ESGLÉSIA DE SANT PERE DE VALLDANEU
SANT MARTÍ DE CENTELLES - OSONA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Aquesta església és esmentada a partir del 1007. L’edifici romànic fou parcialment substituït per un de nou cap el 1640 i en temps posteriors hi hagué noves reformes que només deixaren intacte l’absis, que és tan sols visible des de l’exterior, la part superior del qual està rematada per un fris d’arcuacions cegues, sense bandes.
Documentada per primera vegada l’any 1078, l’església de
San Pere de Valldaneu és un edifici romànic original, del segle XI, modificat
posteriorment amb l’afegit principal del campanar de torre. Sant Pere va substituir
l’església de Sant Julià, més antiga i localitzada arqueològicament l’any 2014.
L’església es va construir en el terme de l’antic “vilar
danielis”, un assentament pagès documentat des de l’any 898 que va donar nom al
proper mas Valldaneu i a la vall en general: per aquest motiu, Valldaneu s’escriu
amb A (és “la vall d’en Daniel”).
El conjunt monumental també inclou els sepulcres gòtics del proper mas Castellar, que era casa forta (segles XV-XVI), i el panteó modernista de la família Sentias (segle XX).
Època: medieval
romànic modern, segle XII
Descripció:
L'estructura constructiva de Sant Pere de Valldeneu
pertany a una església d'una sola nau rectangular capçada per un absis
semicircular on posteriorment s'hi van afegir dues capelles laterals. L'absis,
a l'est, té una absididiola al costat que no és decorat ni té cap obertura;
presentant una sèrie de tretze arquacions cegues de les quals només en podem
apreciar 10, sense bandes llombardes, que en rematen la seva part superior i on
a sobre hi ha una cornisa, abans del ràfec de teules. Aquests elements externs
constituiran uns dels poc elements romànics que han pervingut del santuari.
L'aparell constructiu utilitzat s'ha basat en l'ús de pedra tosca i l'anomenada
pedra vermella de Tagamanent, tota de procedència local, de blocs irregulars,
poc treballats, sense carejar i amb la junta poc definida. L'exterior és
arrebossat amb una barreja de calç i morter tot i que gran part del qual no
està conservada.
El campanar de torre quadrada, es troba situat al costat oest de la façana, i
encara es pot apreciar que es tracta d'un afegit posterior. L'interior és
completament enguixat i decorat cosa que no permet veure l'aparell ni les
característiques del mur. La nau coberta per una volta d'ametlla no evidencia
l'existència d'absis ni d'absidiola.
De la primitiva església de Sant Pere en resta l'absis romànic i un absidiola,
cap al 1640 es va fer una reforma que va suposar l'afegiment de les capelles
laterals i possiblement una reconstrucció de la part de la nau central que va
suposar el seu allargament i la coberta actual a través de la volta resolta en
clau d'ogiva mot acusada. L'accés actual es fa per una porta oberta al mur de
ponent, segurament com a pervivència de l'accés originari no conservat.
Observacions:
Al 1961 l'arquitecte Manuel Puig Ribot va fer una
proposta de projecte de reforma de l'església de Sant Pere de Valldeneu, per
encàrrec de l'Ajuntament però que no s'arribà a realitzar mai.
Història:
L'església es documentada des del segle XI com església
parroquial dins el terme del Castell de Centelles. La Vall, on es troba
ubicada, va rebre el nom d'un magnat de nom Daniel, documentat a finals del
segle IX i que hauria estat el propietari del Vilar Daniel, una antiga domus de
la zona. Es desconeix la ubicació exacte d'aquest primitiu Vilar Daniel tot i
que podria situar-se prop de l'actual mas Valldeneu.
El primer esment del topònim el trobem al 898, moment en que Daniel va vendre
uns béns al comte Guifré Borrell i a la seva muller Garsenda, en el lloc del
seu vilar. L'església de Sant Pere no s'esmenta en aquesta venda però si que
sortirà en el testament sagramental d'Odesind al 1007 com a parròquia frontera
del Bisbat de Vic situada sota les cingleres de Bertí i estretament vinculada a
l'església de Sant Martí del Congost o d'Aiguafreda de Dalt. Aquest paper
fronterer el mantindrà durant tota l'alta edat mitja.
En el llistat de les parròquies del Bisbat de Vic del llarg del segle XI,
concretament al 1025 i 1050 Valldeneu consta com a Sant Pere de Vilar Daniel i
al 1154 s'anomena de Valdaniel. Les funcions parroquials de l'església són
conegudes a través d'aquests llistats i la seva principal funció seria la de
gestionar tota aquesta vall i els masos circumdants i alhora controlar, des
d'un punt privilegiat, l'accés al pas del Congost.
Al segle XVII, concretament cap el 1640 l'església fou pràcticament
reconstruïda com ens constaten les diferents evidències arquitectòniques: la
nau i el portal foren totalment modificats juntament amb el campanar. El primer
despoblament de la zona i el posterior desplaçament de la població cap als
sectors de l'Abella i l'Oller han portat a una reducció de les seves funcions
cultuals abandonant la seva categoria de parròquia i passant a ser una església
secundària que actualment és competència del rector d'Aiguafreda.
**********************************************
Sepulcres
Sepultura comunitària formada per una construcció
rectangular, les dimensions de la qual oscil·len entre els 50 cm d'amplada i
1'00 m d'alçada. Aquesta estructura és més petita que l'anterior i només es
composa d'una sola llosa de pedra de forma ovalada. La teulada és de factura
senzilla, utilitzant l'ús de teules planes i l'arrebossat. L'element més
significatiu és la làpida sepulcral que segella la tomba formada per una gran
llosa plana que combina la forma rodona amb la quadrangular. Segurament la làpida
portava un gravat o algun símbol distintiu que actualment s'ha perdut.
Observacions:
Conjunt de tombes gòtiques que tradicionalment s'han datat entre els segles XV i XVI.
**********************************************
Sepultura comunitària formada per
una construcció rectangular, les dimensions de la qual oscil·len entre els 50
cm d'amplada i 1'50 m d'alçada. La teulada és de factura senzilla, utilitzant
l'ús de teules planes i l'arrebossat. L'element més significatiu l'aporta la
doble làpida sepulcral que segella la tomba i que presenta una sèrie de gravats
a la seva cara externa. Els motius gravats estan en força mal estat de
conservació però a la llosa superior es pot apreciar un castell, insígnia de la
família Castellar i un escrit en lletres gòtiques organitzat en tres bandes i
totalment il·legible. Mentre que a la llosa inferior els motius gravats estan
en més mal estat de conservació però també es pot apreciar la silueta d'un
castell i una roseta decorada.
Observacions:
Conjunt de tombes gòtiques que tradicionalment s'han datat entre els segles XV i XVI i que es troben situades a l'entrada, a mà dreta, de l'església de Sant Pere de Valldeneu.
**********************************************
Creu de Valldaneu
https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-valldeneu
Època: medieval modern contemporani, segle XV-XIX
Descripció:
Pedestal d'estructura quadrangular on hi hauria estat
ubicada una petita creu de ferro, avui desapareguda. Es tracta d'un gran bloc
de pedra calcària, ben treballada i de dimensions mitjanes que oscil·len entre
0'5 m per 40 cm. Aquest pilar, de forma hexagonal es troba situat al davant de
la mateixa església de Sant Pere de Valldeneu i conserva en la seva plataforma
superior l'espai on hi aniria encaixada l'esmentada creu.
Història:
Històricament la creu s'associa a la simbologia cristiana
i les seves primeres representacions s'inicien en època tardo- romana. Tot i
que aquesta figura geomètrica també ha estat representada des d'època
prehistòrica en diversos gravats sobre roca o en pintures rupestres la seva
principal associació ha estat com a símbol cristià. Aquestes peces ornamentals
i de caire monumental podien presentar diverses morfologies abarcant des de les
creus d'orfebreria a les creus esculpides de tractament més o menys elaborat.
Les creus pròpiament de pedra apareixen en un moment indeterminat de l'alta
edat mitjana relacionades amb el poder eclesiàstic o com a element indicador:
situades al peu d'un camí, una cruïlla, o al límit d'un terme. La seva diversa
funcionalitat ens ha pervingut a través dels segles com element protector, com
a recordatori d'algun esdeveniment, com a símbol de poder, etc.
Serà en els segles XIV i XV que es documentaran de forma regular aquests tipus
d'elements arquitectònics, tot i això molt poques creus estan datades o es
poden datar. La creu de Valldeneu és de cronologia força inexacte, ja que només
en queda el basament en pedra. A grans trets però es podria atribuir, pel seu
treball de la pedra, a l'època renaixentista o moderna.
Candeler molt ben conservat que
consta de tres peus amb la base aixafada i oberts. Aquests peus, sense
genolleres, es corben i s'adrecen per unir-se en un punt elevat, on serveixen
de suport a una canya ornamentada amb tres nusos, distribuïts simètricament,
l'un a mitja altura i els altres dos vers els extrems. Corona la canya un
platet circular de forma aconcavada, del qual pengen, a manera d'ornament,
quatre llàgrimes, perfectament distribuïdes. Al centre del platet hi ha un broc
cilíndric, apte per encaixar-hi la candela a sostenir i fa unes mesures
aproximades de 29 cm d'alt. Es tracta d'un exemplar simple, igual com la
majoria de peces similars, fetes també en ferro forjat. En aquest tipus
d'objectes que constituïen el conjunt del mobiliari litúrgic sovint hom es
movia per un interès estrictament utilitari i funcional. D'aquí que les peces
es limitaven a un detall ornamental, sempre escàs i senzill.
Observacions:
Aquest candeler, destinat a anar
damunt l'altar durant les celebracions litúrgiques, té un clar paral·lel a un
altre exemplar procedent de Sant Martí del Brull i que també es conserva al
Museu Episcopal de Vic.
Història:
El canelobre documentat hauria format part dels béns
mobles de la parròquia de Sant Pere de Valldeneu. D'adscripció cronològica
atribuïble al segle XIII el seu ingrés al Museu Episcopal de Vic s'hauria
realitzat abans del 1893, amb el número d'inventari 145. Aquesta peça va
associada a un altre canelobre també procedent de la mateixa església i
classificat amb el número 143. La seva ubicació dins el temple de Santa Pere de
Valldeneu no acaba de ser clara i fa molt difícil se'n pugui precisar
l'emplaçament exacte. L'església de Sant Pere de Valldeneu es documenta per
primera vegada a inicis del s. XI dC a la vall anomenada del Vilar Daniel, d'on
hauria pervingut el nom. L'església s'esmenta en el testament sagramental
d'Odesind al 1007 com a parròquia frontera del Bisbat de Vic situada sota les
cingleres de Bertí i estretament vinculada a l'església de Sant Martí del
Congost o d'Aiguafreda de Dalt. Al segle XVII, concretament cap el 1640,
l'església fou pràcticament reconstruïda i la nau i el portal foren totalment
modificats, juntament amb el campanar. El primer despoblament de la zona i el
posterior desplaçament de la població cap als nuclis urbans de l'Abella i
l'Oller han portat a una reducció de les seves funcions i actualment és
competència del rector d'Aiguafreda. La posició exacta dels canelobres dins el
temple, el seu autor i comprador i la seva trajectòria històrica queden per
precisar; tot i així poden dir que al llarg del segle XVIII i XIX es procedí al
buidatge de part de mobiliari de l'església, cap a les parròquies veïnes i que
en aquest cas, dues de les peces van anar al Museu Episcopal.
Candeler II
https://patrimonicultural.diba.cat/element/candeler-ii-de-valldeneu
Època: medieval, segle XIII
Candeler d'estructura senzilla, constituït per un trípode
amb uns peus de secció circular i aixafats a la plata, amb genolleres, els
quals es corben a mesura que es van adreçant i s'uneixen prop el punt d'on
emergeix una canya de secció circular, llisa al extrems. Damunt la canya hi ha
un platet amb les vores ondulades, al centre del qual possiblement al
començament hi havia una punta per clavar-hi la candela i posteriorment hi fou
col·locat el broc que té actualment. Té una altura idèntica a un altre exemplar
que procedeix de Sant Martí del Brull. És una peça molt simple i rudimentària,
destinada a anar col·locada damunt l'altar, la qual no tenia altra qualitat que
ésser un objecte utilitari i summament funcional, d'aquí en ve la manca
d'elements ornamentals. Aquest objecte fa una alçada aproximada de 26 cm d'alt.
Història:
El canelobre descrit hauria format part dels béns mobles
de la parròquia de Sant Pere de Valldeneu i de la seva església. La cronologia
atribuïda a aquesta peça la situa en època medieval, concretament al segle
XIII. El seu ingrés al Museu Episcopal de Vic es va realitzar abans del 1893,
coincidint amb altres peces litúrgiques i es va catalogar amb el número
d'inventari 143. Aquesta peça va associada a un altre canelobre també procedent
de la mateixa església i classificat amb el número 145. La seva ubicació dins
el temple de Santa Pere de Valldeneu no acaba de ser clara, segurament els dos
canelobres es trobaven junts il·luminant o decorant un mateix espai. L'església
de Sant Pere de Valldeneu es documenta per primera vegada a inicis del s. XI dC
a la vall anomenada del Vilar Daniel, d'on n'hauria pervingut el nom.
L'església s'esmenta en el testament sagramental d'Odesind al 1007 com a
parròquia fronterera del Bisbat de Vic situada sota les cingleres de Bertí i
estretament vinculada a l'església de Sant Martí del Congost o d'Aiguafreda de
Dalt. Al segle XVII, concretament cap el 1640, l'església fou pràcticament
reconstruïda i la nau i el portal foren totalment modificats, juntament amb el
campanar. El primer despoblament de la zona i el posterior desplaçament de la
població cap als nuclis urbans de l'Abella i l'Oller han portat a una reducció
de les seves funcions i actualment és competència del rector d'Aiguafreda. La
posició exacta dels canelobres dins el temple, el seu autor i comprador i la
seva trajectòria històrica queden per precisar; tot i així poden dir que al
llarg del segle XVIII i XIX es procedí al buidatge de part de mobiliari de
l'església, cap a les parròquies veïnes i que en aquest cas, dues de les peces
van anar al Museu Episcopal.
**********************************************
-.jpg)
.jfif)
.jfif)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada