Llocs de Catalunya

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DELS TURERS

BANYOLES - EL PLA DE L'ESTANY

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

L'església de Santa Maria dels Turers es troba documentada l'any 1017. A la Banyoles medieval es va veure la necessitat de construir una nova església en un lloc fora del monestir benedictí de Sant Esteve. Segurament, el primer temple de Santa Maria dels Turers, dedicat ja a la Verge Maria, s'hauria edificat durant la segona meitat del segle X. Va nèixer com a església filial de la de Sant Esteve i es tractava d'una petita església d'estil romànic. Es va situar en un lloc elevat, en un turó o en un lloc on predominava la pedra, i d'aquí en deriva probablement el nom de Turers ("turario"). Abans, però, ja hi havia hagut una antiga esglesiola bastida entre els segles IX-X.

L'església romànica va quedar petita. Llavors els prohoms (les persones importants) de la vila banyolina van demanar permís al bisbe de Girona Pere de Castellnou per a alçar-ne una de nova. La concessió otorgada el 7 de gener de 1270 pel bisbe i el capítol de la catedral de Girona als prohoms i a la vila de Banyoles era per enderrocar l'antic temple romànic de Santa Maria dels Turers i construir-ne un altre de millor. L'actual església es va començar a construir el 1270 i es va acabar vers el 1333.

El temple va ser concebut amb una sola nau, en quatre seccions o tramades, que s'estintolaven en potents contraforts. L'absis i la primera tramada responen a la particular interpretació catalana del gòtic inicial, de la aqual en són un dels primers exemples. La resta de la nau, construïda per Pere de Torroella, retorna a les solucions arquitectòniques tradicionals del romànic. El 22 de febrer de 1293 els prohoms de la vila banyolina varen signar amb ell un contracte d'acabament de l'església en un termini màxim de deu anys.

La seva estructura ha sofert nombroses modificacions. El cor és de 1570, la nau lateral nord dels segles XVII-XVIII, la del sud és del segle XIX, igual que el pòrtic neoclàssic de ponent. La portalada gòtica estava en el mur lateral sud, però va ser traslladada a la zona de l'absis el 1864.

Des dels seus inicis, va ser promoguda pels prohoms banyolins en contraposició al poder religiós i feudal de l'abat del monestir. Aviat va estar regida espiritualament per dos curats, el capellà major i el domer. Per sota i al seu servei hi havia l'"scabolarius" que cuidava la sagristia i el bon ordre de l'església. El 1265 fou creat un nou benefici curat amb el nom de sagristà.

No va ser fins a la desaparició del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles, a la dècada dels trenta del segle XIX, quan va esdevenir de ple dret església parroquial.

Josep Grabuleda i Joan Anton Abellan - Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles

Façana de Santa Maria dels Turers, 1925

Autor desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany

Col·lecció de Lluís Martí i Salló

Segells de cera del pergamí

Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany

Fons de l'Ajuntament de Banyoles

Pergamí del 7 de gener de 1270, on es dona permís per refer

l'església de Santa Maria

Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany

Fons de l'Ajuntament de Banyoles

****************************

Enllaç amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/14989

Estil: gòtic, neoclassicisme

Època: segle IX - XIX

Descripció:

