CASAL-CASTELL DE CANET DE LA TALLADA
CANET DE LA TALLADA - LA TALLADA D'EMPORDÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Darrera l'església de Sant Mateu de Canet hi ha un gran
casalot d'aspecte casteller, amb torres i garites i finestres i altres elements
d'època diversa. No hem trobat cap documentació ni en sabem l'origen. Podria
estar relacionat, igual que l'església, amb la domus de Sant Mateu, esmentada
l'any 888. El lloc de Canet està documentat des de 1087, i va estar vinculat a
Verges fis al segle XVII. L'edifici actual sembla fruit de diferents
remodelacions, alguna d'elles ben moderna, però la data inscrita en una llinda
(1742) ens fa pensar que la major part és fruit d'una refecció del segle XVIII,
probablement contemporània a la construcció de l'actual edifici de l'església.
La darrera remodelació va ser duta a terme per l'artista alemany Ricci
Riggenbach, conegut com “el Rodin modern", nascut l'any 1923 a Potsdam,
que la va posseir fins a finals dels 90.
************************************************
Altre enllaç amb informació sobre Ricci Riggenbach:
https://www.horanova.cat/de-lalemanya-nazi-a-lempordanet
Durant més de tres dècades es va
moure per les comarques de l’Alt i el Baix Empordà envoltat de la seva aureola
d’artista internacional de prestigi. Era conegut i apreciat en determinats
cercles polítics del règim franquista, però també va ser valorat en el món
cultural del moment. Es va relacionar, entre molts altres, amb pintors com
Salvador Dalí i Modest Cuixart i el seu ‘castell’ a Canet d’Empordà –al límit
geogràfic de les dues comarques, en ple Empordanet com va ser batejat per Josep
Pla- era conegut com un espai excèntric que acollia festes i celebracions amb
gent arribada d’arreu de l’Estat i de l’estranger. Seguir les passes de Wolfran
Dietrich von Riggenbach, més conegut en el món artístic com a Ricci, és
complicat tot i ser posseïdor d’una biografia de pel·lícula.
Hi ha un espai a Canet de la
Tallada que crida l’atenció. Es tracta d’una casa fortificada que va ser
reconstruïda i decorada de forma molt personal per un escultor que havia
col·laborat amb els nazis, Ricci Riggenbach, conegut com “el Rodin modern”. La va
vendre a finals dels anys 90, però encara manté exteriorment alguns petits
elements que denoten la singularitat del personatge.
Nascut l’any 1923 a Postdamm, no
hem trobat cap informació que acredités si el personatge encara es viu ni
tampoc la seva defunció. Després d’abandonar Canet, va anar a viure al seu país
d’origen. És possible que el nom pel qual se’l coneixia a l’Estat espanyol, on
va residir un cop acabada la Segona Guerra Mundial, no sigui el veritable. Va
marxar del seus país, atesos els vincles que havia mantingut amb el govern de
Hitler (era oficial de l’exèrcit i va ser un col·laborador del ministre
Goebels, a banda de pertànyer a l’aristocràcia alemanya de l’època).
El ‘castell’ de Riggenbach, és
molt fàcil localitzar-lo en el carrer principal del nucli de Canet de la
Tallada (a tocar de Bellcaire i Ullà, als peus del Montgrí). Segons el que va
explicar aquesta escultor, l’any 2003, a l’escriptor palafrugellenc Lluís Molinas i Falgueras, “va ser a les darreries dels anys 50 quan vaig conèixer la Costa Brava
i em va captivar des del primer moment. Aleshores vaig veure que l’Empordà
seria un meravellós oasis de pau per a la meva vida aventurera. A Canet de la
Tallada hi vaig descobrir una vella rectoria, gairebé en estat ruïnós, que
convenientment restaurada seria un lloc ideal per treballar i per gaudir d’un
paisatge irrepetible”.
L’artista li va explicar que “amb una mica d’imaginació, vaig veure que aquells murs de pedres centenàries es podrien convertir una mena de castell-fortalesa. Després de llargs mesos de treball, vaig aconseguir donar vida a aquell casalot, potser més semblant a un castell de pel·lícula d’aventures, però que jo m’hi vaig trobar molt bé durant els anys que hi vaig viure. L’anomenava el ‘castillo de Sant Lucas’ i amb la meva esposa hi vàrem organitzar grans festes on hi assistia majoritàriament gent del món de l’art i de la cultura”. Durant aquests anys, Ricci era conegut en determinats cercles de les comarques de l’Alt i el Baix Empordà.
L’ARRIBADA A ESPANYA. Després
de les seves col·laboracions com a editor cinematogràfic amb el règim de Hitler
i d’haver participat en el setge a Stalingrado, entre moltes altres
vicissituds, va passar un temps a la presó sota custòdia nord-americana -atesa
la seva condició d’oficial nazi-, va fugir i va marxar cap a Suïssa fins
arribar a Espanya on va ser acollit i es va consolidar com a d’escultor
reconeguda internacionalment.
En aquella època es va registrar
una anècdota que Ricci va explicar a Molinàs i que va tenir la frontera de la
Jonquera com a protagonista. Aquell fet li va valdre el beneplàcit del
franquisme i fou el seu salconduit per establir-se a Espanya amb tots els
suports.
Li recordava a l’escriptor
palafrugellenc que “al començament dels anys cinquanta em trobo instal·lat a
Espanya, movent-me entre Madrid i Barcelona, on vaig tocar diferents negocis a
banda de dibuixar i de fer escultures de personatges. Aleshores, Espanya encara
arrossegava les conseqüències d’una llarga postguerra on imperava el mercat
negre per a molts productes. Per aquest motiu la indústria cinematogràfica es
trobava mancada totalment de pel·lícula i altres materials”.
Afegeix que “més d’un productor
d’aquella època havia d’adquirir cel·luloide de contraban a altres països si
volia tirar endavant. Però tot això era molt difícil i costós. En aquell moment
vaig tenir una idea que em va reportar una certa influència i també grans
beneficis econòmics. Pel fet de ser reporter dels noticiaris de guerra, sabia
l’amagatall, diguem-ho així, d’una important quantitat de pel·lícula verge que
es va fer desaparèixer els darrers mesos de la guerra”.
Recordava a Molinas que “vaig
poder esbrinar que aquell amagatall, malgrat els bombardejos, encara estava
intacte i per tant el material cinematogràfic es conservava perfectament. Amb
la complicitat d’alguns personatges, tant d’Espanya com d’Alemanya, després de
moltes gestions i suborns, vaig aconseguir que tot aquell material, un
veritable tresor, anés a parar a la indústria cinematogràfica espanyola. Com he
dit abans, aquesta “operació” em va valer bons beneficis i la consideració del
govern de Franco. Fins i tot vaig ser rebut per ell en una ocasió. Ja havia
entrat amb bon peu a Espanya. Començava, doncs, una nova etapa de la meva vida
sense haver complert encara els 30 anys”. I de la qual l’Empordà en va ser un
testimoni passiu, que encara avui pràcticament desconeix l’existència d’aquest
singular personatge pel seu territori.
************************************************
Extens article publicat a la Revista del Baix Empordà (abril-juny del 2003) per Lluís Molinas i Falgueras, que malauradament fa poc ens va deixar:
Treballant el bust d’un dels seus personatges. Foto: Arxiu Rigenbach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada