ERMITA DE SANT ROC
VILABLAREIX - EL GIRONÈS
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Situada al cim del turó
del mateix nom, de 196 metres d'alçada, al sud-oest del terme de Vilablareix,
prop dels límits amb Aiguaviva. I la descriuen com un edifici d'una nau i absis
semicircular, amb una porta de llinda monolítica oberta a la façana de ponent,
on també hi ha una finestra gòtica d'arc conopial, un petit ull de bou i un
gran campanar d'espadanya de dos ulls.
Presenta restes del segle
XV, tot i que les parts altes dels murs daten dels segles XVIII-XIX.
Ha estat abandonada durant
molts anys i parcialment enrunada, sols es mantenia l'espadanya en peu.
L'aspecte actual respon a
la restauració de l'any 2002.
El primer esment
documental explícit de la capella de Sant Roc data del 1435, quan Joan Amigó,
pintor gironí, va rebre un encàrrec dels pabordes de Vilablareix i Aiguaviva
per a la realització d'un retaule destinat "a la capella de Sant Roc,
situada a la parròquia de Vilablareix".
S’ha recuperat
el tradicional aplec que se celebra, segons les llunes entre
febrer-març, al municipi de Vilablareix, en honor a Sant Roc, i que es fa lluny
de la diada del Sant, el 16 d'agost. La tradició diu que una noia amb ganes de
trobar xicot, si acudeix al Sant amb devoció, no passarà l'any sense trobar
minyó.
Aquest aplec, també
anomenat, per la tradició esmentada, de les Núvies, ha gaudit d'una gran
tradició i afluència fins i tot més enllà dels límits del municipi. Així, per
exemple, a la consueta del clergue i rector de Riudellots de la Selva, Joan
Calderó, s'esmenta que ja al segle XVII els seus habitants anaven en aplec a
sant Roc, distant deu quilòmetres.
L'any 1717, Miquel Joan de
Taverner i Rubí (Barcelona, ? - Girona, 24 de maig de 1720), bisbe
de Girona, i partidari de la causa filipista, seguint els decrets del concili
gironí, prohibí aquesta i altres romeries, ja que s'havia comprovat que molt
sovint es convertia més en una festa profana que no pas religiosa, i així es
prohibia que les processons sortissin del terme parroquial per dirigir-se a
ermites veïnes. Es prohibia també que tinguessin una durada superior a les dues
hores, i que per cap motiu es fessin parades per menjar i beure, per evitar els
abusos que sempre hi tenien lloc.
De totes maneres, el
mateix rector no pogué aplacar les ganes dels feligresos, i es muntaren un
subterfugi per continuar anant a sant Roc: sortien en processó de Riudellots
amb les atxes, la veracreu i els vestits litúrgics i quan arribaven a can
Saurí, al terme parroquial de Riudellots, hi deixaven els estris litúrgics i
continuaven com a processó profana fins Sant Roc, on hi celebraven la festa. A
la tornada, al vespre, s'agafaven els estris litúrgics altra volta a can Saurí
i s'arribava a Riudellots en processó. Aquesta trampa fou tolerada fins
l’any 1740.
A mitjans del segle XX, cap als anys 40, l'aplec fou traslladat a l'esplanada que hi ha davant l'església de Sant Menna, a partir de l'abandó de la capella.
Des de la restauració de l'any 2002, l'aplec es torna a fer a la mateixa esplanada de l'ermita.
L'any
2001 amb motiu de les obres de restauració de l'ermita, que es trobava en un
estat ruïnós, es va dur a terme una intervenció arqueològica.
A l'interior de l'ermita, a l'absis, es va fer un sondeig que
mostrava una única fase de construcció. En aquest sondeig, no es va trobar cap
material ceràmic ni es va constatar cap resta d'un possible edifici anterior.
Durant els treballs de desenrunament a l'exterior es va documentar
una estança petita de 5,5m de llargada per 3m d'amplada, que estava adossada al
mur sud de l'ermita. Aquesta estança, funcionava com un sol espai i conservava
parcialment l'enrajolat del paviment. A l'est d'aquesta estança, també a
l'exterior, es va trobar un contrafort construït amb grans blocs quadrangulars
lligats amb morter de calç.
En el lateral sud-est de l'edifici, la neteja de l'exterior,
va deixar al descobert un gran edifici annex a l'ermita amb una façana de 11,5
m i uns laterals de 13 m l'edifici. L'entrada a la casa es trobava a oest i
presentava una planta quadrangular irregular, compartimentat en 8 estances.
L'edifici devia tenir un pis superior, tal i com mostra l'existència del cos
d'escala.
La intervenció arqueològica no va permetre datar la
construcció de l'habitatge ni el seu moment d'abandó. Els únics materials
ceràmics recuperats provenen dels nivells d'enderroc, a on es trobaven
dispersos i descontextualitzats. Destaquen entre aquests, dos fragments de plat
de vaixella blava catalana, amb una cronologia de 1620-1670. L'edifici, així
mateix, apareix esmentat en un document de l'any 1721.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada