L'ESTANY DE BELLCAIRE D'EMPORDÀ
BELLCAIRE D'EMPORDÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Les terres de l’antic estany de Bellcaire des de l’any
2010 estan incloses dins l’espai protegit del parc natural del Montgrí, les
illes Medes i el Baix Ter. El parc, compartit amb set municipis més,
garanteix la protecció, conservació i posada en valor d’un vast territori ric i
divers pel que fa al patrimoni natural, paisatgístic i cultural.
L’estany fou dessecat entre els anys 1721 i 1742 per
iniciativa d’un particular, Francisco Antonio Sotelo, administrador del Reial
Alfolí de la Sal de l’Escala. Aquest fet va comportar una llarga disputa sobre
la propietat de les terres de l’estany amb dos propietaris més de la zona.
L’abundància d’aigua va facilitar que el conreu de
l’arròs a l’Empordà s’introduís ben aviat al segle xv, però no fou fins al
segle xviii que es va intensificar i produir a major escala, aprofitant el rec
del molí i les terres fàcilment inundables. Malgrat que era una activitat
econòmica molt important, els veïns dels pobles del Baix Ter van aconseguir que
a finals del mateix segle es prohibís aquest cultiu a causa de les aigües
estancades, que provocaven importants mortaldats.
A la primera meitat del segle xx, entre els anys 1903 i
1953, es va produir una nova embranzida o reintroducció de l’arròs a les
antigues terres de l’estany, per part de la família Sentmenat. Per fer-ho es
van assessorar amb productors de Sueca (València). En el conreu de l’arròs hi
van treballar veïns dels pobles del Baix Ter, però també temporers de la
Ràpita, Amposta i valencians. Ara de nou, l’arròs torna a ser un dels cultius
importants de la zona, d’una qualitat excel·lent.
Des de Bellcaire es pot fer una ruta circular, a peu o en bicicleta, que permet fer la volta a tot l’estany, resseguint el rec del molí i els contraforts septentrionals del massís del Montgrí enmig de diversos ambients naturals i paisatgístics de gran interès. Durant el recorregut es poden visitar el molí nou, la Torre Forçosa, els masos dels Recs, el camí d’Empúries, Santa Maria del Palau, el Mas Cremat, la Torre Ferrana (l’Aragall), Sobrestany i l’Ovellaria. A la primavera, quan els camps d’arròs comencen a inundar-se, l’efecte que produeixen les llums, els reflexos i els colors de capvespre és d’una gran bellesa.
L'estany de Bellcaire és una llacuna,
actualment dessecada, a cavall dels municipis de Bellcaire d’Empordà i
Torroella de Montgí, al nord del massís del Montgrí i limita amb la
plana alt empordanesa. Fou dessecat cap a mitjans del segle XVIII per
aprofitar les terres per al conreu. Aquesta pràctica era bastant comuna en
tot Espanya.
L'estany pertany a la conca del Ter, ja que el canal
de rec que inunda els actuals arrossars que constitueixen aquest espai (el rec
del Molí, del qual en deriva el rec de Cinyana) neix a la resclosa de
Colomers. Es tracta, però, d'un espai a mig camí entre les zones humides
de la plana alt empordanesa (les zones humides lligades a les desembocadures
de la Muga i el Fluvià) i les zones humides de la plana
del Baix Empordà (lligades a les desembocadures del Ter i el Daró.
L'actual estany fou dessecat a mitjans del segle XIX per recs de drenatge que s'han incorporat, recentment, al funcionament hidrològic dels arrossars. La dessecació de l’estany de Bellcaire va ser autoritzada el 1721 i se sap que el 1742 les terres de l’antic estany ja eren conreades.
Malgrat l'assecament gairebé total de l'estany, aquest
presenta diverses particularitats botàniques i faunístiques que en fan un espai
ben excepcional des del punt de vista ecològic i conservacionista. Pel que
fa a la flora, es coneix la presència de l'escrofulariàcia Linderniaa
dubia, i les ciperàcies Scirpus supinus, Cyperus difformis i Scirpus
mucronatus (herbes totes elles que creixen en els arrossars i que són
força rares a Catalunya); la umbel·lífera Oenanthe lachenalii i la
papilionàcia Melilotus messanensis (que es troben en jonqueres de sòls
salins i també són força rares a Catalunya); i, finalment, la
ranunculàcia Ranunculus sceleratus (planta d'aiguamolls també
força rara).
Pel que fa a la fauna es tracta d'una zona important per
a la migració d'ocells i un punt destacat de cria d'ocells aquàtics. Per
acabar, s'hi ha citat la Mauremys caspica. Es tracta d'una de les
zones humides més amenaçades de la plana alt empordanesa per la seva total
conversió en arrossars i per un projecte de camp de golf.
**************************************************************
Enllaç del procès judicial per la propietat de les terres de l'antic estany de Bellcaire d'Empordà, segle XVIII:
https://raco.cat/index.php/EBE/article/view/273527/394520
Es conserven nombrosos arxius patrimonials o familiars a
Catalunya. Ens ells s'apleguen els documents generats o rebuts com a resultat
de la formació i l'administració d'un patrimoni familiar que es transmet de
generació en generació. Aquests arxius tenien la seva raó de ser, conservant
documents escrits com a prova per legitimar possessions i drets, abans que al
segle XIX s'instaurés el Registre de la Propietat, el Registre Civil, etc.,
moment en què van anar perdent la seva funció primigènia per a esdevenir
testimonis del passat. Per al present article hem consultat els documents d'un
d'aquests importants arxius, concretament el de la biblioteca-arxiu de la
família Alós-Dou, situat al castell de Palau Surroca de Terrades. Enquadernats
amb pergamí s'hi guarden uns llibres amb nombrosos documents notarials i
concòrdies relacionats amb la possessió del mas anomenat la Torre Forçosa, de
Bellcaire d'Empordà. Gràcies a l'amabilitat de la família, hem pogut conèixer
una apassionant història sobre l'antic estany de Bellcaire. La plana de
l'Empordà durant segles va presentar, a tota vora de la costa, un seguit de
terres inundades i estanys. Alguns d'ells tan coneguts i estudiats com el de
Castelló d'Empúries o el d'Ullastret. Un dels estanys més importants de la zona,
fou l'estany de Bellcaire, dins la parròquia de Sant Joan de Bellcaire o de
Bedenga'. L'estany, segons documentació consultada, també se l'anomenà estany
dels Rechs o bé de Sobrestany, el nom de dues barriades situades una al nord, a
tocar a l'Escala, i l'altre al sud de la llacuna, dins el terme municipal de
Bellcaire d'Empordà. La seva superfície, profunditat i distància al mar ens
apareix en la llegenda d'un plànol elaborat l'any 1722 abans de del dessecament
de l'estany: Estanyo nombrado de Bellcayre uno de los de la Baylia Real de la
Villa de Verges del Obispado de Gerona del Principado de Cattaluña con las
sequias que se hizieron para desguassarle en el año 1722. Superfície 892
vessanas 7/8 canas sin las sequias y una cana de terreno a cada lado de ellas
para la servitud de limpiarlas bien entendido vessanas 30 canas en quadro de
las canas del estilo de media tierras (...) Pendiente que tiene el terreno del
estaño de una parte a la otra siendo lo mas hondo a la letra P (al mapa
correspon un punt entre la Torre Ferrana i el mas Cremat, la profunditat anava
des de dos pams fins a quinze a la zona més profunda) (...) Distancia del mar
al estaño son 2.370 canas.
El dessecament que molts estanys van patir durant el
segle XVIII es deu al fet que les seves aigües eren considerades com a
portadores de malalties per a les poblacions que vivien al seu entorn i al
desig de treballar aquelles terres, fins al moment "improductives"
(s'hi plantava arròs, se'n treien bogues i joncs per a cistelleria, pastures de
les closes pels ramats, etc.) per a fer-les aptes per a plantar-hi al tres
productes agraris. En molts casos eren zones d'ús comunal i el dessecament
comportava que les terres passaven a mans privades. Els documents consultats
per al present treball formen part de l'herència d'Antoni Crosas, comerciant
resident a Girona, al carrer Ciutadans i ciutadà honrat de Barcelona des de
1687. El 1687, havia comprat el castell de Calabuig, i el 1695, el castell de
Palau Surroca de Terrades. Fou el primer arrendatari de l'estanc del tabac a
Catalunya concretament entre els anys 1702 i 17044. El 1698, féu la compra, amb
pacte de retrovenda, del mas de la Torre Forçosa a la família
Cardona-Rocabertí, futurs marquesos de Ciutadilla. A més de la compra del mas
de la Torre, abans conegut com a Torre de Moquet, comprà les terres amb camps
cultivats, erms, boscos, estanys i una casa que no estava habitada, anomenada
la Casa Nova, i els molins de Verges i Bellcaire. El 1699, en pagà el lluïsme i
en féu la presa de possessió. Per aquesta finalitat, fou acompanyat pel
procurador dels venedors que li indicaren com havia de fer el ritual. Aquest
consistia, si es tractava d'una casa, en entrar i sortir per les portes, en
obrir i tancar les finestres, i així es mostrava que s'era l'amo del casal. Si
en canvi, es prenia possessió d'un camp, es feia escampant un puny de terra y
herbas de aquell per lo ayre y pasejant-se per lo mateix terreno. En aquest
document, però, apareixen un seguit de camps i noms de noves possessions amb la
seva extensió aproximada, que no eren enumerats en el document de compra. Són
la Coromina contigua a la Torre Forçosa, de 60 vessanes; el Pradet, erm, de 9
vessanes; el camp del Bosch, de 18 vessanes; terra contigua de 15-16 vessanes
de bosc i de 8 vessanes d'erm que limita amb la Caminassa; el Joncaret de 4
vessanes; la closa dels Jonquers; la Campassa de 35 vessanes, la closa d'en
Baus, de 14 vessanes; les Closilles, de 36 vessanes; els Tancats, de 50
vessanes; finalment, el Ras de l'Estany o també anomenat l'Estany de Bellcaire,
de 1.800 vessanes.
Ni en els documents de venda de la Torre Forçosa ni els
del dret lluir, apareix aquesta relació de terres tan específica ni en cap
moment s'anomena l'estany. Sí que en el judici apareixen testimonis que, des de
temps immemorial, els habitants de la Torre Forçosa feien ús de les terres de
l'estany. Aquest fet, segurament, el volia aprofitar el mateix Crosas per
apropiar-se d'aquest dret adquirit. Però li van rebatre demostrant que la
compra del dret de lluir s'havia fet el 1700 i el procés s'havia iniciat el
1721; per tant, només havien passat 21 anys i no els 40 que es consideraven per
a obtenir el dret. Els marquesos de Ciutadilla s'havien defensat de les
pretensions dels descendents d'Antoni Crosas, concretament de la seva jove
Maria Teresa Crosas i Saleta (després de la mort del mateix Antoni Crosas, el
1714, i del seu fill Agustí, el 1705), que havia iniciat el procés per a la
possessió de l'estany el 1721. Van al·legar que, quan es va fer la compra, així
com del dret de lluir, el marquès era menor d'edat i, per tant, es podia
considerar un venda nul·la. També consideraven que la venda era irregular, ja
que s'havien pagat 7.500 lliures per una extensió de 3.049 vessanes, cosa que
consideraven un preu ridícul. I reclamaven que es demostrés que l'heretat de la
Torre Forçosa comprengués l'estany. Els mateixos marquesos van presentar
documentació que la Torre Forçosa era un dels límits de l'estany en el primer
establiment conegut del mateix datat de 1432, demostrant, per tant, que no hi
estava inclòs. El segon pretendent fou Francisco Antonio Sotelo, primer
administrador de l'Alfolí de la Sal de l'Escala. Encara falten noticies sobre aquest
personatge que deuria arribar a la zona després de la victòria de les tropes de
Felip V. Sotelo declarava que havia consultat el cadastre de 1716 de Bellcaire
on s'havia declarat que hi havia un estany del qual no es treia cap profit i hi
apareixia que només es van carregar a la universitat de Bellcaire 20 rendes per
les pastures comunals de l'estany i els aigualleixos. va Segons un resum del
procés entre Don Francisco Antoni Sotelo, d'una banda, i la marquesa de
Ciutadilla i altres, per una altra, que tenir lloc a la Intendència General de
Catalunya en autos del notari Jeroni Sastre i Rovira l'any 1724, el juliol de
1721 Maria Teresa Crosas i Saleta va intentar el possessori de l'estany
anomenat de la Torre Forçosa fonamentant la seva demanda en l'establiment reial
que a 20 de maig de 1432 féu el rei Alfons a favor de Bartomeu Escaler, el seu
tresorer. Uns mesos més tard, Francisco Antonio Sotelo va rebre l'autorització
reial per dessecar l'estany i cultivar les terres que havien emergit, a canvi del
pagament de 20 sous d'entrada i d'un cens de 25 lliures anuals per a la Corona.
Lacte fou en reial audiència a Madrid amb data de 20 de març de 1722. El 23 de
juny de 1722, va intentar la possessió de l'estany i els seus aiguadeixos
fundant l'establiment aprovat per Sa Majestat Felip V al Palau del Buen Retiro.
A més, va demanar que no el destorbessin en la possessió ni el marquès de
Ciutadilla ni altres. Com que tenia el projecte de dessecament, tenia el suport
dels síndics dels pobles veïns, com es mostra en data del 5 d'abril de 1722
quan va prendre possessió pacífica de l'estany amb l'assistència del batlle de
Verges i regidors i prohoms de Bellcaire amb instrument de Joan Ferrer notari
de Verges. Les malalties ocasionades per les aigües estancades eren un problema
endèmic de la zona. També el descriu Francisco de Zamora que quan travessava
els camps de la plana, en el seu viatge el 1789, ja advertia que el conreu de
l'arròs creava un ambient malsà i que podia ser la possible causa de les
malalties que afectaven la zona.
Sotelo basava les seves argumentacions que des de 1587 la
baronia de Verges havia estat incorporada a la Corona d'Aragó, prenent
possessió dels castells i llocs. El rei havia concedit als síndics d'aquesta
nova batllia que podien portar a pasturar el bestiar als estanys i aiguadeixos
de la batllia, però reservant-se Sa Majestat, no obstant la present concessió
de vendre, establir o alienar ditas islas, stanys y aigualexos a las personas
que benvist li serà. Els veïns havien utilitzat les pastures fins que el 5
d'abril de 1722, quan Francisco Antonio Sotelo acompanyat del batlle de Verges
i regidors i prohoms de Bellcaire va prendre possessió de les terres i va fixar
els límits, sempre dins de les terres de la baronia de Verges. Repassant els
límits que apareixien en l'establiment de Bartomeu Escaler, afegia que el seu
estany no llindava amb cap poble anomenat Saragall, ni amb terres del comú, ni
amb altres topònims que apareixien al segle XVIIIl i que apuntava que l'estany
que el 1432 havien anomenat de Rechs o de Sobrestany no deuria ser el mateix
que el que hi havia el 1722. També apuntava que l'establiment fet per Alfons IV
d'Aragó al seu tresorer, Bartomeu Escaler, el 1432, estava fora de lloc perquè
el rei no posseïa aquelles terres quan en féu establi ment. És de notar que
Sotelo al·lega que Tot consta pels historiadors en que quan el comtat
d'Empúries va ser retornat al rei Martí el 1399 va quedar separada la baronia
de Verges, amb Bellcaire i la Tallada en virtut de la venda amb pacte de retro
a diferència de la resta que va restar a mans dels Rocabertí fins que el 1587
la baronia va quedar sota la tutela de la Corona. Per tant, el 1432, Alfons IV
no podia fer l'establiment perquè aquelles terres no eren seves. Així refutava
també qualsevol títol que aportessin els descendents dels Rocabertí. Francisco
Antonio Rodríguez Sotelo va morir el 1731, deixant una filla petita, Maria
Antònia, nascuda del matrimoni amb Francisca Valencià. La vídua es va casar en
segones núpcies amb Felip Wyts de la Baeuceoria, ajudant major del regiment de
les guàrdies valones de Sa Majestat i resident a Madrid. Com a tutora de la
filla menor d'edat va quedar la seva àvia materna, Maria Teresa de Valencià i
Balaguer, vídua de Lluís de Valencià i Gavaz, tinent coronel del regiment de
Sevilla, resident a Sevilla. Els últims a reclamar la propietat de l'estany van
ser els descendents dels Rocabertí, emparentats amb la casa ducal de Cardona,
concretament Isabel, casada amb el difunt Antoni Meca, marquès de Ciutadilla.
La marquesa de Ciutadilla va reclamar el setembre de 1722 que no va ser avisada
en la fixació dels límits feta per Sotelo i no havien tingut l'oportunitat de
protestar, i per tant declarava que Sotelo no havia obtingut una possessió
pacífica. Els marquesos de Ciutadilla fundaven la seva pretensió d'esdevenir
propietaris de l'estany de Bellcaire, situat a la parròquia i terme del mateix
poble,
en el fet que el rei Alfons IV d'Aragó, amb instrument
efectuat per Jaume Caccino el 20 de maig de 1432, féu establiment a Bartomeu
Escaler, tresorer seu, del referit estany amb els recs fets i per a fer i amb
els seus drets i pertinències, amb el pagament de 20 florins d'or d'Aragó, amb
un cens d'un parell d'ànecs o 30 sous barcelonesos que havia de pagar el dia de
la festa de Sant Joan del mes de juny, al senyor del comtat d'Empúries, amb
l'obligació que l'esmentat emfiteuta havia de dessecar l'estany, cultivar-lo i
percebre els fruits sense l'obligació de delme. Aquest estany confrontava a
orient amb la muntanya del rei (el Montgrí), part del terme o territori del
lloc anomenat Empúries i part al terme o territori de la vila de Torroella de
Montgrí, coneguda com Santa Maria Despalau; a migdia part amb el lloc anomenat
Saragall, part amb diferents terres de Joan Daroles i Pere Ferran, habitants de
Saragall i part amb diferents terres d'habitants de Sobrestany; a ponent part
amb diferents propietats del rei ermes i part amb algunes possessions de la
torre anomenada de Moquet; i al nord part amb diferents possessions d'alguns
habitants del lloc dels Recs i part amb el mateix lloc dels Recs. S'afegia que
s'entenia haver establert tota la propietat en aquesta extensió encara que els
límits fossin més amples. Posteriorment, el 3 de desembre de 1444, es produïa la
venda de l'estany dels Recs o de Sobrestany vulgarment dit de Bellcaire feta
per Bartomeu Escaler a Blanca, consort de Dalmau, Vescomte de Rocabertí i de
Cardona. Aportava també la concòrdia el 9 de maig de 1447, entre Blanca de
Rocabertí i Guillem Moner, capellà major de Sant Joan de Bellcaire, i Antoni
Moror, domer, i Antoni Guldi, sagristà d'una altra parròquia, sobre la dècima
d'una gran part de terra dins el terme de Bellcaire, abans estany, i després
reduït a cultura i per decret del bisbe de Girona es convenia que ni Blanca de
Rocabertí ni els seus successors no pagarien delme ni primícia de les terres
aleshores cultivables. La marquesa presentà diversos arrendaments de diferents
terres, masos, molins i l'estany i en quedava justificada la possessió fins al
1650. Entre els que presentà figuraven l'arrendament de l'estany a Jeroni
Portas el 1598, també al mateix Portas el 1603 i el 1615. El 1650, van arrendar
l'estany a Antoni Perramon a Francesc Bofill, juntament amb els molins de
Verges i de Bellcaire.
Com veiem els antecedents que aportava la marquesa eren
els mateixos que defensaven Maria Teresa Crosas i Saleta, però diferien pel que
fa a si a la venda de la Torre Forçosa incloïa l'estany o no. Després d'anys de
judici, finalment es va resoldre el conflicte amb dues concòrdies. Una feta el
31 de juliol de 1734 entre Maria Teresa Crosas i la marquesa de Ciutadilla,
Isabel de Meca, Cardona, Rocabertí i de Guimerà en la qual els descendents
d'Antoni Crosas, considerant les despeses que una i altra part havien de
suportar per la continuació del judici i la incertesa de l'èxit en la
consecució de la possessió de l'estany, hi renunciaven a favor dels marquesos
de Ciutadilla amb el beneplàcit que si aquests guanyaven el judici rebrien una
compensació de 4.000 lliures. La segona concòrdia, la definitiva, amb data de
16 de desembre de 1735 anava fırmada per Antoni de Meca i de Cardona i la
tutora de la persona i béns de Maria Antonia Sotelo i de Valencià. Pacten que
la propietat de l'estany era indivisible i cada un d'ells podia utilitzar el
títol d'amo de l'estany. Que el marquès com a propietari del dret de les aigües
havia de procurar que se seguissin regant els arrossos i que se li continuaria
pagant el seu dret com s'havia fet fins al moment. Van pactar que, de les
collites de les terres de l'estany, se'n farien 12 parts i se'n repartirien sis
i mitja per al marquès cinc i mitja per a Maria Antonia Sotelo. Cada una de les
parts escoIliria un procurador que vetllaria perquè els recs estiguin nets i
que les aigües no s'estanquin, que els pagesos complissin exactament els pactes
dels contractes de parceria i que les terres es cuidessin a "ús i costum
de bon pagès". Quant a les despeses que havia tingut Francisco Antonio
Sotelo en el dessecament de l'estany i la seva conservació no els haurien de
pagar els marquesos, ja que durant els anys d'inici de les obres, des del 1723
fins al 1734, s'havien vist compensats amb el fruit de la totalitat de les
terres de l'estany. Van convenir i pactar que atès que segons la concòrdia
signada entre el marquès de Ciutadilla i Maria Teresa Crosas i Saleta i el seu
fill Antoni Crosas i Saleta, canonge de la Catedral de Vic, com a propietaris
de la Torre Forçosa, abans Moquet, els quals pretenien que part de les terres
de l'estany eren pròpies d'ells, s'estipulava un termini de dos mesos després
que el marquès hagués pres possessió de les terres de l'estany per a presentar
proves legítimes que permetessin demostrar si existien terres d'aquest estany
que no figuraven a l'establiment d'Escaler, ni a la venda a Blanca de
Rocabertí, ni a l'establiment atorgat pel rei a Sotelo. Aleshores, si
n'existissin i fossin de l'heretat Crosas, se'ls haurien
de restituir a aquests les dites terres. També es va pactar i convenir amb
Felip Wyts de la Bauceoria i Maria Francisca Wyts, abans Sotelo, la seva dona
en segones núpcies, els quals tenien i pretenien diferents crèdits sobre
l'heretat i béns de la referida filla Maria Antònia Sotelo, ja que s'havien fet
càrrec de deutes de Sotelo i de la seva filla que se'ls compensés per les
despeses que havien ocasionat tants anys de plets, tal com s'havia concordat un
any abans. Gran part de les informacions que apareixen en aquest text estan
compreses en un plec de documents, impresos al segle XVIII a Barcelona anomenat
Documentos o piezas justificativas, copiadas de los autos, que a pedimiento de
las partes se acompañan al frente de este memorial, imprès per Francisco Suriá
y Burgada, impressor de S.M., del carrer de la Palla de Barcelona. En les seves
pàgines, s'hi troben els següents documents: va - Reial sentència de 16 de maig
de 1699 en el plet entre Narcís Descatllar, marquès de Besora, i Isabel de
Meca, Cardona i Rocabertí en què es ratifica Isabel de Meca, Cardona i
Rocabertí com a heredels castells i termes de Sant Mori i del Vilar, amb les
fortaleses i molins i totes i cada una de les rendes, censos, delmes i altres
fruits productes i amb els homes i dones feudataris, amb la jurisdicció civil i
criminal, alta i baixa, i amb totes les terres, honors i possessions, alous i
dominis directes dels esmentats castells i termes i amb totes les servituds
reials i personals. - Venda de la Torre Forçosa amb pacte de retrovenda 18
d'octubre de 1698 al Magnífic Antoni Crosas per part de la marquesa de
Ciutadilla vídua i el seu fill. - Poder per a la possessió de la Torre Forçosa
d'11 de novembre de 1698. - Possessió de la Torre Forçosa de 24 de febrer de
1699. - Venda del dret de lluir la Torre Forçosa del 3 d'octubre de 1700. -
Possessió de la Torre Forçosa, que hereta Maria Teresa Crosas de 12 de maig de
1714. - Concòrdia de Crosas amb Meca, de 31 de juliol de 1734. - Concòrdia de
Meca i Sotelo, de 16 de desembre de 1735. - Concòrdia de la Marquesa vídua amb
el Marquès nebot seu, de 2 de març de 1758. En destaquem la concòrdia final que
s'adjunta al memorial, ja que es correspon a 23 anys després del final del
judici explicat sumàriament en aquest article. Concretament l'any 1758, en què
la marquesa vídua d'Antoni de Meca, Cardona, Casador, Rocabertí i Guimerà
concorda amb el seu nebot, el següent marquès de Ciutadilla, diverses
compensacions pels esforços econòmics que hauria suportat tant ella com la seva
família referits al judici de la possessió de l'estany de Bellcaire. La
marquesa, Maria de Meca, Sanglada, Puigdorfila, Sureda i Gual, havia aportat
40.000 lliures del seu раtrimoni de Mallorca per pagar deutes dels sogres.
Reclama també la devolució del seu dot i esponsalici que sumaria la quantitat
de 24.000 lliures. També pretenia la possessió de l'estany de Bellcaire o el
seu valor per haver el patrimoni Ciutadilla recuperat i restituit la seva major
part en un llarg procés, després d'introduir i suportar una causa molt molesta,
de llarga discussió i de moltes despeses en el Tribunal de la Real
Superintendència i després concordada el 1735. També pretenia recuperar tot el
que es pagà a la senyora Maria Teresa Crosas i Saleta amb motiu de la renúncia
i cessió que feren a favor del marquès de tots els drets i accions de pretendre
l'estany. Però aquí no es van acabar els judicis per la conservació del
patrimoni familiar dels marquesos de Ciutadilla contra els descendents d'Antoni
Crosas, perquè s'afegirien nous plets per a la propietat de l'aigua del rec de
Molí, quins cultius s'havien de regar amb aquesta, per a la construcció de
molins com l'anomenat d'en Dou o de Sant Vicenç, de l'Escala, etc, que duraren
fins ben entrat el segle XIX, però aquestes són altres històries.
*****************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada