CASTELL DE CAN TAIÓ - CAN GOMIS
SANTA PERPÈTUA DE MOGODA - EL VALLÈS OCCIDENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Època: segle
XI // XX – any 1093
Descripció:
El Castell de Can Taió - Can Gomis és un
conjunt arquitectònic l'origen del qual és un gran casal del segle XVIII,
reformat a principis del segle XX. S'hi accedeix per una porta entremig de dues
torres, semblants a les del Monestir de Poblet. Aquesta porta, dóna entrada a
un pati porticat de forma rectangular al qual donen les altres edificacions. El
pati porticat està format per arcs de mig punt rebaixat que recorden a molts
patis dels palaus renaixentistes florentins. L'edifici principal es situa a la
part oposada de l'entrada. És de planta rectangular, distribuït en tres plantes
i coronat per una galeria rematada per una filera de pinacles. Està cobert a
quatre vessants. Els cossos que estan adossats estan coronats per merlets. A
l'esquerra del cos central es troba la "Torre de les aigües",
d'estructura cilíndrica i que és el punt més alt del conjunt. A la banda dreta
de l'entrada destaca la "Torre del silenci", coberta amb una teulada
cònica.
L'edifici està inspirat en parts d'altres edificis
històrics (les torres d'entrada del Monestir de Poblet, o les gàrgoles i agulles
del Pati dels Tarongers de la Generalitat), és un edifici eclèctic, amb
reminiscències de castell Medieval. Es tracta d'una construcció aïllada,
composta per una sèrie de cossos annexes, situats conformant un pati central
rectangular de 55 x 35m. El volum principal està emplaçat al nord del recinte,
en el costat oposat a les dues torres bessones que emmarquen l'accés. Aquest
cos està format per un volum central de 16m de façana per 20 de profunditat i
quatre plantes i una ala a cada costat de 20 x 20m i dues plantes. Aquest volum
té adossat a banda i banda, perpendicularment un cos porxat de 10m de
profunditat de planta baixa amb dependències de servei que emmarquen el pati,
girant fins tancar-lo amb les dues torres de quatre plantes de l'accés. A les cantonades
del conjunt format per aquests cossos destaquen unes torres rectangulars de
dues plantes coronades amb un merlet esglaonat. A sobre les dues ales porxades
hi ha un cos central de 12 x 10m a l'esquerra i de 20 x 14m a la dreta.
Les parets de càrrega són de totxo massís, forjats de
bigues de ferro amb revoltons ceràmics. El forjat entre la planta soterrani i
la planta primera és una volta de canó. La coberta de volum central principal
de quatre plantes i els volums centrals situats sobre les ales porxades són a
quatre aigües amb teula ceràmica vitrificada en escama de peix. La resta de
volums, incloses les torres, tenen coberta plana pavimentada amb tova ceràmica.
La façana principal és simètrica, amb finestres decorades
amb motius gòtics. Destaquen la composició de l'ultima planta que incorpora
dins d'un sòcol d'acabament ornamental les finestres i les agulles que
sobresurten de la façana. Les parets són de totxo massís arrebossades i
pintades. Les ornamentacions són de pedra vista.
A nivell arquitectònic destaquen els merles esglaonats a la capçada dels cossos
de coberta plana i de les torres, i les ornamentacions neogòtiques.
És l'únic exemple d'arquitectura Noucentista Neogòtica
del municipi. La magnitud de les seves dimensions i l'aspecte senyorial de la
seva volumetria i riquesa ornamental li dóna moltes possibilitats de
reutilització futura sobretot per a usos públics.
Noms anteriors (mas
Llobet, Mansione de Guadall). (RICART, 1993:21-28).
Història:
Ressenya històrica extreta
de CANYAMERES, 2009: 1093. Primera referència documental.
1121. Testament d'Arnal Geribert d'Antiga. Donació
a la canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, del mas que tenia
a Canalies i que era alou de la mateixa canònica. També dóna a la canònica de
Barcelona l'alou d'Omet. Entre les referències que el situen s'esmenta la
mansió de Ramon Guadall.
1137. Llistat de caps de casa que donen el delme a
la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. Consta també el mas de Ramon Guadall
(Can Taió).
1205. Apareix esmentat el nom Llobet d'Omet,
relacionable amb el que serà el mas Llobet de Santa Perpètua de Mogoda.
1275-1290. Llistats de lloçol. Confirmen
l'existència del mas de Guillem Llobet i de Ramon Llobet. Entre les terres que
formaran el patrimoni del mas Llobet i de Can Taió, existia el mas Soler, un
extens mas medieval que després del segle XV restà fragmentat en mans dels
Llobet, de Can Vaquer i Can Murtra.
1386. El mas Soler encara restava habitat.
Principis del segle XV. Consta que Jaume Soler
tenia el mas Soler, alou de Sant Miquel del Fai.
1446. Abans d'aquest any la peça de terra
anomenada el Prat que havia estat del mas Soler ja s'havia establert als Llobet
de Santa Perpètua de Mogoda.
1456. Els Llobet (Ramon Valls, àlies Llobet)
compren el mas Soler de la parròquia de Santa Perpètua.
Segle XVI. El mas Llobet havia assolit una gran
extensió de terres de diversos senyors al·lodials.
Segle XVII. Comencen a evidenciar-se els problemes
econòmics (endeutament crònic).
1637. Pau Pedró i Llobet i Bartomeu Pedró i Llobet
venen a carta de gràcia dues peces de terra que tenen al pla d'Omet.
1647. Els Llobet venen perpètuament a Pere Joan
Rossell, doctor en els dos drets, de Barcelona, el mas Llobet de Santa Perpètua
de Mogoda.
1647. Francesc Busquets, adroguer de Barcelona
revèn a Pere Joan Rossell, dues peces de terra de pertinences del mas Llobet de
la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda.
1665. Miquel Joan Rossell també tenia problemes
econòmics. Ven el mas Llobet perpètuament a Antoni Pau Duran, adroguer de la
ciutat de Barcelona.
1665-1847. Els Duran varen tenir la propietat de
Can Taió (182 anys, 8 generacions).
Finals del segle XVIII. Es documenta la família
Altaió com els masovers del mas Llobet que perdura diverses generacions.
Probablement és la causa del canvi de nom i substitució pel diminutiu d'Altaió,
Taió, molt més fàcil de pronunciar.
1794. Moria Josep Francesc de Duran i de Puig.
Aquest en testament va imposar un vincle per als descendents i hereus de la
seva filla Gertrudis de Duran i de Duran.
1847. Els Milans, Don Francesc de Milans i de
Duran i el seu fill Don Ramon de Milans i de Gregorio, venen la propietat a
Salvador Bonaplata i Corriol, fabricant de Barcelona.
1873. Morí Ramon Bonaplata Nadal. El lot de la
propietat de Santa Perpètua de Mogoda, fou adjudicada a Joan Güell i Baucells.
Aquest lot constava de la finca de Can Taió de Santa Perpètua i 4 mines (la
mina del mas Costa, la mina Vella ara dita de Can Miró, la mina de la Vilanova
o de la Font, i la mina de la Creueta).
1874. Heretà a Joan Güell i Baucells, la seva
filla Josepa casada amb Oleguer de Gomis i de Ros.
1901. Josepa Güell morí. A l'inventari dels seus
béns encara es descriu com era Can Taió abans de les reformes que el seu fill
Miquel de Gomis i Güell va fer i que van donar l'aspecte actual de castell a la
masia del segle XVIII. La finca dita casa Taió formada pels antics masos Bell·lloc,
Soler i Llobet tenia dues cases. Una dita casa Miró senyalada amb el número 7 i
l'altra casa Taió senyalada amb el número 6 constava de
baixos, primer pis i part del segon amb galeries a
cada costat i pati amb coberts.
1878. En total entre can Miró i can Taió hi havia
37 parcers de vinya. Aproximadament el 60% de les terres eren de vinya, un 20%
de regadiu i un altre 20%, camps amb una petita porció de bosc de 3 ha a tocar
la casa.
Després de la fil·loxera els Gomis aniran
recuperant l'administració directa de moltes peces de terra (antigues vinyes).
Els regadius es mantindran amb arrendaments fins als anys cinquanta del segle
XX. Després la propietat anirà sent portada directament fins que comencen les
segregacions per urbanitzar, primer la Creueta, després la Serra, després el
mas Costa.
****************************************************
Altre enllaç amb informació:
El Castell de Can Taió és un veritable capritx de Miquel
Gomis i Güell, el seu propietari. Contagiat pel romanticisme del segle XIX,
Gomis va decidir construir un castell com els antics, i la seva construcció es
va allargar fins a 1929.
La guia excursionista El Rodal de Sabadell (1936) escrita
per Josep Rossell descriu el Castell de Can Taiò com “una construcció moderna i
per bé que és un recull d’imitacions dels monuments catalans més famosos, és
interessant resseguir-lo i estudiar-ne la seva significació evocadora. La porta
d’entrada és còpia fidel de la de Poblet i les muralles són fragments de la
cité de Carcassona; una part lateral de l’edifici és igual a la bonica façana
gòtica de la galeria de la Generalitat i algunes portalades i finestrals són reproduccions
d’altres joies arquitectòniques de diferents llocs. Tot plegat és un edifici
grandiós, ric en detalls i de costosa execució i molt vistós”. Aquest edifici
eclèctic però inhòspit, sembla ser que només tenia una cambra de bany i no
tenia ni calefacció ni aigua calenta.
La finca sobre la qual es va construir el castell té el seu origen en el segle XVIII i tenia dues construccions, una coneguda com a casa Miró sobre la qual s’edificaria el castell i can Taió, la del masover que donaria el nom a la finca i a l’actual barri en el qual està integrada.
Durant la guerra civil va ser ocupat primer per efectius
del partit independentista Estat Català que va ser desallotjat a trets pel
“Batallón de la Muerte” de CNT-FAI que formava part de les milícies internacionals.
A finals de la guerra, la Generalitat va estudiar la possibilitat de crear un
camp de concentració entre els seus murs.
La fi de la guerra va retornar la propietat a mans dels
Gomis que van malvendre l’edifici a la Junta Provincial de Menores. Amb la
democràcia passà mans de la Generalitat que té hi un centre de protecció de
menors.
****************************************************
Altres enllaços amb informació:
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=3&consulta=MCU0KzA4MjYwNiU=&codi=28004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada