MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA
EL CAMP D'AVIACIÓ DE CELRÀ
CELRÀ - EL GIRONÈS
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Per què un camp d'aviació a Celrà
L'existència d'un camp d'aviació al poble de Celrà l'hem de situar en el període de la Guerra Civil espanyola, la qual comença el 18 de juliol de 1936 amb la insurrecció militar que intentà enderrocar el govern legítimament establert i acaba l'any 1939 amb la victòria dels militars sollevats.
L'alçament dels militars contraris a la República va tenir lloc a Catalunya el 19 de juliol de 1936. Un cop neutralitzada la rebel·li, calia defensar el territori d'un possible atac pert part de les tropes rebels que hi havia a l'Aragó i a Mallorca, on l'alçament havia triomfat i, alhora, alliberar aquestes terres.
Ben aviat, l'octubre de 1936, els ports marítims de la costa gironina van ser l'objectiu de la flota franquista que tenia les seves bases a Mallorca, i a finals d'any el pont del tren a Colera i l'estació de Portbou ho foren de l'aviació italiana de Mallorca.
La Generalitat de Catalunya, conscient del perill que representaven aquestes accions sobre punts vitals d'avituallament, va ordenar la construcció d'un camp d'aviació militar a la província de Girona, ja que en aquella època no existia cap. Celrà fou el lloc escollit. El camp fou conegut amb el número 311.
Mecànics al davant d'un "Xato". El tercer de l'esquerra de la 1a fila és el tinent Francisco Ramírez de Cartagena, celranenc que va ser el cap de mecànics del camp de Celrà.
Plànol del camp d'aviació de Celrà fet per l'exèrcit franquista mitjançant les informacions recollides per civils i militars que es canviaven de bàndol, així com també per la xarxa d'espionatge coordinada pel SIMP (Servicio de Información y Policia Militar).
Els pñilots que havien anat a fer els cursos a Rússia, un cop arribaven a Espanya, s'havien d'incorporar als diversos centres de reentrenament, tal com veiem en aquestes instruccions.
Quina va ser la funció del camp d'aviació
En un principi estava destinat a la vigilància de la costa gironina i a evitar els bombardeigs dels ports marítims, estacions i ponts de ferrocarril. Al començament també va servir de camp d'entrenament per a vols nocturns.
A finals de 1937 va servir de centre de reentrenament de pilots; això volia dir que era un punt de distribució de pilots a les unitats en actiu que en necessitaven. Un cop obtingut el títol, els pilots eren traslladats a Celrà, on seguien fent classes teòriques i pràctiques fins que eren destinats al front. Servia tant per als que havien fet el curs a l'antiga URSS com els que havien fet a les escoles d'Espanya.
Però la importància del camp de Celrà es deu al fet de ser la principal base de Katiusques de l'aviació republicana. L'arribada d'aquestes esquadrilles al camp de Celrà data de principis de 1938.
Des d'aquesta base es bombardejaven concentracions de tropes enemigues i vies de comunicació (ponts i carreteres), amb la finalitat d'aturar l'ofensiva franquista contra el fron d'Aragó, actualment molt especialment sobre el sector de Casp i de Gandesa, així com a la zona de Tremp i de Sort. També van tenir una actuació destacada durant la batalla de l'Ebre.
Uniforme de pilot de l'aviació republicana
Uniforme de campanya característic dels pilots d'aviació republicans, compost d'una caçadora de cuir a mitja cuixa folrada amb buata, amplis pantalons de cuir, guants i casquet de pilot també folrats.
La caçadora és d'inspiració francesa, ja que les primeres que usaren els pilots republicans es van comprar a l'exèrcit francès. El folre de buata amb el característic cosit en rombes és propi dels models que ja es van confeccionar a la península. La caçadora també s'usava com a abric en l'uniforme de diari.
El conjunt de peces folrades de l'uniforme i l'ús de cuir en la confecció responen a la necessitat de protegir els pilots de les inclemències del temps i les baixes temperatures a milers de metres d'altitud. Així mateix, l'amplitud de la caçadora i dels pantalons permetia vestir diferents capes de roba interior i d'abric. Cal tenir present que la majoria d'avions de combat de l'època, com és el cas dels xatos i dels mosques, Polikàrpov I-15 i I-16, respectivament, no disposaven d'una cabina tancada que protegís els pilots del vent i el fred.
El pilot que el dugué
Joaquim Tremosa Arnavat (Barcelona 22-6-1916 - Sant Joan de Mollet 12-4-2010)
Pilot republicà incorporat al Quadre Eventual de Celrà un cop acabada la seva formació com a pilot de l'aviació republicana en una escola de l'antiga URSS.
Des de Celrà fou destinat a la 3a Esquadrilla del Grup 26 com a pilot d'un Polikarpov I-15, els caces anomenats xatos.
Un cop acabada la Guerra Civil, passà la frontera i restà com a exiliat a França.
L'uniforme de pilot ha estat cedit per la família de Joaquim Tremos, així com la fotografia i la informaciósobre el pilot.
Construcció del camp
El camp es va començar a construir a finals de novembre de 1936, enmig de protestes per part del poble, ja que per a molts camperols representà la pèrdua de la seva font d'ingressos i de subsistència.
La confiscació dels terrenys es va fer sense cap anunci previ als propietaris, i ni l'jAuntament no en tenia cap coneixement.
El camp d'aviació de Celrà estava emplaçat a la zona de regadiu del pla de Celrà, situada entre el marge dret del riu Ter i la sèquia Vinyals. També comprenia una part del terme municipal de Bordils.
La superfície que ocupava era de 577,94 vessanes, és a dir, 1.263.954,78 m2. D'aquesta superfície, 452,57 vessanes (998.770,59 m2) corresponien a Celrà i 125,67 vessanes (274.184,19 m2), a Bordils.
Pel costats est oest, el camp estava delimitat per una tanca de filferro de punxes; pel sud, per la sèquia que feia de tanca natural, i pel nord no hi havia cap tipus de tanca.
El terreny on s'havia de fer el camp era en aquella època molt desnivellat i solcat per una abundant xarxa de recs que distribuïen l'aigua de la sèquia. Per tant, la primera tasca a fer era anivellar el terreny. Per aconseguir-ho es va haver d'omplir de terra els camins, eliminar els recs, rebaixar els marges i terraplenar les zones de nivell més baix.
Com a mà d'obra es va reclutar personal de Celrà, Bordils, Madremanya, Juià, Sant Martí Vell, Sant Joan de Molelt, Cervià i també de Girona. Hi havia més d'un centenar de treballadors en l'època de l'aplanament del camp, però una vegada acabada aquesta tasca s'en va reduir el nombre. Més endavant, depenent de les necessitats de la mà d'obra, s'agafava més o menys personal.
Els primers mesos de 1937, quan van arribar ls primers militars al camp, es va proporcionar a cada treballadorun salconduit lliurat per la direcció de l'aeròdrom que li permetia passar el control militar que hi havia a l'entrada del camp.
En un principi, el sòl del camp d'aviació era terra compactada, però més endavant s'hi va sembrar userda per evitar el fangueig provocat per les pluges.
Els terrenys des voltants es van poder conrear sempre, fins que la freqüència dels bombardeigs ha va fer perillós i aleshores es deixaren erms.
L'Ajuntament va intentar per tots els mitjans resoldre la situació dels pagesos demanant ajudes a la Conselleria de Defensa i d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya.
Salconduit pel qual es permitia als treballadors accedir al camp
Sol·licitud de l'Ajuntament de Celrà, demanant a la Conselleria d'Agricultura de la Generalitat indemnitzacions per la pèrdua de terrenys de conreu.
Obres i edificacions complementàries
Per accedir a la zona destinada a camp d'aviació es va construir una carretera que sortia de l'actual C-66 (crta.de Palamós 167). i es dirigia en línia recta fins a la sèquia Vinyals. Al començament de la carretera i a l'esquerra construïren una garita per al sentinella de guàrdia, que encara existeix. A la dreta hi havia un barracóde fusta destinat al cos de guàrdia.
La casa coneguda com a can Bisbe fou confiscada des del començament de les obres. Van destinar una part dels baixos a fer-hi les oficines per als militars del camp i l'altra, a la infermeria. Al pis superiorhi havia l'habitaciódel cap del camp i també el centre de comunicacions, on es rebien les ordres de l'aeròdrom del Prat de Barcelona i els avisos de l'observatori situat a Begur quan s'aproparen avons a bombardejar. Al costat de la casa s'hi va construir un dipòsit d'aigua elevat per facilitar-ne el subministrament i van aprofitar els pilars per fer una altra garita per a sentinella. Entre la casa i la carretera de Girona a Palamós es va edificar un refugi.
Abans de creuar la sèquia hi havia la zona dels barracons per a la tropa, dels quals n'hi havia vuit , també un refugi.
Al final de la carretera i per travessar la sèquia van fer un pont de formigó armat, que encara existeix, i que va ser l'única entrada d'accés tant per a vehicles com per a la tropa. Al costat del pont hi havia una altra garita de vigilància.
Per a la protecció dels soldats i treballadors en cas de bombardeigs, es van construir al voltant del camp 8 refugis.
Abans de la construcció d'un gran dipòsit enterrat i amb capacitat per a 50.000 litres de gasolina, el combustible s'amagava en bidons situats a la zona coneguda com l'Illa i en un camp d'avellaners al costat sud de la sèquia. A les acaballes de la guerra i a causa de la frequència dels bombardeigs, es guardaven al costat de la font Picant del Congost.
Per emmagatzemar les bombes, el juliol de 1937 es va construir un polvorí. Abans de construir-lo, les municions estaven repartides en dos llocs: en un camp d'avellaners i dins de la capella del cementiri municipal.
Adjacent al polvorí hi havia un barracó per als mecànics i un refugi. A aquest sector de terreny se li va donar el nom dels "Guatlleros", que feia referència a la gran quantitat de guatlles i al fet que s'amagaven entre la userda del camp, només les podien caçar els oficials, ja que eren els únics que disposaven d'escopetes de caça, requisades segons el decret de la Generalitat de Catalunya de 24 d'octubre de 1936.
A la primavera de 1938 es va habilitar la Canova o mas Pujadas de Bordils per a residència de soldats.
Refugis i altres construccions
Refugi (5)
Refugi (10)
Refugi de can Cors (civil)
Refugi (7)
Polvorí
Refugi (6)
Pont d'accés al camp
Caseta de la DCA
Refugi de can Bisbe
Bombardeigs
14 d'abril de 1938 al matí
14 d'abril de 1938 a la tarda
Seqüència del bombardeig del 20 d'octubre de 1938
25 de maig de 1938
4 de juny de 1938
Dades dels bombardeigs del camp d'aviació de Celrà
27 de març de 1937
5 d'abril de 1937
14 d'abril de 1938 (matí)
14 d'abril de 1938 (tarda)
24 de maig de 1938
26 de maig de 1938
4 de juny de 1938
20 d'octubre de 1938
5 de novembre de 1938
29 de gener de 1939
Dates dels metrallaments del camp d'aviació de Celrà
25 de gener de 1939
1 de febrer de 1939
Bombardeigs i víctimes dels bombardeigs
El poble de Celrà, pel fet de posseir un camp d'aviació dins del seu terme municipal i els tallers destinats a la fabricació de material de guerra dins del nucli del poble, ja es podia considerar un objectiu militar.
També ho era perquè hi havia el dipòsit de gasolina de la CAMPSA a la província de Girona. S'hi l'haguessin bombardejat es prodrien haver produït conseqüències catastròfiques per a la població, però aixó mai no va succeir tot i que, logicament, les tropes franquistes sabien que existia.
El camp d'aviació de Celrà va patir deu bombardeigs, als quals cal afegir-hi dos metrallaments. No van provocar cap mort ni pràcticament danys materials entre la població, ja que, com hem pogut veure, l'objectiu va ser sempre l'aeròdrom. Només en una ocasió va caure una bomba a l'estació del tren petit, la qual en va destruir un vegó de carrega; l'estació estava situada on avui hi ha l'edifici de pisos a la carretera de Palamós, números 47-49.
En un dels bombardeigs del camp sí que va haver-hi un ferit entre els habitants del poble; es tractava d'una dona, l'Angela Mascarós, que estava collint menjar per als conills en un camp dels voltants de l'aeròdrom quan van venir avions a bombardejar i la metralla d'una bomba li va fracturar una cama. En un altre, les bombes van matar un burro propietat d'en Joan Alsina quan es trobaven conreant la terra en el sector de les Falgueres.
On sí que hi va haver morts va ser entre el personal militar i civil del camp d'aviació. En total, van ser quinze i, d'aquests, dos eren civils que treballaven al camp. Els militars víctimes dels bombardeigs foren enterrats al cementiri municipal de Celrà.
Que feia la població de Celrà quan per les sirenes s'avisava que arribaven avions a bombardejar?. Els habitants del poble es refugiaven a les zones de bosc dels entorns, on s'estenien a terra a la vora d'un marge o en trinxeres fetes a posta. Els de la carretera aprofitaven el refugi que representaven els ponts sobre els torrents. També es van cosntruir com a refugi unes petites galeries o caus excavats als marges, on cabien unes quantes persones. D'aquestes galeries, n'hi havia de dos tipus: unes tenien dos orificis o boques i d'altres,un. També oferien refugi els mines de conducció d'aigües que existien, i existeixen encara en diversos indrets del poble.
Ban d'alcaldia de Celrà amb recomanacions davant de possibles bombardeigs
Ban de l'Ajuntament de Celrà ordenant tancar els llums a la nit
El pilot celranenc Robert Vilar (el segon de la dreta) amb altres companys aviadors
Redacció feta per la noia Rosa Juan explicant el bombardeig del dia 27 de març del 1937
Testimoni del pilot de katiusques, José Cirujeda, explicant com va ser abatut el 12 d'agost de 1938
Targeta militar d'identitat del pilot Robert Vilar
El pilot José Cirujeda al davant del seu Katiuska n.31
Amb motiu de l'ocupació del local del Centre Republicà de Celrà, pels tallers de muntatge d'avions, el seu president demana a l'alcalde un altre local.
Com va afectar el poble de Celrà l'existència del camp d'aviació
La construcció del camp d'aviació va repercutir en la vida quotidiana de la població. A banda de les confiscacions de terrenys de conreu i dels bombardeigs, es van ocupar cases i locals per a ús militar, no solament de Celrà sinó també dels pobles de les rodalies. De les set cases que envoltaven el camp, en tres d'elles els ocupants hi van viure tots els anys de guerra, mentre que les altres quatre van ser ocupades i serviren per a usos militars.
A finals de 1937 es van instal·lar tallers de muntatge d'avions, per a la qual cosa es van adecuar alguns locals. Aquests tallers estaven repartits en diferents llocs de la zona republicana. Els treballadors provenien d'altres punts d'aquesta zona i també es va contractar jovent de Celrà.
Els avions que es muntaven eren els Polikarpov I-16 Mosca del tipus 6, i el local utilitzat per fer aquest muntatge era l'Ateneu Celranenc. El bar estava destinat a la direcció del taller i a magatzem de peces de recanvi. Per adequar el local, al darrere hi van edificar una nau (edifici avui desaparegut).
Un cop els avions eren muntats o reparats els havien de dur al camp per provar-los, per a la qual cosa van construir una carretera per arribar-hi. Aquest accés anava en línia recta des de l'Ateneu fins on avui hi ha els pisos del Polígon (carrer Aumet,44-46). Per salvar el torrent que hi ha en aquest indret, el d'Aumet, van bastir un pont que encara existeix; després, la carretera travessava la via del tren i enllaçava amb la del camp d'aviació.
L'Ateneu també servia com a taller de reparacions on arribaven Xatos (Polikarpov I-15) i Mosques (Polikarpov I-16) de diferents llocs del front, amb l'estructura de tela malmesa pels trets o pel foc i amb avaries en els motors.
Un altre local que servia com a taller era la sala Cors. En un principi, la van destinar a local per plegar i reparar les teles de seda dels paracaigudes i, més endavant, a nau per fer les ales dels Xatos. L'estructura d'aquestes era de fusta recoberta de tela. Un cop llestes, eren enviades a les factories de Sabadell o de Reus on, amb les altres parts de l'avió fabricades a diversos punts de Catalunya es muntaven Xatos.
L'edifici del Centre Republicà, avui desaparegut, també va ser utilitzat com a taller. En aquest local, treballaven amb peces metàl·liques que formaven part de l'estructura de l'avió.
En el local de la Cooperativa de la UGT es feien servir les sales de dalt. S'utilitzaven per fer reunions per donar instruccions als treballadors sobre aspectes referents al seu treball.
La casa Pagans es va convertir en residència del cap del camp i en lloc d'esbarjo dels aviadors. Més endavant, van fer-la servir com a menjador, dormitori i garatge. Durant l'any 1938 i amb l'estada al camp de les esquadrilles de Katiusques servia com a oficina de l'Estat Major del Grup 24.
La casa Cors també va ser confiscada amb l'objectiu d'utilizar-la com a cuina i menjador dels treballadors dels tallers.
Altres edificis de Campdorà, Bordils, Juià, Saant Joan de Mollet, Pont Major i Salt també van servir per a usos relacionats amb el camp d'aviació de Celrà.
Can Pagans era residència per als militars i garatge d'automòvils
A l'Ateneu s'hi muntaven els Polikarpov I-16. També era un taller mecànic. El local del bar feia de magatzem per a les peces de recanvi.
Nau, avui desapareguda, adossada a Can Torrelles, on s'hi muntaven els Polikarpov I-16
L'edifici del Centre Republicà, avui desaparegut, feia de taller mecànic
A la sala de can Cors es fabricaven les ales dels Polikarpov I-15
La Cooperativa de la UGT sevia de lloc de reunió dels treballadors i d'economat
La casa Cors va ser un edifici polivalent: servia de central telefònica, d'escola, d'ajuntament, d'allotjament per als refugiats i, finalment, de menjador dels soldats.
La vida a la reguarda
Celrà no va ser diferent d'altres pobles. Després de l'alçament militar, que va coincidir amb la festa de Sant Hou, tot va canviar. El dia 20 de juliol de 1936 es va crear un Comité Antifeixista que va der diversos embargaments, va imposar impostos revolucionaris a veïns d'ideologia diferent i també es van saquejar diferents edificis, tant religiosos com particulars. Tot i l'ambient revolucionari, es van respectar la vida de tothom. Tanmateix al Congost es van cometre diversos assassinats de religiosos i de gent d'ordre, que no eren veïns de Celrà.
Ben aviat, joves celranencs s'apuntaren voluntaris a les diferents columnes que marxaven al front. Algun testimoni recorda el pas de trens plens de brigadistes internacionals. Més tard, hi hagué celranencs que travessaven d'amagat la frontera amb França per tal d'arribar a Irun i allistar-se a l'exércit franquista.
La manca de moneda circulant dificultava les petites transaccions del dia a dia, la qual cosa obligà a ajuntaments i altres entitats a emetre paper moneda. Celrà no fou pas l'exepció.
A començaments d'octubre de 1936, la Generalitat va crear una xarxa de consells per establir una política d'abastaments i proveir els diferents nuclis urbans. Així es podien controlar els preus, racionar articles i ordenar l'estructura social agrària. Tot i aixó els preus dels productes bàsics augmentaren considerablement.
El febrer de 1937 van començar a arribar els primers refugiats d'altres zones del país que escapaven de la guerra. Van ser allotjats esn cases abandonades pels seus propietaris i confiscades pel Comité.
A causa dels pocs proveïments que arribaven, l'Ajuntament hagué de prendre mesures per racionar els aliments. Es va prohibir la venda de carn a forasters, els veïns només podien enviar queviures als seus familiars es cas de necessitat i es va prohibir la sortida d'animals i comestibles per ser consumits fora de la població.
El març de 1937 es va establir el racionament de 1/2 kg de sucre per família la setmana. En podien demanar més els que per causes de malalties en tinguessin necessitat. El juliol del mateix any només se subministrava sucre sota prescripció mèdica i als nadons que fossin alimentats amb biberó. El 1938 la penúria va augmentar i s'expedien targes de racionament de carn que també servien per al racionament general. Els lleters del poble havien de reservar la llet per als malats i les criatures.
Tothom havia de declarar les existènciesque tenia per fer una distribució més raonable dels pocs articles que s'aconseguien.
Els farratges per als animals també eren difícils d'aconseguir, De tant en tant, els pagesos podien anar a segar la userda que s'havia plantat al camp d'aviació. La guardaven a l'església, que servia de magatzem del Sindicat Agrícola.
Bitllets de Celrà durant la Guerar Civil
Diari de sessions de lAjuntament de Celrà del dia 2 de març de 1937, que fa referència als refugiats.
Requeriment del cap del camp d'aviació de Celrà a un ciutadà, per tal que vagi a segar la userda del camp.
Acta de lliurament dels terrenys que ocupava el camp d'aviació de Celrà als seus antics propietaris.
Llibre sobre el camp d'aviació de Celrà editat pel Taller d'Història de Celrà, i escrit per Artemi Rossell Ferrer.
El camp d'aviació en acabar la guerra
Quan les tropes franquistes entraren a Celrà el 7 de febrer de 1939, al camp no hi quedava cap avió en condicions de volar.
Acabada la guerra, fou destinat a magatzem de diferents peces d'avions republicans. Un cop enllestida la tasca de recuperació, el personal militar del camp va ser destinat a l'aeròdrom de Reus, però fins la primavera de 1940 hi va romandre un petit destacament que pernoctava a la Canova.
El camp d'aviació va quedar fora de servei com a tal el dia 6 de juliol de 1939.
També es va fer servir el camp per agrupar el animals (cavalls i mules) que els republicans van utilitzar en la seva retirada a França i van abandonar a la frontera.
Totes les restes aprofitables (vehicles, armes, motors, eines diverses, etc.) van ser recuperades per les tropes franquistes. Els barracons foren desmantellats per veïns de Celrà, per aprofitar-ne la fusta, igual que totes les canonades de plom, fils elèctrics i altres metalls que després eren venuts.
La carretera d'accés al camp va ser destruïda per iniciativa dels propietaris dels terrenys per on passava, no sense les protestes d'altres propietaris de terrenys de conreu que consideraven que d'aquesta manera disposaven d'un camí molt bó per anar als camps, ja que els que hi havia estaven en mal estat i sovint quan plovia eren veritables torrents.
El que sí que es va deixar, i encara existeix és el pont que travessa la sèquia Vinyals. Durant molts anys va ser un pas important per accedir als camps de conreu de regadiu. Actualment ha pedut importància perque hi ha altres pots que travessen la sèquia.
Dels refugis, actalment en queden vuit.
El 16 de juliol de 1940 es signa l'acta de lliurament dels terrenys ocupats pel camp d'aviació per part del Ejército del Aire a l'Ajuntament de Celrà, perquè aquest es lliurés als seus antics propietaris. Després es crea la Junta de Reintegración y Conservación del Campo de Aviación de Celrà per tal de delimitar les propietats.
Bitllets emesos durant la segona República espanyola i diverses medalles commemoratives
Cinturó amb portabaioneta de l'exércit de terra franquista. A la sivella s'hi pot observar al creu de Santiago (molt present dins la simbologia espanyola des de l'episodi de la Reconquesta a Covadonga) i l'àliga de Sant Joan (present ja a l'escut dels Reis Catòlics) coronada.
La creu i la corona han perdut la pintura vermella original.
Amb la democràcia s'incorporà una creu al cim de la corona.
L'àliga era coneguda popularment, entre la tropa, com "la gallina".
Casc model 36 Rus o Stalshliém
Fabricat al Polígon d'Artilelria de Rjevka i LMZ de Leningrad (Sant Petersburg)
La seva presència a la Guerra Civil va ser escassa a causa, com se sol interpretar, que Stalin volia que el seu ajut a la República passés el més desapercebut possible. Les fotografies de soldats amb casc rus podrien haver induït a error als observadors internacionals.
Granades de morter de diferents calibres
Granada de mà "universal"
Es coneixia per "universal" qualsevol granada de mà que utilitzava el mecanisme inventat pel francès Bornstein. Els polonesos van ser els primers a utilizar-la. Aquest model el produïa la República.
N'exixtien dues variants: de sis fileres quadrades i de vuit fileres, però la de sis era la més usada. Els marcatges més habituals eren: S, CR, CNT, UGT o un número entre l'1 i el 22 al coll.
Curiosament aquesta granada es va continuar fabricant a Barcelona fins el 1946, amb el nom d'"Universal B-3 de Barcelona tipo ruso".
Granada de mà "tonelete"
Fou reglamentària a l'exèrcit espanyol a partir de 1918 i era fabricada per la Pirotècnia Militar de Sevilla. És coneguda amb el nom de "Model 1" i és de ferro amb estries exteriors que la dividien en 40 fragments. A la seva base presenta un orifici per a la càrrega, roscat amb un tap de metàl·lic. A la part superior disposava d'un tap de llauna i al seu interior hi havia un tros de metxalenta amb cerilla per a l'encesa. Es carregava amb pólvora ordinària.
Baioneta Vetterli-vitali
Fabricades a Berna (Suïssa) i Torí (Itàlia) per Vetterli Friedrich, a la seva fàbrica d'armament Waffenfabrik Eidgenössische.
S'adaptaven al fusell Vetterli model 1877, fabricat entre 1877 i 1881.
Aquest armament fou utilitzat durant la campanya colonial italiana al nord d'Àfrica (primer terç del segle XX) i durant la Primera guerra mundial (1914-1918).
Les tropes de Mussolini enviades a la guerra civil (Corpo Truppe Volontario), per ajudar l'exèrcit facciós, van venir amb aquest material que aleshores ja era obsolet. Avançada ja la guerra civil es modernitzaria la dotació dels voluntaris italians.
Ganivet de la falange espanyola
És molt semblant al que utilitzaven les joventuts hitlerianes
Carrabina destroyer model 1921
Versió de format reduït del fusell Mauser model 1893
Fabricada per l'empresa Gaztañaga y Compañía (Éibar, Guipúscoa).
Fou utilitzada per la Policia, la Guàrdia Civil i la Guàrdia de Presons des del 1935 fins al 1969.
Pistola Astra 400 model 1921 ("astrona" o "puro")
Arma semiautomàtica reglamentària de les forces armades espanyoles de de 1921 fins a 1946. Fabricada per Esperanza & Unceta (Gernika). La fàbrica haia estat fundada a Éibar el 1908, tancà el 1997.
De gran resistència i fiabilitat. Posseïa un sistema doble de seguretat (manual i d'empunyadura), percussor ocult i finestra d'extracció a al dreta.
Durant la Guerra Civil es fabricaren dos models a la zona republicana: un a Alginet (València) i l'altre a Terrassa. El primer portava les inicials R.E. (República Espanyola) a la culata i el segon, entregat a les milícies anarquistes, hi portava F.Ascaso (Francisco Ascaso, líder anarquista de la CNT que va caure mort el 20 de juliol de 1936 quan intentava assaltar la caserna de Drassanes a Barcelona. Els militants de la CNT el consideraren d'aleshores ençà el primer heroi i màrtir anarquista de la Guerra Civil).
Pistola Star model 1922
Fabricada per Bonifacio Echeverría (Éibar)
Arma rglamentària de la Guàrdia Civil de de 1922 fins a 1946
Granada de morter de trinxera
Casc model 1926 amb ala
Frabricat a l'Arsenal Nacional d'Artilleria de Trúbia (Astúries). Quan va esclatar la Guerra Civil, el govern Republicà va utilitzar les 12.000 unitats s'havien fabricat.
********************************************************
Enllaç amb informaciò:
********************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada