ESGLÉSIA DE SANTA EULÀLIA DE TAPIOLES
VALLGORGUINA - EL VALLÈS ORIENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Època: segles
IX – XI
Descripció:
Església d'origen romànic (segles IX - XI), abandonada al
segle XV i reocupada i reformada al segle XVIII, actualment abandonada. Passà a
mans privades amb la desamortització de Mendizábal, moment en què s'hi dugueren
a terme les transformacions més importants, afegint-s'hi el campanar, la façana
d'estil barroc, el cementiri i alguns edificis annexos. Poc després va ser
abandonada, cosa que va iniciar el declivi i enrunament de tot el conjunt. De
l'església primitiva romànica s'hi conserva l'absis semicircular. L'aparell
constructiu està format a base de filades de carreus regulars i conserva dues
petites finestres d'arc monolític i d'una sola esqueixada. Es comunica amb la
nau mitjançant un arc triomfal. La nau, tot i que transformada, correspon al
temple romànic. A l'interior se situa l'altar, d'estil barroc, i la cripta. A
la façana barroca, molt austera, hi destaca un gran òcul sobre el portal, d'arc
de mig punt. Havia estat coronada per una motllura, avui pràcticament
desapareguda, de formes ondulants, que cobria el carener. Adossat a tramuntana
se situa el campanar, també d'època i d'estil barrocs. Està format per tres
cossos sobreposats i coronats per una cúpula feta amb maons. És de planta
quadrada al primer cos per passar a ser de planta octogonal al segon. Encara
conserva restes dels esgrafiats, fets a base de motius geomètrics. Completen el
conjunt un cementiri amb una capella de Sant Crist construïts en el mateix
moment que el campanar, la façana i la torre. La capelleta és de planta
quadrada amb cúpula de maons i dues obertures paral·leles de mig punt, que
estava unida als nínxols per la banda nord. A migdia i llevant se situen un
seguit de construccions bastides al segle XIX, i que corresponen a una antiga
masoveria.
Notícies històriques:
La primera referència documental de Santa Eulàlia de Tapioles és de l'any 878, al Libri antiquarim conservat a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona. L'any 986 passà a mans del Monestir de Sant Cugat. El temple fou en inici un monestir. En les butlles dels papes Silvestre II (1002), Joan XVIII (1007) i Benet VIII (1012) s'hi troba citada com a cel·la monestir, tot i que poc després, en la butlla de Urbà II (1098), apareix citada únicament com a església. L'any 1373 quedà deshabitada degut al despoblament de la zona produït per la pesta negra, per tornar a ser rehabilitada i ocupada en època moderna. L'any 1850, després de la desamortització de Mendizábal, quan n'era propietari la família Pradell, s'hi dugueren a terme les transformacions més rellevants, per ser abandonada poc temps després.
Jaciment:
Lloc d'enterrament Incineració col·lectiu necròpolis.
A la part baixa del vessant de ponent del turó es van
trobar alguns fragments de tègula romana, encara que no s'hi va documentar cap
estructura associada. A la part superior, pels voltants de l'antiga església,
també s'hi van trobar alguns fragments de tegula i de terrissa grollera molt
rodada i fragmentada. S'han documentat un conjunt de murs dels segles IX, X,
XI, XII i XIII de difícil interpretació. Podrien conformar un primitiu edifici
de mides molt reduïdes (12m2), amb dos àmbits diferenciats. Associat amb
aquesta fase, es creu que també hi formen part les restes d'un paviment d'opus
signinum medieval i un conjunt de tombes (25) vinculades amb l'antiga cellam
cum monsterium de Santa Eulàlia. El ritus d'enterrament documentat és
exclusivament la inhumació, generalment en la posició anatòmica de decúbit
supí, amb les cames estirades en paral·lel i els braços estirats al llarg del
cos. L'únic element amb una datació més o menys clara l'aporta una moneda de
Jaume I, trobada en el farciment de la tomba 4. La seva cronologia indica una
datació post quem d'amortització de la tomba a partir dels anys 1257 a 1276.
Sense poder precisar una cronologia específica, hi ha una fase posterior, on es
construeix l'estructura bàsica de l'església actual i s'amortitza la necròpolis
medieval, destruint algunes tombes. S'amplia l'església cap a ponent i es
construeix l'absis a llevant. Entrant al segle XIX, Santa Eulàlia de Tapioles
passa a mans de la família Pradell. L'edifici devia estar mig enrunat i el van
reconstruir sobre els antics fonaments, a més d'adequar-lo a les necessitats i
gustos de Josep Pradell. Es va fer un cementiri privat, s'edificà un campanar
nou, es construí una nova façana a ponent i un absis a llevant. L'interior
s'equipà amb un nou altar major i una petita cripta a l'entrada. Tot el conjunt
fou decorat amb rics estucats i motllures d'estil neobarroc. Aquetes obres de
reforma haurien debilitat considerablement l'estructura de l'església i, per
aquest motiu, fou necessari prendre una sèrie de mesures per estabilitzar-la.
Es van construir tres arcs de maons fonamentats en unes bases de pedres i calç
blanca; es va reforçar la banda sud de l'arc triomfal de l'absis amb un
basament similar als anteriors; i es va construir un contrafort a l'exterior
nord de l'església. En els darrers anys, l'església, ha patit una degradació
accelerada com a conseqüència de l'espoli de materials constructius,
l'abandonament i les nombroses accions vandàliques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada