ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE DE LA DOMA
LA GARRIGA - EL VALLÈS ORIENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Amb el nom de la Doma es coneix el conjunt que inclou l’antiga
església parroquial (la nova es va consagrar el 1737), els edificis de la
domeria i el cementiri vell.
El nom del conjunt deriva etimològicament del llatí hebdomada
(setmana), que feia referència als torns setmanals que realitzaven els diversos
clergues que servien l’església de Sant Esteve de la Doma i les seves sufragànies.
La primera notícia de l’església es troba en el testament
del comte Miró de Barcelona, de l’any 966, en què s’esmenta el temple. Probablement,
però, la consagració com a església parroquial de la Doma havia tingut lloc
abans, durant el primer terç del segle X. Així mateix, tenint en comte les
restes arqueològiques romanes trobades a l’entorn de la Doma (enterraments i
estructures potser corresponents a una vil·la), unes sepultures trobades al
nord de l’església suposadament datades entre els segles V i VIII, i l’advocació
antiga del temple, s’ha plantejat la possible existència d’una primitiva església
tardo-antiga o visigòtica. El fet però, és que no hi ha cap documentació
escrita ni evidència arqueològica que ho provi. En canvi, les tombes excavades
l’any 2008 al costat septentrional del temple són dels segles XI-XIII.
De l’església del segle X no n’ha quedat cap vestigi. La
part més antiga del temple actual és la nau central, romànica, construïda al
segle XII, probablement en el moment en què el bisbe Arnau de Barcelona donà al
monestir de Santa Maria de l’Estany l’església parroquial de la Doma i les
seves sufragànies; Sant Pere de Vallcàrquera, Sant Cristòfol de Monteugues,
Sant Pau de Montmany i la capella de Sant Gervasi, a can Nualart. L’aspecte
actual de l’església data del segle XVI, moment en que es construïren la nau
lateral amb la porta d’entrada al temple, la capella fonda, la sagristia, el
campanar, el comunidor i el cor.
L’interior de la Doma conserva, entre d’altres, un banc
del segle XVII on seien el batlle i els jurats, una pica beneitera d’alabastre
del segle XV i una pila baptismal del segle XVI. Els dos elements més
interessants, però, són el retaule plateresc del Roser, a la nau lateral, i,
sobretot, el retaule gòtic de Sant Esteve Protomàrtir, a la nau central. És la
peça artística més important del conjunt de la Doma i se n’atribueix l’autoria
al taller dels Vergós, un dels més importants de la pintura catalana de finals
del segle XV i inicis del XVI. Es considera molt probable que el retaule fos
fabricat expressament per a la Garriga, però no n’hi ha evidència certa. Està
presidit per l’escena de la crucifixió. A sota hi trobem diverses escenes que
destaquen la santedat de Sant Esteve: l’exaltació, un miracle, la predicació a
al sinagoga, la lapidació i martiri i la trobada del seu cos interrupte a
Jerusalem.
Els dos edificis de la domeria vella deuen la seva forma
actual a les reformes del segle XVIII. L’edifici allargat comunica directament
amb la sagristia a través d’un passadís subterrani. La domeria vella, on vivien
els rectors (o domers) encarregats de la parròquia, es deixà d’utilitzar als
anys 70 del segle XX, pel seu mal estat de conservació.
L’entorn de l’església de la Doma sempre ha realitzat la funció de cementiri, únic a la Garriga fins a la construcció del cementiri nou, ja al segle XXI. Hi ha interessants obres arquitectòniques i escultòriques i hi son enterrats personatges tan notables com l’arquitecte Manuel J.Raspall o l’historiador i notari Josep Maurí, benefactor de la Doma i artífex de la seva rehabilitació, entre els anys 1957 i 1959.
La primera referència documental de Sant Esteve de la
Doma és el testament del 966 del comte Miró I de Barcelona, fill del comte
Sunyer I.
L'edifici romànic original estava format per una única nau que actualment és la
central, amb una nau gòtica a cada costat datades en 1559 i 1561 segons apareix
a la inscripció de la porta de la sagristia: "Any 1560- Sagismon
Blancafort-Pere Pelliser-Toni Rossello-obrers". Al segle XVIII és van
afegir unes sales en un pis superior. En la restauració feta entre 1957-1959 impulsada
per Josep Maurí i Serra es van eliminar les construccions afegides, es restaurà
el comunidor i s'alliberà el campanar.
L'església era servida per tres domers, d'on deriva el seu nom. S’anomenaven
així els sacerdots beneficiats que s'alternaven setmanalment en la celebració
dels oficis divins, en la presidència del cor o en l'administració dels
sagraments.
Va ser seu de la parròquia fins el 1737, data en què és consagrà la nova
església barroca construïda a l'altre costat del riu Congost en l'àrea de
creixement de la població a tocar del camí ral (actual carrer dels Banys).
Aquesta doble parròquia generà alguns problemes i el 1860 el bisbe Palau
declarà la Doma ajudantia de l'actual parròquia.
A la segona meitat del segle XIX entrà en vigor la nova llei de cementiris i el
que hi havia a la nova església parroquial del nucli urbà es traslladà davant
de la Doma, esdevenint el cementiri municipal.
L'església és un edifici de planta rectangular de tres naus sense absis. La nau
central, coberta amb volta apuntada, és la part romànica de l'edifici. La nau
lateral dreta data del segle XVI, consta de tres trams coberts amb volta de
creueria i clau al centre. Les nervadures de la volta descansen en un costat
sobre mènsules esculpides amb caps d'àngels i en l'altre sobre columnes
poligonals. La decoració de les claus de volta és diferent i contenen: un escut
de Catalunya, una imatge de santa Caterina i la tercera, Sant Antoni Abat. Al
costat esquerra de la nau central hi ha una capella de la primera meitat del
segle XVI coberta amb volta de creueria recolzada sobre mènsules amb
representació del tetramorfs. La clau de volta té una imatge de sant Jaume. La
sagristia també té una volta nervada i una clau amb la inscripció IHS. Damunt
la sagristia hi havia hagut l'antiga mongia. A ponent de la nau es troba el cor
recolzat sobre un arc rebaixat que acaba en permòdols.
La portalada d'accés és un obra gòtica de Bertran Felip acabada el 1563. És
d'arc apuntat amb caps d'angelets i monstres a les impostes. A l'extradós hi
figuren motius florals i flames. El campanar, del segle XVI, està situat a
llevant i és de planta quadrada amb coberta piramidal de teula. Te dues
obertures amb arc de mig punt resultat de l'aprofitament de l'espadanya
romànica. A l'extrem sud-oest hi ha un comunidor també del segle XVI de planta
quadrada i coberta sobre pilastres.
Retaules i altres elements
A la nau central hi ha l'interessant retaule gòtic de Sant Esteve Protomàrtir,
dedicat al patró de la població. Data del període comprès entre el 1492 i el
1500 i s'atribueix a l'escola pictòrica dels Huguet-Vergós.[1] També conserva
l'anomenat retaule del Roser dedicat a la Verge del Roser, d'estil plateresc,
un banc del segle XVII per a seure el batlle i els jurats, una pica beneitera
d'alabastre del segle XV i una pila baptismal del segle XVI.
El cementiri municipal es troba dins del recinte de la
Doma. L'accés -independent del de l'església- és una portalada obra d'en
Joaquim Raspall del 1905 amb un arc carpanell amb totxo a plec de llibre amb
una petita cornisa rematada per una creu.
Com succeí en altres localitats, els personatges que havien format part d'elit
social a començaments del segle XX, varen fer construir panteons amb una
arquitectura entre modernista i neo-gòtica. A la Doma destaquen :
Panteó de Maria Esturgó, obra de Joaquim Raspall. 1904
Única obra funerària de Joaquim Raspall amb una destacable obra de forja a la
porta i als canelobres laterals.
Panteó de la família Fargas d'Emili Sala Cortés.
Obra d'Emili Sala Cortés, autor de l'edifici preexistent reformat per Gaudí per
fer la Casa Batlló. Aquest panteó, d'estil neo-gòtic amb rosasses, traceries,
gablets i gàrgoles, és molt visible quan s'observa el conjunt monumental,
reforçant el seu aire medieval.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada