La llegenda i la tradició del surolí fou recollida de
viva veu per Xavier Carbó Maymí a Cassà de la Selva i als seus entorns el
setembre de l’any 1910. L’autor acabava de complir, llavors, 17 anys i, en el
seu manuscrit, hi deixa anotat: “És molt semblanta amb una altra que, amb el
títol El-Surolí dels Angels, fou presentada als Jochs Florals de l’any 1906 per
na Maria de Gràcia Bassa, més aquí la hi poso perquè en aquella no hi ha molts
detalls dels que aquí es fa menció”. I continua: “L’encís de les coses
esblaimades ens ha portat a transcriure-la íntegrament, àdhuc respectant l’ortografia
de l’època”.
Tothom qui ha anat alguna vegada a la Mare de Déu dels
Àngels, passant per la part de Girona, haurà pogut veure al peu del camí, a
distància d’un quart de l’esmentada ermita, una alzina vella, de soca esberlada
pels anys, al damunt de la qual s’estenen gruixudes branques, moltes d’elles
foradades també, i que formen la copa de l’alzina, carregades de rocs dels que
hi ha per’llà. És l’alzina dita El Suro-lí, perquè diuen alguns que té la soca
d’alzina i les fulles del suro.
Els qui van a l’ermita dels Àngels, al passar pel seu
costat, li tiren rocs al cim, principalment els joves, perquè diuen que, si n’hi
fan quedar tres, al cap de l’any se casen. Tant això com la secular alzina té
la seva història que és aixís, segons l’he poguda recollir.
Fa molts anys, havia d’ésser cap a la primera dels segle
XVII, que vivia en les muntanyes dels Àngels una família pagesa que si no era
molt rica almenys tenia per viure feliça treballant. La formaven el pare, ja un
xic vellet, els seus dos fills, un noi i una noia, i una velleta que’ls hi feia
de mare, es quals eren tinguts per espill de virtut i d’honradesa. El noi hereu,
anomenat Anselm, ja gairebé tenia al seu càrrec totes les coses de la casa, sotmès
a la voluntat del seu pare i treballant tot el dia per donar exemple als mossos
i jornalers qu’estaven a la seva direcció.
Mentre l’Anselm i el seu pare e trobaven ocupats en les
feines del camp, l’Agnès, noia d’uns divuit mesos d’agost, passava el temps en
les feines de la casa, pròpies de sa condició; era d’una alçada mitjana, de cos
gentil, de cara graciosa i, encara li donaven més gràcia sos ulls petits i
blaviços que, amb sa veu dolça i harmoniosa – que la feia simpàtica als ulls
dels fadrins d’aquelles encontrades – acabaven de fer ressaltar ses belles qualitats.
Son vestit era senzill al ensems que bonic com el de les pagesetes de Catalunya
d’aquell temps, com solen dir els vells que se’n recorden. Això i es velles
qualitats feia que fos coneguda pe’ls d’aquelles encontrades amb el nom de
Viola Boscana. Com a bona pageseta, tenia fondament arrelats en son cor els
sentiments religiosos i tots els dies, fora d’aquells en què el rigor de l’hivern
no ho permetia, llevant-se dematí, es dirigia acompanyada de la velleta que li
feia de mare, al Santuari dels Àngels per oir-hi missa. Una conducta com aquella
no podia menys d’inspirar sentiments d’admiració i simpatia a tots aquells que
la coneixien. Molt poques vegades, cosa estranya, anava als aplecs on se
dansaven les sardanes, la dansa catalana,. Amb tot, una tarda va anar-hi i en
va tornar melangiosa i apesarada: corpresa d’estranyes emocions. Arribant a casa
seua, mig malalta de lo que li passava, se’n anà al llit per esvair de sa pensa
els records que la entristien; mes no pogué aclucar els ulls d’en tota la nit. A
trenc d’auba va llevar-se i, trista com estava, va anar-se’n a un jardineti
collint-ne les flors més belles ne va fer un ramell. Llavors va fer via cap al Àngels
a on les va posar a dintre d’un pitxer de l’altar major i les oferí a la Verge
a qui, de genolls, va pregar que li establís la seua natural serenitat i calma.
Després de romandre llarga estona agenollada se’n va anar cap a casa seua, trista
com estava. D’aquesta manera va passar fins al diumenge.
Al fi, arribà el diumenge que tant desitjava l’Agnès.
