FONT DE LA VALL DE SANTA CREU - FONT FONT D'EN GARLAPA 

LA VALL DE SANTA CREU - EL PORT DE LA SELVA - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=52&consulta=MCU0KzE3MTQwNCU=&codi=20090

que diu:

Època: segle XVIII – mitjan XX

Descripció:

Situada a ponent del nucli urbà de la població del Port de la Selva, entre el puig de la Vall i el coll del Perer, a la banda de ponent del veïnat de la Vall de Santa Creu al que pertany.
Font situada a l'extrem septentrional d'una esplanada curosament enllosada amb pissarra i limitada per altes parets de contenció resseguides per bancs d'obra correguts. La font està encastada en el marge i està formada per un arc de mig punt bastit amb lloses de pedra allargades lligades amb morter. L'arc emmarca un mur emblanquinat que presenta una obertura quadrada, delimitada per quatre carreus de pedra, i tancada amb una portella de ferro. El brollador, situat a la base de l'estructura, està encastat en una gran llosa de pissarra disposada en vertical, on s'hi llegeix una inscripció malmesa: "VEV i TAPA/I7(?)O". Mitjançant un canaló de pedra, l'aigua omple un gran bassi tallat a la roca, refet modernament. L'aigua sobrant s'escolava per un regueró vers la riera de la vall i també omplia dos safareigs situats al costat de llevant de l'esplanada. A ponent de la font hi ha un dipòsit-brollador de planta quadrangular amb la coberta piramidal i el ràfec de dents de serra, rematat amb una peça de terrissa vidriada verda. A la part frontal de la coberta hi ha gravada la data "30-06-1931". Tant el brollador com la pica són de pedra. La construcció està arrebossada i emblanquinada.

Notícies històriques:

L'existència de la font deu explicar, en bona part, la fundació en aquest lloc de l'antiga cel·la monàstica de Sant Fruitós, de la qual es tenen notícies des de l'any 866 com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles, i des de l'any 948 sota el domini de Sant Pere de Rodes. El nom popular de la font i la inscripció que hi fou gravada han donat lloc a un rodolí que tots els habitants d'una certa edat d'aquesta rodalia coneixen: "La Font d'En Garlapa: beu i tapa".

FONT DEL MONJOS o FONT DE LO RAIG o FONT DE SANT PERE DE RODES

SANT PERE DE RODES - EL PORT DE LA SELVA - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=53&consulta=MCU0KzE3MTQwNCU=&codi=20009

que diu:

Època: segle XVI

Descripció:

Situada a pocs metres al nord-oest de la basílica de Sant Pere de Rodes, fora de l'antic clos monàstic, en un pla lleugerament inferior molt proper a l'hospital de peregrins.
Es tracta d'una font que raja d'un alt marge i està formada per dos arcs de mig punt en gradació, bastits amb lloses de pedra allargades disposades a sardinell. El brollador s'integra dins del mur de carreuada frontal que ha patit diverses reparacions. De fet, el carreu on s'encasta el brollador presenta un relleu esculpit amb la representació del cap d'un animal fantàstic i la següent inscripció: "QUI BIBERIT EX AC / QVA SITIET ITERVM / .. DE AGOST / 1588". Degut a les reparacions i morterades efectuades a l'element, el relleu està mig tapat amb la part inferior i la boca de l'animal, d'on brollava l'aigua en origen, amagades.
L'aigua cau en una pica rectangular tallada en pedra calcària, amb diverses reparacions de recent cronologia, de la que neix un estret regueró que condueix l'aigua fins a l'extrem septentrional de l'esplanada que hi ha davant la font. La canalització, feta en pedra, passa pel mig del paviment empedrat que hi ha als peus de la font. Al costat de la font hi ha una petita volta de mig punt bastida amb lloses de pedra, que es recolza damunt dues amplies pilastres. L'estructura integra un bassi monolític rectangular i una placa de ceràmica commemorativa.
La construcció és bastida amb rebles de granit i pissarra, generalment lligats amb morter.

Notícies històriques:

La Font dels Monjos va ser coneguda al segle XVII com a "Font de lo Raig" segons el cronista Heroni Pujades. (segle XVII). Hi fan referència pràcticament tots els autors que, d'alguna manera, s'han ocupat del monestir:"...la hermosa fuente de agua clara y fresca que hoy llaman "lo Raig"..."(J.Pujades, 1606)"... dos fuentes de muy buena agua: una fuera del monasterio, alrededor de la cual hay hermosos árboles; y otra que entra dentro. Pero como los cantrabandistas suelen cortarlas cuando los monjes no quieren abrirles, tienen a prevención una cisterna." (F.de Zamora, 1790)."Para estas tierras utilizaban sin duda el agua de una fuente conocida de todos los excursionistas; pero pocos habrán podido leer esta inscripción..." (J.Pella i Fargas, 1883)."Consérvase aun intanta, una fuente situada al pie del Monasterio y a la orilla del camino, conocida por 'Font del Raitx' en la cual, y esculpida en mármol, que muestra toscamente labrada, una cara de león,..." (A.Cortada, 1913)."...la font d'aigua gemada que no se sap d'on ve, però que fa pensar en la neu de les congestes llunyanes..." (T. Garcès, 1951).
Segons una inscripció que es pot trobar a la font, es pot datar una de les seves restauracions a l'any 1588. Actualment continua en ús. La font raja, amb més o menys intensitat segons les èpoques de l'any, però de forma continua i , per ara, no s'ha exhaurit mai.
El relleu que representa la testa d'un animal fantàstic presentava una cabellera lleonina, banyes de boc, un curiós motiu ornamental al front i grossos ulls. L'aigua brollava de la boca, ara invisible, del cap d'animal esculpit.

 

ESGLÉSIA DE SANT MATEU DE CANET DE LA TALLADA

LA TALLADA D'EMPORDÀ - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=4&consulta=MCU0KzE3MTk1OSU=&codi=7430

que diu:

Època: segle XVII – XVIII

Descripció:

L'església de Sant Mateu de Canet de la Tallada (aquest indret també és anomenat Canet de Verges) és un edifici d'una nau, amb una capella a cada costat, capçalera plana i campanar de planta quadrada a la banda de migdia. La façana és molt simple, amb obertures escasses i centrades. La porta d'accés té una llinda, un òcul superior i un coronament sinuós, que sobresurt per damunt el nivell de la teulada. Una obertura en forma de creu centra el coronament. L'arrebossat, malmès i desaparegut en la part inferior, imita carreus.
Davant la façana es troba un petit pati, delimitat per una tanca, que inclou el cementeri.
La construcció (església i campanar), en què es combinen fonamentalment els carreus de pedra i el paredat, es cobreix amb teulades a doble vessant.

Notícies històriques:

L'església de Canet de la Tallada o Canet apareix esmentada ja el S. XII (1182) en relació amb la canònica d'Ullà. L'edifici actual, però, fou bastit entre els segles XVII-XVIII, i ha experimentat nombroses modificacions i reparacions al llarg del temps a causa dels desperfectes produïts per les inundacions. Les pedres de la construcció mostren diverses dates: 1605 i 1744 els arcs de les dues capelles laterals, 1743 la llinda de la porta d'accés (segons J. Badia, aquesta pedra prové d'una masia del lloc, i fou col·locada al seu emplaçament actual en un dels processos de restauració).
En l'actualitat, l'església es troba integrada en un conjunt d'edificis resultant de les modificacions introduïdes en l'antiga rectoria pel seu actual propietari.

Altre enllaç amb informació:

http://campaners.com/php/campanar.php?numer=6673

que diu:

Església dels segles XVII-XVIII construïda en gòtic tardà. Consta d'una nau de tres trams coberts amb voltes ogivals simples sobre dos arcs torals apuntats; té la capçalera recta; l'acompanyen capelles laterals amb volta de creueria, una per banda. El frontis té un portal rectangular on hi figura la data de 1743 a la llinda, però sembla una peça aprofitada d'un altre edifici; el seu marc és de carreus en pedra clara i el seu mur mostra un parament de maçoneria mig picada, carreus grisos ben escairats a cantoneres, un òcul atrompetat a mitja alçada i una minsa cornisa angular al capdamunt que deixa endevinar una teulada de doble vessant.
Campanar rústic i senzill merament funcional. Té planta rectangular (4'65 x 5'27 m) i està coronat per una teulada de doble vessant; els seus murs són de paredat amb carreus a cantoneres. La cel·la està oberta amb finestres d'arc de mig punt; hi penja alguna campana.
Situació: adossat al mur de migdia, prop de la capçalera orientada a ponent.

Altre enllaç amb informació:

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9685

 

ERMITA DE SANT BALDIRI i CASA RECTORAL

SOLIUS - SANTA CRISTINA D'ARO - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Enllaç amb informació de l'ermita:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=26&consulta=MCU0KzE3MTgxMiU=&codi=7363

que diu:

Època: segles XV – XVII / XVIII

Descripció:

Ermita d'una sola nau amb capelles afegides i una capçalera amb coberta més baixa que la de la nau. La façana principal presenta una portada d'arc de mig punt, un òcul circular al damunt i un campanar de cadireta d'un sol ull. Al cos afegit en un dels extrems de la façana hi ha un altre òcul circular.
El parament és de pedra i resta amagat per l'arrebossat que recobreix totes les façanes.

Notícies històriques:

El conjunt de la casa rectoral i l'ermita de Sant Baldiri són datades per diversos historiadors dels segles XVII-XVIII, però algun autor ha indicat com a datació el segle XV i concretament la data 1464.

Al catàleg del patrimoni arquitectònic i elements d'interès històric i artístic publicat per l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro diu:

L'origen de la primitiva ermita és documentada al segle XV, quan el castlà del castell de Solius, donà llicència a Pere Sabater per construir-hi una capella (1474). No seria fins al segle XVIII que s'iniciaren les primeres obres de la casa de la capella (1719), que es convertiria més tard -amb la reforma i ampliació de 1791- en una masia activa. L'any 1731, l'ermità Jaume Negret que residia a la casa i ermita, comptava amb més de 160 vessanes de terra.

L'actual església de tipologia popular barroca data del segle XVIII (1740); annexada al lateral de la capella, en el pati del sector sud-oest, hi ha situada la popular font del pelegrí. Amb la llei de desamortització, el Govern va vendre la finca a Bonaventura Madrenys, de Tossa (1856) qui edificà al cim d'una part de la masia, una nova casa per a ús de la seva família. Cap a 1890, aquesta casa va ser habilitada per a ús dels carrabiners del regne, per perseguir els contrabandistes de la zona.

Enllaç amb informació de la casa rectoral:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=22&consulta=MCU0KzE3MTgxMiU=&codi=7385

que diu:

Habitatge amb l'entrada principal afrontada amb l'ermita de Sant Baldiri, formada per dos cossos rectangulars disposats ortogonalment i de dues plantes d'alçada. Destaca un finestral realitzat amb totxo formant dues arcades. El seu parament és fet de maçoneria i arrebossat. Conserva diversos elements corresponents a diverses modificacions al llarg del temps.

Enllaç amb informació de la font de Sant Baldiri:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=34&consulta=MCU0KzE3MTgxMiU=&codi=7390

que diu:

Petita font de pedra amb una estructura similar a la d'un finestral gòtic, consistent en un arc conopial, sostingut per brancals, que emmarca un fris d'arcuacions cegues d'estructura trilobada.

 

Font de Sant Baldiri

Al catàleg d'elements d'interès natural publicat per l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro diu sobre una bassa prop de l'ermita de SantBaidiri:

Vora el camí, a 60m al sud de l'Ermita de Sant Baldiri hi ha una bassa artificial temporània amb un petit mur de pedra en un dels costats amb aigües clares, marges de pendent pronunciat.

Restaurada pel Grup de Natura Sterna a l'estiu de 2019.

No hi ha peixos, pel que té potencial per a la reproducció d'amfibis com gripaus, salamandra i tritons.

Entorn de sureda amb sotabosc de brolla de brucs. Vegetació perimetral escassa, autòctona i pròpia de basses temporànies mediterrànies

 Altres enllaços amb informació:

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=10909

https://esglesiesdegirona.blogspot.com/2010/07/ermita-de-sant-baldiri.html

https://algunsgoigs.blogspot.com/2015/09/goigs-sant-baldiri-solius-baix-emporda.html