ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE BELL-LLOC
BELL-LLOC - SANTA CRISTINA D'ARO - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
L’indret de Bell-lloc, situat a la vall d’Aro, abans del
segle XIV havia tingut un nom, Filafamis o Vilafamis, que corresponia a una
vil·la o entitat de poblament on vivia un conjunt de famílies pageses. Des del
segle XI l’església parroquial s’havia anomenat Santa Maria de Vilafams, però
abans n’hi havia hagut una altre dedicada a Sant Esteve: el 939 la trobem prop
dels termes de Romanyài el 1067 s’esmenta el temple de “Sanctum Stephanum de
villa Filafamis”. Aquests canvis de dedicació i nom de l’església reflecteixen
les profundes transformacions dels edificis que hi ha hagut a sota el temple
actual.
Un edifici complex
Uns treballs de restauració dels anys 1959 i 1960 i una
primera excavació del 1962 van posar al descobert els elements romànics que
conserva l’església de Bell-lloc: la nau està coberta amb volta de canó i
conserva fragments d’un paviment molt antic; l’absis té planta de ferradura a l’interior
i poligonal a l’exterior; a ponent es conserva un mur amb aparell romànic i a
tramuntana s’observa un arc de mig punt d’una porta tapiada. Unes segones
excavacions al nord de l’església, efectuades entre el 1982 i el 1986, van
permetre descobrir una nau paral·lela a la central, un edifici singular de
planta circular que s’assembla als baptisteris paleocristians del nord d’Àfrica,
i una nau romànica del segle XI que se superposa a l’edifici anterior.
La possible evolució dels edificis descoberts a Bell-lloc
és la següent. Sobre un jaciment romà dels segles II i III dC, es va instal·lar
als segles V-VII un edifici cristià de culte circular, cobert amb un sostre de
fusta que s’aguantava gràcies a una columna central. Al segle X es degué reaprofitar
el temple visigòtic per instal·lar l’església pre-romànica de Sant Esteve, però
al segle XI es va construir un nou edifici romànic, el de la parròquia de Santa
Maria citada el 1064, que devia tenir un altar, potser el de Santa Cecília
citat el 1332, a la nau que s’havia aixecat sobre el temple circular. Aquest
últim edifici és el que ha arribat fins els nostres dies, amb algunes reformes:
el 1486 els obrers i parroquians havien pensat a demolir una part del temple,
el qual, després de les pèrdues demogràfiques de les pestes i les guerres,
havia quedat gran; aleshores, el bisbe va autoritzar la demolició d’unes parets
i la instal·lació de retaules a la resta del temple.
Una petita comunitat
Els fogatges dels segles XIV i XV recullen només 4 o 5
focs a la parròquia de Bell-lloc: els noms dels seus habitants eren n’Aymerich,
en Carbó, en Riba d’Amunt, en Rexach i en Riba de Balsareny. Tots ells tenien,
amb tota seguretat masos i havien de pagar drets a diversos senyors, entre els
quals destacava la pabordia d’Aro de la canònica de la seu de Girona, el
sagristà de la seu i senyor del castell de la Roca de Solius, el senyor de
Monells i, finalment els mateixos clergues de la parròquia. A Santa Maria de
Bell-lloc només hi havia un sol clergue, que tenia el càrrec de domer, curant o
rector. Els noms dels rectors més antics són Berenguer de Joals, l’any 1305,
Guillem Sabater entre el 1305 i el 1332 i Jaume Estraquet que encara hi era el
1338.