La fisonomia de l'església va anar canviant, del primitiu visigòtic al romànic (del que se'n va fer dues reconstruccions). Malgrat tot, es va mantenir dins dels paràmetres romànics fins que a partir el s. XV es van fer reformes tot dotant-li un cert regust gòtic -menys la portalada occidental, un afegit que es va dur a terme en el s. XIX (1849)-. Construïda amb pedra de Banyoles, presenta planta basilical d'una nau segons les normes arquitectòniques del gòtic meridional i de via clàssica. Presenta una disposició de tres naus (disposició que queda reflectida a l'exterior) i que obeí a les necessitats d'engrandiment de l'església. L'any 1559 s'afegí la nau del cantó de l'evangeli, amb obertures ogivals, i quedant separada de la central per sengles pilastres de secció quadrangular. La nau lateral del costat de l'epístola no fou oberta fins a mitjans del s. XIX, i que li dona una forma idèntica a l'altra nau; respectivament i inscrites en els murs de les naus laterals, en sentit longitudinal, s'observen les capelles dedicades a distintes advocacions. Per altra banda, cinc arcades ogivals reparteixen la nau lateral en cinc trams quadripartits. El primer tram, on es troba el rerecor, es veu en la clau de volta, on convergeixen les nervadures, l'escut de Banyoles, mentre als altres no hi ha ornamentació. El conjunt es manifesta dintre l'estil gòtic català, de sentit orientalitzant i de prolongats i enèrgics reforços, contraforts, que abasten quasi la totalitat de l'edifici. La portada lateral sud de l'església, es tracta d'una porta practicada en esbocinat, coberta per una gran arcada de mig punt lleugerament apuntada, i adovellada. A la part superior es troba tancada per una motllura que sobresurtit que segueix la mateixa direccionalitat de l'arc. Cinc arcs apuntats i concèntrics emmarquen el timpà on hi ha una pintura de difícil lectura, donat el dolent estat de conservació, però, on es percep una escena del calvari flanquejat per dues figures, atribuïdes a Sant Pau i Sant Bartomeu. A la llinda s'observa una total absència d'ornamentació, no succeeix el mateix a les impostes i capitells que configuren l'obertura de la porta. Aquestes presenten una detallada ornamentació floral i animalística. A cada extrem de la imposta, un element esculturat marca l'acabament de la motllura que cobreix l'arc de la porta. Dues grans pilastres situades a l'intradós de l'obertura de la porta, tenen el suport de la llinda, i presenten dos elements esculturats ornamentals en forma de capitells. Sobre el conjunt que configura el senzill ingrés, s'hi troba un gablet sense ornamentació, i allargant la configuració de la façana, i on sembla que s'allotjava una escultura de considerables dimensions a jutjar per les restes del pedestal i dosseret que encara avui s'hi poden veure. La façana protegeix, en el seu registre superior, amb un seguit de petites arqueres cegues i apuntades i de molt esvelta factura, que transcorren en sentit horitzontal, omplint totalment els dos espais que flanquegen aquest registre superior de la portada, on es poden veure distribuïts, de manera simètrica, quatre pinacles que coronen tot el conjunt. El pòrtic occidental de l'església, forma part d'un nucli afegit a la façana amb la finalitat de conferir importància a l'entrada, situada a la part occidental de l'edifici. És una obra del segle XIX (1849) i és d'estil neoclàssic, propi de les tendències arquitectòniques de Catalunya durant el mateix segle. En aquest estil, els elements barrocs i neoclàssics sovint coincidien en el mateix nucli o monument d'un altre estil o una altra època. Queda adossat a la façana pels seus extrems laterals (esquerra i dreta), avança vers l'exterior en un pronunciat sobresortint, formant un gran vestíbul. És de planta poligonal, presenta tots els seus angles, grans columnes sobre pòdiums adossades al mur i acabades amb un ampli àbac; una cornisa motllurada separa el mur de la balustrada.

Notícies històriques:

Realitzada en diverses etapes, l'església primitiva fou aixecada l'any 822 per l'abat Bonit de Banyoles, primer abat del Monestir de Sant Esteve, essent llavors la susdita església filial del Monestir. Les obres es varen paralitzar i es prosseguiren l'any 1330 a causa de la iniciativa del Bisbe de Girona, Gastó de Montcada. Posteriorment, se'n va fer càrrec l'abat del Monestir, un tal Guillem de Pau, qui demanar al consistori un préstec especial (1431) per continuar les obres de la parròquia. A partir d'aquestes dades es té notícia que l'església parroquial era, ja, administrada per un patronat de la vila compost per tres Jurats i un capellà major. La portalada forma part de les obres iniciades el segle XIII per a l'edificació de la nova església. Durant el segle XIV s'acaba aquesta portalada lateral sud.