Després d’haver anat a missa, va anar-se’n a casa seua i, a la tarda, vestint-se
i adornant-se amb la pomposa senzillesa que solia, acompanyada de ses amigues
va anar-se’n a l’aplec a on havia anat el passat diumenge. A l’arribar allà,
sos ulls se giraven en totes direccions; es fixaven en totes les persones; s’obrien
pas per totes les colles de jovent, buscant-hi debades un objecte que els seus
ulls no sabien trobar. L’Agnès sospirava contínuament, manifestant una interior
pena que, inútilment, s’esforçaven ses amigues en entendre i davant de la qual
esdevenien infructuoses totes les preguntes que feien per saber-ne la raó. Per
què com podia respondre a llurs preguntes que si ni ella mateixa podia
endevinar lo que el cor li amagava? Per fi, esclatà en un crit, ensems de goig
i de desensopiment. Els seus ulls s’alçaren, ses galtes se li enrogiren i un
somrís d’alegria va dibuixar-se en sos llavis. L’Agnès aimava i aimava sense
saber com: innocenta i pura com el nom que portava, sentia en el pregon del seu
cor les primeres febrades de l’amor i no
ho comprenia.....Acabaua de veure el jove que, en el passat aplec, la havia
encativada i li havia causat el desconegut sentiment qu’experimentava; i,
alegre, sentia son cor glatir amb força desacostumada. El jove la va escometre
acostant-s’hi i la va saludar amb la tradicional cortesia catalana. Era un
donzell alt, fill d’una honrada família, treballador...; en fi, tenia totes les
bones qualitats d’un jove i, per lo tant, digne de la mà de la noia a qui aimava.
En mig d’eixes delícies que dos cors senten al comunicar-se sos sentiments de
tendresa, ambdós se declaraven el seu amor. Passaren els dies i els mesos, i
els dos aimadors anaven aimant-se més i més cada dia; però aquell cel de
daurades il·lusions, aquella blava volta de pau tranquil·la havia d’ésser
ennuvolat per negrosa tempesta, congriada en el garbí de ses tristors i pesars.
La tempesta no’s féu esperar. Era una tarda del mes de
maig. La senzilla i angelica pageseta, després d’haver sortida de casa seua s’havia
aturada a reposar a l’ombra de la tradicional alzina, esperant l’Eugeni, el seu
adorat donzell. Aquell solia ser el seu lloc, l’escollit pels dos aimadors per
alegrar-se ses melangies i penes. Al cap d’un quart d’ésser allà, l’Agnès va
veure sortir a l’Eugeni cap baix i portant la tristor pintada en son rostre.
Les mirades de l’Agnès i les seues varen fondre’s en una; i, donant-se ambdós
el Déu té guard de nostra terra, varen posar-se en camí cap allà on s’hi feia l’aplec,
dirigint-se l’un a l’altre sos més afectuosos parlaments i, sense que Agnès
entengués lo que passava el seu estimat i estimador, anaren a ballar sardanes
fins al vespre.
Fosquejava...Els sons del tamborí i del flabiol s’havien
perdut entre les boscúries...Les alegres rodes de jovenalla dansant s’havien esvaït a poc a poc...i la nit
estenia lentament, pausadament, son mantell de tenebres, embolcallant amb ell
dos sers humans; a dos sers qui anaven caminant entre arcs de castanyers i
alzines cap al Suro-lí; i s’anava estenent com per abrigar i unir n’aquells dos
cors ubriacs del plaer dels primers amors quan, arribant al Suro-lí, l’Eugeni va
dir a sa companyona:
Adéu, Agnès aimada, adéu. Et tinc de deixar, el dever i
la Pàtria me criden al combat i, encar que dolorosament, tinc que deixar-te. Me’n
vaig a la guerra; m’en vaig per lluitar per la Pàtria. Si triomfem, prompte
tornaré a oferir-te els llorers del triomf, si no, si’m moro en la guerra,
prega a Déu per mi que ja’ns trobarem a la glòria eterna.
I donant-li l’últim adéu, aimada, a poc a poc va perdre’s
pels reblincons de la muntanya. L’Agnès encara allà mateix semblava empedreïda,
muda per la impressió que li feren les paraules de l’Eugeni. L’anava
contemplant com s’allunyava, s’allunyava...fins a perdre’s de la seu vista. I
va romandre al peu del Surol-lí llarga estona fins que, girant a l’atzar els
ulls a l’ermita dels Àngels va recordar-se de la Verge i desensopint-se exclamà:
Déu dels exèrcits, protegiu-lo. I vos, Verge dels Àngels,
vos que m’haveu consolat sempre no em negueu el consol en esta ocasió; feu que
l’Eugeni torni, bo i salvat, a casa seua; que jo us faig promesa de brodar-vos
amb mes pròpies mans un cenyidor per l’ornament de la vostra venerada imatge.
Mentrestant l’Eugeni s’havia aplegat amb altres joves
dels país als sometents alçats per alguns senyors i nobles de Catalunya per
deslliurar-la del perill en que es trobava.
Era cap allà a l’any 1640. Catalunya estava flagel·lada
del tot per la guerra que li mogueren els francesos de qui s’havia emparada.
Ella va veure com, rompent tractats i faltant a la lleialesa, la host de França
la venia covardament; i els nostres patricis varen preparar-se a la lluita i,
malgrat l’antipatia que sentien pe’ls castellans, deguda a esdeveniments
anteriors, varen lluitar al seu costat per treure de la terra espanyola als
invasors que s’havien entrat pel Rosselló, fent presa de Salses d’on varen ser
foragitats, mercès al desinteressat valor dels catalans, lluitant en nom d’Espanya
i, per lo tant, en nom de Castella. Mes, qui diria que els catalans fossen
premiats de la manera que ho foren, bon punt fou dominada la invasió francesa,
quan les tropes castellanes s’endinsaren per Catalunya amb la única i exclusiva
missió de fer tot el mal possible, de passar a foc i flama no sols els pobles i
vilatges, sinó també, sarcasme, els llocs més sants i sagrats, i fins d’assassinar
traïdorament i empresonar les més altes figures del Principat de
Catalunya...Davant de tants ultratges, ella no pogué menys que alçar un ronc
crit de guerra que ressonà per conques i afraus, planes i garrotxes, posant els
seus fills a punt de combatre.
L’Eugeni, doncs, va deixar sa casa i sa família i a la
seva aimada Agnès per anar a combat a defensar l’honra de Catalunya, la mare pàtria,
que tan greus perills travessava.
Era l’endemà d’haver marxat l’Eugeni; tot just el sol
sortia darrere les muntanyes, que ja la pageseta baixava de la muntanya cap a
la secular alzina. Al ser-hi davant, s’aturà i, mirant la soca de l’alzina, va
veure dus flors que brotaven d’arran de terra. S’hi acosta, s’hi acosta...i veu
que són dues violes que acaben d’esbadellar-se; eren dues violes que tenien la
mateixa soca, decantades l’una d’un costat i l’altra de l’altre. En elles hi
vegé la imatge de l’Eugeni i la seua. No pogué aguantar i, ajupint-se, les va
besar, rosant-les amb una llàgrima que li caigué dels ulls i es quedà penjada
en ambdues corol·les. I va donar mercès a la Verge per haver-les fetes néixer tan
boniques i ufanoses.
Ja feia algun temps que l’Agnès anava cada dia a fer una
besada a les violes del peu del Surol-lí quan un dia, anant-hi, les va trobar
desunides, cosa que la va entristir molt. Ella melangiosa i pensativa se n’anà
a missa i, tornant-se cap a casa només pensava amb elles. A l’endemà va
tornar-hi, al Suro-lí; però aquella vegada ja no hi anava meditabunda i trista
com a l’anar a casa seva; aquella nit passada va tenir un somni que la va
consolar: se li aparèixer en somnis la Verge dels Àngels que li va dir:
Mira, ves a l’alzina de les violes i, agafant rocs, els
tires enlaire mirant de fer-los quedar a dalt; s’il primer roc s’hi queda, al
cap de l’any l’Eugeni vindrà o, si no, trigarà tants anys a venir com pedres
tiris a l’alzina i que no s’hi quedin. L’Agnès, bon punt se despertà, va
recordar aquest somni i, aixecant-se, va córrer a l’alzina i, agafant una pedra
de per’llà terra, encomanant la sort a la Verge, la va tirar enlaire. La pedra
va fugir de ses mans, va travessar les rames i va quedar-se encallada entre
branques i fullam. L’Agnès, contenta a més no poder, va agenollar-se donant
mercès a la Verge per el consol que li havia donada.
Feia l’any que l’Agnès havia tirada la sort. A trenc d’auba
ja va aparèixer festiva i riallera, Sos ulls varen dirigir-se cap als camins i
cap al fons del bosc per veure si venia el seu estimat i estimador. Mai ni mai
acabava d’arribar. Al fi, quan ja l’Agnès estava cansada d’esperar, l’Eugeni va
sortir per un cantó de la muntanya. L’Agnès, al veure’l, va tirar-se als seus
braços i, contant-se ses alegries i penes, varen enfortir més encar el seu
amor.
Havien passats alguns dies de l’arribada de l’Eugeni. L’altar
major dels Àngels oferia un quadro hermós i encisador. L’Agnès i l’Eugeni, ella
amb la caputxeta noua i ell amb la barretina al braç, i portant el vestit nou
també, s’estaven agenollats al peu de l’altar major. La Verge portava el
cenyidor promès i brodat per l’Agnès. L’altar estava engalanat i enllumenat; i
un sacerdot unia solemnement l’Eugeni i l’Agnès amb els dolços llaços des les
esponsàlies, fruit de l’amor pur que, de temps, es portaven.
(Cassà de la Selva 22 de setembre de 1893 - 22 de novembre de 1918)
PARC DEL SURO-LÍ - PARC XAVIER CARBÓ
************************************
Enllaços amb informació:
************************************
.jpg)
