SANTUARI DE SANT MIQUEL DE LA ROCA o DEL PORTELL
CRESPIÀ - EL PLA DE L'ESTANY
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El santuari de Sant Miquel de Roca és situat dins d'una
balma o cova a la part alta del cingle de Roca de Castellar, a uns 170 m sobre
el curs del riu Fluvià, que és als peus del rocam. La cavitat natural va ésser
modificada i ampliada artificialment. Així, es tancà amb una edificació al seu
davant, que incorpora la cova al seu interior, i amb el temps es convertí en un
lloc de culte semi-rupestre. Els murs de la construcció que tanquen la cova es
veuen sospesos vora el cim de la paret rocosa de l'espadat, gairebé vertical.
És probable l'origen eremític d'aquest lloc de culte tot
i que no és documentat. L'any 1131, de manera indirecta, és esmentat en una
clàusula de l'establiment d'un molí de Portell. En altres documents dels anys 1193
i 1196 figura, entre els signants, el prevere de Sant Miquel. El santuari ja
devia tenir, doncs, rendes pròpies. L'any 1214 l'església és anomenada "Sancti
Michaelis de Penna", però la denominació més corrent és Sant Miquel de
Roca o de Roca de Castellar (any 1215 i posteriorment). En un text de 1220
s'anomena de forma precisa " Sancti Michaelis de Rupe de Castellar veí
de Portel".
En els documents de la primera meitat del segle XII
trobem el llinatge dels Cabanelles en possessió de la senyoria de Portell, i
com a benefactors del santuari. Fins entrat el segle XIII els Puigdaran tenien
també drets al lloc com a feudataris dels Cabanelles. Al començament del segle
XIII el santuari ja tenia un patrimoni territorial a l'entorn, ja que rebé
diferents donacions i es demostrà que tenia mitjans per a fer adquisicions
pròpies. Tenen un especial interès dos documents del 24 d'abril de 1220, pels
quals Bernat de Santacoloma - senyor del lloc, germà de Guillem de Cabanelles,
que esdevingué bisbe de Girona l'any 1227- va fer donació a l'església de Sant
Miquel de Roca i a "tots els germans del mateix lloc", en mans del seu
prevere Dominic, del dret de les aigües del Fluvià, amb els monars, aqüeductes
i aiguadeixos de l'indret. Amb aquests dominis el dit Bernat dotà i fundà un
benefici sacerdotal a Sant Miquel, i hi afegí el seu mas de Castellar. Entre
d'altres hi ha una clàusula que exigia la residència del beneficiat al
santuari. L'al·lusió a una comunitat -als fraters de Sant Miquel- és
clara, però no se'n tenen notícies segures.
L'any 1228 el clergue Arnau Vidal, que obtenia el
benefici i també era procurador de Sant Miquel, adquirí els drets dels
Puigdaran. El 1245 el bisbe Guillem de Cabanelles llegà el dret del patronat de
la capella i la jurisdicció de Portell a la dignitat episcopal, en el cas que
Arnau Vidal no residís al lloc. El cert és que els drets i béns passaren
d'Arnau a Serrat Vidal, senyor de Bestracà, qui l'any 1264 ja els tenia. El
1282 els havia heretat la seva filla Sibil·la Vidal, qui els aportà al seu
matrimoni amb Berenguer de Cruïlles. Mort aquest, el seu pare Gilabert els va
vendre, l'any 1284, al clergue Guillem Gaufred, qui els cedí a la Pia Almoina
de la seu de Girona. Des del 1300 fins al segle XVI els prepòsits de l'Almoina
-que disposaren de la procuradoria de Sant Miquel- feren diversos actes de
senyoria sobre el lloc de Portell amb els seus masos i molins. Des de la
primera meitat del segle XIV, per les actes de visites pastorals, hom dedueix
que el santuari ja estava en decadència, sobretot a causa de l'absència dels
beneficiats, que no hi residien malgrat les disposicions contràries.
Com ja hem dit, el santuari és situat en bona part dins
d'una balma o abric natural a la part superior del seu cingle. La part d'obra
que tanca la cavitat natural és estratègicament bastida damunt d'un
terraplenament artificial fet per allargar el replà enfront de la balma i
aconseguir l'espai necessari. Les dues façanes en angle recte tanquen al seu
interior la boca de la cova. L'interior és dividit en dues naus perpendiculars
al fons rocós de la balma comunicades per una gran arcada gòtica, apuntada, a
manera d'arc former. Ambdós espais presenten voltes apuntades al tram d'obra,
les quals enllacen amb la part rocosa, de conglomerat, que ha estat molt
treballada. La roca ocupa tot el fons i part dels costats del santuari. A
l'interior es pot observar que les dues naus havien estat dividides en planta i
pis per mitjà d'un trespol de fusta, del qual queden els encaixos que sostenien
l'embigat i una porta. Al costat de migdia hi ha l'entrada i una porta d'arc de
mig punt de gran dovellatge.
No hi ha una estructura clara d'església en aquesta
curiosa edificació-cova. Hi destaca, a la part rocosa, a llevant i a la nau
meridional, una gran concavitat de pla aproximadament semioval, potser ja
existent a la balma, però que fou treballada per donar-li la forma actual. El
seu aspecte de capella rupestre i la seva situació al costat de llevant semblen
indicar que aquí hi havia el santuari amb un o més altars.
La cisterna que proveïa d'aigua l'ermita és a l'interior,
a l'esmentada nau meridional, sota l'espai rocós. Un sistema ben estructurat de
canonades recollia l'aigua de pluja de la coberta i de la penya superior.
Aquesta grossa cisterna té una volta, molt sobresortint i apuntada, i un brocal.
Hi havia hagut encara una tercera nau o espai construït, i una estança més
reduïda o pòrtic, a migdia, de la qual queden només uns pocs vestigis.
Pels elements essencials -la tipologia de les voltes i
l'arc former, de la porta d'entrada i l'aparell- es pot considerar una obra
popular d'època gòtica, segurament de cap a la fi del segle XIII, o més
probablement ja del segle XIV. Això es refereix únicament a l'edificació; ara
per ara no és possible determinar quan fou modificada la balma natural fins a
donar-li l'espai i la forma adequats per al santuari, o si aquest treball fou
fet abans o al mateix temps que la construcció del seu davant.
L'església de Sant Miquel de Roca s'inscriu, tant
per l'emplaçament com per la seva dedicació i tipologia, dins un corrent comú a
tota la conca mediterrània. Els temples i eremitons rupestres són documentats
des del segle V i VI a l'Àsia Menor i a tota la Mediterrània Oriental, i
almenys des del segle VIII -si no abans-, també a l'Occidental cristià. Sense
esmentar els grans exemples orientals, bizantins (els temples excavats a les
penyes de Capadòcia, Anatòlia, Síria, Grècia), hom troba emplaçaments
rupestres, si bé no gaire nombrosos, a la Itàlia meridional, a França i
Occitània i a la Península Ibèrica.
A l'interior del santuari, a la roca de la cova del
costat de tramuntana, que evidentment fou treballada per donar-li verticalitat,
hi ha una cavorca artificial, que té l'aspecte de refugi o amagatall; és molt
probable que es tracti d'un eremitori. Aquesta cavitat petita ha estat excavada
al conglomerat rocós, i la seva boca fou tancada o protegida amb un mur d'obra
que tenia una petita porta.
Aquesta ermita o santuari, avui mig amagat, es troba
situat molt a prop d'on passaven vells camins romans que comunicaven Empúries i
els pobles de l'Empordà, situats a la riba esquerra del riu Fluvià, amb la
població de Besalú. S'identifica aquesta via romana com la branca nord del tram
inicial de la via de Capsacosta, de Iuncaria a Crespià que comunicava
amb les zones minaires del Pre-Pirineu i Pirineu, que confluïen amb la Via
Augusta i amb els passos d'entrada a la península Ibèrica a través de les zones
més orientals dels Pirineus, segurament observada i vigilada des de la torre de
Falgars.
****************************************************
Rebia una descripció al blogg de l'Enric Sánchez Cid i que li agraiexo que diu:
Es surt
de Banyoles per la carretera. a Esponellà des d’on cal desviar-se cap a Crespià
i a la corba que fa la carretera abans de travessar el riu Fluvià surt un vial,
que porta a un Càmping i un xic més enllà a la resclosa, des d’on és pot veure
a l’altre ribera l’ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca. Retornant a la
carretera es traspassa el riu i s’arriba a Crespià.
Tot just entrar al poble apareix l’indicador a Sant Bartomeu
de Bassets, que per un camí no massa adequat a un cotxe convencional, cal aparcar-lo
i per un corriol, de bon passar a peu, es troben les ruïnes abandonades de Sant
Bartomeu de Bassets i més endavant baixant per un corriol esglaonat que
ressegueix la part alta del cingle a uns 200 m. sobre el riu Fluvià, mena a
través d’una escaleta metàl·lica a la cova-ermita.
No hi ha constància del seu passat, però sembla ser que
l’origen d’aquest lloc de culte sigui eremític i més tard dependent del proper
monestir de Sant Bartomeu de Bassets. que es esmentat a l’any 1131 en un
document del molí de Portell i es torna citar en altres documents dels anys
1193 i 1196. En el segle XII el llinatge dels Cabanelles posseïen la senyoria
de Portell i eren benefactors del santuari.
En el segle XIII, el santuari tenia un patrimoni territorial
considerable degut, sobretot, a les donacions. En aquest segle, el germà del
bisbe de Girona i senyor de l’indret, feu donació del dret de les aigües del
riu Fluvià al santuari. Més endavant (1284) els drets foren venuts a la Pia
Almoina de Girona. Des de la primera meitat del segle XIV es dedueix que el
santuari ja estava en decadència.
La cavitat natural que constitueix el nucli primitiu,
modificada amb el temps, va quedar tancada amb una edificació aixecada davant
seu i els murs d’aquesta construcció queden a plomada a la vora del cim sobre
l’espadat.
Les dues naus en que queda dividit l’interior és comuniquen
per una arcada gòtica apuntada. La coberta també és apuntada. La paret natural
ocupa el fons i costat del santuari.
Tota la nau tenia un pis mitjançà un trespol de fusta: hi
resten els forats on s’encaixava l’embigat. A migdia es troba la porta d’un arc
de mig punt i dovelles.
Hi resta una cisterna que rebia l’aigua de pluja de la
coberta i de la penya. L’aparell de la construcció davantera és de blocs de pedra,
en fileres horitzontals i travats amb morter.
Dins del santuari, a la roca, hi ha una cavorca artificial
com si fos un amagatall i fou tancada amb un mur d’obra amb una petita porta.
La construcció afegida a la cova sembla que fou aixecada
entre el segle XIII i XIV. De la balma no hi constància de quan s’inicia
l’habitatge, si bé és probable que pertanyi a l’època de les ermites
troglodites de les que es tenen documentació en la conca mediterrània, i
sobretot l’oriental, des del segles V al VIII.
Aquesta ermita troglodita és una de les més grans de que es
tenen constància, a part dels monestirs.
Altres enllaços amb informació:
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=9&consulta=MCU0KzE3MDU4MyU=&codi=15167
https://turisme.plaestany.cat/item-turistic/ermita-de-sant-miquel-de-la-roca/
https://www.catalunyamedieval.es/sant-miquel-de-la-roca-crespia-pla-de-lestany/
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/67_SMiquelRoca/SMiquelRoca.htm
http://trogloditisme.blogspot.com/2018/01/sant-miquel-de-la-roca-crespia-pla-de.html
****************************************************
CRESPIÀ (Sant Miquel de la Roca. Pla de l’Estany)
ResponEliminaEs surt de Banyoles per la carretera. a Esponellà des d’on cal desviar-se cap a Crespià i a la corba que fa la carretera abans de travessar el riu Fluvià surt un vial, que porta a un Càmping i un xic més enllà a la resclosa, des d’on és pot veure a l’altre ribera l’ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca. Retornant a la carretera es traspassa el riu i s’arriba a Crespià.
Tot just entrar al poble apareix l’indicador a Sant Bartomeu de Bassets, que per un camí no massa adequat a un cotxe convencional, cal aparcar-lo i per un corriol, de bon passar a peu, es troben les ruïnes abandonades de Sant Bartomeu de Bassets i més endavant baixant per un corriol esglaonat que ressegueix la part alta del cingle a uns 200 m. sobre el riu Fluvià, mena a través d’una escaleta metàl·lica a la cova-ermita.
No hi ha constància del seu passat, però sembla ser que l’origen d’aquest lloc de culte sigui eremític i més tard dependent del proper monestir de Sant Bartomeu de Bassets. que es esmentat a l’any 1131 en un document del molí de Portell i es torna citar en altres documents dels anys 1193 i 1196. En el segle XII el llinatge dels Cabanelles posseïen la senyoria de Portell i eren benefactors del santuari.
En el segle XIII, el santuari tenia un patrimoni territorial considerable degut, sobretot, a les donacions. En aquest segle, el germà del bisbe de Girona i senyor de l’indret, feu donació del dret de les aigües del riu Fluvià al santuari. Més endavant (1284) els drets foren venuts a la Pia Almoina de Girona. Des de la primera meitat del segle XIV es dedueix que el santuari ja estava en decadència.
La cavitat natural que constitueix el nucli primitiu, modificada amb el temps, va quedar tancada amb una edificació aixecada davant seu i els murs d’aquesta construcció queden a plomada a la vora del cim sobre l’espadat.
Les dues naus en que queda dividit l’interior és comuniquen per una arcada gòtica apuntada. La coberta també és apuntada. La paret natural ocupa el fons i costat del santuari.
Tota la nau tenia un pis mitjançà un trespol de fusta: hi resten els forats on s’encaixava l’embigat. A migdia es troba la porta d’un arc de mig punt i dovelles.
Hi resta una cisterna que rebia l’aigua de pluja de la coberta i de la penya. L’aparell de la construcció davantera és de blocs de pedra, en fileres horitzontals i travats amb morter.
Dins del santuari, a la roca, hi ha una cavorca artificial com si fos un amagatall i fou tancada amb un mur d’obra amb una petita porta.
La construcció afegida a la cova sembla que fou aixecada entre el segle XIII i XIV. De la balma no hi constància de quan s’inicia l’habitatge, si bé és probable que pertanyi a l’època de les ermites troglodites de les que es tenen documentació en la conca mediterrània, i sobretot l’oriental, des del segles V al VIII.
Aquesta ermita troglodita és una de les més grans de que es tenen constància, a part dels monestirs.