ESGLÉSIA DE SANT PERE DE LLIGORDÀ
BEUDA - LA GARROTXA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Descripció:
L’església de Sant Pere de Lligordà és formada per una
nau de planta rectangular i un absis de perímetre semicircular, que no
presenten grans modificacions pel que fa a la seva estructura. L’únic element
annexionat posteriorment és un cos adossat a l’extrem oriental de la façana de
tramuntana.
La porta d’accés a l’edifici és situada a la façana de
migdia. És composta per tres arcs en gradació, una llinda i un timpà; en aquest
darrer hi ha representada una creu en relleu. Les obertures que il·luminen
l’espai interior, totes de doble esqueixada, són repartides de la manera
següent: dues a l’absis —una al centre de la conca absidal i l’altra orientada
a migdia—, una a la façana de migdia i l’altra a la de ponent. Totes quatre
tenen unes dimensions molt estilitzades.
Damunt la façana de ponent s’aixeca un campanar de torre
que devia substituir una espadanya.
L’interior és cobert amb una volta de canó de perfil
apuntat, i l’absis s’obre amb un arc triomfal de mig punt amb el vèrtex de la
volta apuntada que neix més amunt. Els murs de l’església són resseguits per
una cornisa que assenyala l’arrencament de la volta.
L’aparell exterior és format per petits carreus,
arrenglerats en fileres i força regulars.
Aquesta església ha estat datada al segle XII. El tipus
de porta, característica de l’arquitectura religiosa de la Garrotxa, i
l’aparell, així ho confirmen. D’altra banda, l’estilització que s’observa a les
finestres fan pensar en una data força avançada dins d’aquell segle.
Forja
La porta d’entrada a l’església té els seus batents
decorats i reforçats amb aplicacions de ferro forjat. L’element principal ha
estat obtingut amb unes cintes planes i amples, que acaben en una doble voluta
a l’extrem.
Sant Pere de Lligordà. Planta, a escala 1:200, de
l’església, un edifici amb una nau rectangular, capçat a llevant per un absis
semicircular i amb la porta d’entrada al cantó de migjorn.
L’amplada d’aquest element coincideix amb la de la porta.
Les volutes, de mida molt grossa, tenen un braç incisiu al centre. La
disposició d’aquestes cintes és paral·lela a tots dos costats de la porta, dues
a cada banda, a la part superior.
Al batent esquerre hi ha una altra cinta de ferro, també
acabada en voluta, igual que les de la part superior.
Al costat dret hi ha un forrellat amb el passador amb un
cap de serp al seu extrem. Aquest cap de serp constitueix un motiu molt
freqüent a les portes d’època romànica.
El cos de l’animal pot ésser fet amb incisions o sense,
però el cap generalment és girat vers enfora i amb la boca oberta. La
simbologia de la serp és molt rica, i en el món occidental acostuma a tenir un
significat relacionat amb el maligne.
Pel tipus de voluta i de traça sembla que es tracta d’una
mostra típica dels forrellats catalans, com podem veure a la Porta Ferrada que
es conserva al Museu Cau Ferrat de Sitges, a la porta ferrada de Palalda, al
Rosselló —tot i que aquestes són completes—, o a Sant Bartomeu del Sitjar, que
també és parcial.
Hom pot constatar que aquest forrellat complia una doble
missió, d’assegurança o reforçament i també decorativa.
Sempre és difícil establir la datació d’aquesta mena de
treballs, que cal inscriure dins la tradició romànica dels segles XII i XIII,
ja que la tècnica i els esquemes es prolongaren durant segles.
Història:
És en una butlla del papa Benet VII datada l’any 977 i
atorgada a favor de la canònica de Santa Maria de Besalú, on apareix relacionat
per primera vegada el lloc de Lligordà, que apareix escrit com a “Ligordunum”;
només un any més tard, el 978, en una escriptura de donació de béns que el
comte bisbe Miró Bonfill expedí en benefici del monestir de Sant Pere de
Besalú, s’esmenta un altre cop el lloc de “Lugurzanus”, aquesta vegada com a
afrontació de l’alou de “Fares”, el qual fou cedit pel comte bisbe al referit
cenobi.
Al segle XI consta que el monestir de Sant Esteve de
Banyoles tenia diverses propietats dins el terme de Lligordà, segons es desprèn
d’una butlla de confirmació de béns feta pel papa Benet VIII en benefici
d’aquest cenobi l’any 1017, en la qual figura, entre altres possessions
situades al comtat de Besalú, “In Logordano…terras cum oliberes…” Nogensmenys,
se sap que també hi tingué diversos béns la canònica de Santa Maria de Besalú,
gràcies a la donació atorgada l’any 1027 per Guillem I, comte de Besalú, i la
seva esposa Adelaida, els quals li cediren “…ipsas vineas et terras quod nos
habemus infra terminos de Mallano vel de Logurtiano…”
Tanmateix, no és fins l’any 1079 que apareix la primera
referència documental sobre l’església de Lligordà. Consta que aquest any, en
la donació feta per Udalard, vescomte de Bas, i la seva muller Ermessenda, de
l’església de Sant Joan les Fonts al monestir de Sant Víctor de Marsella, amb
l’objectiu d’establirhi un cenobi de monjos benedictins, la dotaren també
d’algunes rendes procedents de diverses esglésies de la contrada, entre les
quals figura l’“ecclesiam Sancti Petri Logordani”, que, en aquesta data, segons
diu J. Botet i Sisó, ja havia estat consagrada. Uns anys després, concretament
el 1106, el bisbe de Girona, Bernat Humbert, confirmà la donació que els
vescomtes de Bas havien fet de l’església de Lligordà i de les altres, al
monestir de Sant Joan les Fonts, que depenia des del 1079 del cenobi de
Marsella.
Amb posterioritat, el temple de Lligordà és esmentat en
el testament d’Ermessenda, vescomtessa de Bas, datat l’any 1119, en el qual,
segons el text, el donà al monestir de Sant Joan les Fonts. “Item dimitto
Sancti Johanni de Fontibus… ecclesia de Logordano…” Així mateix sabem per
l’acta testamentària d’Hug, vescomte de Bas, datada l’any 1175, que aquest
llegà al temple de “Sancto Pe tro Logordano” deu sous.
Resta, doncs, ben palès, a la llum de les notícies
documentals esmentades, que l’església de Sant Pere de Lligordà, igual que la
de Sant Joan les Fonts, era enclavada dins els extensos dominis que els
vescomtes de Bas posseïren al territori de Besalú, i cal suposar que per
aquesta raó la tingueren present en diverses donacions i llegats testamentaris
atorgats per alguns membres de la casa vescomtal.
Entre el darrer terç del segle XII i les primeres dècades
del XIII es consignen dues escriptures de venda de terres dins el terme de
Lligordà. La primera, datada l’any 1178, fou feta per Joan de Pruneres, i la
segona, del 1231, notifica que Joan de “Morerio”, la seva muller Raimunda i
llur fill, vengueren al seu germà, Pere de “Morerio”, “…unum celarium quod
tenemus in Sagraria Sancti Petri de Ligurdano…”, pel preu de quaranta sous.
D’altra banda Pere de Cervera, en el testament atorgat l’any 1260, fa donació
de diverses possessions a l’església de Sant Pere de Lligordà.
Tenim notícia per les Rationes decimarum de
l’any 1280, que regia l’església de Lligordà un personatge anomenat Raimon de
Prat, “Item a Raimundo de Prato, pro capella de Legordano”. És molt probable,
segons aquesta referència, que Sant Pere de Lligordà tingués en aquell moment
la categoria de capella.
Posteriorment, “Sancti Petri de Ligordano” apareix
esmentat l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona, i en els
nomenclàtors diocesans del final d’aquesta centúria figura ja com a “Ecclesia
parrochialis sancti Petri de Ligordano”.
En un interessant document del segle XVII, concretament
de l’any 1670, és consignat que el vicari general de l’arquebisbe de Tarragona
pronuncià el dia 25 de setembre d’aquest any una sentència favorable al rector
de Lligordà i d’altres rectors de la diòcesi, i en contra del bisbe de Girona,
segons la qual els susdits rectors eren lliures d’habitar a la vila de Besalú;
pel que es desprèn del text, el motiu de la causa interposada pels rectors
sorgí arran del desacord d’aquests amb el bisbe de Girona, que els havia volgut
obligar a residir a la seva parròquia respectiva, com els altres rectors del
bisbat.
L’església de Sant Pere de Lligordà té un campanar
d’espadanya, de doble obertura, el qual, sobrealçat al segle XVIII, es convertí
en una torre coronada per una teulada a dos vessants.
El temple hostatjava al seu interior fins ben entrada la
vintena centúria, segons els testimonis de F. Monsalvatje, C.A. Torras i J.
Botet i Sisó, un bell retaule del segle XVI, obra del mestre Pere Mates, que
representava escenes de la vida i el martiri de sant Pere, i a les portes
simulades de l’altar, unes taules amb les imatges, gairebé a mida natural, de
sant Miquel i sant Pau. Però, malauradament, aquest valuós retaule ja havia
desaparegut de l’església l’any 1933, i se n’ignora totalment el possible destí.
A l’inici de la dècada dels anys 1980 hom procedí a
l’enderrocament d’un afegitó d’època tardana que es trobava adossat a la banda
de tramuntana de l’església.
*****************************************
Altres enllaços amb informació:
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/9934
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/261_SPereLligorda/SPereLligorda.htm
https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3066/
*****************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada