Llocs de Catalunya

LA LLEGENDA i LA TRADICIÓ DEL SUROLÍ

UNA BELLA HISTÒRIA D'AMOR

CASSÀ DE LA SELVA - EL GIRONÈS

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

La llegenda i la tradició del surolí, una bella història d'amor

La llegenda i la tradició del surolí fou recollida de viva veu per Xavier Carbó Maymí a Cassà de la Selva i als seus entorns el setembre de l’any 1910. L’autor acabava de complir, llavors, 17 anys i, en el seu manuscrit, hi deixa anotat: “És molt semblanta amb una altra que, amb el títol El-Surolí dels Angels, fou presentada als Jochs Florals de l’any 1906 per na Maria de Gràcia Bassa, més aquí la hi poso perquè en aquella no hi ha molts detalls dels que aquí es fa menció”. I continua: “L’encís de les coses esblaimades ens ha portat a transcriure-la íntegrament, àdhuc respectant l’ortografia de l’època”.

Tothom qui ha anat alguna vegada a la Mare de Déu dels Àngels, passant per la part de Girona, haurà pogut veure al peu del camí, a distància d’un quart de l’esmentada ermita, una alzina vella, de soca esberlada pels anys, al damunt de la qual s’estenen gruixudes branques, moltes d’elles foradades també, i que formen la copa de l’alzina, carregades de rocs dels que hi ha per’llà. És l’alzina dita El Suro-lí, perquè diuen alguns que té la soca d’alzina i les fulles del suro.

Els qui van a l’ermita dels Àngels, al passar pel seu costat, li tiren rocs al cim, principalment els joves, perquè diuen que, si n’hi fan quedar tres, al cap de l’any se casen. Tant això com la secular alzina té la seva història que és aixís, segons l’he poguda recollir.

Fa molts anys, havia d’ésser cap a la primera dels segle XVII, que vivia en les muntanyes dels Àngels una família pagesa que si no era molt rica almenys tenia per viure feliça treballant. La formaven el pare, ja un xic vellet, els seus dos fills, un noi i una noia, i una velleta que’ls hi feia de mare, es quals eren tinguts per espill de virtut i d’honradesa. El noi hereu, anomenat Anselm, ja gairebé tenia al seu càrrec totes les coses de la casa, sotmès a la voluntat del seu pare i treballant tot el dia per donar exemple als mossos i jornalers qu’estaven a la seva direcció.

Mentre l’Anselm i el seu pare e trobaven ocupats en les feines del camp, l’Agnès, noia d’uns divuit mesos d’agost, passava el temps en les feines de la casa, pròpies de sa condició; era d’una alçada mitjana, de cos gentil, de cara graciosa i, encara li donaven més gràcia sos ulls petits i blaviços que, amb sa veu dolça i harmoniosa – que la feia simpàtica als ulls dels fadrins d’aquelles encontrades – acabaven de fer ressaltar ses belles qualitats. Son vestit era senzill al ensems que bonic com el de les pagesetes de Catalunya d’aquell temps, com solen dir els vells que se’n recorden. Això i es velles qualitats feia que fos coneguda pe’ls d’aquelles encontrades amb el nom de Viola Boscana. Com a bona pageseta, tenia fondament arrelats en son cor els sentiments religiosos i tots els dies, fora d’aquells en què el rigor de l’hivern no ho permetia, llevant-se dematí, es dirigia acompanyada de la velleta que li feia de mare, al Santuari dels Àngels per oir-hi missa. Una conducta com aquella no podia menys d’inspirar sentiments d’admiració i simpatia a tots aquells que la coneixien. Molt poques vegades, cosa estranya, anava als aplecs on se dansaven les sardanes, la dansa catalana,. Amb tot, una tarda va anar-hi i en va tornar melangiosa i apesarada: corpresa d’estranyes emocions. Arribant a casa seua, mig malalta de lo que li passava, se’n anà al llit per esvair de sa pensa els records que la entristien; mes no pogué aclucar els ulls d’en tota la nit. A trenc d’auba va llevar-se i, trista com estava, va anar-se’n a un jardineti collint-ne les flors més belles ne va fer un ramell. Llavors va fer via cap al Àngels a on les va posar a dintre d’un pitxer de l’altar major i les oferí a la Verge a qui, de genolls, va pregar que li establís la seua natural serenitat i calma. Després de romandre llarga estona agenollada se’n va anar cap a casa seua, trista com estava. D’aquesta manera va passar fins al diumenge.

Al fi, arribà el diumenge que tant desitjava l’Agnès. Després d’haver anat a missa, va anar-se’n a casa seua i, a la tarda, vestint-se i adornant-se amb la pomposa senzillesa que solia, acompanyada de ses amigues va anar-se’n a l’aplec a on havia anat el passat diumenge. A l’arribar allà, sos ulls se giraven en totes direccions; es fixaven en totes les persones; s’obrien pas per totes les colles de jovent, buscant-hi debades un objecte que els seus ulls no sabien trobar. L’Agnès sospirava contínuament, manifestant una interior pena que, inútilment, s’esforçaven ses amigues en entendre i davant de la qual esdevenien infructuoses totes les preguntes que feien per saber-ne la raó. Per què com podia respondre a llurs preguntes que si ni ella mateixa podia endevinar lo que el cor li amagava? Per fi, esclatà en un crit, ensems de goig i de desensopiment. Els seus ulls s’alçaren, ses galtes se li enrogiren i un somrís d’alegria va dibuixar-se en sos llavis. L’Agnès aimava i aimava sense saber com: innocenta i pura com el nom que portava, sentia en el pregon del seu cor les primeres febrades de l’amor i no ho comprenia.....Acabaua de veure el jove que, en el passat aplec, la havia encativada i li havia causat el desconegut sentiment qu’experimentava; i, alegre, sentia son cor glatir amb força desacostumada. El jove la va escometre acostant-s’hi i la va saludar amb la tradicional cortesia catalana. Era un donzell alt, fill d’una honrada família, treballador...; en fi, tenia totes les bones qualitats d’un jove i, per lo tant, digne de la mà de la noia a qui aimava. En mig d’eixes delícies que dos cors senten al comunicar-se sos sentiments de tendresa, ambdós se declaraven el seu amor. Passaren els dies i els mesos, i els dos aimadors anaven aimant-se més i més cada dia; però aquell cel de daurades il·lusions, aquella blava volta de pau tranquil·la havia d’ésser ennuvolat per negrosa tempesta, congriada en el garbí de ses tristors i pesars.

La tempesta no’s féu esperar. Era una tarda del mes de maig. La senzilla i angelica pageseta, després d’haver sortida de casa seua s’havia aturada a reposar a l’ombra de la tradicional alzina, esperant l’Eugeni, el seu adorat donzell. Aquell solia ser el seu lloc, l’escollit pels dos aimadors per alegrar-se ses melangies i penes. Al cap d’un quart d’ésser allà, l’Agnès va veure sortir a l’Eugeni cap baix i portant la tristor pintada en son rostre. Les mirades de l’Agnès i les seues varen fondre’s en una; i, donant-se ambdós el Déu té guard de nostra terra, varen posar-se en camí cap allà on s’hi feia l’aplec, dirigint-se l’un a l’altre sos més afectuosos parlaments i, sense que Agnès entengués lo que passava el seu estimat i estimador, anaren a ballar sardanes fins al vespre.

Fosquejava...Els sons del tamborí i del flabiol s’havien perdut entre les boscúries...Les alegres rodes de jovenalla dansant s’havien esvaït a poc a poc...i la nit estenia lentament, pausadament, son mantell de tenebres, embolcallant amb ell dos sers humans; a dos sers qui anaven caminant entre arcs de castanyers i alzines cap al Suro-lí; i s’anava estenent com per abrigar i unir n’aquells dos cors ubriacs del plaer dels primers amors quan, arribant al Suro-lí, l’Eugeni va dir a sa companyona:

Adéu, Agnès aimada, adéu. Et tinc de deixar, el dever i la Pàtria me criden al combat i, encar que dolorosament, tinc que deixar-te. Me’n vaig a la guerra; m’en vaig per lluitar per la Pàtria. Si triomfem, prompte tornaré a oferir-te els llorers del triomf, si no, si’m moro en la guerra, prega a Déu per mi que ja’ns trobarem a la glòria eterna.

I donant-li l’últim adéu, aimada, a poc a poc va perdre’s pels reblincons de la muntanya. L’Agnès encara allà mateix semblava empedreïda, muda per la impressió que li feren les paraules de l’Eugeni. L’anava contemplant com s’allunyava, s’allunyava...fins a perdre’s de la seu vista. I va romandre al peu del Surol-lí llarga estona fins que, girant a l’atzar els ulls a l’ermita dels Àngels va recordar-se de la Verge i desensopint-se exclamà:

Déu dels exèrcits, protegiu-lo. I vos, Verge dels Àngels, vos que m’haveu consolat sempre no em negueu el consol en esta ocasió; feu que l’Eugeni torni, bo i salvat, a casa seua; que jo us faig promesa de brodar-vos amb mes pròpies mans un cenyidor per l’ornament de la vostra venerada imatge.

Mentrestant l’Eugeni s’havia aplegat amb altres joves dels país als sometents alçats per alguns senyors i nobles de Catalunya per deslliurar-la del perill en que es trobava.

Era cap allà a l’any 1640. Catalunya estava flagel·lada del tot per la guerra que li mogueren els francesos de qui s’havia emparada. Ella va veure com, rompent tractats i faltant a la lleialesa, la host de França la venia covardament; i els nostres patricis varen preparar-se a la lluita i, malgrat l’antipatia que sentien pe’ls castellans, deguda a esdeveniments anteriors, varen lluitar al seu costat per treure de la terra espanyola als invasors que s’havien entrat pel Rosselló, fent presa de Salses d’on varen ser foragitats, mercès al desinteressat valor dels catalans, lluitant en nom d’Espanya i, per lo tant, en nom de Castella. Mes, qui diria que els catalans fossen premiats de la manera que ho foren, bon punt fou dominada la invasió francesa, quan les tropes castellanes s’endinsaren per Catalunya amb la única i exclusiva missió de fer tot el mal possible, de passar a foc i flama no sols els pobles i vilatges, sinó també, sarcasme, els llocs més sants i sagrats, i fins d’assassinar traïdorament i empresonar les més altes figures del Principat de Catalunya...Davant de tants ultratges, ella no pogué menys que alçar un ronc crit de guerra que ressonà per conques i afraus, planes i garrotxes, posant els seus fills a punt de combatre.

L’Eugeni, doncs, va deixar sa casa i sa família i a la seva aimada Agnès per anar a combat a defensar l’honra de Catalunya, la mare pàtria, que tan greus perills travessava.

Era l’endemà d’haver marxat l’Eugeni; tot just el sol sortia darrere les muntanyes, que ja la pageseta baixava de la muntanya cap a la secular alzina. Al ser-hi davant, s’aturà i, mirant la soca de l’alzina, va veure dus flors que brotaven d’arran de terra. S’hi acosta, s’hi acosta...i veu que són dues violes que acaben d’esbadellar-se; eren dues violes que tenien la mateixa soca, decantades l’una d’un costat i l’altra de l’altre. En elles hi vegé la imatge de l’Eugeni i la seua. No pogué aguantar i, ajupint-se, les va besar, rosant-les amb una llàgrima que li caigué dels ulls i es quedà penjada en ambdues corol·les. I va donar mercès a la Verge per haver-les fetes néixer tan boniques i ufanoses.

Ja feia algun temps que l’Agnès anava cada dia a fer una besada a les violes del peu del Surol-lí quan un dia, anant-hi, les va trobar desunides, cosa que la va entristir molt. Ella melangiosa i pensativa se n’anà a missa i, tornant-se cap a casa només pensava amb elles. A l’endemà va tornar-hi, al Suro-lí; però aquella vegada ja no hi anava meditabunda i trista com a l’anar a casa seva; aquella nit passada va tenir un somni que la va consolar: se li aparèixer en somnis la Verge dels Àngels que li va dir:

Mira, ves a l’alzina de les violes i, agafant rocs, els tires enlaire mirant de fer-los quedar a dalt; s’il primer roc s’hi queda, al cap de l’any l’Eugeni vindrà o, si no, trigarà tants anys a venir com pedres tiris a l’alzina i que no s’hi quedin. L’Agnès, bon punt se despertà, va recordar aquest somni i, aixecant-se, va córrer a l’alzina i, agafant una pedra de per’llà terra, encomanant la sort a la Verge, la va tirar enlaire. La pedra va fugir de ses mans, va travessar les rames i va quedar-se encallada entre branques i fullam. L’Agnès, contenta a més no poder, va agenollar-se donant mercès a la Verge per el consol que li havia donada.

Feia l’any que l’Agnès havia tirada la sort. A trenc d’auba ja va aparèixer festiva i riallera, Sos ulls varen dirigir-se cap als camins i cap al fons del bosc per veure si venia el seu estimat i estimador. Mai ni mai acabava d’arribar. Al fi, quan ja l’Agnès estava cansada d’esperar, l’Eugeni va sortir per un cantó de la muntanya. L’Agnès, al veure’l, va tirar-se als seus braços i, contant-se ses alegries i penes, varen enfortir més encar el seu amor.

Havien passats alguns dies de l’arribada de l’Eugeni. L’altar major dels Àngels oferia un quadro hermós i encisador. L’Agnès i l’Eugeni, ella amb la caputxeta noua i ell amb la barretina al braç, i portant el vestit nou també, s’estaven agenollats al peu de l’altar major. La Verge portava el cenyidor promès i brodat per l’Agnès. L’altar estava engalanat i enllumenat; i un sacerdot unia solemnement l’Eugeni i l’Agnès amb els dolços llaços des les esponsàlies, fruit de l’amor pur que, de temps, es portaven.