La migradesa de recursos dels clergues de Santa Maria va
provocar llargues absències al segle XV i, l’any 1591, la unió dels càrrecs de
rector de Bell-lloc i de Santa Cristina. Ara bé, al segle XVIII la població va
augmentar fins a 30 cases habitades i el centenar de parroquians, que van
permetre que Bell-lloc se segregués de Santa Cristina el 1787. En el grup més benestant
de la comunitat, el que formaven els pagesos descendents de les cinc masies
medievals, va néixer l’any 1703 mossèn Baldiri Reixac i Carbó, que va ser molts
anys rector d’Ollers, prop de Banyoles. És conegut per l’autor de les
Instruccions per a l’ensenyança de minyons, llibre publicat el 1749, en el qual
defensava que l’educació dels infants havia de començar en la llengua moderna i
assenyalava la importància de la formació moral, religiosa, intel·lectual i
cultural dels joves.
.jpg)
Santa Maria de Bell-llloc constitueix un excel·lent
exemple de la transformació d’una vil·la d’època romana en un edifici de culte
cristià. En època romana (1) l’edifici configurava un espai termal que formaria
part d’una vil·la, amb uns vestidors (Apodyterium) a l’extrem oest, una sala
freda (Frigidarium) al centre, amb una piscina (Alveus) al nord, i una sala
calenta (Caldarium) amb la seva pròpia banyera i escalfada per un forn
(Praefurnium).
En època tardoantiga (2) l’edifici es va reconvertir en
una capella cristiana. Es varen eliminar els vells paviments i banyeres i la
gran sala circular es va reconvertir en capella, mentre que a la banda oest s’hi
situava un baptisteri, que emprava probablement la mateixa pica baptismal que
encara s’usa a l’església actual.
Als segles VII-VIII l’església es va ampliar (3) amb la
construcció d’un nou edifici adossat a la banda sud i la conversió dels vells
espais en capelles complementàries.
Finalment, als segles XI-XII es va eliminar la vella
capella circular, substituïda per un nou espai absidat i l’església va adquirir
la seva configuració definitiva (4). Posteriorment, tot el sector nord es va
abandonar i es va reduir l’espai de culte l’edifici situat al sud.
L’any 2009 es va realitzar una petita campanya
arqueològica a l¡oest de l’església. Aquesta excavació va permetre descobrir
tot un seguit de restes de la zona productiva d’una vil·la romana -relacionada
amb la fase de les termes- i del cementiri de l’església.
De la vil·la romana es varen identificar 2 fases amb un
total de part de 7 espais diferents. Els àmbits més antics (A) presentaven murs
de pedra i morter, i estaven pavimentats amb morter hidràulic (Opus signinum).
L’edifici va ser remodelat completament al segle V dC
avançat (B), potser en el mateix moment en què es va construir la primera
capella sobre les velles termes, amb murs de pedra i fang i sòls de terra
batuda.
Posteriorment, s’abandonen les estructures industrials i
l’espai és ocupat pel cementiri de l’església
(C). A l’espai excavat es varen identificar fins a 14 tombes d’època
tardoantiga i medieval.
Església d'una sola nau amb capçalera de planta de ferradura a l'interior i poligonal a l'exterior (la forma externa li fou donada tardanament). A ponent té una façana molt alterada, un arc triomfal de mig punt amb una arcada obrada amb dovelles i muntants de pedres escairades, i un tram de volta més baixa que la nau (s'ha pensat que inicialment era un temple amb dos absis contraposats, un a cada extrem de la nau). Aquest tipus de planta no és freqüent al país, però té precedents en esglésies paleocristianes especialment del nord d'Àfrica. La volta emprada en aquest santuari està adaptada a l'espai que cobreix i es pot considerar preromànica. Al fons de l'absis hi ha una finestra esbiaixada, als muntants de la qual foren reutilitzats elements romans. Hi ha també un campanar d'espadanya i contraforts a la façana davantera. A la banda N de l'església hi ha diverses ruïnes pertanyents a un edifici de planta circular o concèntrica que hi comunicava, potser un baptisteri. Adossada a l'església hi ha la rectoria, notable casal que amaga part de l'exterior de l'església i que fou construït al segle XVIII.
https://invarque.cultura.gencat.cat/card/1775
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada