Llocs de Catalunya

CASA CALDERÓ

VIC - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Fornícula de Sant Antoni de Pàdua

********************************************************

Al catàleg de béns protegits del terme municipal de Vic publicat per l’Ajuntament diu:

Època: època contemporània, segle XIX, any 1876.

Autor: Marià Callís i Collell (Vic, Osona, 1855 - 1911), mestre d’obres.

Descripció: Edifici entre mitgeres de planta baixa, amb dos pisos superiors i golfes. A la planta baixa hi ha cinc portals adovellats, dos de llinda plana, altres dos d'arc pla i el del centre d'arc rebaixat. Les finestres dels dos pisos superiors són de llinda plana amb brancals de carreus de pedra i es distribueixen simètricament. La mida d'aquestes també varia depenen el pis, mantenint una jerarquia. A les golfes hi ha una galeria amb finestretes d'arc de mig punt.

Fornícula de Sant Antoni de Pàdua: La fornícula és del segle XVIII. La imatge va desaparèixer l'any 1977 el dia abans que Adolfo Suárez guanyés democràticament les eleccions i legalitzés el Partit Comunista. El majordom de la casa, per temor, el va treure i el va amagar. El sant no ha tornat a aparèixer pel fet que, segons fonts orals, més tard hi va haver un robatori a la casa que la va deixar sense mobles, i presumiblement, sense sant. Se'n desconeix l'autor.

La fornícula està constituïda per un arc de mig punt amb volta protegida per una marquesina de planxa de ferro i suports de fusta amb forma de volutes. El pedestal sobresurt de la superfície, és de punt rodó i està sustentat per un àngel treballat en alt relleu, gairebé exempt, flanquejat per volutes fetes en baix relleu. Cal destacar que és una fornícula molt elegant per les seves esveltes proporcions i equilibrada distribució dels elements que la conformen. En destaca el pedestal que sobresurt de la superfície del mur amb motllures que estableixen un joc d'entrants i sortints de corba harmoniosa, així com les volutes que flanquegen l'àngel nen, tot plegat en un barroc d'influència romana. El nen està disposat a la manera d'altar. Aguanta la fornícula i aporta la part humana a un conjunt dissenyat a escala humana per les dimensions i per la seva proximitat al vianant.

Antiga porta de la Catedral: Situada al vestíbul de l'edifici, com si fos un moble o un quadre, es situa una antiga porta de la Catedral. Segons fons orals sembla ser que aquesta porta va ser temporalment la porta de la catedral que per ser massa petita es va manar fer-ne una de més entitat. Abans d'arribar a l'emplaçament actual, també va ser propietat de les germanes del Pare Coll. És un element d'interès arqueològic apreciable des de la superfície que actualment forma part de l'edifici i construcció actual o que per ell mateix té una entitat suficient per significar un espai. En tots els casos contribueix a valorar degudament l'edifici o espai on és emplaçat i té un indubtablement interès històric i testimonial.

Jaciment: Coneguda popularment amb el nom de Can Calderó, i antiga casa de la família Berguedà, es troba emplaçada al nucli antic de la ciutat, dins el perímetre del recinte emmurallat medieval. Aquest carrer ha estat considerat tradicionalment com un dels possibles eixos viaris romans sobre els que s'organitzava l'antiga "Auso". Can Calderó forma part de l'àrea protegida pel Pla Especial de Protecció del centre històric de Vic (aprovat el 14/12/1989). La intervenció arqueològica en aquest solar de 1035 m2 venia motivada pel projecte d'enderroc dels edificis actuals per tal de construir nous habitatges amb pàrquing soterrani. Atesa la localització de la finca en una àrea de possible localització de restes arqueològiques va esdevenir preceptiu realitzar-hi intervencions preventives. Durant 2004 es realitzaren un total de 29 sondeigs amb màquina. Vistos els resultats positius a tota l'àrea del solar, durant el 2006 es va realitzar l'excavació arqueològica en extensió de tota la finca. Els treballs van permetre definir un total de sis fases, a les que s'hauria d'afegir una setena fase de cronologia indeterminada: -Primera Fase (anterior al segle IX): Es documenten diversos retalls, alguns d'ells de difícil interpretació. Un d'aquests retalls, de 16 m de llarg per 3 m d'ample, s'ha interpretat com un antic camí d'accés a la ciutat romana. La cronologia de la seva amortització ve donada per uns pocs materials d'època ibèrica i una sèrie més nombrosa de materials d'època romana molt rodats i fragmentats, acompanyats de ceràmiques grises de difícil adscripció. Una sitja amb restes de fauna i un seguit de murs molt fragmentats, amb parament irregular i lligats amb argila, es relacionarien amb aquest eix viari. A part dels materials ja descrits es van localitzar també 2 sitres carolíngies, que constituirien l'element més modern d'aquesta fase. -Segona Fase (circa segles IX-X): La característica principal d'aquesta fase és la documentació de 15 tombes excavades als estrats geològics. Es tracta de fosses simples amb plantes el•líptiques o antropomorfes, unes poques de les quals conserven lloses de coberta. Tots els individus estan orientats est-oest excepte el de la tomba n. 9, que ho està d'oest a est. Cal destacar la tomba n. 15 per ser la més isolada respecte a les altres i, sobretot, per la posició en decúbit lateral de l'individu, amb les extremitats inferiors lleugerament doblegades de manera que el cadàver queda mirant cap al sud amb una lleugera inclinació sud-est. Aquesta necròpolis s'ha posat en relació amb el camí esmentat a la primera fase. -Tercera Fase (posterior als segles IX-X i anterior als segles XIV-XV): Es caracteritza per la presència d'un o varis edificis amb les estructures molt malmeses per construccions posteriors. Tots els murs presenten una certa uniformitat constructiva, utilitzant pedra mitjana escairada. Molts d'aquests murs perduren en el temps, passant a formar part dels nous edificis de fases posteriors fins que al segle XVII es construeix la casa Calderó. També corresponen a aquesta fase un retall circular i un pou. -Quarta Fase (segles XIV-XV): A aquesta fase baixmedieval corresponen un edifici articulat per pilars, dipòsits, forats de pal, varis retalls i un paviment de morter blanc rosat. El material arqueològic aparegut ha estat molt poc, destacant la ceràmica comuna i de cuina de cocció reductora, i la vidriada tant verda com melada. -Cinquena Fase (segle XVI-principis segle XVII): D'aquest moment són tota una sèrie d'estructures relacionades amb el treball artesanal, entre les que destaquen diverses cubetes classificades en tres tipus:1-simples retalls al sòl; 2-cubetes construïdes a partir d'un retall al sòl revestit amb lloses, morter o pedres; 3-retall semicircular dins del qual s'hi han localitzat dos forats o encaixos simètrics revestits de pedres, semblants a tuberes, i que formarien una mena d'estructura de fornal (un sol cas documentat). A partir de l'estudi morfològic d'aquestes estructures i de les analítiques realitzades, s'ha arribat a la conclusió de que en el lloc s'hi duien a terme treballs d'afilat i reparació de metalls fèrrics (ganivets, destrals, armes, etc.). Diferents murs delimiten una sèrie d'àmbits (un mínim de tres tallers) on emmarcar aquestes cubetes i altres elements com un forn, un pou, forats de pal, i altres negatius de funcionalitat desconeguda (possiblement escombreres). Destaca la presència de pisa daurada (segles XV-XVI) i ceràmica blava catalana dels segles XVI i XVII (pinzell pinta i orles diverses). -Sisena Fase (segles XVII-XIX): Correspon a la construcció de l'edifici senyorial de quatre plantes anomenat Can Calderó. Fins al seu enderroc recent, l'edifici patí diverses reformes que han quedat documentades durant les intervencions arqueològiques. Els rebaixos practicats en el subsòl com a mínim des d’època moderna es relacionen amb la ubicació de la casa en una àrea on l’aigua devia discórrer de manera important tal i com es recull en la toponímia dels carrers propers al carrer de la Ramada com el carrer de la Riera, Carrer dels Arcs...L’existència d’una planta subterrània afavoriria la circulació de l’aigua evitant la inundació de la planta baixa de les cases. El carrer de la Ramada apareix com un carrer de menestrals i de residències canòniques, amb la notorietat que li confinava el trànsit de traginers i bestiar. Camí ramader, que des del 885 es transformà en un dels carrers més antics de la ciutat. A partir del segle XII-XIII fou l'artèria principal d'entrada a la ciutat, a través del Portal de Malloles. El carrer de la Ramada i les construccions que l'envolten tenen un alt interès arqueològic i urbanístic per a l'estudi de Vic, des de la prehistòria. Per la seva situació, seguint just la falda del turó que constitueix la part més elevada de la ciutat, hom pot suposar que es tracta ja d'un camí natural, emprat des de temps immemorials. D'altra banda, el topònim que s'ha conservat ens ensenya la que era un camí de bestiar. Pel que fa a la ciutat romana, creiem que una de les principals artèries de la ciutat, i segons diversos investigadors el Decumanus també es podrà identificar amb aquest carrer, si jutgem per la distribució en l'espai de les restes romanes identificades fins al present. Aquest camí entraria a la ciutat per la zona del carrer de la Ramada, remuntaria el pendent per la costa més planera, el carrer de Sant Miquel Arcàngel, i seguiria pel carrer de Dues Soles fins a les afores de la ciutat on seguiria el traçat, entre la necròpolis, de la posterior "strata francisca." Durant l'Edat Mitjana els documents parlen del carrer de la Ramada com un dels més antics de la ciutat, carrer que va adquirir una importància molt més gran a partir de finals del segle XIII, quan es va variar el traçat del camí d'accés a Vic des de Barcelona, que a partir d'aleshores passaria pel Pont del Remei, el Carrer de Sant Pere, el Portal de Mallloles i el Carrer de la Ramada.