (del 1017); també per les afinitats iconogràfiques amb Fenollar i
Saint-Savin, puix que, segons P. Gelis-Didot i H. Lafillée, que segueixen R.
Masó, aquestes pintures són d’aquest segle. J. Gudiol i Cunill creu que es
tracta d’una pintura posterior, almenys del segle XII. Per qüestió tècnica Ch.
L. Kuhn relaciona el treball de Boada amb el de Montmeló; és a dir, hi ha la
mateixa preparació de la pintura en ambdós llocs: sota la capa de guix hi ha
les empremtes dels encanyissats per a construir la volta. Les pintures de
Montmeló daten del començament del segle XII, per aquesta raó les de Boada
podrien datar d’aquest moment, però, per analogies iconogràfiques amb Fenollar,
suggereixen l’època del final del segle XII.
J. Gudiol i Ricart i Joan Sureda
les situen en un moment més avançat que correspon al segle XIII; al
començament, per Sureda, i en dates més avançades, per J. Gudiol i Ricart.
Les novetats iconogràfiques a
partir de la segona meitat del segle XII en el tractament dels personatges ens
porporcionen una clara referència a l’hora de datar aquestes pintures, segons
apunta F. Viguier.
Història:
Algunes notícies històriques alt-medievals poden
correspondre a qualsevol dels dos llocs de Sant Julià i Sant Feliu de Boada ja
que s’hi esmenta únicament el topònim Boada. A Sant Julià de Boada es deu
referir la deixa feta pel comte Ramon Berenguer III en el seu testament de
l’any 1131 de l’“Ecclesiam de Buada” a la seu de Girona.
En època medieval Sant Julià de Boada tenia categoria
parroquial. L’any 1638 fou unida a la veïna parròquia de Fontclara. L’any 1734,
a causa del mal estat del temple, fou suprimida definitivament la parròquia, i
l’església restà sense culte.
El 1835, amb les lleis de desamortització, quedà
privatitzada. Malgrat que el 1931 l’església pre-romànica fou declarada
monument nacional, fins l’any 1958, que fou adquirida per la Diputació de
Girona, continuà en qualitat d’estable i celler.
Recentment hi ha estat feta una important obra de
consolidació i restauració per part dels serveis de la Diputació de Girona,
segons projecte de l’arquitecte Joan M. de Ribot. La inauguració de les obres,
amb la consagració de l’església i el retorn del culte, se celebrà el 17 de
gener de 1982.
*********************************************
Altres enllaços amb informació:
*********************************************
