SAFAREIG DE LA CANALETA
CALDES DE MONTBUI - EL VALLÈS ORIENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Safareig públic d’aigua termal que es va construir a mitjan del segle XX. L’aigua del safareig prové de la font de la Canaleta, encara avui en dia es buida i es neteja diàriament i s’omple de nou durant la nit. La construcció del conjunt, obra de Manel Raspall i Mallol que era l’arquitecte municipal, data de l’any 1929.
Fer safareig al safareig
Si s’hagués rentat sempre de manera individual o amb rentadora mecànica,
mai no hauria nascut la locució fer safareig.
Tothom sap que fer safareig no vol dir ni construir un safareig ni tan sols
rentar la roba, sinó que vol dir, segons el diccionari “xafardejar, xerra de
tot i res, de tothom i de ningú...”
De la mateixa manera, si les assecadores haguessin existit sempre, ara no
diríem que hi ha roba estesa...
Fer bugada, per exemple, no només vol dir rentar la roba o xafardejar,
també vol dir “confessar”.
És clar que amb això de la brutícia també ens trobem que els draps bruts
els podem fer públics, els podem rentar a casa (la roba bruta es renta a casa)
o podem deixar algú com un drap brut mentre fem safareig.
Centre d’interpretació de l’aigua
termal
L’any 2006 l’ajuntament de Caldes de Montbui, amb el
suport del Departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de
Catalunya, crea el Centre d’Interpretació dels Safareigs de l’Aigua Termal per
donar un nou impuls a la conservació del patrimoni arquitectònic, la identitat
de l’aigua termal i la memòria històrica dels safareigs. Per això s’hi fan
obres de restauració, es milloren les condicions per a les persones que opten
encara per rentar-hi la roba, i també es dóna a conèixer als visitants els
diferents aspectes, històrics i socials, que envolten aquests safareigs amb aigua
termal, únics a Catalunya.
La funció dels safareigs
En l’època en què les rentadores mecàniques encara no
existien, els safareigs eren molt concorreguts, fins al punt que durant algunes
hores del dia no hi havia lloc per a tothom. L’horari d’obertura era de les
cinc del matí fins a les quatre de la tarda.
L’encarregat, un empleat municipal, obria el portal
d’accés a la matinada i, a la tarda, una vegada els safareigs s’havien tancat al
públic, s’ocupava de buidar-los i netejar-los per tal que durant la nit es
tornessin a omplir. Cent anys després, aquestes tasques encara perduren gràcies
al fet que nombroses persones han mantingut la tradició d’anar-hi a rentar.
En aquell temps, les eines que les bugaderes feien servir
per anar al safareig eren ben curioses: el cistell de vímet, per transportar la
roba; la pastilla de sabó, sovint de producció casolana; la monyeca, que era
una bosseta de tela amb una pastilla a dintre i servia com a blanquejador; la
galleda de zinc, per remullar la roba; el porronet de lleixiu; el picador de
fusta, per picar i estovar la roba; i, finalment, la canya per pescar-la en cas
que caigués a l’aigua.
L’arquitecte Manel Raspall
(Barcelona,1877 – La Garriga , 1937)
Manel Joaquim Raspall i Mallol, nascut a Barcelona el 24
de maig de 1877, va ser deixeble de Lluís Domènech i Montaner durant els estudis
d’arquitectura a la Universitat de Barcelona. Aquest mestratge es manifestarà
en els seus treballs, especialment a les vil·les modernistes que va construir a
diferents poblacions del Vallès Oriental.
L’any 1905 va començar la seva activitat com a arquitecte
municipal a diverses poblacions del Vallès Oriental com ara Cardedeu, l’Ametlla
del Vallès, la Garriga, Granollers i Caldes de Montbui. Les primeres obres de
Raspall van ser d’estil modernista, però posteriorment va evolucionar cap al
noucentisme i, finalment, cap a l’Art Decó.
La Font de la Canaleta
La construcció dels safareigs va coincidir, en alguns
pobles, amb l’arribada de l’aigua corrent a les cases. Aquest fet pot explicar
la dimensionalitat que va adquirir l’obra del safareig amb la construcció d’una
font ornamental anomenada “la Font de la Canaleta” de l’arquitecte Manel
Raspall i situada a l’entrada del mateix safareig.
El safareig de la Canaleta s’alimenta de l’aigua termal d’aquesta
font, mentre que l’aigua de la font arriba de la plaça de la Font del Lleó, on
es troba el brollador natural. Al brollador originari l’aigua es manté tot l’any
a una temperatura de 74º C, però el pas de l’aigua d’un lloc a l’altre fa que
es refredi progressivament i assoleixi una temperatura mitjana de 48º C a la
font, 45º C al safareig més petit que serveix per esbandir i 38º C al safareig
on es renta la roba.
Referència històrica del safareig de
la Canaleta
El safareig públic de la Canaleta es va construir el 1929,
data que apareix gravada la font del safareig. El 1925 l’Ajuntament va comprar
un solar amb la finalitat, segons consta a l’arxiu històric, “de dotar el
veïnat d’aigua termal i dependències annexes per a la higiene i neteja públiques”.
L’obra va ser encarregada al llavors arquitecte municipal Manel Raspall.
Com la majoria dels safareigs, la Canaleta té una forma
senzilla ja que la funcionalitat i l’economia són les premisses bàsiques d’aquestes
obres municipals. Així, la forma rectangular amb coberta és la més habitual.
L’any 2005 l’Ajuntament va impulsar la rehabilitació del
safareig a través d’una Escola Taller, amb la col·laboració de la Generalitat
de Catalunya i el Fons Social Europeu.
La cultura de l’aprofitament de
l’aigua als safareigs
A Catalunya, la cultura de l’aprofitament de l’aigua es
manifesta molt clarament en aquestes construccions de finals de segle
XIX: els safareigs.
El safareig públic va ser un veritable avenç en la
feixuga feina de rentar roba, fins que va arribar l’aigua corrent a les cases
i, sobretot, fins que als anys cinquanta es va popularitzar la rentadora
mecànica. Tot i això, el costum d’anar als safareigs es va mantenir fins a la
dècada dels setanta.
Actualment, Caldes de Montbui conserva els safareigs en
funcionament i encara hi ha persones que els utilitzen. A més, han esdevingut
un signe d’identitat per les seves característiques singulars, ja que
s’emplenen amb aigua termal. L’aigua termal afavoreix, en gran mesura, el
rentat de roba, perquè la deixa molt més neta, blanca i suau.
********************************************************************
Enllaç amb informació:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-canaleta
Descripció:
Safareig públic de
planta rectangular, situat dins d'una estructura de planta rectangular, amb la
coberta a doble vessant i de teula àrab. Els murs són de totxo, arrebossats i
pintats. Té vàries obertures rematades per un arc de mig punt que permeten
entrar la llum, sense cap tancament vidrat o de fusta. Per accedir al safareig
s'han de baixar unes escales on podem trobar la font de la Canaleta, construïda
l'any 1929. Un cop dins del recinte, per sota de les escales hi ha una pica de
pedra, amb un broc de grans dimensions per on surt l'aigua calenta. D'aquí
passa al safareig. Té rentadora als quatre costats. La façana acaba amb una
cornisa feta amb filades de maó, que amaguen la coberta.
Observacions:
Durant el treball
de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada.
Història:
El safareig es va construir l'any 1929 sota la direcció
de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola
que el va restaurar l'any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius
elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs
termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. En tot cas, el safareig
és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia
tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació
social. Era el lloc de trobada i de fet petar la xerrada entre rumors, sorolls
barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de
sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les
cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs
públics caiguessin en dessús. Després d'una època d'abandó, i per sort, alguns
d'aquests safareigs amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o
grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de
ser. Actualment és un equipament d'ús públic i d'accés lliure els matins de
dilluns a dissabte.
********************************************************************
Altres enllaços amb informació:
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8671
********************************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada