Seguidors

dimecres, 30 d’octubre del 2024

ESGLÉSIA DE SANT ISCLE i SANTA VICTÒRIA

DOSRIUS - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/














Església d'estil gòtic amb elements renaixentistes, construïda a partir de l'any 1526 a càrrec del mestre d'obres Thomàs Barça, en el mateix lloc on hi havia una església romànica, documentada de s de l'any 1304. 
Aquesta església és una mostra significativa de l'arquitectura desenvolupada a Catalunya el segle XVI, en què es combina la tradició constructiva gòtica dels segles anteriors amb la renaixentista, sobretot en la portada i en els elements escultòrics; les gàrgoles, les claus de volta, on hi ha un repertori iconogràfic de temàtica diversa.
Durant el darrer terç del segle XIX es va aixecar la teulada del temple per crear un espai obert que facilités la manipulació de les làmpades que es van introduir a les esglésies en aquesta època i es va sobreaixecar el campanar.
A principis del segle XX s'hi va realitzar l'última obra que va configura la façana actual: les capelles eel Baptisteri i del Santíssim Sacrament, a banda i banda de l'entrada principal. Als voltants de l'any 1945 es va construir la rectoria nova.





****************************************
Enllaç amb informació de l'església:

Època: segle XVI – any 1526 - 1533

Autor: mestre d'obres Thomàs Barça

Descripció:

Església de planta basilical d'una sola nau amb tres capelles laterals per banda i un absis poligonal capçat a ponent. La nau està coberta per una volta de creueria de cinc trams, separats per arcs torals apuntats. Alhora estan sostinguts per una sèrie de capitells adossats al parament i esculpits amb les figures dels evangelistes i altres imatges. Les arestes s'uneixen a la part superior amb claus de volta circulars i esculpides. Al seu torn, l'absis està cobert amb una volta de creueria radial, amb els culs de llàntia i la clau esculpits. Les capelles laterals també estan cobertes amb voltes de creueria (amb clau superior i capitells esculpits) i s'obren a la nau mitjançant arcs de mig punt adovellats, lleugerament apuntats. Cal exceptuar la primera capella de la banda de tramuntana, la qual està coberta amb una volta apuntada, s'obre a la nau mitjançant un gran arc apuntat adovellat i dóna accés al campanar. Als peus de la nau hi ha el cor, sostingut amb una volta de creueria rebaixada i delimitat amb una barana de pedra amb rosetons esculpits. Sota el cor hi ha l'accés al baptisteri, situat a la banda de tramuntana, i a la capella del Santíssim (amb absis semicircular), situada a migdia. Ambdues construccions estan cobertes amb voltes d'aresta i tenen rosetons circulars amb vitralls policromats. A la banda de tramuntana, al costat del baptisteri, hi ha el campanar i a continuació la sagristia, connectada amb la rectoria vella mitjançant un passadís alçat damunt del carrer. La nau s'il·lumina amb finestres d'arc de mig punt adovellades i decorades amb vitralls policromats emplomats. Estan situades a l'absis i al mur de migdia de la nau. La façana principal presenta una portalada d'obertura rectangular amb la llinda plana i els brancals bastits amb carreus de pedra. L'intradós està motllurat i decorat amb feixos de columnes, amb els basaments ornamentats i els capitells esculpits amb testes angelicals i éssers fantàstics. Damunt de la llinda hi ha un timpà amb guardapols motllurat i decorat amb una venera d'estries radials esculpida a la pedra. Damunt del portal, tancat amb una porta metàl·lica, hi ha un rosetó adovellat amb vitralls emplomats. A la part superior del parament hi ha un finestra rectangular emmarcada amb carreus de pedra, que correspon a un sobrealçat de la coberta efectuat en època contemporània. Emmarcant la façana de la nau hi ha els rosetons corresponents al baptisteri i a la capella del Santíssim. Són circulars, bastits en pedra esculpida i presenten una motllura superior feta amb maons, que integra arcs de descàrrega. Tant la nau com l'absis estan reforçats per l'exterior amb contraforts de pedra, que originàriament incorporaven les canals i gàrgoles de desguàs de la coberta gòtica. A l'extrem sud-oest de l'edifici, envoltant bona part de l'absis i de la façana de migdia, hi ha la rectoria nova (edificada entre els anys 1943-48). Al seu costat, adossat a l'absis, hi ha un petit volum circular de secció cilíndrica i bastida amb maons, que integra les escales d'accés al pis superior de la sagristia.

Observacions: 

Estilísticament, l'edifici està adscrit a l'arquitectura del gòtic epigonal i renaixentista. El paviment de la nau és de mosaic hidràulic de 20x20 cm i presenta un dibuix geomètric floral. En el passadís central hi ha una làpida sepulcral de pedra datada l'any 1776 pertanyent a la família Vallmajor, un dels llinatges principals de Dosrius. Entre les capelles laterals del costat de migdia hi ha un púlpit de pedra amb l'escala integrada al mur de la capella. Les imatges dels sants patrons de l'altar major foren un regal del notari de Mataró Monfort a la parròquia, un cop acabada la guerra Civil.

Història:

La primera notícia documental directa de l'església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria apareix en una visita pastoral data el 16 de gener de 1304. En aquesta s'indica que tenia un sol altar dedicat a Sant Iscle. Tot i això, i tenint en compte que el terme de Dosrius està documentat des l'any 936 i el castell des del 1073, cal suposar que hi havia un edifici anterior (de fet, l'any 1171, el temple apareix mencionat en el testament de Bernat de Dosrius) . En posteriors visites pastorals (anys 1308 i 1313) es continua mencionant només l'altar de Sant Iscle, fins que l'any 1374 apareix citat un altre altar dedicat a Santa Victòria (entre d'altres). Les referències documentals als altars del temple continuen durant el segle XV (anys 1406, 1407, 1439 i 1497). L'edifici actual és conseqüència dels següents fets: l'any 1512, el Vicari General concedeix una llicència als obrers de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius per construir una capella i, damunt d'ella, el campanar (és el naixement de la capella gòtica de la banda de tramuntana i del campanar actual). Posteriorment, l'any 1526 es formalitza la construcció de l'església al mateix lloc de la vella, fet documentat en el contracte signat entre el sr. Thomàs Barça (mestre de cases) i els síndics de Sant Iscle i Santa Victòria (d'aquesta documentació es dedueix que el temple antic era d'una sola nau i estava capçada per un absis). Durant els segles XIX i XX, el temple és objecte de diverses reformes. Probablement a finals del segle XIX s'aixeca la teulada damunt de les voltes de la nau, creant un espai sobrealçat anomenat com el "quarto de les òlibes". Aquest espai protegeix la primitiva coberta, en la que s'observen els tremujals i els senyals de l'antiga teulada marcada damunt del morter de calç. Dins d'aquest espai també es conserva el torn manual utilitzat per pujar i baixar la llàntia central del temple. També es va sobrealçar el campanar i s'hi construí una escala de cargol (any 1899). A principis segle XX (any 1902) es va construïr el nou baptisteri i, posteriorment, la capella del Santíssim (1914-16). Entre els anys 1943 i 1948 es va fer la rectoria nova, adossada a l'extrem sud-oest de l'església, i s'obriren les dues finestres de l'altar major de majors dimensions. Posteriorment, entre els anys 1960 i 1965, s'aixecà el pis superior de la sagristia i s'arranjà l'accés al cor i al campanar. L'any 1968 s'inaugurà una nova campana (Victòria, Montserrat, Dolors) i es restaurà la que ja hi havia (Sebastiana, Mercè, Josefina). L'any 1987, la coberta del temple fou refeta novament amb una estructura de jàsseres metàl·liques. Durant la guerra Civil (1936-39), l'església fou saquejada i els seus altars destruïts (es destruí un retaule barroc dedicat al Sant Crist, les imatges barroques de Sant Francesc, la creu processional d'estil imperi i el retaule gòtic de Sant Aciscle i Santa Victòria, que fou trobat a Mataró). Durant tot aquest període, el temple fou apoderat pel 'comitè', destinant-lo a magatzem de gra, llavors i palla. Acabada la guerra, l'altar major fou reconstruït i, posteriorment, als anys 70 un altre cop.

Enllaç amb informació del campanar de l'església:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/campanar-de-sant-iscle-i-santa-victoria

Època: segle XVI – any 1512

Descripció:

Estructura adossada al bell mig del mur de tramuntana de l'església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, entre el baptisteri (a llevant) i la sagristia (a ponent). Es tracta d'un campanar de torre de una planta quadrada, distribuït en tres cossos d'alçada i amb la coberta plana enrajolada. Els dos cossos inferiors estan bastits amb carreus de pedra granítica disposats en filades i separats per una motllura rectilínia. El primer registre s'obre a la nau del temple a través de la primera capella lateral de la banda de tramuntana, la qual està coberta amb una volta de canó apuntada, i no presenta cap obertura. Per contra, al segon registre hi ha cinc finestrals d'arc de mig punt tapiats. Als angles superiors d'aquest registre es conserven dues gàrgoles de pedra procedents de la coberta plana original de l'estructura. El cos superior, cronològicament posterior a la resta, s'aixeca damunt d'una altra motllura rectilínia situada a la línia d'imposta, i té unes dimensions més reduïdes que la resta de la construcció. Està bastit en pedra de diverses mides i maons, disposat regularment. Presenta els angles aixamfranats i cinc finestres d'arc de mig punt bastides amb maons disposats a sardinell. La part superior està delimitada per una barana d'obra de perfil trencat i corb, bastida amb maons. Al centre d'aquesta barana, i a cada façana, hi ha quatre rellotges amb l'esfera blanca i la numeració negra. La maquinària d'aquest rellotge està col·locada al terrat i protegida per una de volta de canó parabòlica. De l'interior de l'estructura destaquen els ampits de les finestres tapiades del segon registre, els quals estan bastits amb fragments de pedres de molí.

Història:

L'any 1512, el Vicari General va concedir una llicència als obrers de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius per a la construcció d'una capella i, damunt d'ella, el campanar. Posteriorment, l'any 1526 es formalitza la construcció de l'església al mateix lloc de la vella. En aquest document s'especifica que "farà e fabricarà una sglésia de nou en lo loch ahont la sglésia vella es edifficada, faent lo cap a dita església a ponent, posantse a línea tirada per la cara del campanar qui de nou es stat edifficat, a fi que lo dit campanar fassa paret a la dita sglésia e capella" (Madurell, 1970: 157). L'any 1899 es va construir el registre superior del campanar, el qual fou inaugurat per la festa de Sant Llop del mateix any. El consistori dosrieunc s'havia compromès a instal·lar un rellotge amb la seva maquinària però no es va fer fins l'any 1907. El rellotge fou inaugurat per Sant Llop i va ser fabricat a Morez del Jura (França). Entre els anys 1960 i 1965, s'aixecà el pis superior de la sagristia, arranjant d'aquesta manera l'accés al campanar. L'any 1968 s'inaugurà una nova campana (Victòria, Montserrat, Dolors) i es restaurà la que ja hi havia (Sebastiana, Mercè, Josefina) i l'any 1985 es posà un rellotge a cada una de les cares i s'electrificaren les campanes.

*************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2012/08/el-rellotge-del-campanar-de-sant-iscle.html

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/8528

https://www.dosrius.cat/2-guia-del-municipi/llocs-dinteres/sant-iscle-i-santa-victoria-de-dosrius.html

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-iscle-i-santa-victoria-de-dosrius

https://estimadaterra.wordpress.com/2024/03/21/esglesia-de-sant-iscle-i-santa-victoria-de-dosrius-maresme/

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2476

*************************************************

 




 

AJUNTAMENT VELL DE DOSRIUS

DOSRIUS - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 



Edifici situat a l’antiga sagrera, àrea que envoltava l’església parroquial i que va ser l’inici del nucli urbà a l’edat mitjana. Va se seu de l’ajuntament fins a l’any 1974. L’edifici es correspon estilísticament i format als tipus d’edificis que es van construir segons el cànons de finals del segle XVI o principis del XVII.

Té la coberta de teula àrab a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana, amb cantonada de carreus de pedra granítica, de la mateixa manera que els brancals de carreus i llindes de pedra dels buits conservats. La llinda de pedra situada a la porta d’entrada informa de la seva antiguitat (1691).

L’any 1991 es va fer una rehabilitació de l’edifici per deixar-lo en l’estat actual.



A la llinda de la porta d'entrada hi ha inscrit "16IHS91" 

*********************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XVII

Descripció:

Edifici cantoner de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab de dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Està distribuït en planta baixa i pis. La façana principal, orientada a la plaça, presenta un portal d'accés rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra granítica i la llinda plana gravada amb l'any de construcció: "16IHS91". Damunt seu destaca una finestra d'obertura rectangular, amb els brancals fets de carreus de pedra, la llinda plana i l'ampit motllurat. Al costat de ponent del parament destaca una allargassada obertura rectangular completament reformada (que abarca els dos nivells), tapiada amb una planxa de ferro corten amb petites obertures quadrades. La resta d'obertures de l'edifici es corresponen amb senzilles finestres rectangulars. La construcció presenta els paraments arrebossats i pintats, amb la cantonada bastida amb carreus de pedra.

Història:

L'edifici fou la seu de l'Ajuntament de Dosrius fins l'any 1974. Tot i que originàriament es bastí a finals del segle XVII, és força probable que entre els segles XIX i XX, fos reformat mitjançant l'obertura d'un balcó simple al pis superior i una finestra rectangular de grans dimensions a la planta baixa, emmarcada amb carreus de pedra. Posteriorment, la reforma realitzada entre els anys 1989-1992 pels arquitectes Jordi Estrany Castany i Llorenç Campdepadrós, va reconvertir aquestes dues obertures en l'actual buit allargassat cobert amb ferro corten. La primera referència on apareix la construcció és en una pintura de la família Fàbregas Rigola, comprada a Madrid entre els anys 1867-70, tot i que anteriorment ja apareixia en uns plànols cadastrals de l'any 1853. Durant el període de la Guerra Civil, l'edifici fou la seu del Comitè Antifeixista de Dosrius i, durant un temps, s'hi traslladà l'arxiu parroquial i alguns retaules de l'església, per evitar la seva desaparició. En l'actualitat, l'edifici està destinat a dependències de l'Arxiu Històric Municipal (primera planta) i de les entitats municipals (planta baixa). Durant un temps, també s'havia destinat a oficina de correus i s'hi havien fet cursos formatius.

*********************************************

*********************************************

Altres enllaços amb informació:

https://estimadaterra.wordpress.com/2024/03/07/ajuntament-vell-de-dosrius/

https://www.dosrius.cat/2-guia-del-municipi/llocs-dinteres/ajuntament-vell.html#prettyPhoto

*********************************************





MONUMENT MIL ANYS FENT CAMÍ 

DOSRIUS - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/












"PAÍS / Inacabats indefinits / indecisos / però tanmateix vius / des del cor del nostre poema", obra del poeta Àlex Susanna

********************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XXI

Autors: Ernest Borràs i Berta Julivert

Descripció:

Monument urbà encastat al talús de rocalla de granit que sosté el carrer de Sant Antoni. Es tracta d'un conjunt format per dues planxes i dos blocs de ferro corten, que commemoren els mil anys del naixement de Catalunya. La planxa principal, adossada al talús de pedra, presenta un buit amb el contorn geogràfic de Catalunya. Davant seu, disposada damunt del terra de la plaça, hi ha la planxa corresponent al buit anterior, amb dues línies vermelles disposades en el sentit dels pols (N-S, E-W) i unides per un punt central groc. Emmarcant la planxa principal hi ha dos blocs rectangulars amb la part superior bisellada, gravats amb les inscripcions "MIL ANYS" i "FENT CAMÍ". A l'extrem de llevant de la plaça hi ha quatre xiprers i una placa de ceràmica sostinguda amb peu de ferro, gravada amb el següent poema: "PAÍS / Inacabats indefinits / indecisos / però tanmateix vius / des del cor del nostre poema", obra del poeta Àlex Susanna.

Història:

La simbologia d'aquest monument està basada en els elements que, segons el propi autor, defineixen el territori català: la gent, la terra i la història. Conceptualment, el territori el proporciona el mur de pedra que sosté el carrer de Sant Antoni. La planxa de Catalunya es desprèn de la principal com la porta abatible d'un castell, els blocs laterals funcionen a mode de torres i les inscripcions fan referència a la història mil·lenària de Catalunya. Les línies vermelles simbolitzen que Catalunya camina en totes direccions, amb el punt de trobada groc, ambdós colors presents a la Senyera. En darrer terme, els xiprers i el poema gravat a la placa de pedra fan referència a la gent (un poema curt que defineix les dues vessants de la nostra gent). Popularment, l'obra és coneguda com "La Catalunya per terra".

********************************************






CAN NET

DOSRIUS - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/


Masia senyorial del cinc-cents, conservada dins la sagrera de l’església parroquial de Sant Iscle i  Santa Victòria. La llinda pètria d’una finestra de la façana i la pedra picada a totes les obertures informen de la seva antiguitat.

Edifici aïllat de planta rectangular alineat al carrer, que consta de planta baixa i pis amb coberta de teula àrab a dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana. Orientada a migdia, té la portalada principal adovellada amb grossos carreus de granit, que formen un arc de mig punt.

Fins a l’any 1980 va pertànyer als Marquesos de Castelldosrius i era coneguda com “el Marquesat”. Les fonts orals expliquen que els marquesos hi feien estades temporals.









***********************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XVI – XVII

Descripció:

Masia urbana aïllada de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab de dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Està distribuïda en planta baixa i pis, i presenta un cos més modern rectangular amb teulada d'un sol vessant, adossat a l'extrem nord-est. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal d'arc de mig punt adovellat amb els brancals bastits amb carreus de pedra. Al costat hi ha una finestra rectangular emmarcada en carreus de pedra i amb la llinda plana. Una motllura rectilínia recorre l'intradós de l'obertura. Les finestres del pis també estan emmarcades amb carreus de pedra, tot i que amb els ampits motllurats i les llindes planes. Ambdues presenten espitlleres inferiors i la mateixa motllura a l'intradós de l'obertura. La de la banda de ponent té la llinda decorada amb un petit arc conopial. La façana de ponent, al seu torn, compta amb tres petites finestres rectangulars emmarcades amb carreus de pedra. La construcció està bastida en pedra i maons i presenta els paraments arrebossats amb carreus de pedra a les cantoneres.

Altres denominacions relacionades amb l'edifici: el Marquesat, cal Tarsó.

Història:

La primera referència documental de la masia apareix grafiada en un plànol cadastral del nucli antic elaborat l'any 1853. També consta en la reproducció d'una pintura de Dosrius comprada a Madrid, i datada entre 1867 i 1870, propietat de la família Fàbregas Rigola, i torna a aparèixer en un plànol de Cels Gomis i en una imatge, reproduïts l'any 1916 a la "Geografia General de Catalunya" (en la imatge, la masia té la teulada enrunada). El topònim del Marquesat fa referència al fet que la propietat de l'edifici va ser dels marquesos de Castelldosrius fins l'any 1980. Pel que fa al nom de can Net, prové del darrer masover que van habitar a la casa, que alhora era el campaner i una de les primeres veus dels cantaires de l'església. En el solar que actualment ocupa l'ajuntament hi tenien l'era i els pallers. Les darreres reformes efectuades a la construcció van condicionar un habitatge al pis superior, al que s'accedeix per la banda de llevant mitjançant una passera.

***************************************************

MARQUESAT DE CASTELLDOSRIUS

Article publicat per Josep Ramis Nieto a la web https://adosrius.wordpress.com/?s=marquesat que diu:

L’origen del títol nobiliari Marquesat de Castelldosrius: Manuel de Sentmenat i de Lanuza


Manuel de Sentmenat i Lanuza



Armes del marquesat de Castelldosrius

L’origen del marquesat de Castelldosrius el trobem en el moment que Galcerà Montserrat, senyor de Santa Fe, es va casar el 1448 amb la “castlana” de Dosrius, Elisabet de Cartellà. A l’any 1453, amb la compra del domini alodial del castell de Dosrius al Monestir de Sant Pere de Casserres, la baronia de Dosrius i Canyamars s’incorporaria definitivament com a propietat a la casa de Sentmenat, de qui Galcerà era l’hereu.

Durant el segle XVI, Elisabet Maria de Sentmenat, senyora de les baronies de Sentmenat i de Dosrius, del castell de Pera, Pals i Canyamars, lliuraria la possessió de Dosrius i Canyamars al seu segon fill, Enric de Sentmenat i Sentmenat, desposseint parcialment al seu primogènit per desobediència i ingratitud.

Després de diverses unions matrimonials, quan el desè baró de Dosrius, Enric de Sentmenat i de Lanuza, mor a l’any 1652, la herència passa a mans de Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, nascut a Barcelona el 1651.

El patrimoni del baró de Dosrius estava integrat, entre d’altres, per la baronia de Dosrius i Canyamars. A la baronia pertanyien les terres alodials (es conservava tant la propietat com l’ús de les mateixes), el castell i el molí. També hi havia altres parcel·les que es lliuraven als camperols a través de contractes emfitèutics i a més s’havien d’afegir els drets jurisdiccionals sobre la baronia que habitualment eren arrendats per assegurar-se ingressos regulars.   

Tot i les dues mil lliures anuals que Manuel rebria en concepte de rendes per les seves propietats arreu de Catalunya, no tindria prou per mantenir el seu estatus social i econòmic i per aquesta raó iniciaria la carrera militar. De capità de la guàrdia d’arquers al 1669 va ser ascendit a “Maestro de Campo” de la infanteria espanyola al 1674. Els seus mèrits a la Segona Guerra entre Espanya i França (1672-1678) el van catapultar al càrrec de Virrei i Capità General del Regne de Mallorca. 

Instal·lat a la “Corte de Madrid”, fa valer els seus mèrits i les seves influències fins que Carles II li atorga el títol de Marqués de Castelldorius el 6 d’abril de 1696 després d’haver-lo fet ministre del Consell de Guerra a l’any 1689. Poc després, el president de Castella li encarregaria la representació diplomàtica del regne a Portugal, amb l’objectiu d’actuar d’espia en temes de política colonial i internacional. Després de 7 anys a Lisboa, a l’any 1699, seria nomenat ambaixador a la capital francesa. 

Manuel de Sentmenat era un decidit partidari dels Borbons i en la seva tasca diplomàtica va presentar al rei francès Lluís XIV el testament de Carles II en què feia hereu de la corona hispànica al net d’aquell, Felip d’Anjou o Felip V d’Espanya. 

Tota aquesta tasca diplomàtica seria recompensada amb els títols de “Grandeza de España” (1703) i Virrei del Perú (1704). 

No seria però fins el 7 de juliol de 1707 que el Marquès es convertiria en el XXIV virrei de la colònia espanyola. Només arribar, el nou virrei va haver d’enfrontar-se a les incursions dels anglesos al Pacífic com a aliats de la causa austriacista i amb l’obligació d’enviar a la corona borbònica el màxim de recursos monetaris per finançar la guerra de Successió. 

Però no tot eren obligacions militars. El Marquès, “…que era sumamente aficionado a las letras y a las ciencias, que sabía varios idiomas, que era muy sociable, afable y cortés y que en sus ratos perdidos cultivaba la poesía […] quiso favorecer y desarrollar en Lima el culto de las letras y los hábitos sociales; a cuyo efecto estableció en su palacio una tertulia semanal”. Fortament influenciat per la cultura francesa i els costums de la cort versallesca, Sentmenat va voler introduir a la societat de Lima les reunions i festes literàries  d’aquest estil de vida “…que contrastaban de tal manera con la severidad y aún austeridad de vida, costumbres y trajes de los virreyes del tiempo de la casa de Austria, que chocaron extraordinariamente en Lima e hicieron blanco al Virrey de la crítica y aún de la sátira, pretendiendo que amenguaba su dignidad y aún degradaba el palacio virreinal, convirtiéndolo en academia y en teatro”. 

Va haver de defensar-se de múltiples acusacions i lluitar contra multitud de problemes: el contraban de productes francesos; la família de l’anterior virrei; el ressentiment d’antics amics i col·laboradors. Tot i això, el Marquès de Castelldosrius va aconseguir enviar a la Cort espanyola uns dos milions de pesos en el període d’un any i mig. 

Moriria el 22 d’abril de 1710 a Lima després de ser desposseït del títol de Virrei per Felip V. El seu cadàver va ser sepultat a la cripta de la basílica de Sant Francesc de Lima i el seu cor va ser enviat a Catalunya per ser dipositat al santuari de Montserrat. 

El seu hereu, Fèlix de Sentmenat i Oms, no va tornar a Espanya fins a l’any 1724. Aquell mateix any, l’administrador dels marquesos de Castelldosrius valorava en 2.000 lliures anuals el saldo entre els seus ingressos i les seves despeses. Entre els ingressos, 450 lliures provenien de delmes i censos de Dosrius i Canyamars, mentre que el molí de Dosrius estava valorat en 50 lliures.

***************************************************

 









 

dimarts, 29 d’octubre del 2024

FONT DE CAN PLANES

LA ROCA DEL VALLÈS - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/






Can Planes


*********************************************

Enllaç amb informació:

Època: segle XIX - XX

Descripció:

Font natural situada a pocs metres de distància a llevant de l'encreuament entre els carrers Picasso i del Bosc, seguint un camí de terra que s'endinsa en direcció nord-est. L'aigua brolla del bell mig d'una gran roca i cau dins d'una cavitat de planta més o menys rectangular delimitada amb pedres. Per la banda de llevant, la roca d'on brolla l'aigua ha estat treballada i presenta un banc corregut per seure. Davant de la font hi ha una taula formada per una pedra de molí ubicada damunt d'un basament de maons arrebossat de planta circular.

Història:

Es desconeix quan es va crear aquesta font. El nom de can Planes procedeix, probablement, de la casa de can Planes de la Muntanya, situada a poca distància a llevant de la font.

*********************************************

Altre enllaç amb informació:

https://fontsaigua.com/2015/09/20/avui-destaquem-la-font-de-can-planes-de-la-roca-del-valles/





*********************************************