POBLAT IBÈRIC DE CASTELLBARRI
CALONGE-SANT ANTONI - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
La torre de guaita de Castellbarri , situada en un lloc estratègic des del
qual podem contemplar una vista única de la costa, una postal impressionant a
la que només se li pot retreure l’amuntegament indiscriminat d’urbanitzacions
construïdes anys enrere.
Des d’aquest punt del camí, les restes de l’antiga torre de guaita es
distingeixen a la nostra dreta, dalt de tot del cim, mentre que a causa de la
vegetació i el pas del temps resulta més difícil situar les restes del poblat
ibèric: aproximadament a unes vint passes en direcció sud, seguint l’espadat de
roques (actualment tot cobert de matolls); a uns deu metres per sota de la
torre, l’única part que en resta visible, entre rocs i matolls, són uns trams
de muralla.
Descobert per Lluís Barceló i Bou durant la dècada de 1930, un dels únics
estudis que l’esmenten data de poc després: es tracta d’un article publicat per
M. Oliva Prat al núm. 9-10 de la revista Empúries (Museu
d’Arqueologia de Catalunya, 1947- 1948). Excavat parcialment a finals de la
dècada de 1990 per Jordi Caravaca i Delclós, que va concloure que “podria haver
estat un dels més importants, al costat del de Castell a Palamós, dels poblats
litorals del Baix Empordà en el moment de transició entre el món ibèric i el
món romà” ha estat objecte durant anys de l’atac de buscadors de troballes
arqueològiques i es podria dir que té la consideració de jaciment arqueològic
maleït: com senyala Daniel Punseti, des de l’any 1995 no s’hi ha realitzat cap
més intervenció, ni tan sols tasques de neteja o consolidació.
La història de la torre de guaita resulta igualment fosca:
“Malgrat que s’ha afirmat que aquest castell fou donat pels monjos de Sant
Feliu de Guíxols als senyors de Fenals al segle XII, i que el 1106 es fa
referència a un enigmàtic castell de Barres, l’única notícia que l’esmenta és
de l’any 1058. En la venda d’un alou situat a Rifred, a la vall de Calonge i
parròquia de Sant Martí, es fa constar que la propietat limitava a ponent amb
el castell Barre (…) Si tenim en compte que el 1058 apareix com un límit, és
lícit pensar que podria tractar-se d’un simple topònim i que el terme castell
no ha d’indicar, forçosament l’existència d’una fortalesa medieval”.
Tot i que domina el pas natural entre la Selva i el Baix Empordà pel pas dels
Molins, tampoc hi ha constància a la seva pervivència en època medieval com a torre
de guaita (4). Les restes que han arribat fins als nostres dies, força
malmeses, són les d’un edifici de planta rectangular de 10 metres de longitud i
una amplada de 7,15 metres; el gruix dels murs, ben robustos, oscil·la entre
els 1,70 i els 1,90 metres, mentre que l’alçada màxima actual no arriba als 2
metres. La construcció és feta a base de pedres de granit, desbastades i
lligades amb un morter de calç; els enderrocs de l’interior i de la seva base
en fan difícil la datació: l’opinió generalitzada es que es tracta d’una
edificació del segle XI o XII, tot i que no seria estrany que hagués estat
aixecada sobre una construcció anterior, possiblement romana. Al seu voltant,
més enllà del poblat ibèric, no hi ha vestigis que permetin especular amb l’existència
d’altres edificacions de la mateixa època. La torre de guaita compta, en tot
cas, amb la seva pròpia llegenda, que explica que en una de les parets de la
torre hi hauria hagut grosses anelles de ferro a les que s’haurien amarrat els
vaixells quan el nivell del mar hauria estat gairebé 300 metres per sobre del
seu nivell actual.
Les excavacions van posar al descobert un habitacle amb
dues habitacions ben compartimentades, diverses restes de material ceràmic i
dues monedes.
*********************************************************
Article de la Revista del Baix Empordà número 25:
El poblat ibèric de Castellbarri de
Calonge
Daniel Punseti (Coordinador Àrea de Patrimoni Cultural i Cultura del Consell Comarcal del Baix Empordà).
En el municipi de Calonge i en els primers contraforts del massís de les Gavarres hi ha situat el poblat ibèric de Castellbarri. Es troba enclavat en una prolongació rocosa de la muntanya de can Mont, al sud del massís de la Creu, amb un control visual de tota la badia de Palamós, el pla de Calonge, la vall dels Molins, i l’interior de les Gavarres. Una situació estratègica des de tots els punts de vista. Castellbarri, igualment que el poblat ibèric de Castell de Palamós, va ser descobert cap al 1930 per Lluís Barceló i Bou, conservador del Museu Cau de la Costa Brava de Palamós. Mes tard, en trobem diverses notícies bibliogràfiques publicades per Miquel Oliva a finals dels anys 40 i a principis de la dècada del 50 Pere Caner de Calonge en fa diverses citacions en vàries publicacions. El poblat ibèric de Castellbarri sembla que sigui un jaciment arqueològic maleït des del punt de vista de la investigació. Si bé la seva descoberta es va realitzar als anys 30, no serà fins a l’any 1994 que es faci la seva primera intervenció arqueològica amb mètodes científics, i des de l’any 1995 fins enguany, no si ha realitzat cap més intervenció.
Efectivament, a l’any 1994, un grup d’escolars de Calonge
que estaven d’excursió per la zona, van descobrir la part superior d’una àmfora
greco-itàlica que van cedir a l’aleshores Servei d’Investigacions
Arqueològiques de Girona. Immediatament, aquest organisme, conjuntament amb el
recolzament econòmic de l’Ajuntament de Calonge van endegar tres campanyes
d’excavacions arqueològiques dirigides per Jordi Caravaca (dues es van
realitzar a l’any 1994, mentre que la tercera es va efectuar a l’any 1995).
Aquestes intervencions van posar al descobert un habitacle amb dues habitacions
ben compartimentades, diverses restes de material ceràmic i dues monedes. Les
excavacions es van realitzar al centre d’un camí que baixa suaument cap a la
vall dels Molins i l’habitacle que es va descobrir estava compartimentat amb
dues estances. L’estança més gran era de planta regular, mentre que la segona
estança, annexa a aquesta primera presentava una planta trapezoïdal amb un
llindar de pedres de petites dimensions que permetia el pas d’un costat a
l’altre.
L’estratigrafia era molt senzilla i clara. En total es
van diferenciar tres estrats molt ben marcats. Un primer estrat, amb abundant
ceràmica, corresponia a l’abandó del poblat ibèric: Un segon estrat, es va
identificar com a sòl de circulació d’ambdues estances, i un tercer estrat, situat
just a sobre el subsol natural, consistia en una aportació de terra per a
terraplenar el desnivell existent entre la roca natural i el nivell de
circulació de les estances. La ceràmica recuperada de tots els estrats, tant
pel que fa a les importacions com al material de producció local, presentava
una cronologia uniforme i una homogeneïtat absoluta. Referent al material
d’importació hi ha una clara mostra de ceràmica Campaniana A, produïda al centre
de la península itàlica, àmfora púnico-ebussitana produïda a Eivissa, i àmfora
greco-itàlica produïda a les colònies gregues de l’Itàlia peninsular i a l’illa
de Sicília. El material ceràmic de producció local, que també podríem anomenar
com a ceràmica indígena constava pràcticament de ceràmica de la Costa Catalana,
produïda al litoral de Catalunya, ceràmica comuna ibèrica, ceràmica a mà o de
torn lent, i àmfora ibèrica de boca plana. Cal dir que la gran majoria de les
peces ceràmiques recuperades es van trobar senceres tot i que estaven
esclafades sobre del paviment de circulació. Aquestes evidències ceràmiques ens
acoten una cronologia d’abandonament del poblat de Castellbarri de finals del
segle III inicis del segle II a.d.C. que conjuntament amb la troballa de dues
monedes d’aquesta cronologia ens ho corroboren més fermament. Una moneda, i
identificada com a un dragma Emporità té imprès el cap de Perséfone amb un dofí
a l’anvers, i un pegasus amb cabirol i la llegenda emporiton acunyat al revers.
L’altra moneda, d’origen púnic, és anepígrafa i a l’anvers es distingeix un
bust femení que s’ha identificat com a la deessa Tanit, mentre que al revers hi
ha un protoma de cavall mirant a la dreta. Com ja s’ha citat, a part de les
excavacions dels anys 1994 i 1995, no s’ha realitzat cap més treball de
caràcter científic, arqueològic i/o històric en aquest jaciment, per tant, la
importància que se li suposa a Castellbarri està fonamentat molts de cops en
meres suposicions o observacions d’estructures amagades enmig de l’espessa
malura que cobreix tota la zona. Tot i això, aquestes suposicions estan molt
ben fonamentades. De fet, a la part superior de la muntanya de Castellbarri hi
ha diverses restes d’estructures que corresponen a una fortificació medieval,
possiblement un torre, que segons alguns autors estaria fonamentada sobre les
restes d’una construcció romana. A part, a tots els entorns de la muntanya es
poden observar abundants fragments de ceràmica i estructures de caràcter incert
però que caldria relacionar amb la muralla d’època ibèrica que encerclaria tot
el poblat ibèric de Castellbarri. Sens dubte, Castellbarri i Planabasarda, al
terme municipal de Santa Cristina d’Aro, són els jaciments ibèrics més
desconeguts del Baix Empordà i alhora els més interessants d’investigar, ja que
són els únics exemplars de poblats ibèrics que trobem en les zones més altes
del massís de les Gavarres i de l’Ardenya, a diferència dels altres poblats
coneguts fins al moment que es troben a franja litoral o a la plana baix-empordanesa.
*********************************************************
Altre enllaç amb informació:
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=9&consulta=MCU2KzE3MDM0MCU=&codi=1635
El poblat presenta una forma
allargada en direcció N-S. A la banda nord hi ha una torre medieval feta de
grans carreus de pedra. Pel costat Oest de la torre i, a poca distància
d'aquesta, es veu una paret feta de pedra seca, de carreus irregulars, d'un
metre d'amplada i entre un i dos metres d'alçada. Aquesta paret és la muralla
del recinte, i és visible pels costats nord i sud.
L'any 1983 quan es va realitzar la primera visita
al jaciment amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, a l'interior
del poblat només es podia veure una sola paret, a prop de la torre medieval, ja
que tot està cobert per la vegetació.
En l'actualitat es pot veure, especialment en el
vessant oest, restes del que podrien ser murs d'aterrassament o perimetrals del
poblat. També són visibles restes de dues habitacions que han quedat al
descobert després de la realització de diferents campanyes d'excavació
efectuades a mitjans dels anys 90. Aquestes intervencions han permès determinar
la data aproximada d'abandonament del poblat que caldria situar al voltant de
l'any 200 aC.
Les restes d'una torre medieval, situada a la part
nord del poblat, es troben en un pèssim estat de conservació per haver-se
efectuat diversos forats per sota de la mateixa. Tot i que aquesta torre se li
pressuposa un origen anterior, possiblement romà, totes les restes visibles en
l'actualitat semblen, aparentment, d'època medieval.
*********************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada